Diumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (22 de desembre de 2023)

2 Samuel 7:1-5.8-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Les lectures que hem escoltat a l’eucaristia, durant tot aquest temps d’advent, ens han anat assaonant perquè, aquesta nit, estiguéssim preparats per admirar la força de Déu enmig dels homes. Hem anat escoltant com el profeta Isaïes ens exhortava a obrir-nos a l’esperança malgrat que els fets que vivim actualment són especialment esfereïdors, plens de violència; o com Joan Baptista ens convidava a una vida més coherent i compromesa. Aquesta nit la nostra mirada estarà centrada en Jesús, sense el poder de la raó de la força, a ulls estrictament humans, ben feble, perquè la força de la seva raó és l’amor. Però això serà aquesta nit, ara, en aquesta eucaristia, som convidats a contemplar Maria.

La narració de l’anunciació ens la sabem de memòria. Potser ara no es tracta de repetir-la perquè quedi ben fixat en nosaltres l’esdeveniment que va experimentar Maria, sinó de viure el relat perquè en som els testimonis privilegiats. No es tracta de memoritzar, sinó d’acompanyar Maria, de viure-ho amb Maria.

Cada paraula de l’evangeli d’avui és important, però ara se’ns faria mot llarg d’anar-les repassant una per una, frase a frase. Només en subratllaré algunes que ens ajudin a contemplar el misteri de Déu en Maria. L’evangelista ens ha fet saber que la mateixa salutació de Gabriel fa que ella es torbi perquè hi ha una presa de consciència potent quan li diu que Déu és amb ella. No és una salutació del que en podríem dir de “bona educació” sinó que penetra al seu interior quelcom trasbalsador, sinó no caldria que Gabriel li digués a continuació: «No tinguis por, Maria». Déu ha pres la iniciativa i li diu quin és el projecte de Déu en ella. La farà mare i li demana que li posi el nom de Jesús que significa «ell salvarà el poble dels seus pecats» (Mt 1,21) com ens fa saber l’evangelista Mateu. Tots nosaltres sabem què significa. El compromís és extraordinàriament important. 

Li comunica l’itinerari. Tots nosaltres ho recordem: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim el cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu». El fruit del seu ventre és Sant, és el Fill de Déu. La tradició bíblica ens recorda constantment que és en el Temple on el qui és Sant es fa present de manera  manifesta. Per exemple, és en el temple, que Déu anuncia a Zacaries que tindrà un fill que s’ha de dir Joan. Déu es fa present en el si de Maria i és així que Maria esdevé temple de Déu. Aquesta nit, obertes les portes del temple, la llum del Fill de Déu il·luminarà tots els pobles. 

Nosaltres que ara acompanyem Maria sentim la seva resposta: «Soc l’esclava del Senyor». La comprensió del significat d’aquesta afirmació, penso que és doble. Per una part és la consciència del propi ser: soc. És assumir la pròpia realitat, sempre, tota la vida; no puc delegar-la a ningú. I per altra part, el mot “esclau – servidor” és la missió que se m’ha encomanat. Per ella serà sempre la capacitat d’escolta. Per això podem dir que Maria és la primera creient, perquè escolta Déu, diu sí i fa seva la Paraula. Ho ha dit així: «que es compleixin en mi les teves paraules».

Cadascun de nosaltres tenim l’oportunitat única d’acompanyar Maria. Cal que ens plantegem si aquesta oportunitat també ens compromet; perquè no es tracta de mirar-nos-ho des de la distància, com deia al començament, sinó des de la proximitat, des de la comunió, de viure amb Maria la seva mateixa experiència. Perquè des del baptisme nosaltres hem estat cridats, “saludats” com va fer Gabriel a Maria, i com Maria també hem tingut l’oportunitat de sentir “Déu és amb tu”, Déu vol ser al teu cor, o com predicava  Sant Agustí: Déu és més íntim que tu mateix. I es fa íntim per amor. Aquests dies quantes vegades sentirem: l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres. I només cal que diguem que Jesús, aquell qui als ulls humans és feble, vol guarir-nos i salvar la humanitat del domini del poder. Som cristians, portem el signe de Jesús, implantat a la nostra vida.

I ho fem ?? compartint aquí, en aquest temple on  Déu es fa present. Recordem “allà on dos o tres estan reunits en el meu nom allà hi soc” I des d’aquest temple som nosaltres els qui hem de portar la llum al nostre entorn. Maria és la primera creient, i amb Maria cadascú de nosaltres escoltem la Paraula per esdevenir servidors. Potser ens hem d’atrevir a dir, que es facin en mi les teves paraules, transforma’m com ho vas fer amb Maria.

I, agraïts, cantem amb el salmista: Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Diumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (17 de desembre de 2023)

Isaïes 461:1-2.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Joan Baptista és tallant en les seves respostes: No. Jo no sóc el Messies ni cap altre profeta. Era popular, li hauria estat fàcil de destacar la importància de la seva missió i reivindicar-se com a profeta. Però no ho fa. La seva missió no és la d’anunciar-se ell mateix. És la de ser portador d’un missatge diví i és aquest missatge el que ha d’anunciar. Així, germans i germanes, ho va fer tota la seva vida. Va ser un testimoni fidel fins al final; i quan ja els seus llavis no van poder parlar, va continuar donant testimoniatge des de la presó amb la seva vida insubornable i amb la seva sang martirial. Joan Baptista és un model per a tots els qui hem de ser testimonis de Jesucrist, el Senyor. No es tracta de fer-se un mateix el centre. Sinó de fer conèixer l’anunci que ve de Déu.

Davant la triple negació de Joan –no sóc el Messies, no sóc Elies, no sóc el Profeta esperat–, els enviats per les autoritats de Jerusalem li demanen: Doncs, ¿qui ets? Sóc una veu, respon. Una veu que crida en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I l’evangelista comenta: era un testimoni, vingué a donar testimoniatge de la Llum. La llum és la que ens permet de veure amb els ulls. I, simbòlicament, d’experimentar amb la intel·ligència i amb el cor. En el quart evangeli, a més, la Llum (amb majúscula) és sinònim de la Veritat (també amb majúscula) (cf. 1, 9.14). Aquesta Llum i aquesta Veritat, és Jesucrist, ell ha vingut al món per il·luminar tota la humanitat (cf. Jo 1, 5). Aquesta Llum i aquesta Veritat de les quals Joan Baptista dóna testimoniatge amb la paraula i amb la vida, alguns les rebutgen i resten en les tenebres, i d’altres les reben amb fe i els permet de ser fills de Déu i de tenir una mirada lúcida i esperançada sobre el món.

L’anunci de Joan no era només per als seus contemporanis. És per a nosaltres que, en l’adven,t som cridats a preparar el camí del Senyor que és a prop. I hem de fer-ho aprofundint la nostra fe, tenint  la humilitat al fons del cor, practicant les bones obres i traient de nosaltres tots els obstacles que dificulten l’acció de Jesucrist. Així podrem acollir-lo en la celebració del Nadal i rebre amb agraïment el do de participar “de la divinitat d’aquell que s’ha dignat a compartir la nostra condició humana” (oració col·lecta de la missa del dia de Nadal). Si l’acollim amb cor obert, la seva Llum brillarà en nosaltres i penetrarà el nostre pensament, la nostra afectivitat, tota la nostra existència. Això ens permetrà una experiència personal viva i profunda d’unió amb el Senyor que ve.

La proximitat del Nadal amb tota la riquesa de gràcia que ens porta, el fet de saber que el Senyor és a prop, ens omple de joia. Per això, en aquest tercer diumenge d’advent, la litúrgia ens repeteix: “gaudete, alegreu-vos, viviu sempre contents en el Senyor” (cf. cant d’entrada i segona lectura). Aquesta invitació a l’alegria no és inconsciència sobre el que passa al món. Tenim ben present el conflicte greument violent a Israel i a Gaza, la guerra a Ucraïna, la crítica situació a Haití, l’escalada armamentista en diversos llocs del planta, la manca d’aigua, la fam, els terratrèmols, l’explotació dels pobres, la violència domèstica, el creixement de la pobresa, el suïcidi dels joves i un llarg etc. Prop de Jesucrist, el cristià no s’inquieta, té la certesa que l’esperança que ve de la Paraula de Déu serà satisfeta; creu en allò de: sosteniu els braços que defalleixen, animeu-vos; el nostre Déu vindrà a salvar-nos, no en dubteu; espereu-lo, si es retardava, perquè vindrà (cf. diverses antífones d’advent). I farà justícia, alliberarà de tota opressió, eixugarà les llàgrimes de tots els ulls. No hi haurà més ni dolor ni mort (cf. Ap 21, 4). Aquest és el fruit del Nadal i de la Pasqua de Jesucrist. Confiant en això,  el cristià sap traduir en pregària totes les inquietuds i les sofrences de la humanitat.

L’alegria que som invitats a viure no és la que pot produir un benestar material, ni un benestar psicològic, ni tan sols una harmonia interior. L’alegria a què ens invita avui la litúrgia és la joia que ve de Déu i d’acollir Jesucrist i l’obra que ell fa en nosaltres i en la història de la humanitat. És la joia que l’Esperit suscita  en el cor dels creients. És la joia de ser fills i filles de Déu units a Jesucrist amb la pau que això comporta. 

En el context eclesial i social dels nostres dies, hem de ser testimonis convençuts, com Joan Baptista, de Jesucrist i de la joia de l’Evangeli. No pas fonamentats en les obres humanes sinó en la força de la Paraula de Déu i en la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. Tal com deia Joan, aquell que és la Llum i la Veritat ja és entre nosaltres des del primer Nadal de la història.

En la nostra societat, els cristians hauríem de ser com el llevat dins la pasta per dinamitzar-la i fer créixer les llavors del Regne de Déu que hi ha en el seu interior (cf. Mt 13, 33). O bé, dit amb unes altres paraules manllevades a sant Pau VI i a sant Joan Pau II (cf., per exemple, d’aquest darrer: Audiència General, 9 febrer 1994), “els cristians hem de ser com l’ànima del món”. Aquesta frase –ser l’ànima del món- prové d’una obra de principis del s. III, anomenada Epístola a Diognet (cf. 6, 1), que parla de la vida dels cristians en la societat pagana d’aquell temps. En una societat mancada d’esperança com la nostra, amb tantes pors i tants interrogants de cara al futur, els cristians hem d’aportar una visió serena i esperançada de la realitat tal com ens la presenta l’Evangeli de Jesucrist, hem d’oferir una resposta a la gent que cerca i té set de sentit, hem de qüestionar la indiferència d’una societat que molt sovint alleuja la buidor que experimenta amb el consumisme.

L’eucaristia que ara celebrem ens dóna llum i força per ser llevat en la societat, per ser-ne l’ànima, per testimoniar Jesucrist que és, que era i que ve.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Diumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de desembre de 2023)

Isaïes 40:1-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

 

Benvolguts germans i germanes,

Cada any, la paraula i el testimoni del profeta d’Isaïes i de Joan Baptista ens acompanyen en el nostre camí de l’Advent. Més enllà de la distància que els separa en el temps i més enllà també del seu estil i de la seva manera de viure, el missatge d’ambdós és l’anunci d’un temps nou segons el cor de Déu. 

En aquesta homilia centraré la meva reflexió en el cant de consol del profeta Isaïes. Joan Baptista, però, resta sempre per a nosaltres un testimoni apassionat del Regne de Déu que en el desert era una veu que cridava a “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”, i ho feia sempre en temps present, per tant, ara també la seva veu ens convida a obrir i aplanar camins en el nostre cor i en el nostre temps. 

Quan per a molts dels nostres contemporanis la vida ha esdevingut un pes insuportable i un permanent desert i exili, la paraula d’Isaïes, pren un relleu particular ja que el seu cant de consol és fruit de l’experiència i de les dificultats que el poble d’Israel va viure després del retorn de l’exili de Babilònia. Les coses no havien anat com imaginaven abans de retornar, ja que un cop a casa es trobaren acarats no sols a reconstruir les ciutats i el mateix Temple sinó que es veieren obligats, com una petita resta, a conviure amb d’altres pobles que s’havien assentat en el que era la seva pàtria, la seva terra. 

Ahir, com avui, aviat el descoratjament i la desil·lusió es feren presents enmig del poble a causa de les dificultats i els problemes cada cop més creixents. Isaïes davant aquesta situació, observa, reflexiona, escolta, prega i es demana: quina és la meva missió en aquest moment? Ell havia acompanyat i sostingut la fe del poble durant l’exili i ara que eren de nou a casa, l’exili i el desert interiors eren molt més feixucs que quan vivien lluny de casa seva. El somni de retrobar i viure en pau a la seva terra s’havia esfondrat i fet a miques, de tal manera que semblava que ja no hi havia cap mena de sortida ni de solució.

Partint de la realitat que té al seu davant, la seva pregunta no cerca solucions fàcils i momentànies, sinó que va més enllà: el profeta vol saber, vol entendre, què vol dir confiar en Déu en aquells moments?  Què comporta posar la confiança en Jahvè, el Déu dels pares? “La resposta”, si em permeteu, a la seva pregunta és doble: la fe i la confiança continuen ressonant en el cor dels homes, per destrossats que estiguin. I encara, la fe és autèntica font de confiança, d’esperança, i d’estímul per a l’acció.

Sabem de cert que Isaïes no era un home eixelebrat, que es deixava portar per falsos optimismes, ni tampoc un home que vivia d’esquena al sofriment i a les vicissituds dels seus contemporanis. D’on li vénen, doncs, aquesta fe i aquesta confiança que en lloc d’allunyar-lo de la realitat que li toca viure el compromet cada cop més amb els febles i els petits? 

El seu optimisme, la seva fe, el seu compromís, la seva mateixa vida es fonamenten en la fidelitat de Déu, que és sempre desig i amor en acció a favor de la humanitat. I això, germans i germanes va ser molt important per al nostre profeta i ho és també avui, per a nosaltres. El nostre temps, és gràvid de la presència de l’Esperit del Senyor que tot ho renova. Els nostres cors són gràvids, en aquest Advent i sempre, esperant, anhelant el dia de la manifestació de Déu.

És per això, que el profeta, lluny de creuar-se de braços, de lamentar-se sense fi o fixar-se únicament en la mala sort que ell mateix li ha tocat de viure, es posa en acció. Mentre la situació invitava a no fer res, a sobreviure al preu que fos, ell esguarda el seu poble, l’estima, per això parla amorosament a Jerusalem, i s’ocupa i es preocupa apassionadament per la seva gent i per les circumstàncies adverses que els toca viure. 

La confiança en Déu, que ha donat resposta a les preguntes més pregones del seu cor, ara el mouen a viure en el present el somni que Déu té per a la humanitat des de tota l’eternitat. Ell es posa en acció perquè els pobres i febles del seu poble no es vegin definitivament tancats en un destí de misèria, perquè els qui tenen el cor trencat per la desil·lusió i el sofriment recobrin la confiança. Ell cerca d’obrir solcs allà on la terra sembla que estigui definitivament condemnada a ser un desert. 

Com dèiem a l’inici d’aquesta reflexió, per a molts dels nostres contemporanis, i potser també per a nosaltres mateixos, la vida ha esdevingut un pes insuportable i els temps millors s’han convertit en una espera eterna que no arribarà mai. “Consoleu el meu poble! Consoleu-lo. Parleu-li al cor”. La veu de Déu, en les paraules del profeta, esdevenen un encàrrec, ple de responsabilitat de present i de futur per als cristians i per tots els homes i dones de bona voluntat, sigui quina sigui l’edat o situació. També per a vosaltres escolans i escolanes de la Schola Cantorum de l’Escolania. 

Són molts, encara que no es notin, els qui com Isaïes, s’esforcen per consolar, per demanar consol per a els qui estimen o per a ells mateixos. “Per a consolar ens cal aprendre a callar, a guardar silenci, però alhora a aprendre a articular gestos de proximitat. El silenci no és indiferència, és una manera de ser i d’estar en el món. Consolar es, abans que res, escoltar, oferir-se a l’altre per tal que sàpiga que estem allà”. És així com Déu consola al seu poble, consola aquest temps, ens consola a cadascú de nosaltres per tal que nosaltres consolem, no en el futur sinó ara, en aquest present sent-hi i fent-nos propers com Déu com celebrarem en el Nadal que s’acosta i que l’Advent en ajuda a preparar. 

Permeteu-me que acabi aquesta reflexió amb una pregària, escrita per una mare de família suïssa, pastora calvinista.

Senyor, 
tinc una set tan desesperada 
de consolació! 

No hi ha ningú 
que m’agafi la mà, 
no tinc cap pit 
on recolzar el cap, 
ni dos braços 
on poder-me recolzar,
ningú amb qui plorar, 
ningú que em consoli.

Senyor, he après 
que el nostre refugi ets tu, 
però ho sap només la meva raó. 

No em basta per a asserenar el cor. 

T’ho demano: 
fes-me sentir que m’ets pròxim, 
com pot ser-ho una persona estimada. 

Acull-me, Déu en el teu cor.

 Traducció al català d’un fragment de l’article de Francesc Torralba, El arte de consolar, publicat a la web del Gobierno de Canarias  https://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/ecoblog/jregamu/?p=753

 Sabine Naegli, mare de família i pastora calvinista a Suïssa.

 

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Diumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (3 de desembre de 2023)

Isaïes 63:16-19; 64:2-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Benvolguts escolans:

Alguns de vosaltres, aquest curs, heu tingut la mala sort d’haver-me de suportar com a professor de religió. Dic això perquè segurament heu reconegut que les lectures de la missa d’avui són les que hem estat treballant a classe durant la darrera setmana. Els vostres dubtes, preguntes i comentaris m’han servit per poder fer l’homilia d’aquest diumenge. Però com que no us havia dit res de les meves intencions, suposo que demà rebré de valent.

Adoneu-vos, tanmateix, de la importància de l’assignatura de religió: allò que vam parlar a classe ara ho podran sentir els centenars de persones que són avui aquí i els milers que ens segueixen per la ràdio i la televisió. La classe de religió és important perquè ens ensenya que per ser feliços i trobar sentit a la vida hem de mirar cap a Déu. I a la vegada, també ens ensenya a comprendre tantes coses del nostre món occidental: a reconèixer els estils de les esglésies, a anar a un museu i entendre tants quadres que contenen escenes bíbliques, o a mirar, per exemple, la bandera de la Unió Europea i a veure-hi la corona de dotze estrelles de la Mare de Déu de què se’ns parla al llibre de l’Apocalipsi.

I a tots vosaltres, germanes i germanes, us convido a començar aquest nou Advent amb una nova mirada, la mirada dels preferits de l’evangeli. Com diu sant Mateu: «Us ho dic amb tota veritat: si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del Cel. Així doncs, els qui es fan petits com aquest nen són els més importants en el Regne del Cel» (Mt 18, 3). O com diu la Regla de Sant Benet: «I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians» (RB LXIII, 5-6). Que el do profètic del joves ens ensenyi a sortir de la nostra zona de confort i a aprendre a contemplar Déu i el món amb una mirada renovada.

Tot i que no vaig dir als escolans que aquest textos corresponien a l’Advent, els dos conceptes fonamentals que van sorgir es corresponen perfectament amb el que ens demana aquest temps litúrgic: aprendre a escoltar la Paraula de Déu i aprendre a vetllar la vinguda de Crist.

En primer lloc, aprendre a escoltar. L’exemple que vam utilitzar són les lectures durant la missa: les escoltem vertaderament? Molt intel·ligentment, els escolans van distingir entre «sentir» i «escoltar». Sentir es refereix a quan mostrem una aparença externa de què ens interessa allò que diuen o llegeixen però, en canvi, el nostre cap està en un lloc molt llunyà. Escoltar, en canvi, es refereix a quan vertaderament poso interès en allò que sento i faig meves les paraules que em diuen. Quantes vegades a missa ens trobem que hem sentit les lectures però no les hem escoltades? Però ens passa a tots el mateix en la nostra vida ordinària: Quantes vegades sentim però no escoltem? I també ens passa amb Déu: Quantes vegades voldríem saber què ens està dient però en realitat no l’estem escolant?

Un altre exemple d’aprendre a escoltar són les homilies. Aquí, segons els escolans, la cosa ja es complica més. Si no estan ben fetes correm el perill d’activar el que ells anomenen el «modo off», és a dir, la desconnexió total. Per als escolans, les homilies haurien de ser sempre i necessàriament: curtes! Un antic escolà que va acabar fa un parell d’anys un dia em va dir: «No sé per què els capellans parleu tant a les homilies, només caldria dir una cosa: Jesús és el fill de Déu i ens estima». Després de tants anys d’estudiar teologia, em va deixar ben desarmat. Parafrasejant un poema de John Keats podríem dir: «Jesús és el fill de Déu i ens estima, això és l’únic que podem saber de Déu, això és l’únic que ens cal saber». No sé si les homilies són llargues o curtes però quan parlen de Jesús, que és el fill de Déu i ens estima, es fan escoltar.

Que l’Advent, doncs, ens ajudi a aprendre a escoltar: tan senzill, tan difícil. El segon punt al voltant del qual avui podem parlar és aprendre a vetllar a l’espera de la vinguda de Crist. L’evangeli segons sant Mateu que ens ha estat proclamat avui ens repeteix aquesta idea fins a quatre vegades: «I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu». Aquí em va sorprendre la resposta dels escolans: van dir que vetllar era estar atents, sí, però que també servia per gaudir de la vida. Per a ells, vetllar, implica mirar cap al futur i no desaprofitar cap de les oportunitats que ens dona la vida.

Em va venir al cap quelcom que em van dir fa uns anys, quan va venir aquí a Montserrat un cor francès i va fer un intercanvi amb l’Escolania. Recordo que el director d’aquest cor em va comentar: «el cant de l’Escolania té sempre un punt de nostàlgia». Aquest comentari m’ha fet pensar moltes vegades. Segurament es tracta de quelcom que l’Escolania té com a cor d’un monestir benedictí. Els monjos, i tots els cristians, hauríem de viure amb un punt de nostàlgia. No és una nostàlgia del passat (la de «cualquier tiempo pasado fue mejor»), sinó, curiosament, una nostàlgia del futur. Tampoc no és una nostàlgia trista. És la nostàlgia que ve de l’esperança, d’aquell qui sap que allò millor de la vida està encara per venir. És la nostàlgia dels joves, d’aquells que tenen tota la vida per davant. És la nostàlgia que ens fa cantar: Veni Domine, Veniu Senyor, com sentirem en el cant d’ofertori. Aquesta hauria de ser una característica del cristià: la nostàlgia del futur: del qui sap que el millor està encara per venir: del qui sap que anem a l’encontre de Déu.

Bé, vaig acabant, perquè sinó els meus alumnes em criticaran i, aquesta vegada, amb raó. Una altra cosa que intento ensenyar-los és que l’Església és sàvia. Per exemple, els diumenges, en l’ordre de la missa, col·loca el Credo després de l’homilia. Això no és gratuït. Ho fa perquè ningú no perdi la fe a causa de les paraules del capellà. Espero que no sigui el cas d’avui sinó que l’inici de l’Advent ens ajudi a escoltar i vetllar aquest Jesús que és el fill de Déu i ens estima.

Disculpeu les excessives pinzellades d’humor monàstic que hi ha hagut en aquesta homilia. Però l’Advent ens diu que el Senyor ve al nostre encontre. I nosaltres sabem qui és aquest Déu: és l’infant petit, faixat i posat en una menjadora. I en el seu rostre, estiguem-ne ben segurs, hi té dibuixat un somriure.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)