Diumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (27 de novembre de 2022)

Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Sant Atanasi d’Alexandria, un gran pare de l’Església del segle IV, ens parla del Crist com de «la Paraula que ve del silenci». Així doncs, si volem posar-nos a l’espera del Senyor, ho hem de fer des del silenci. Aquesta és la primera invitació que l’Església ens fa avui diumenge, en què comencem l’Advent i iniciem la nostra preparació per a contemplar el gran misteri de l’Encarnació del Verb. El silenci. Però, què és el silenci? Com l’hem d’entendre?

Per aprofundir-hi una mica més, podem veure que els grans moments de la història de la salvació ocorren en silenci. Hi havia aquell silenci d’abans de la creació, quan les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. En el moment del naixement de Crist, quan un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa. El silenci al Gòlgota en el moment de la mort de Jesús, quan s’hi estengué una gran foscor. I el gran silenci del sepulcre buit on fou dipositat el cos de Jesús després de ser crucificat.

És un silenci, doncs, que no és buit sinó que és fèrtil i fecund. És el silenci que prepara l’obra de Déu, que embolcalla l’actuació de Déu en el món. És també el silenci del nostre temps. Podríem pensar que Déu no ens parla, que el Senyor no hi és. Quantes vegades voldríem sentir més clarament la veu de Déu? Quantes vegades creiem que la nostra pregària queda sense resposta? Quantes vegades pensem que el Senyor ja no està amb nosaltres? Però res més lluny de la realitat: el silenci de Déu mostra la seva presència i ens prepara per a una nova creació, un nova vida on ja no hi haurà més sofriment, ni plors, ni llàgrimes.

El silenci de Déu, en el qual hem d’entrar per esperar la seva vinguda no és passivitat o inacció. Les lectures d’avui ens prevenen d’aquest perill. La carta als Romans ens diu de manera ben clara: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». No es refereix aquí al son del cansament sinó que ens adverteix de no adormir-nos a la vida, perquè mentre dormim, la vida passa, s’escola i se’ns escapa de les mans. És el mateix que vol dir l’evangeli de sant Lluc que quan ens ha proclamat: «No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots». No s’havien adonat de res. És així com volem passar la vida? Volem arribar al final dels nostres dies i adonar-nos que no ens n’havíem adonat de res?

El nostre món contemporani no ens ajuda gaire a endinsar-nos en aquest silenci de Déu. Vivim a gran velocitat i el temps de pensar i pregar s’esvaeix com el fum. Passem hores i hores enganxats als diferents tipus de pantalles que la societat tecnificada ens ofereix i quan aixequem la vista veiem que el món ja ha canviat. Víktor Frankl, psiquiatre vienès supervivent d’Auschwitz, deia amb ironia parlant del món modern: «No tenen ni idea d’allà on van, però mira com corren». No es tracta de renunciar a la nostra època, aquesta és tan bona o dolenta com ho han sigut totes les altres. Es tracta de no adormir-nos, d’aixecar-nos, d’adonar-nos del que ens passa pel davant.

El silenci de Déu no és tampoc una simple absència de paraules. El silenci de Déu ens porta, precisament, aquell qui és la Paraula, el Crist. L’Advent ha de ser el temps propici per vetllar a l’espera d’aquesta Paraula, per a preparar-nos per a la vinguda del Senyor que s’ha fet un com nosaltres. Déu-és-amb-nosaltres, aquest és el gran títol cristològic del Nadal. Comencem ara a albirar que no estem sols, que Déu ha volgut fer-se home per solidaritzar-se amb nosaltres i caminar al nostre costat. És la gran esperança amb què hem de viure l’Advent: el Senyor ve al nostre encontre, el Senyor ve a buscar-nos. I no hem de tenir por. No patim si som l’ovella que s’ha perdut: per més lluny que estigui, serà aquesta la primera que rescatarà.

Crist és la Paraula que ve del silenci. Tots nosaltres també venim del silenci i anem cap al silenci. El silenci del que venim ens és desconegut però no serà igual que el silenci cap al qual pelegrinem. Gràcies al Crist, caminem cap al gran misteri de la vida, de la felicitat, de la joia. Ens dirigim cap a l’eterna presència del Déu que és amor. La nostra pàtria és aquella on el silenci es converteix en un cant esclatant d’alegria perenne.

«Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Despertem-nos i aixequem-nos ja, obrim bé els ulls per veure el Crist que passa per la nostra vida. Endinsem-nos en el misteri de l’Advent i comencem a pregustar ja la vida que ens dona aquell qui és la Paraula i l’Amor etern. Sant Advent a tothom!

 

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

(..) / Joan 19:25-27

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La Mare de Déu, quan sentia gemegar el seu fill, s’aferrava a la fusta. Certament, en el naixement de Jesús a Betlem, l’infant fou posat en una menjadora i la seva mare, quan el sentia plorar, s’agafava a la fusta i el bressolava per a tranquil·litzar-lo. Igualment, molts anys després, al Calvari, Maria també s’abraçava a la creu quan sentia els crits agònics del seu fill a punt d’expirar l’alè i desitjava estar amb ell en aquells moments transcendentals.

 A la gruta de Betlem, Maria va engendrar un fill. El Fill etern del Pare, que existia des del principi i existirà eternament, es volgué fer un com nosaltres. Aquella que el portà al món, no podia ser altra que la única pura i immaculada. D’aquesta manera, la nit de Nadal, Maria donà al món el seu fill, el Fill de Déu. A la creu, en canvi, quan Jesús veié que estava a punt d’expirar i d’encomanar al Pare el seu darrer alè mortal, va decidir que era el moment apropiat per donar al món una mare, Maria. Aquí les seves paraules, dirigides al deixeble però dirigides també a tota la humanitat: «Aquí tens la teva mare».

A Betlem, Maria tenia cura d’un infant acabat de néixer però que estava marcat ja amb els signes de la passió. Era un infant faixat, com un mort; posat dins d’una menjadora, símbol del sepulcre en el qual seria dipositat després de davallar de la creu. I al rebre la visita dels tres mags, Jesús és obsequiat amb mirra, producte utilitzat per embalsamar. La creu estava plantada ja en el pessebre. En canvi, al Calvari,  Maria contemplava com Jesús era coronat amb la corona d’espines, símbol d’aquella glòria que cantaven els àngels en el seu naixement. I sobre seu hi havia el rètol que el proclamava rei, aquella reialesa que li fou atorgada amb l’or dels mags que li donaren a la gruta de Betlem.

Entre el misteri de l’encarnació, el naixement de Jesús, i el misteri de la Pasqua, el de la mort i resurrecció, hi ha un camí traçat per on transita tota la història de la salvació. Jesús va néixer per a morir en la creu i ressuscitar per nosaltres i per la nostra salvació. I en un moment i en l’altre Maria, la seva mare, hi és present. No n’és només un simple testimoni silenciós, sinó que la seva missió és anar teixint la humanitat de Jesús perquè en ella s’hi manifesti l’esclat gloriós de la seva divinitat. D’aquesta manera, les paraules de Crist dalt de la creu, les seves darreres paraules, troben la seva síntesi perfecta en allò que hem sentit en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors, el qui seia al tron, afirmà: “Jo faré que tot sigui nou”».

Maria és, doncs, aquella que no només ens mostra Crist, sinó que ens mostra qui és Crist: en la seva encarnació es manifestà de manera sublim la seva humanitat, en la seva passió i resurrecció es manifestà de manera excelsa la seva divinitat. El Crist, és doncs, l’autèntic Déu i l’autèntic home. L’únic que ha pogut superar l’abisme que hi havia entre Déu i la humanitat. El Crist és aquell que ens ha fet partícips de la vida divina perquè a través de la nostra pobra humanitat siguem conduïts vers la vida eterna que no té fi. 

Ja hem referit abans que el llibre de l’Apocalipsi ens parlava de «el qui seia al tron»: qui és el qui seu al tron sinó Jesús? I qui és l’autèntic tron sinó Maria? Maria és la Seu de la Saviesa, a la seva falda seu aquell que ja era present en el moment de la creació del món. Enguany es compleixen 75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947. Fou aquesta una festa en què es van intentar superar les conseqüències dels difícils anys de la Guerra Civil i es va voler caminar decididament cap al futur. El tron construït per a la Mare de Déu no és sinó un homenatge a aquella que constantment ens fa present el seu fill Jesucrist.

Ens apropem a la gran celebració del Mil·lenari de Montserrat, l’any 2025. Recordem la decisió que va prendre l’Abat Oliba de Ripoll d’enviar un grup de monjos a fundar un monestir aquí dalt, en aquesta muntanya. I no el fundaren a qualsevol lloc sinó que ho feren allí on ja des del segle IX hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. La devoció a la Mare de Déu en aquesta santa muntanya, prové ja dels orígens més pregons de la nostra història. Des de llavors, la Moreneta també ha anat teixint la nostra humanitat per tal que poguéssim arribar a Jesucrist.

«Aquí tens la teva mare». Aquí tenim la nostra mare. Fem-li lloc en la nostra vida i en el nostre cor. Contemplem aquella que fou plena de gràcia i ens mostra el camí de la santedat. Posem-nos davant d’ella, que és Mare de l’Església, i presentem-li les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres angoixes i les nostres tristeses. Igual que tingué cura del seu fill a la gruta de Betlem i al peu de la creu, també tindrà cura de nosaltres en tot moment. 

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a 

 

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant  51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Diumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)

Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit. 

Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».

Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.

Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.

Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells  altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».

Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el  Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor. 

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Diumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (29 novembre 2020)

Isaïes 63:16b-17.19b; 64:2b-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent del cicle B ens situen molt bé en la triple perspectiva de la vida cristiana. Hi ha com tres realitats cabdals en la història de la salva-ció, que es repeteixen també en la vida de cada un dels creients i que desitjaríem veure reproduïdes en l’existència de molts dels nostres contemporanis que se senten més o menys conscientment, lluny de Jesucrist.

He parlat d’una triple perspectiva per referir-me a tres realitats que senyalen el camí de l’Església i, com deia, de cada un dels deixebles de Crist. La primera es pot resumir en la pregunta del profeta Isaïes: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? No ens faci por, germanes i germans, reconèixer la nostra dificultat a creure i a acceptar que, fins i tot això que ens pot semblar tan estrany, també forma part del pla de Déu per salvar-nos. I es que creure el que professarem tot seguit, després d’aquesta homilia, és a dir que existeix un Déu personal que ho ha creat tot, que vol el bé de les seves criatures, que estima la vida, que és l’Amor en majúscula, que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill fet home per salvar-nos del pecat i de la mort, que ens ha donat el seu Esperit perquè siguem un sol cos i una sola ànima i que renova en nosaltres el d’aquest seu Esperit Sant sempre que li demanem, creure tot això no és fàcil, ni és es-pontani, ni és còmode. Fins i tot, més d’una vegada sembla que els esdeveniments quoti-dians vulguin desmentir tossudament la nostra pobra fe. El misteri del mal i de la mort, que es tan habitual per desgràcia en bona part de la humanitat i que ens ha aparegut com una novetat inesperada a les nostres societats occidentals amb la covid-19, aquest misteri de tantes i tantes persones innocents que pateixen i que moren, així com també el misteri de la nostra pròpia mort ineludible, tot això no ens resulta fàcil d’afrontar-ho des de la fe. Si hi afegim un entorn social i comunicatiu contrari o que, senzillament, ignora aquesta dimensió de l’ésser humà, tindrem un quadre força complert de la situació. I per acabar-ho de complicar, el profeta atribueix a Déu si més no una part de la nostra falta de fe: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?. És que Déu, ger-manes i germans, no ens vol fer creure en Ell per força, sinó que espera que la nostra fe sigui el resultat d’un acte lliure, mogut per l’amor a Jesucrist Salvador nostre.

La segona perspectiva ja l’anunciava, també, el profeta Isaïes i la trobem explicitada en el fragment de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. Deia el profeta: Els vostre nom és des de sempre: El-nos-redemptor […] enmig de tot, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans. Déu no rebutja la seva obra, perquè l’estima i perquè ens ha creat a imatge i semblança del seu Fill. En Jesucrist trobem la raó, el fonament i la força de la nostra fe en Déu. Ell es la nostra esperança. Per això sant Pau comença la primera carta als cristians de Corint beneint Déu pensant en la gràcia que els ha donat en Jesucrist. I això que Pau deia als cristians de Corint també ens ho diu a nosaltres: beneït sigui Déu perquè ens ha enriquit en Crist de tot do de paraula i de coneixement. Pau saluda els seus destinataris desitjant-los la gràcia i la pau de Déu. Aquests dos termes sintetitzen el bo i millor de la cultura grega i de la saviesa jueva, que han donat forma a la nostra fe i han afaiçonat en bona part, encara que no exclusivament, la nostra cultura. La gràcia, la Xaris grega, és el favor de Déu, la seva benvolença, el do de si mateix que Déu ha dipositat en nosaltres, és també la força del seu Eperit. La pau, shalom jueu, ja s’endevina que no és tan sols l’absència de guerres o de conflictes, que ja seria molt, és clar, sinó que expressa aquella manera de viure en la qual es duu a terme la nostra relació amb Déu i amb el nostre proïsme. La pau és també el fruït de la saviesa que ve de Déu i que ens permet veure i comprendre la realitat tal com és als ulls del seu Creador, que n’és alhora el Salvador. Déu es fidel, i es ell qui ens ha cridat a viure en co-munió amb el seu Fill Jesucrist.

La tercera perspectiva també l’anunciaven el profeta Isaïes i sant Pau i es més explícita en l’Evangeli. Isaïes cridava: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes. I sant Pau recordava amb tota la força als cristians de Corint que no els mancava cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Però a l’evangeli és Jesús mateix qui ens desvetlla amb la seva paraula: Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu […] No sabeu quan torna-rà l’amo de casa […] El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dor-mint. És a dir, la salvació que Jesucrist va venir a portar i a anunciar amb la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, ja comença a ser present i efectiva mentre vivim en aquest món, però ens adonem que no es perfecta, que no es ben completa. El Regne de Déu que Jesús anunciava com un Regne proper, encara no ha arribat a la seva plenitud. Quan hi arribi tot serà nou, tot serà clar i diàfan, llavors triomfaran definitivament l’amor i la vida sobre el pecat, el mal i la mort.

Jesús exhortava els seus contemporanis a vetllar perquè la fi del món no els trobés ador-mits, però també perquè fossin capaços de captar i de viure aquells moments en els quals el Regne ja es fa present en la vida de les persones i de les comunitats. I això que els de-ia a ells, ho diu a tothom, ens ho diu també a nosaltres. Es tracta de vetllar, germanes i germans, per adonar-nos que la victòria de Crist sobre el mal i la mort ja es comença a manifestar ara, en la nostra història que es un teixit de pecat i de gràcia, de llum i de tene-bres. Jesucrist ressuscitat, la nostra gran esperança, continua present entre nosaltres i ens empeny a desitjar amb tot el nostre ésser la seva manifestació definitiva. Per això li podem adreçar amb goig l’aclamació del salm responsorial: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (29 novembre 2020)