Diumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (18 de febrer de 2024)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18.22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El dimecres passat, amb la imposició de les cendres, començàvem l’itinerari quaresmal de la milícia cristiana. Un període de quaranta dies de conversió i d’apropament a Déu a semblança dels quaranta anys que el poble d’Israel trigà a travessar el desert i dels també quaranta dies que Jesús hi passà. En l’inici, doncs, d’aquesta nova Quaresma, pot ser bo que ens fem algunes preguntes que ens ajudin a aprofundir en la seva vivència: Què és la Quaresma? Com hem de viure la Quaresma? Per què la Quaresma? Proposo intentar respondre aquestes preguntes amb la guia d’una personatge que ens pot ajudar a tenir una mirada nova però profunda del sentit del que estem parlant. M’estic referint, ni més ni menys, que a n’en Harry Potter.

No és una frivolitat. La literatura, si és bona literatura, sap llegir el cor dels éssers humans. Sap veure quins són els nostres anhels més profunds, els nostres desigs, les nostres pors, les nostres esperances, els motius de la nostra alegria. Els llibres i les pel·lícules de Harry Potter no són només un entreteniment per als joves sinó que són literatura a l’alçada de les Cròniques de Nàrnia de C.S. Lewis o bé del Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Però, a mode d’introducció, i per als menys introduïts en el tema, qui és Harry Potter? És un personatge literari que donà origen a una saga de set novel·les escrites per l’escriptora britànica J.K. Rowling. Posteriorment se’n van fer vuit pel·lícules. L’èxit dels llibres i de les pel·lícules ha estat espectacular per tot el món. En Harry Potter és un noi jove que un bon dia descobreix que sap fer màgia i és portat a una escola per a mags anomenada Hogwarts, on es troba amb una colla d’amics que seran el fonament de tota la seva vida.

Però què té a veure tot això amb la nostra Quaresma? Intentem respondre a la primera pregunta: què és la Quaresma? En el tercer llibre, anomenat El Pres d’Azkaban, trobem en Harry Potter a l’escola de Hogwarts, en una classe amb el professor Lupin. Aquest ensenya als seus alumnes els perills dels boggarts, que són unes criatures que no tenen forma sinó que es converteixen en allò que a cadascú li fa més por. A un estudiant se li converteix en aranya, a una altra en serp i a un altre en el professor més temut de l’escola, en Severus Snape. Però a n’en Harry Potter, el boggart se li transforma en una altra criatura, un dementor, que representa la part més obscura d’ell mateix. Allò que li fa més por és, precisament, ell mateix.

En l’evangeli segons Marc que hem llegit avui, se’ns diu que l’Esperit va empènyer Jesús al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Amb aquest text, la litúrgia ens convida a anar també nosaltres al desert i a enfrontar-nos amb allò que ens fa més por: és a dir, amb nosaltres. És una invitació a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a saber estar sols amb nosaltres mateixos. A cercar en la interioritat el camí que ens porta cap a Déu. Com deia el filòsof francès Blaise Pascal del segle XVII: «La infelicitat de l’home es basa en una sola cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació».

I en el desert també nosaltres som temptats pel diable. Igual que ens ensenya en Harry Potter, tampoc el diable no té forma, adopta la forma d’allò que ens fa més por. El sociòleg contemporani Zygmunt Bauman, desaparegut recentment, ens parla del «mal líquid». Ja no som conscients d’haver de lluitar amb un mal absolut sinó que aquest s’ha tornat líquid i ha penetrat per les petites escletxes de la nostra vida. El mal hi és però moltes vegades ja no el sabem reconèixer. La Quaresma ens hauria d’ensenyar a buscar aquesta part més obscura del nostre jo i a evangelitzar-la.

Un cop hem intentat respondre a què és la Quaresma, preguntem-nos ara com l’hem de viure. Aquí el nostre amic Harry ens pot tornar a ser d’ajuda. En la vida de Harry Potter, el més important no són els trucs de màgia que sap fer sinó la força de l’amistat que el lliga amb els seus amics, especialment amb l’Hermione i en Ron. En Harry no pot fer res sense ells, s’ajuden mútuament. Si ens hi fixem, tot el que aconsegueix en Harry no ho fa per la màgia sinó gràcies als seus amics. En Harry Potter comença a ser qui és quan es troba amb els seus amics. Uns amics que estan en una escola bucòlica, en un bonic castell, al costat d’un gran llac. I per arribar-hi cal agafar un tren a l’estació de King’s Cross de Londres, a l’andana 9 i ¾, a la qual s’hi entra per una paret on si no creus que hi ha una porta, no hi pots passar.

Ens ensenya això que durant la Quaresma hem d’aprendre a viure per als altres. El camí del desert, de l’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens condueix cap als altres. La fe cristiana no la vivim sols sinó que la vivim en comunitat. Les persones i els cristians no som illes que vivim separades les unes de les altres sinó que formem una comunitat. Caminem junts cap al Senyor. Hem d’aprendre que la nostra força està en la nostra comunitat, que ens hem de cuidar els uns als altres. Que la vida només té sentit si la posem al servei dels qui ens necessiten. També nosaltres comencem a ser qui som gràcies als altres. I aquesta comunitat no és sinó l’Església, una escola on cada dia aprenem a estimar-nos més els uns als altres tal i com Crist ens va ensenyar. Una escola, per cert, a la qual hi accedim a través de l’andana del baptisme, una porta que només s’obre si tenim fe.

I arribem ara a la darrera de les tres preguntes que ens havíem formulat a l’inici: Per què la Quaresma? Anem aquí a la part més dramàtica del nostre personatge amic. Quan en Harry va néixer, lord Voldemort, el dolent de la pel·lícula, va intentar matar-lo. No ho va aconseguir però una part d’ell va quedar dins d’en Harry i fruit d’això al nostre protagonista li va quedar una cicatriu dolorosa en el front. Per aquest motiu, per eliminar totalment el mal del món, en Harry es va haver de sacrificar per als altres. Un sacrifici que no el va conduir a la mort sinó a la vida. I a partir d’aquell moment, la cicatriu no li va fer mai més mal.

Per què doncs, la Quaresma? Tots nosaltres, pel fet des ser lliures, hem estat tocats pel pecat. Tots nosaltres portem una cicatriu que prové del pecat original. En tots nosaltres se’ns ha desdibuixat aquella bonica imatge i semblança que Déu ens va donar en el moment de la nostra creació. Però Crist ens ha obert de nou les portes del Paradís suportant sobre seu el pecat del món i donant-nos aquella vida que no té fi. El camí de la Quaresma té un perquè: perquè puguem arribar a la terra promesa que regalima llet i mel.

Benvolguts germans i germanes, amb tot el que hem dit, no hem fet sinó comentar les lectures d’avui. L’evangeli ens parlava d’anar al desert, d’enfrontar-nos amb el mal que hi ha en nosaltres mateixos. La lectura del llibre del Gènesi ens parlava de l’Aliança al desert, quan Déu va constituir Israel com a poble, imatge de la Pentecosta cristiana, quan l’Esperit Sant ens uneix com a Església

dels seguidors de Crist. I la lectura de la primera carta de Sant Pere ens deixava clar quin és el sentit de la Quaresma, quin és el sentit de la nostra vida. Diu així: «Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida».