Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)