P. Bernat Juliol | Abadia de Montserrat

Diumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (20 d’agost de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

Estimats germans i germanes en la fe:

De tant en tant, com a cristians que formem part de l’Església, ens pot ajudar parlar de quelcom que potser no sempre tenim prou present en la nostra vida: la il·lusió. Aquesta «il·lusió», però, és una paraula complexa. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té una dimensió negativa i una altra de positiva.

Des del primer punt de vista, la il·lusió és un «error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença», un «engany degut a la falsa aparença» o una «esperança sense fonament real». La il·lusió esdevé, doncs, una cosa pejorativa. És quelcom que estem convençuts que existeix però que no és real. És com un miratge, una il·lusió òptica, una pura aparença.

Però per altra banda, la il·lusió també té un sentit positiu. El mateix diccionari la defineix com a «engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’una cosa». Des d’aquest punt de vista, la il·lusió és allò que ens mou i ens motiva a tirar endavant un projecte fins a portar-lo a la seva realització. Valors com el treball o la disciplina queden buits de sentit si al darrere no hi ha la il·lusió per quelcom que volem fer o volem aconseguir. La il·lusió és una gran força que ha mogut sempre el món, des dels navegants que se n’anaven a descobrir regions extremes de l’Àrtic fins als homes i dones que han volgut formar una família.

Aquests dos sentits de la il·lusió, ens ensenyen aquí ja una primera cosa. Com sabem que la nostra creença en el Déu de Jesucrist no és una il·lusió? És a dir, com sabem que no és una aparença sense fonament real? És evident que no tenim proves científiques de Déu però tenim quelcom encara més important: la fe. Amb els ulls de la fe som capaços de fer el gran salt de la nostra vida. És un salt entre un déu que és pura il·lusió, mancat de tota esperança, a un Déu que també és també il·lusió, però aquesta vegada una il·lusió fonamentada en la ferma esperança de Crist.

És en aquesta segona il·lusió en què ens hem de centrar, aquella que ens engresca amb l’esperança d’un Déu viu i veritable, que ha enviat el seu fill únic Jesucrist per a la nostra salvació i la de tot el món. La il·lusió, si bé no és una paraula que aparegui de manera fonamental en la Sagrada Escriptura, és quelcom que la impregna de dalt a baix. Pensem, per exemple, en la crida dels apòstols per part de Jesús. «Veniu i seguiu-me», els diu el Senyor. I els deixebles, abandonant tot el que tenien, anaren darrere del Crist fins a les últimes conseqüències. Què és això sinó il·lusió per la vocació rebuda? Perquè, com diu la lectura de la carta als Romans que hem sentit avui: «Quan Déu concedeix a algú els seus favors i els crida, no es fa mai enrere». O pensem també amb la il·lusió de la Verge Maria que li fa cridar: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè el totpoderós ha mirat la petitesa de la seva serventa».

I nosaltres, vivim amb il·lusió la nostra fe? És per a nosaltres la fe quelcom que ens engresca per l’esperança que tenim en Crist? Igual que succeí amb els apòstols, viure la fe amb il·lusió ha de provenir de fer experiència de l’encontre amb el Crist Ressuscitat. Com sant Pau camí de Damasc, també Jesús ve a l’encontre de cadascun de nosaltres i ens crida pel nostre nom. Com amb els deixebles d’Emmaús, també el Senyor camina al nostre costat i comparteix amb nosaltres les nostres alegries i les nostres sofrences. No tinguem por de deixar-nos tocar per Crist.

És cert que la societat actual no acompanya, però hi ha hagut algun moment històric en què la societat acompanyés? De vegades ens pot desil·lusionar que a l’Església hi ha poques vocacions o poca gent jove. Però si mirem la darrera Jornada Mundial de la Joventut que es va fer a Lisboa, veurem que no sempre és així. Evidentment que l’Església actual té dificultats, com n’ha tingut sempre. Però al llarg de 2000 anys l’Església sempre s’ha sabut adaptar a cada moment històric per continuar essent sempre portadora d’amor i d’esperança enmig del món. Ara, estiguem-ne segurs, també ho farà.

També és veritat que allò que prediquem com a cristians no està de moda. Però, quan ho ha estat de moda? Els corrents de pensament i les tendències socials sembla que van en direcció totalment contrària a allò que nosaltres creiem i defensem. Però no tinguem por d’anar contracorrent! Tinguem també il·lusió per anar contracorrent portant la Bona Nova de Crist! Si ho fem així cada vegada serem més els qui caminarem de nou cap al Senyor.

La il·lusió en aquest món, però, ha de tenir el seu fonament en la il·lusió en el món diví. Al segle V de la nostre era, hi va haver una forta polèmica entre l’ínclit Nestori, el patriarca de Constantinoble, i sant Ciril, patriarca d’Alexandria. El primer defensava tant la humanitat de Crist, que arribava al límit de gairebé oblidar-se de la seva divinitat. Per altra banda, els deixebles de Ciril, i no pas ell mateix, defensaren tant la divinitat de Crist que gairebé s’oblidaren de la seva humanitat. La polèmica acabà per diluir-se al Concili de Calcedònia del 451, que afirmà que Crist és alhora plenament home i plenament Déu.

L’Església, vertader cos de Crist, és també divina i humana alhora. I correm també el mateix risc que en la polèmica entre Ciril i Nestori. És a dir, podem accentuar tant la seva divinitat que ens oblidem de la seva humanitat o bé podem accentuar tant la seva humanitat que ens oblidem de la seva divinitat. En el primer cas, si ens oblidem de la humanitat de l’Església, ens quedem tancats a les sagristies i ens oblidem dels problemes i sofriments dels homes i dones del nostre temps. En el segon cas, si ens oblidem de la seva divinitat, perdem el sentit transcendent d’on ens ve la fe, l’esperança i la caritat.

La història de l’Església ha pendulat sempre entre aquests dos pols. Potser ara estem en una podríem anomenar «neonestorià», és a dir que cal tornar a trobar l’equilibri entre la necessària humanitat però també la necessària divinitat. Malgrat tots els defectes humans de l’Església, malgrat que està formada per homes i dones pecadors, malgrat tot això, l’Església, com a comunitat de creients continuarà fent present sempre l’Esperit del Ressuscitat en el nostre món.

Cert que hi ha la fidelitat humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina, el Déu de Jesucrist. És cert que hi ha una misericòrdia humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina. És cert que hi ha l’amor humà però aquest és un reflex d’aquell que és l’Amor absolut. Si només fonamentem la nostra esperança les coses terrenals, Déu es converteix en una mera il·lusió, un miratge. Per contra, si fonamentem també la nostra esperança sobre les coses divines, Déu és converteix en la font de la nostra il·lusió com a cristians.

Aquesta comunió entre humanitat i divinitat de l’Església en manifesta sobretot en el misteri sagrat. En un món basat en la ciència com ho és el nostre, es fa difícil comprendre que existeixi el misteri. I no només que existeixi, sinó que tingui un paper central en la nostra vida. En efecte, tots volem veure, volem sentir, volem entendre. Però de vegades és més important allò que no es veu que no pas allò que es veu, allò que no se sent que no pas allò que se sent, allò que no s’entén que no pas allò que s’entén. La grandesa de Déu de vegades només es pot manifestar d’aquesta manera: en l’obscuritat, en el silenci. No tinguem por de no veure, de no sentir, de no entendre-ho tot. Arrelem la nostra il·lusió en aquest misteri de l’amor de Déu i viurem la nostra vida cristiana amb goig i esperança.

Visquem sempre la nostra fe amb il·lusió, aquella il·lusió que ens porta a ser compromesos amb el nostre món i, a la vegada, adoradors del misteri de Déu.

Com deia el filòsof cristià Blaise Pascal: «Les il·lusions de l’home són com les ales de l’ocell: això és el que el sosté».

Diumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 de febrer de 2023)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11

Estimats germans i germanes en la fe:

Si ens diguessin que demà hem d’iniciar un llarg viatge, a l’altra punta del món, segurament ens passaríem tot el cap de setmana fent les maletes. El més provable és que intentéssim omplir-les al màxim: alguna muda més per si plou, un calçat de recanvi per si fa falta, el jersei gruixut per si fa fred, el banyador per si hi ha piscina i així un llarg etcètera. Al final de tot, hauríem de pesar la maleta per evitar que a l’hora d’embarcar a l’aeroport haguéssim de pagar un recàrrec per sobrepès. El nostre afany hauria estat, segurament, el d’omplir la maleta amb tantes coses com poguéssim.

Ara imaginem-nos que ens diuen que també demà iniciem un viatge, però aquesta vegada a fer una travessia a peu pel desert (que per cert, diuen que és una experiència única). A l’hora de fer la maleta també ens preocuparíem. Però ara no per posar-hi el màxim de coses possible, sinó a l’inrevés: hauríem d’intentar posar-hi poquíssimes coses, només les imprescindibles. L’objectiu ara és que la motxilla sigui el més lleugera possible per tal de fer més fàcil les caminades. A la maleta, doncs, només hi haurem de posar el més important, allò sense el qual no podem sobreviure.

Això és el que ens intenta dir Jesús avui en l’evangeli que ens ha estat proclamat fa un moment. El Senyor es va retirar al desert on va dejunar durant quaranta dies, símbol aquí dels quaranta dies de la Quaresma que acabem d’iniciar. Allí el temptador va intentar fer-lo caure en els seus paranys. Però Jesús va superar totes les proves, no prenent el camí fàcil sinó indicant-nos què és allò important en la vida del cristià, quins són els fonaments de l’existència d’un seguidor de Jesucrist.

En cadascuna de les tres temptacions, Jesús respon amb un text extret de l’Antic Testament. A la primera temptació diu: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». A la segona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». I finalment, a la tercera: «Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol». Si ens hi fixem, el comú denominador de totes aquestes expressions utilitzades per Jesús és que posen Déu en el centre de la seva vida.

Per intentar entendre-ho, cal que provem de copsar quina és l’estratègia del temptador. Ho podríem il·lustrar amb una pel·lícula. És una pel·lícula americana de l’any 1997 que aquí es va traduir per Pactar amb el diable. L’argument és una mena d’història de la salvació a la inversa. En aquest cas és el diable que s’encarna en un ric i brillant advocat de Manhattan. Els advocats sempre han tingut una immerescuda mala fama. En un discurs memorable, el diable, interpretat per Al Pacino, critica Déu perquè no intervé en el món, perquè no salva la humanitat de les desgràcies i penúries per les quals ha de passar. Perquè és un Déu llunyà que ens ha deixat sols.

En canvi ell diu: «Jo tinc els peus en el món des de que va començar. Sempre m’he preocupat del que l’home volia. Soc un devot de l’home. Soc un humanista, potser el darrer humanista. Ara ha arribat el meu moment». Es mostra aquí quina és la seva estratègia. És la mateixa que en el fragment evangèlic que hem sentit avui. El diable intenta treure Déu de la vida de l’home. Intenta que el centre ja no sigui Déu sinó l’home mateix. És el que passa també en l’escena del llibre del Gènesi de la primera lectura. És com si la serp digués: «No feu cas de de Déu i del que ell us diu».

Amb tot el que hem dit, podem ja entendre què és el més important de la nostra vida, allò que Jesús en el desert ens indica amb la seva resiliència: que fonamentem la nostra vida en Déu, que no caiguem en la temptació d’apartar-lo o eliminar-lo. Ara ens podríem preguntar: per què? Perquè sense Déu nosaltres no seríem nosaltres mateixos, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntica llibertat, a l’autèntica plenitud, a l’autèntica humanitat. I el més important de tot, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntic amor.

És que el nostre Déu és el Déu-Amor, com ens diu la primera carta de sant Joan. I és per això que el manament nou que Jesús en deixa abans de la seva passió és: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Hem arribat, doncs, al cap del carrer: el missatge que ens deixa Jesús al desert és el de posar l’amor en el centre de la nostra vida, de no oblidar-nos mai de Déu perquè Déu és Amor.

Germans i germanes, tots nosaltres, un dia, haurem d’emprendre el darrer viatge cap al preciós jardí de l’Edèn. Al llarg de la nostra vida, alguns han anat omplint les maletes sense parar. Però al final se n’adonaran que no podran endur-se’n res del que hi han posat. D’altres, en canvi, s’han passat la vida buidant les maletes per quedar-se només amb allò necessari i imprescindible. I al final, han entès que l’única cosa que ens en podrem endur és l’amor.

Diumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (27 de novembre de 2022)

Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44

Estimats germans i germanes en la fe:

Sant Atanasi d’Alexandria, un gran pare de l’Església del segle IV, ens parla del Crist com de «la Paraula que ve del silenci». Així doncs, si volem posar-nos a l’espera del Senyor, ho hem de fer des del silenci. Aquesta és la primera invitació que l’Església ens fa avui diumenge, en què comencem l’Advent i iniciem la nostra preparació per a contemplar el gran misteri de l’Encarnació del Verb. El silenci. Però, què és el silenci? Com l’hem d’entendre?

Per aprofundir-hi una mica més, podem veure que els grans moments de la història de la salvació ocorren en silenci. Hi havia aquell silenci d’abans de la creació, quan les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. En el moment del naixement de Crist, quan un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa. El silenci al Gòlgota en el moment de la mort de Jesús, quan s’hi estengué una gran foscor. I el gran silenci del sepulcre buit on fou dipositat el cos de Jesús després de ser crucificat.

És un silenci, doncs, que no és buit sinó que és fèrtil i fecund. És el silenci que prepara l’obra de Déu, que embolcalla l’actuació de Déu en el món. És també el silenci del nostre temps. Podríem pensar que Déu no ens parla, que el Senyor no hi és. Quantes vegades voldríem sentir més clarament la veu de Déu? Quantes vegades creiem que la nostra pregària queda sense resposta? Quantes vegades pensem que el Senyor ja no està amb nosaltres? Però res més lluny de la realitat: el silenci de Déu mostra la seva presència i ens prepara per a una nova creació, un nova vida on ja no hi haurà més sofriment, ni plors, ni llàgrimes.

El silenci de Déu, en el qual hem d’entrar per esperar la seva vinguda no és passivitat o inacció. Les lectures d’avui ens prevenen d’aquest perill. La carta als Romans ens diu de manera ben clara: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». No es refereix aquí al son del cansament sinó que ens adverteix de no adormir-nos a la vida, perquè mentre dormim, la vida passa, s’escola i se’ns escapa de les mans. És el mateix que vol dir l’evangeli de sant Lluc que quan ens ha proclamat: «No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots». No s’havien adonat de res. És així com volem passar la vida? Volem arribar al final dels nostres dies i adonar-nos que no ens n’havíem adonat de res?

El nostre món contemporani no ens ajuda gaire a endinsar-nos en aquest silenci de Déu. Vivim a gran velocitat i el temps de pensar i pregar s’esvaeix com el fum. Passem hores i hores enganxats als diferents tipus de pantalles que la societat tecnificada ens ofereix i quan aixequem la vista veiem que el món ja ha canviat. Víktor Frankl, psiquiatre vienès supervivent d’Auschwitz, deia amb ironia parlant del món modern: «No tenen ni idea d’allà on van, però mira com corren». No es tracta de renunciar a la nostra època, aquesta és tan bona o dolenta com ho han sigut totes les altres. Es tracta de no adormir-nos, d’aixecar-nos, d’adonar-nos del que ens passa pel davant.

El silenci de Déu no és tampoc una simple absència de paraules. El silenci de Déu ens porta, precisament, aquell qui és la Paraula, el Crist. L’Advent ha de ser el temps propici per vetllar a l’espera d’aquesta Paraula, per a preparar-nos per a la vinguda del Senyor que s’ha fet un com nosaltres. Déu-és-amb-nosaltres, aquest és el gran títol cristològic del Nadal. Comencem ara a albirar que no estem sols, que Déu ha volgut fer-se home per solidaritzar-se amb nosaltres i caminar al nostre costat. És la gran esperança amb què hem de viure l’Advent: el Senyor ve al nostre encontre, el Senyor ve a buscar-nos. I no hem de tenir por. No patim si som l’ovella que s’ha perdut: per més lluny que estigui, serà aquesta la primera que rescatarà.

Crist és la Paraula que ve del silenci. Tots nosaltres també venim del silenci i anem cap al silenci. El silenci del que venim ens és desconegut però no serà igual que el silenci cap al qual pelegrinem. Gràcies al Crist, caminem cap al gran misteri de la vida, de la felicitat, de la joia. Ens dirigim cap a l’eterna presència del Déu que és amor. La nostra pàtria és aquella on el silenci es converteix en un cant esclatant d’alegria perenne.

«Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Despertem-nos i aixequem-nos ja, obrim bé els ulls per veure el Crist que passa per la nostra vida. Endinsem-nos en el misteri de l’Advent i comencem a pregustar ja la vida que ens dona aquell qui és la Paraula i l’Amor etern. Sant Advent a tothom!

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

(..) / Joan 19:25-27

Estimats germans i germanes en la fe:

La Mare de Déu, quan sentia gemegar el seu fill, s’aferrava a la fusta. Certament, en el naixement de Jesús a Betlem, l’infant fou posat en una menjadora i la seva mare, quan el sentia plorar, s’agafava a la fusta i el bressolava per a tranquil·litzar-lo. Igualment, molts anys després, al Calvari, Maria també s’abraçava a la creu quan sentia els crits agònics del seu fill a punt d’expirar l’alè i desitjava estar amb ell en aquells moments transcendentals.

A la gruta de Betlem, Maria va engendrar un fill. El Fill etern del Pare, que existia des del principi i existirà eternament, es volgué fer un com nosaltres. Aquella que el portà al món, no podia ser altra que la única pura i immaculada. D’aquesta manera, la nit de Nadal, Maria donà al món el seu fill, el Fill de Déu. A la creu, en canvi, quan Jesús veié que estava a punt d’expirar i d’encomanar al Pare el seu darrer alè mortal, va decidir que era el moment apropiat per donar al món una mare, Maria. Aquí les seves paraules, dirigides al deixeble però dirigides també a tota la humanitat: «Aquí tens la teva mare».

A Betlem, Maria tenia cura d’un infant acabat de néixer però que estava marcat ja amb els signes de la passió. Era un infant faixat, com un mort; posat dins d’una menjadora, símbol del sepulcre en el qual seria dipositat després de davallar de la creu. I al rebre la visita dels tres mags, Jesús és obsequiat amb mirra, producte utilitzat per embalsamar. La creu estava plantada ja en el pessebre. En canvi, al Calvari, Maria contemplava com Jesús era coronat amb la corona d’espines, símbol d’aquella glòria que cantaven els àngels en el seu naixement. I sobre seu hi havia el rètol que el proclamava rei, aquella reialesa que li fou atorgada amb l’or dels mags que li donaren a la gruta de Betlem.

Entre el misteri de l’encarnació, el naixement de Jesús, i el misteri de la Pasqua, el de la mort i resurrecció, hi ha un camí traçat per on transita tota la història de la salvació. Jesús va néixer per a morir en la creu i ressuscitar per nosaltres i per la nostra salvació. I en un moment i en l’altre Maria, la seva mare, hi és present. No n’és només un simple testimoni silenciós, sinó que la seva missió és anar teixint la humanitat de Jesús perquè en ella s’hi manifesti l’esclat gloriós de la seva divinitat. D’aquesta manera, les paraules de Crist dalt de la creu, les seves darreres paraules, troben la seva síntesi perfecta en allò que hem sentit en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors, el qui seia al tron, afirmà: “Jo faré que tot sigui nou”».

Maria és, doncs, aquella que no només ens mostra Crist, sinó que ens mostra qui és Crist: en la seva encarnació es manifestà de manera sublim la seva humanitat, en la seva passió i resurrecció es manifestà de manera excelsa la seva divinitat. El Crist, és doncs, l’autèntic Déu i l’autèntic home. L’únic que ha pogut superar l’abisme que hi havia entre Déu i la humanitat. El Crist és aquell que ens ha fet partícips de la vida divina perquè a través de la nostra pobra humanitat siguem conduïts vers la vida eterna que no té fi.

Ja hem referit abans que el llibre de l’Apocalipsi ens parlava de «el qui seia al tron»: qui és el qui seu al tron sinó Jesús? I qui és l’autèntic tron sinó Maria? Maria és la Seu de la Saviesa, a la seva falda seu aquell que ja era present en el moment de la creació del món. Enguany es compleixen 75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947. Fou aquesta una festa en què es van intentar superar les conseqüències dels difícils anys de la Guerra Civil i es va voler caminar decididament cap al futur. El tron construït per a la Mare de Déu no és sinó un homenatge a aquella que constantment ens fa present el seu fill Jesucrist.

Ens apropem a la gran celebració del Mil·lenari de Montserrat, l’any 2025. Recordem la decisió que va prendre l’Abat Oliba de Ripoll d’enviar un grup de monjos a fundar un monestir aquí dalt, en aquesta muntanya. I no el fundaren a qualsevol lloc sinó que ho feren allí on ja des del segle IX hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. La devoció a la Mare de Déu en aquesta santa muntanya, prové ja dels orígens més pregons de la nostra història. Des de llavors, la Moreneta també ha anat teixint la nostra humanitat per tal que poguéssim arribar a Jesucrist.

«Aquí tens la teva mare». Aquí tenim la nostra mare. Fem-li lloc en la nostra vida i en el nostre cor. Contemplem aquella que fou plena de gràcia i ens mostra el camí de la santedat. Posem-nos davant d’ella, que és Mare de l’Església, i presentem-li les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres angoixes i les nostres tristeses. Igual que tingué cura del seu fill a la gruta de Betlem i al peu de la creu, també tindrà cura de nosaltres en tot moment.

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant 51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

Diumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)

Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31

Estimats germans i germanes en la fe:

El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit.

Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».

Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.

Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.

Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».

Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor.

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

Estimats germans i germanes en la fe:

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Diumenge XXIII de durant l’any (5 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (5 de setembre de 2021)

Isaïes 35:4-7 / Jaume 2:1-5 / Marc 7:31-37

Estimats germans i germanes en la fe:

Segons els relats bíblics, a l’inici dels temps, quan Déu creà el cel i la terra, un bon dia, el Senyor s’ajupí, agafà pols i va modelar l’home i la dona. Així va anar donant forma a la seva creació més preuada. Amb les seves mans divines feu les orelles i els donà el sentit de l’oïda, va fer la llengua i li donà la capacitat de parlar. Finalment, feu davallar damunt d’ells l’alè de vida i els manà que fossin fecunds i es multipliquessin, que omplissin la terra i la dominessin.

Així «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1, 28). També en nosaltres, com a descendents i hereus d’Adam i Eva, hi ha inscrita en el nostre cor la imatge i semblança de Déu. La nostra existència no és fruit de la casualitat o de l’atzar. La nostra existència és fruit de l’amor i de la voluntat de Déu. I tots portem dins nostre aquella espurna de la divinitat que ens fa fills de Déu i ens crida a compartir en plenitud la vida divina.

Aquesta imatge divina que portem en el nostre cor esdevé aquella icona que fa present Déu enmig del món. És aquella icona que ens obre a la transcendència i ens diu que la humanitat sempre necessita i necessitarà Déu. I precisament per aquest motiu, la icona de Déu sovint és rebutjada. La humanitat està obcecada en construir un món sense Déu. Passa llavors, el mateix que passà en el Gòlgota: quan Crist morí a la creu, el vel del temple s’esquinçà. Ara també: quan eliminem Crist de la nostra vida, la seva imatge queda esquinçada.

Vivim en una societat que podríem anomenar neoiconoclasta. Ens fa por obrir-nos a la transcendència i ens fa por obrir-nos a Déu. Per això, la millor manera de rebutjar-lo és eliminant-ne les icones que el fan present enmig del món. I la gran icona de Crist que és la seva Església, sovint rebutjada, ha de cridar des del seu cor: «Poble meu, què t’he fet? En què t’he entristit? Respon-me!».

Substituïm la icona per l’ídol. Si la icona és la imatge que ens porta cap a la transcendència i cap a Déu, l’ídol és aquella imatge falsa que ens reflecteix a nosaltres mateixos i al nostre pecat. En comptes de mirar cap a Déu, mirem vers nosaltres. I és llavors quan la vida deixa de tenir sentit i perdem el fonament de la nostra existència. Ens construïm els nostres propis déus, fets a la nostra pròpia imatge i semblança. Uns deus que tenen boca però no parlen, orelles però no hi senten. I nosaltres, lluny de Déu, correm el risc d’esdevenir sords i muts davant la fe.

Però tal com deia el profeta Isaïes en la primera lectura: «Digueu als cors alarmants: sigueu valents, no tingueu por». És Déu mateix que ens ve a salvar. Crist ve a tornar-nos la imatge i semblança que havia quedat enfosquida. Igual que a l’inici dels temps, Déu s’ajupí i creà l’home i la dona, ara, com hem vist en l’evangeli, Crist s’ajup novament i amb la mateixa pols dels inicis restaura la imatge divina que s’havia esquinçat.

Tots nosaltres som aquell sord que gairebé no sabia parlar i que Crist es trobà pel camí. Tots nosaltres necessitem que Crist ens toqui de nou i ens retorni la oïda i la parla per tal de sentir i proclamar la Paraula de Déu. Només Crist pot fer-ho, ell que és la vertadera imatge del Pare i ja estava present quan Déu creà el món. Només Crist pot salvar-nos.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (30 de maig de 2021)

Deuteronomi 4:32-34.39-40 / Romans 8:14-17 / Mateu 28:16-20

Estimats germans i germanes en Crist:

Una antiga tradició ens conta que el gran sant Agustí caminava un dia per la platja tot intentant comprendre els misteris de la Santíssima Trinitat. Allí es trobà un nen petit que havia fet un forat a la sorra i amb una petxina hi anava abocant l’aigua del mar. Sant Agustí, sorprès, va preguntar al nen què estava fent. Aquest li va respondre que volia posar tota l’aigua del mar dins del forat que havia fet. Agustí li va dir que això era impossible. El noi li va rebatre que era encara més impossible entendre la Trinitat amb el nostre pobre enteniment. I va afegir que si arribem a comprendre Déu, ja no serà Déu.

El nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, en la seva immensa grandesa se’ns ha manifestat en el misteri. No podia ser d’altra manera: els nostres límits humans són incapaços de copsar la plenitud inefable de Déu. El nostre enteniment queda sobrepassat per tant gran misteri. La nostra vista queda encegada per la brillantor d’una llum tan esclatant. Les nostres oïdes no són aptes per percebre una música tan excelsa. Com Moisès en el desert només podem cobrir-nos el rostre amb un vel per intentar percebre el rastre que la Trinitat ha deixat en el món.

Però malgrat la nostra petitesa, tampoc no som capaços de deixar de contemplar, admirats, el misteri diví del Déu salvador. En aquest sentit, l’oració col·lecta d’avui ens dona tres claus per aproximar-nos al misteri trinitari: primer professar la fe veritable, després reconèixer la glòria de la Trinitat eterna i, finalment, adorar la seva unitat de poder i de majestat.

Professar la fe veritable. Només la fe ens obre l’accés al gran misteri del Déu Únic en Tres persones. No hi ha altra opció. La nostra raó pot donar-nos motius per pensar que Déu existeix però només la fe en la paraula de Jesucrist ens revela que el nostre Déu és trinitari. Cal creure i confiar en Déu. Aquest és l’únic camí que ens guia cap al nostre interior, vers la recerca de la imatge i semblança de Déu que portem impresa en els nostres cors. I només anant vers el nostre interior som capaços d’alçar-nos vers les altures vertiginoses on habiten el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Des del baptisme tots portem dins nostre l’empremta de la Trinitat.

El segon element de l’oració col·lecta és reconèixer la glòria de la Trinitat eterna. Aquesta és l’autèntica protagonista de la història de la salvació. Darrere de tots els esdeveniments salvífics, des de la creació fins a la resurrecció de Crist, és la Trinitat qui s’ha fet present i ha mostrat la seva immensa glòria. Darrere la història de la salvació hi batega constantment el cor de la Trinitat. Des del misteri, la Trinitat ens dóna la vida i guia la història vers l’encontre definitiu amb el nostre Salvador.

I finalment, ens cal adorar la seva unitat, ens deia l’oració col·lecta. L’adoració és la resposta del creient que es troba desbordat per tan gran misteri. Adorar la seva unitat és adorar la seva essència. I l’essència de Déu és l’amor. Només l’amor és digne de fe, de glòria i d’adoració. El nostre Déu és amor. La comunió de les tres persones divines és la font d’aquest amor. A través seu Déu ens uneix a ell i ens transforma a la imatge i semblança del Crist gloriós.

Germans i germanes, tal com pregava sant Agustí, també nosaltres podem adreçar-nos a Déu i dir-li: «Senyor i Déu meu, crec en vós, Pare, Fill i Esperit Sant (…). Quan arribem a la vostra presència s’acabaran totes aquestes coses de les quals ara parlem sense entendre-les, i vós ho sereu tot en tots, i llavors cantarem un càntic etern, lloant-vos units a vós» (De Trinitate, XV, XXVIII, 51). Amén.

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Missa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (3 octubre 2020)

Job 19:1.23-27 / Romans 8:14-23 / Joan 17:24-26

Estimats Sr. Arquebisbe, germans monjos i concelebrants, autoritats, germana i familiars del P. Hilari, germans i germanes en Crist:

En el llibre de Job que hem llegit a la primera lectura, hem trobat un testimoniatge de fe que a la llum de Jesucrist pren tot el seu significat. I que en aquests moments de separació d’una persona estimada ens ofereix un consol i una esperança sòlids. Aquestes paraules de Job, llegides des de la perspectiva evangèlica, expressen, també, la convicció profunda que ha amarat tota la vida del P. Hilari.

Recordem-ho. Job deia: jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu; veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d’un altre. En darrer terme, al final de la vida terrena d’una persona, el que compta és saber que tenim un defensor, que ens protegeix del que hi pugui haver de menys encertat en la vida i que ens protegeix del poder de la mort mateixa. Aquest defensor, tal com diu Job, ens portarà a contemplar Déu, ens portarà a la vida per sempre.

Aquest defensor viu és Jesucrist, que viu després d’haver experimentar les angoixes de la mort. Ell pot testificar a favor nostre perquè ha clavat a la creu el document on constaven totes les nostres negligències i els nostres pecats (cf. Ef 1, 7). Pot testifica a favor nostre perquè ell ha pagat el nostre deute i ens ha alliberat (cf. Rm 5, 5-8). Unint el nostre sofriment i la nostra mort als seus, ens fa costat també en el moment del traspàs i ens anuncia la bona nova de la vida per sempre i de la glorificació prop d’ell en el seu Regne.

Per això podíem cantar en el salm: no s’enduran un desengany els qui esperen en vós. El Senyor, en l’amor que ens guarda des de sempre, es compadeix, mira la nostra aflicció i les nostres penes, eixampla el nostre cor oprimit, ens perdona i ens treu de la dissort de la mort. Perquè és el nostre defensor, que va ser mort i ara viu per sempre més i té les claus de la mort i del seu reialme (Ap 1, 18). Per ser defensats per ell, només cal no tancar-se a la seva obra d’amor.

Aquest mateix missatge intuït en la primera aliança, el trobàvem, ja des de la llum pasqual, en la carta de sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol feia un pas més del que podíem deduir d’una lectura cristiana del text de Job i del salm, i ens parlava de la nostra filiació divina. Som fills de Déu per do, gràcies a Jesucrist i a l’Esperit Sant, que és l’altre defensor que el Pare ens ha donat (cf. Jo 16, 7-11). I Pau deia, encara, els sofriments d’aquesta vida, i la mort mateixa, són com uns dolors de part de la vida nova que ens és atorgada. Per això podem viure sempre en l’esperança de ser redimits i glorificats un cop hàgim estat alliberats de tot el que ens esclavitza, del dolor i de la mort. Aquesta és la nostra esperança amarada de fe i de pregària en la mort del P. Hilari.

Ell, havia nascut a Madrid el 1928, de pares ripollesos, que l’any següent es traslladaren a Barcelona. Educat als escolapis de Balmes, de jove havia pertangut al grup d’universitaris catòlics catalanistes “Torras i Bages”. Es llicencià en Dret·a la Universitat de Barcelona. L’any 1951, va ser detingut, processat i empresonat al Castell de Montjuic pel seu antifranquisme actiu i per les seves activitats a favor de Catalunya i dels seus drets. El 1954 va ingressar al nostre monestir. Ell solia explicar que en aquell moment no sabia massa en què consistia la vida monàstica, però que veia que a Montserrat podria servir Déu i Catalunya. Professà un any després i el 1960 va ser ordenat prevere. Començà aleshores una llarga trajectòria d’estudis i de serveis pastorals difícil de resumir. A la Sorbona de París, el 1960 es llicencià en Sociologia i obtingué a l’Institut d’Estudis Socials, també de París, el Diploma en Estudis Superiors en Ciències Socials i Polítiques. El 1975 va obtenir el Doctorat en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1979, després de fer uns cursos al Pontifici Institut Bíblic de Roma, és llicencià en Teologia bíblica al Pontifici Ateneu de Sant Anselm també de Roma. Del 1962al 1965 i del 1968 al 1972 formà part de la comunitat benedictina de Medellín, fundada pel nostre monestir a Colòmbia. Allí va ser mestre de novicis, professor a l’Institut de Litúrgia del CELAM, al seminari major de Medellín a la Universitat Bolivariana, a més de formar part del Secretariat Nacional de Litúrgia de Colòmbia. Abans d’anar a Colòmbia havia fundat la revista “Documents d’Església”.

Tornat a Montserrat el 1975, va ser professor a Centre d’estudis teològics del monestir, a la Facultat de Teologia de Barcelona i al CEVRE. També col·laborà activament en la pastoral del santuari i féu acompanyament espiritual de moltes persones. El seu treball d’investigació en l’àmbit de la història, particularment en l’època de la guerra civil del 1936 i també de com aquesta implicà l’Església, ha estat molt extens; i mereixen ser destacats els cinc volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil. També són notables, per la seva capacitat pedagògica i divulgativa, les seves publicacions sobre els salms i sobre la Litúrgia de les Hores. El P. Hilari va ser membre de l’equip internacional de l’Istituto per le Scienze Religiose de Bologna, que, dirigit pel professor Giuseppe Alberigo, va publicar la Història del Concili Vaticà II. Darrerament havia publicat alguns textos de reflexió bíblica i cristiana a quatre mans amb Oriol Junqueres. La seva tasca investigadora va ser premiada, entre altres guardons, amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Valgui aquest resum per veure com el P. Hilari, en la seva vida de monjo, ha servit Déu, l’Església i Catalunya. Una Església i una Catalunya que volia lliures de tota servitud injusta. Era un home de fortes conviccions i molt recte, que sabia unir-ho a un gran sentit de l’humor. Mantenia fortament les seves posicions i sabia defensar-les amb perícia d’advocat. Això en alguns moments de la seva vida li va comportar trobar-se en situacions difícils. Les seves profundes conviccions cristianes, però, el portaven d’una manera o altra a procurar superar-les des de la caritat fraterna.

Job deia que contemplaria Déu. I Jesús a l’evangeli demanava que els qui el Pare li ha donat puguin estar amb ell, el Senyor i Defensor, i així vegin la seva glòria. Ara, tots units –els monjos, els concelebrants, la seva germana Isabel, els seus familiars i amics– oferim l’Eucaristia perquè el Senyor, en el seu amor, el purifiqui dels mancaments que hagi pogut tenir i li concedeixi de contemplar-lo en la seva glòria.

Així es complirà el desig profund del P. Hilari, tal com l’expressava el 2014, quan deia: “estic a punt de complir vuitanta-sis anys i miro enrere, com ho feia Joan XXIII quan, ens les seves darreries contemplava “l’umile arco della mia vita”, [és a dir] la paràbola que descriu la meva vida, ja en la part descendent prop del seu terme. Hi veig una trajectòria ben diferent de

la de Roncalli – Joan XXIII, però com ell contemplo com Déu m’ha acompanyat sempre amb la seva providència amorosa, i això em fa esperar confiat el final i el més enllà” (cf. D. Pagès, Què t’ha ensenyat la vida?. 2019, p. 144).

Diumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (27 setembre 2020)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

Estimats germans i germanes en la fe:

El conjunt de les lectures bíbliques d’aquest diumenge ens posen davant del tema de la responsabilitat moral que tenim els cristians. Per una banda, el cristianisme és l’hereu de la gran tradició del món grec antic: la vida virtuosa, l’honradesa, la justícia, la grandesa d’esperit. Però Jesucrist ens mostra que seguir-lo va molt més enllà d’aquest substrat històric, ell mateix ens ensenya que la fe sense les obres és estèril i que les obres sense la fe són inútils.

En realitat, el primer gran ensenyament cristià sobre la moral és la radical llibertat que tenim com a éssers humans. Som fills de Déu, creats a la seva pròpia imatge i semblança; i per tant, hem estat fets partícips de la mateixa llibertat de Déu. Sovint es parla molt de la llibertat però no es comprèn quin és el seu sentit més profund. La llibertat no és la capacitat de fer el que vulguem i quan vulguem, sinó que és la radical capacitat de cercar la veritat i de fer el bé. Déu no vol que el cerquem des de l’esclavatge sinó des de la llibertat.

Però això comporta una gran exigència: tenim el dret i el deure d’escollir, cada dia, en cada activitat, en cada acció, en cada pensament: forma part del do que Déu ens ha donat. Hem de ser conscients que allò que fem ara i aquí té conseqüències eternes. Hem de ser valents per assumir aquesta responsabilitat. En cas contrari cauríem en la temptació del discurs que feu el Gran Inquisidor en un cèlebre capítol del llibre Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoyevski. Deia aquest Gran Inquisidor que Crist ens havia carregat amb el pes insuportable de la llibertat, motiu pel qual la humanitat havia estat incapaç de portar aquesta càrrega i havia optat, en el seu lloc, per la felicitat, una felicitat fictícia.

L’evangeli d’avui ens presenta, doncs, dos fills que fan ús de la seva llibertat. Quan el pare els mana que vagin a treballar a la vinya, el primer diu que no però finalment hi va; en canvi, el segon diu que sí però en realitat no hi va. Sobta, en primer lloc, que Crist no posi l’exemple d’un fill perfecte, del fill que diu que sí i ho fa. Potser és que el cristià perfecte no existeix: tots i cadascun de nosaltres som pecadors, tots i cadascun de nosaltres hem estat marcats pel pecat original.

Al contrari, Crist ens posa com a exemple a seguir el del fill que diu que no al seu pare, però finalment va a treballar a la vinya. El camí a seguir és el del penediment i el de la conversió. El penediment i la conversió ens alliberen i ens ajuden a actuar correctament. La moral cristiana no és un camí d’esclavatge sinó un camí d’alliberament. El nostre Déu no és un Déu venjatiu que passa llista dels nostres errors sinó que és el Déu de l’amor, que perdona i es compadeix de nosaltres fins a setanta vegades set. És el Déu que mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix.

En canvi, el segon fill, és el qui diu: «No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor». És aquell que s’encadena amb els grillons de la hipocresia i de la vanitat, que no són sinó els fonaments de la supèrbia. El segon fill no sap utilitzar correctament la seva llibertat i viu en l’esclavatge.

La fe cristiana ens demana, doncs, una coherència de vida en el nostre dir i el nostre fer. Però perquè la moral no es converteixi en un conjunt de normes estèrils i opressores cal que tinguin sempre Crist per referent. Aquell Crist a qui Déu ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Un altre autor rus, el filòsof Vladimir Soloviov, va escriure a finals dels segle XIX un petit conte titulat L’Anticrist. Parlava d’un personatge que enmig de les calamitats del món s’erigia com a gran polític i com a gran servidor del poble, era un personatge brillant, savi i moralment irreprensible. Però tenia un defecte: va posar-se ell en el lloc de Crist. La conclusió és fàcil: «De què serveix llavors guanyar tot el món si perdem l’ànima?» (Mateu 16, 26).

Benvolguts germans i germanes, un poeta grec anomenat Arquíloc va escriure: «La guineu sap moltes coses; l’eriçó només en sap una però és molt gran». Els cristians som com un eriçó, potser no sabem moltes coses però sí que en sabem una de molt gran: la nostra vida no és res sense Crist i, amb Crist, ho és tot.

Diumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (3 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 – 1 Pere 2:20b-25 – Joan 10:1-10

Estimats germans i germanes en Crist:

El Concili Vaticà II ens diu aquestes belles paraules sobre l’Església: «El misteri de la santa Església es manifesta en la seva fundació. En efecte, el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant la bona nova, l’adveniment del Regne de Déu promès en les Escriptures: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop”. Aquest Regne clareja com una albada davant els homes per la paraula, les obres i la presència de Crist» (Lumen Gentium 5).

Si volem apropar-nos, doncs, al misteri de l’Església, hem d’anar al seu origen, a la seva fundació. Aquest origen no és un moment concret, és un camí, el camí que va des de la Pasqua fins a la Pentecosta. És el mateix camí que condueix des de la llançada al costat de Jesús quan estava a la creu fins a la unció dels deixebles amb l’Esperit Sant en el Cenacle. Per comprendre les lectures d’avui, cal col·locar-les en aquest context eclesial.

I la única manera que tenim d’entrar en aquest misteri és la porta, és a dir, el mateix Jesús. Els textos litúrgics d’avui són rics en atribuir títols a Jesús: Senyor, Messies, Crist, pastor, guàrdia i porta. Tanmateix, en l’evangeli de Joan que ens ha estat proclamat s’hi amaga encara un altre títol de Jesús potser no tant evident. En dues ocasions diu «Jo sóc». Aquesta expressió no és accidental sinó que remet a aquell «Jo sóc el que sóc» amb què Déu es va anomenar en el desert del Sinaí. Jesús és doncs el mateix Déu que hi havia a l’Antic Testament i, per tant, Jesús és aquell-que-és, aquell-que-està-present.

La presència de Jesús és un element fonamental. Crist és un amb el Pare i ha estat present amb ell des de tota l’eternitat. És aquest mateix Crist que en la creació fou la mà del Pare com deia sant Ireneu de Lió, o la Saviesa que el va assistir, o el model a partir del qual i en el qual tot fou creat. És aquest mateix Crist que arribada la plenitud dels temps plantà el seu tabernacle entre nosaltres i es feu home i visqué en aquest món com qualsevol altre mortal. I és aquest mateix Crist que després de la resurrecció envia el seu Esperit i continua present enmig nostre en la comunitat dels deixebles, en l’Església.

Podem anar encara més a fons en el significat d’aquesta presència de Crist en la seva Església. La paraula «presència», que prové del llatí, té el seu paral·lel en llengua grega en la paraula παρουσία que teològicament designa la vinguda gloriosa del Senyor. En altres paraules, la vinguda de Crist es fa present ara i aquí en l’Església. L’Església esdevé el lloc on Déu ve a trobar-se amb el seu poble i l’Església és també el lloc on el poble espera la trobada definitiva amb Déu.

És per aquest motiu que Església i Eucaristia estan íntimament unides. En l’Eucaristia es realitza en essència allò que l’Església és en essència: el Crist que ve a l’encontre de cadascun de nosaltres.

Aquesta presència és, finalment, una presència salvadora. El Crist ve i vindrà a la fi dels temps a salvar-nos. Com deia el llibre dels Fets dels Apòstols, «que cadascú es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats». O també ens ho recordava Pere a la segona lectura: «les seves ferides ens curaven». I el mateix Jesús a l’evangeli ens deia: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». Jesús és el nostre Salvador i és per aquest motiu que la seva presència en l’Església ha fet que aquesta esdevingui sagrament universal de salvació (Lumen Gentium 48).

Estimats germans i germanes, aprenguem a escoltar i a estimar la veu del Pastor que ens crida en la seva Església. Si ho fem així, no tindrem por quan sentim la seva veu que ens convida a creuar a l’altra riba del riu de la vida. Llavors el seguirem esperançats vers les prades eternes i lluminoses del seu Regne.