Diumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (3 de desembre de 2023)

Isaïes 63:16-19; 64:2-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Benvolguts escolans:

Alguns de vosaltres, aquest curs, heu tingut la mala sort d’haver-me de suportar com a professor de religió. Dic això perquè segurament heu reconegut que les lectures de la missa d’avui són les que hem estat treballant a classe durant la darrera setmana. Els vostres dubtes, preguntes i comentaris m’han servit per poder fer l’homilia d’aquest diumenge. Però com que no us havia dit res de les meves intencions, suposo que demà rebré de valent.

Adoneu-vos, tanmateix, de la importància de l’assignatura de religió: allò que vam parlar a classe ara ho podran sentir els centenars de persones que són avui aquí i els milers que ens segueixen per la ràdio i la televisió. La classe de religió és important perquè ens ensenya que per ser feliços i trobar sentit a la vida hem de mirar cap a Déu. I a la vegada, també ens ensenya a comprendre tantes coses del nostre món occidental: a reconèixer els estils de les esglésies, a anar a un museu i entendre tants quadres que contenen escenes bíbliques, o a mirar, per exemple, la bandera de la Unió Europea i a veure-hi la corona de dotze estrelles de la Mare de Déu de què se’ns parla al llibre de l’Apocalipsi.

I a tots vosaltres, germanes i germanes, us convido a començar aquest nou Advent amb una nova mirada, la mirada dels preferits de l’evangeli. Com diu sant Mateu: «Us ho dic amb tota veritat: si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del Cel. Així doncs, els qui es fan petits com aquest nen són els més importants en el Regne del Cel» (Mt 18, 3). O com diu la Regla de Sant Benet: «I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians» (RB LXIII, 5-6). Que el do profètic del joves ens ensenyi a sortir de la nostra zona de confort i a aprendre a contemplar Déu i el món amb una mirada renovada.

Tot i que no vaig dir als escolans que aquest textos corresponien a l’Advent, els dos conceptes fonamentals que van sorgir es corresponen perfectament amb el que ens demana aquest temps litúrgic: aprendre a escoltar la Paraula de Déu i aprendre a vetllar la vinguda de Crist.

En primer lloc, aprendre a escoltar. L’exemple que vam utilitzar són les lectures durant la missa: les escoltem vertaderament? Molt intel·ligentment, els escolans van distingir entre «sentir» i «escoltar». Sentir es refereix a quan mostrem una aparença externa de què ens interessa allò que diuen o llegeixen però, en canvi, el nostre cap està en un lloc molt llunyà. Escoltar, en canvi, es refereix a quan vertaderament poso interès en allò que sento i faig meves les paraules que em diuen. Quantes vegades a missa ens trobem que hem sentit les lectures però no les hem escoltades? Però ens passa a tots el mateix en la nostra vida ordinària: Quantes vegades sentim però no escoltem? I també ens passa amb Déu: Quantes vegades voldríem saber què ens està dient però en realitat no l’estem escolant?

Un altre exemple d’aprendre a escoltar són les homilies. Aquí, segons els escolans, la cosa ja es complica més. Si no estan ben fetes correm el perill d’activar el que ells anomenen el «modo off», és a dir, la desconnexió total. Per als escolans, les homilies haurien de ser sempre i necessàriament: curtes! Un antic escolà que va acabar fa un parell d’anys un dia em va dir: «No sé per què els capellans parleu tant a les homilies, només caldria dir una cosa: Jesús és el fill de Déu i ens estima». Després de tants anys d’estudiar teologia, em va deixar ben desarmat. Parafrasejant un poema de John Keats podríem dir: «Jesús és el fill de Déu i ens estima, això és l’únic que podem saber de Déu, això és l’únic que ens cal saber». No sé si les homilies són llargues o curtes però quan parlen de Jesús, que és el fill de Déu i ens estima, es fan escoltar.

Que l’Advent, doncs, ens ajudi a aprendre a escoltar: tan senzill, tan difícil. El segon punt al voltant del qual avui podem parlar és aprendre a vetllar a l’espera de la vinguda de Crist. L’evangeli segons sant Mateu que ens ha estat proclamat avui ens repeteix aquesta idea fins a quatre vegades: «I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu». Aquí em va sorprendre la resposta dels escolans: van dir que vetllar era estar atents, sí, però que també servia per gaudir de la vida. Per a ells, vetllar, implica mirar cap al futur i no desaprofitar cap de les oportunitats que ens dona la vida.

Em va venir al cap quelcom que em van dir fa uns anys, quan va venir aquí a Montserrat un cor francès i va fer un intercanvi amb l’Escolania. Recordo que el director d’aquest cor em va comentar: «el cant de l’Escolania té sempre un punt de nostàlgia». Aquest comentari m’ha fet pensar moltes vegades. Segurament es tracta de quelcom que l’Escolania té com a cor d’un monestir benedictí. Els monjos, i tots els cristians, hauríem de viure amb un punt de nostàlgia. No és una nostàlgia del passat (la de «cualquier tiempo pasado fue mejor»), sinó, curiosament, una nostàlgia del futur. Tampoc no és una nostàlgia trista. És la nostàlgia que ve de l’esperança, d’aquell qui sap que allò millor de la vida està encara per venir. És la nostàlgia dels joves, d’aquells que tenen tota la vida per davant. És la nostàlgia que ens fa cantar: Veni Domine, Veniu Senyor, com sentirem en el cant d’ofertori. Aquesta hauria de ser una característica del cristià: la nostàlgia del futur: del qui sap que el millor està encara per venir: del qui sap que anem a l’encontre de Déu.

Bé, vaig acabant, perquè sinó els meus alumnes em criticaran i, aquesta vegada, amb raó. Una altra cosa que intento ensenyar-los és que l’Església és sàvia. Per exemple, els diumenges, en l’ordre de la missa, col·loca el Credo després de l’homilia. Això no és gratuït. Ho fa perquè ningú no perdi la fe a causa de les paraules del capellà. Espero que no sigui el cas d’avui sinó que l’inici de l’Advent ens ajudi a escoltar i vetllar aquest Jesús que és el fill de Déu i ens estima.

Disculpeu les excessives pinzellades d’humor monàstic que hi ha hagut en aquesta homilia. Però l’Advent ens diu que el Senyor ve al nostre encontre. I nosaltres sabem qui és aquest Déu: és l’infant petit, faixat i posat en una menjadora. I en el seu rostre, estiguem-ne ben segurs, hi té dibuixat un somriure.

Última actualització: 3 desembre 2023

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)