Diumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2023)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Mateu 26:14-27.66

 

Qui és aquest? Una vegada més, estimades germanes i germans, hem vist que la manera de fer de Jesús de Natzaret, provocava la pregunta “Qui és aquest?” que tancava la descripció de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, que hem llegit en l’evangeli fora a la plaça, abans de començar la processó. 

Els evangelis ens han deixat el testimoni de l’admiració, de l’interès, de la curiositat dels primers deixebles i d’altres contemporanis, que davant de fets extraordinaris es preguntaven com encaixava aquell “profeta, Jesús de Natzaret” en les categories amb les quals ells solien qualificar els homes, els rabins i fins i tot els mateixos profetes. La resposta és molt fàcil: senzillament, no encaixava: Jesús no encaixava en cap lloc. Calia buscar i preguntar-se més, calia anar una mica més enllà, forçar la tradició. La pregunta: “Qui és aquest?” sorgeix sobretot quan Jesucrist fa coses que corresponen a Déu: perdona els pecats, es manifesta amb poder sobre el vent i la mala mar, o com avui, pren el lloc d’aquell salvador esperat i predit pel profeta Zacaries: “Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”, un salvador a qui el poble rep amb aquests “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel»

Semblava que finalment la categoria d’aquest Messies salvador era la bona. Ho llegíem durant la Quaresma en la boca de la dona Samaritana: “No serà el Messies que esperàvem?” No ens fem il·lusions: Ell mateix ens ho ha dit en la lectura de la Passió: “Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany”. Ell és el Rei que entra a Jerusalem i és el delinqüent que mort crucificat. Si el nom de Messies li anava bé, no és en el sentit que l’esperava el poble d’Israel. Ni tant sols aquest nom tal com era tradicionalment entès li escau, per això Sant Pau podrà dir després amb encert: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus”.

No crec que trobéssim una millor entrada a aquesta Setmana Santa que prendre’ns la pregunta “Qui és aquest?” com una invitació a aprofundir el nostre coneixement de Jesucrist. A tots, els qui sou aquí, i segurament participareu a totes les celebracions, a tots els qui ens seguiu des de casa, als qui potser només assistiu o us connecteu per la missa d’avui, diumenge de Rams, us convido a preguntar-vos des de la vostra vida, des de la vostra experiència cristiana, en l’estat en el qual estigui, fins i tot si és en els marges de la fe, a preguntar-vos: “Qui és aquest ?”  i a intentar escoltar la paraula i la litúrgia d’aquest Setmana Santa i Pasqua. El testimoni cristià té l’origen en la narració d’això que comencem a commemorar avui, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Si aquest és el nucli de la nostra fe, haurà de ser també aquell que millor ens respongui sobre la identitat del qui n’està al centre. 

Intentaré acostar-me a Jesús i als diversos escenaris d’aquests dies, veient que ens diu la tensió que es palpa en tot això que va passant. En català, un dels significats de la paraula tensió és el d’expectació. 

Un primer testimoni molt bàsic d’aquesta tensió el trobem en l’ús de la paraula de pressa, tot seguit, a l’instant. Algunes coses passen de seguida, de pressa. Els deixebles van de seguida a buscar la somera i el pollí i també prometen que el tornaran de seguida. El gall també canta de seguida, a l’instant. A Jesús a la creu li porten també de seguida el vinagre per beure. Tot això que passa ens afecta ja, avui, no podem deixar-ho per a demà, no ho podem relativitzar.

En el relat de la Passió i en tot l’Evangeli, una de les maneres en les que Jesucrist es revela és precisament mitjançant la tensió i l’expectació que es crea entorn d’ell.  És una tensió que es produeix entre els dos extrems que avui ens han relatat: ser Rei, ser Messies, tenir un domini de la situació semblant al de Déu i al mateix temps manifestar-se’ns com totalment sotmès a la realitat, a una realitat que pot ser tan adversa que el porta a ser executat. 

Aquesta tensió es va manifestant: entre Ell i el Pare de manera extrema a l’hort de Getsemaní, en l’interrogatori de Pilat, dalt de la Creu. La humanitat és portada a l’extrem. Com podria ser d’una altra manera, si aquesta humanitat de Jesús de Natzaret conté nogensmenys la divinitat de Déu amb tota la seva exigència? 

Pensant en els més joves, em va agradar un detall que vaig veure fa uns dies en una icona que representava l’entrada de Jesús a Jerusalem: hi havia un nen petit que li donava una fulla a l’ase que muntava Jesús. Vaig pensar, és una manera de fer participar tothom. 

Tot això que estic dient ho podeu entendre bé també vosaltres escolans si comparem els dos cants d’avui. El de la processó, en el qual tot era joia “Hosanna, beneït el qui ve” i el que cantarem en el cant de comunió: Les meves mans i les meus han foradat, puc comptar tots els meus ossos”. No veieu clara la diferència? Fins i tot musicalment? i no ha passat ni una hora de celebració! La diferència entre aquests dos moments i tot el que signifiquen és allò que manté viva tota la història dels darrers dies de Jesús de Natzaret. La història de la Passió és per a tots. 

La tensió se’ns manifesta més real quan no només la veiem com quelcom propi i que defineix Jesús, sinó que també afecta les seves relacions amb els deixebles. Pensem en la tensió entre la bona voluntat de restar fidels i pregant al costat del mestre i la son dels deixebles a l’hort de Getsemaní i com finalment s’imposa la son. Pensem en la tensió de les contradiccions de Sant Pere durant  les negacions que també s’imposen i pensem en la tensió terrible en el cor de Judes que el porta al suïcidi. Si una cosa té tot això de consolador és que tan els deixebles com Judes, que també fou un deixeble, no apareixen com a herois sinó com a humans molt fràgils. Un d’ells tan fràgil que no reïx a superar el pes de la seva pròpia realitat, perquè és incapaç de perdonar-se i de deixar-se perdonar. 

També nosaltres com els deixebles vivim la tensió de seguir Jesucrist en el nostre dia a dia. Per una banda ens crida Déu com si ens estirés, per l’altra hem d’acceptar els nostres límits, les dificultats. Tantes vegades ens arriben testimonis i notícies de persones que com Judes cauen en els pous de la depressió, del malestar personal respecte la pròpia identitat cada vegada més influïda per models totalment ficticis imposats per estereotips que persegueixen fer a tothom dependent de les modes i del consum que sempre hi va associat.  Les malalties mentals, els intents de suïcidis de menors, fins a quatre diaris a Catalunya segons algun estudi, no ens poden deixar indiferents. Col·locats en la tensió d’aquest món que produeix tantes barbaritats, hauríem de situar-nos a la banda de Déu i estirar amb Ell cap a aquesta cultura de l’atracció de Déu per la vida, per la felicitat i per l’amor a cadascú tal com és. No és gens fàcil però el tenim al costat i d’exemple.     

Perquè: Com va persistir Jesucrist?  Confiant en Déu. Amb la fe que, darrera de tot, Déu sempre té l’última paraula. L’actitud del profeta Isaïes que hem llegit en la  primera lectura avançava l’actitud de Jesús, però també ens ajuda a nosaltres i en quatre frases, ens fa evident que en la tensió de la vida, escoltar el Senyor és sempre la millor garantia: 

“Déu Em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”   

“Déu m’ha donat una llengua de mestre per a sostenir els cansats” 

“No he amagat la cara davant les ofenses”

“El Senyor Déu m’ajuda per això no em dono per vençut.”

Tant de bo ho poguéssim reproduir en cada una de les nostres vides. 

En la celebració d’aquest diumenge de Rams, diumenge de Passió, tot i el contrast entre apoteosi i tragèdia, celebrem l’eucaristia, el record de la resurrecció, el final de la història, la resolució de la tensió. Tenint-ho ben present, no desaprofitem la pedagogia amb la qual la litúrgia en aquesta Setmana Santa ens va acostant cap al moment del qual brolla tot el sentit de la nostra fe i que ens revelarà del tot Qui és aquest que celebrem.  

https://youtube.com/watch?v=CxsJTaFIIyw

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Diumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (26 de març de 2023)

Ezequiel 37:12-14 / Romans 8:8-11 / Joan 11:1-45

 

Aquesta llarga narració evangèlica, típica de la quaresma ja en l’Església dels Pares, es pot dividir fonamentalment en tres parts: una introducció i dos quadres.

En la introducció, germans i germanes estimats, hi ha la presentació dels tres germans  de Betània, que eren amics de Jesús, i la notificació de la mort de Llàtzer, un dels tres. Jesús es troba fora de la regió de Judea i en rebre la notícia, espera dos dies abans d’encaminar-s’hi per anar a Betània. Els deixebles, que saben que  això pot posar en perill la vida de Jesús, volen dissuadir-lo. Però ell afronta el perill ben conscientment i amb tota llibertat es posa en camí. I els diu que el veritable perill no és anar a Judea sinó caminar sense la llum que ell aporta; una llum que il·lumina interiorment les persones, per tal que puguin avançar amb seguretat pels camins de la vida. Ell ha de complir la seva missió fins que arribi l’hora de les tenebres, l’hora de la passió.

Després de la introducció trobàvem el primer quadre, centrat en el diàleg amb Marta, una de les germanes del difunt, que el surt a rebre un tros abans d’arribar al poble de Betània. Aquest diàleg, a partir d’una paraules de Marta, se centra en la revelació de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. És una revelació doble. D’una banda sobre la identitat de Jesús; ell es posa al mateix pla de Déu, que en l’èxode s’havia revelat a Moisès com a “Jo sóc” (cf. Ex 3, 14). I, d’altra banda, és una revelació sobre els qui creuen en ell: la mort no posarà punt final a la seva existència. Ell els cridarà a una nova vida en plenitud, conservant la seva identitat personal.

Davant de la revelació que Jesús ha fet de la seva divinitat, Marta respon amb una professió de fe: Vós sou el Messies, el Fill de Déu havia de venir al món. És una professió de fe que, d’una manera o altra, tots els cristians hem en el baptisme i que nosaltres renovarem solemnement en la propera nit de Pasqua.

I, finalment, trobàvem el segons quadre, que ens descrivia una escena impressionant. Jesús dret davant la pedra que tancava l’entrada a la tomba excavada en la roca, commogut profundament. La mort del seu amic Llàtzer era ben real. Feia quatre dies que era el sepulcre i, segons les creences rabíniques, el quart dia Déu ja havia cridat cap a ell l’alè de vida que havia donat a la persona i el cos començava a descompondre’s per tornar a la pols. 

Davant la tomba, Jesús prega donant gràcies al Pare perquè sempre l’escolta a causa de la comunió íntima que hi ha entre el Pare i ell, i diu als presents que és l’enviat del Pare. I després crida fort “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. La malaltia, la mort i la resurrecció de Llàtzer són el punt de partença d’un procés que conduirà a la mort i a la resurrecció de Jesús, i a la manifestació de la seva glòria. I, encara que la resurrecció de Llàtzer sigui per tornar a la vida temporal i, per tant, per tornar a morir, és un signe que la mort no és un terme definitiu sinó una etapa de la vida. Després de la resurrecció de Jesús, és oferta a tots les creients la possibilitat de participar, després de la mort, de la seva resurrecció i de la seva glòria. Per això, creure en Jesús no és només reconèixer la seva potestat de donar la vida, sinó també reconèixer el significat nou de la mort i de la vida humanes; reconèixer la mort –malgrat la seva seriositat i la gravetat de la malaltia que la pot precedir- com un pas a una altra forma de vida més plena, com una “major naixença” (Maragall, Cant espiritual). La qual cosa comporta procurar viure d’una manera conseqüent amb el destí etern que ens és ofert.

Aquest horitzó últim de l’existència humana, que és la vida eterna, actualment queda molt en segon terme, fins i tot en persones que es diuen cristianes. La realitat de la supervivència personal més enllà de la mort és quelcom que xoca amb el pensament de matriu científica que és el que domina actualment en la nostra societat. Però es tracta d’una afirmació fonamental de la fe cristiana, per això en el credo diem: “espero la resurrecció dels morts i la vida perdurable”.

Aquest “vine a fora” és la paraula inaudible que Jesucrist diu a la font baptismal a cada creient quan el fa passar sagramentalment de mort a vida, d’una vida de foscor interior (la pròpia de qui viu segons les mires naturals, de les quals parlava sant Pau) a una nova existència (aquella que és segons l’Esperit). Però no sempre vivim com escau a aquesta nova existència de llum. Per això, a la quaresma, l’Església prega per la nostra conversió en sintonia amb les paraules de les germanes de Llàtzer: Senyor, aquell que estimeu està malalt, confiant que ell amb el perdó ens renova la vida.

“Vine a fora”, serà, encara, la paraula que Jesucrist ens dirà al final de la nostra vida a la terra, un cop traspassat el llindar de la mort. Perquè la resurrecció de Jesucrist és penyora i primícia de la nostra.

 

https://youtube.com/watch?v=fVXj3-OHfF8

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Diumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de març de 2023)

1 Samuel 16:1.6-7.10-13a / Efesis 5:8-14 / Joan 9:1-41

 

Benvolguts germans i germanes, 

En la Paraula de Déu d’aquest diumenge hi trobem tres temes que són comuns a les tres lectures i que són la mirada atenta o el saber veure, la llum i l’aprendre a mirar.

La primer, sobre la mirada atenta o el saber veure, ho podem traduir amb l’experiència de no viure distrets al que passa al nostre entorn i especialment a les persones que hi ha al voltant. Si ho recordeu el text evangèlic començava dient-nos que Jesús, tot passant veié un cec de naixement, és a dir, algú que havia de pidolar per poder subsistir. Es tractava d’algú que era invisible per a molts, com també avui ho són tants i tants en la nostra societat. Ben segur que aquell home estava habituat a que tothom passes de llarg davant de la seva persona i de la seva situació. Jesús, no, s’atura, i sense ni tan sols cridar-lo, actua posant-li fang damunt dels ulls i enviant-lo a la piscina de Siloè a rentar-se d’on va tornar veient-hi. Val la pena remarcar que el cec es fia de la paraula d’un desconegut, se’n fia quan el miracle encara no s’havia realitzat.

Es important adonar-nos que Jesús el veu i l’acull tal com és i això també val per a nosaltres, en aquest nostre temps. Jesús ens troba tal com som, per trencats que estiguem, ja que en l’Evangeli, en un primer moment, la mirada de Jesús no es fixa mai sobre el pecat, sinó sempre el sofriment i feblesa de la persona (Johannes Baptista Metz).

El segon tema és el de la llum. Els homes de tots els temps busquen llums que il·luminin el seu camí i que esdevinguin per a ells guies. Per això la pregunta sorgeix inevitable: on trobar la llum que il·lumini veritablement, profundament? Per trobar la resposta no ens cal anar massa lluny. En l’evangeli d’aquest diumenge hi trobem la resposta radical i absoluta de Jesucrist: Jo sóc la llum. No una llum, sinó la llum. I més encara: Jo dono la llum.

Ser cristià és creure en aquesta absoluta pretensió de Jesucrist. Ser cristià no és saber totes les respostes, tenir la solució de tot, però sí creure que de Jesucrist hem rebut la llum per avançar per un camí que no deixa de ser difícil i fosc, però que, sens dubte, amb ell i per ell porta a la vida.

La llum de Jesús no solament il·lumina les nostres vides, sinó que ens converteix en persones “lluminoses”, és  a dir, en homes i dones capaços d’anar eliminant la tenebra del món sembrant esperança, estimació i ganes de viure per tot arreu on passem. Aquesta llum però és molt fràgil, en el temps present, ja que no sempre podem parlar de llum, sinó que tant sols podem oferir gratuïtament la calidesa i la lleialtat d’un amor que no ens pertany, però que ens habita. No sempre ho tenim tot clar, però podem estar disponibles i propers, per caminar amb els altres tot apuntalant-nos mútuament i fraternalment en l’esperança, que és també llum per al cor humà. 

Finalment el tercer tema, i permeteu-me que la adreci als nostres escolans, als nois i noies que sou aquí i evidentment a tots vosaltres i que es l’aprendre a mirar o si voleu, deixar-nos ensenyar a mirar. I ho il·lustraré amb una experiència que vaig viure fa anys, essent rector del santuari i va ser beneir un matrimoni, o dit com ho fem habitualment vaig casar una parella que tots dos eren cecs de naixement. El que per a la gran majoria és evident a nivell d’espais, de llocs, per a ells no ho era. Per això, en la darrera trobada de preparació de la celebració em varen demanar algunes coses que habitualment no ens demanen.

La primera era fer el recorregut que hi ha des de la porta fins al presbiteri. La majoria de nosaltres en entrar a la basílica sigui per la porta central o per les laterals ens adonem de la grandiositat i de la bellesa de la nau. Ells en entrar, únicament em varen dir: que gran que és! Aquell dia vaig aprendre que l’espai sempre té sons i que ells sabien distingir un espai petit d’un espai gran tot i ser invidents. D’aquí les grans dificultats que tenen els que són cecs i alhora sord muts. Vàrem fer tot el recorregut, ell del braç de la seva mare i ella del braç del seu pare que els havien acompanyat per a la preparació. En arribar al peu del presbiteri, vàrem pujar els graons que hi ha aquí davant i també varen tocar els dos seients que fem servir pels nuvis i s’hi assegueren per saber com eren. Tot seguit em preguntaren, i aquí davant què hi ha? Els vaig explicar que hi havia l’altar, que era una gran pedra de la muntanya amb un antependi de plata i esmalts. Em varen demanar poder-lo tocar. El seu comentari va ser únic i repetitiu: que gran que és i afegiren i la plata té figures que havien descobert gràcies al tacte. 

En acabar aquest assaig em varen dir que sortirien sols de la basílica, agafats de la mà, i que en tot cas, que algú anés davant d’ells, perquè ja havien après, remarco ja havien après, el recorregut que els hi havíem ensenyat.

Abans de marxar em digueren que no m’estranyés que el dia del casament quan es trobessin al peu de l’altar i per saber com anaven vestits que es tocarien pel damunt la roba, com fan els responsables de seguretat del control d’entrada dels aeroports quan salta l’alarma. 

El dia del casament, va anar tot segons el previst. Un cop al peu del presbiteri, on els esperàvem amb el monjo que ajudava la celebració, tal i com m’havien dit es varen tocar gran delicadesa per damunt del vestit respectiu. Ell va dir-li es bonic i té brodats, i així era el vestit que portava la núvia. Quan va ser ella en lloc de fer cap comentari sobre la roba li va preguntar de quin color portes el vestit, ell li va respondre: gris perla i certament, era d’aquest color i puc pensar que en anar-lo a comprar li ho varen dir. El que em va sorprendre més va ser que ella en saber el color li va dir: saps, sempre havia pensat que m’agradaria que el dia del nostre casament portessis un vestit d’aquest color. Personalment vaig quedar sense paraules i em va semblar que no era el moment de fer preguntes. 

La celebració va ser molt emotiva al final de la qual varen voler dir unes breus paraules. Va ser un parlament molt breu en el que fonamentalment varen agrair als seus pares, germans, família i als amics que els acompanyaven entre els quals hi havia invidents com ells, que els haguessin ensenyat a mirar y conèixer les coses, ja que sense els altres la vida els hagués estat molt més difícil del que ja els ho era a vegades per causa de la seva ceguesa. 

En arribar al despatx per a les signatures li vaig preguntar a la núvia perquè havia pensat en el color gris perla? Sense dubtar em va dir perquè les perles tenen un tacte suau i sempre quan m’han parlat del color gris perla pensava que aquest era un bon color pel nostre matrimoni per tal que la vida i les situacions que vivim ens fossin suaus. 

No és un conte, es una realitat que he resumit molt, ja que la preparació i celebració d’aquest casament va comportar diverses trobades. Aquesta experiència viscuda em porta a pensar que no sols vosaltres, els escolans, els més joves, sinó tots, necessitem dels pares, dels educadors, dels mestres que ens ajudin a guarir o corregir les nostres cegueses, que són moltes i que ens fan viure distrets o enlluernats per falses llums. 

Ens cal trobar el multiforme color de l’amor que ens ajuda a fer més suaus les nostres vides i les relacions amb els altres. Ens cal deixar-nos guiar per Jesús, que se’ns atansa tal i com ens trobem, per saber mirar els altres, el món, amb els mateixos ulls que Déu mira.

https://youtube.com/watch?v=qDmRqBdhogQ

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Diumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (12 de març de 2023)

Èxode 17:3-7 / Romans 5:1-2 / Joan 4:5-42

 

«Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però a més d’aquesta lectura, en l’evangeli d’avui també hi trobem una imatge concreta de Déu: és la imatge d’un Déu que es vol trobar amb nosaltres, que s’ens fa proper. D’un Déu que dialoga amb la humanitat, sigui amb qui sigui. D’un Déu que trepitja el terreny i no es desentén de les nostres necessitats, malgrat que ens ha donat llibertat i som nosaltres qui decidim si volem acostar-nos-hi, o no.

I aquest diàleg entre Déu i la humanitat que s’esdevingué al la vora del pou en trobar-se Jesús amb la samaritana, nosaltres el fem aquí, en cada celebració. Quan venim a Missa som en aquell pou on ens trobem amb Jesús que ens parla: ens parla a través de la seva paraula proclamada a l’assemblea, ens dóna el seu Esperit a través dels sagraments, i s’ens fa present en el camí. També s’ens fa present en la mateixa assemblea perquè ens parla també a través de les altres persones. La seva paraula és aquesta aigua viva que Jesús va explicar a la samaritana, aquesta aigua que no ha deixat mai de córrer aquí a la celebració travessant els segles, i ens permet dialogar amb Déu, perquè sempre hi ha alguna cosa que va per nosaltres i ens interpel·la. I a través d’aquest diàleg podem avançar, fer camí, créixer i transformar-nos. «Si sabessis què vol donar-te Déu!», deia Jesús a la samaritana. El que Déu ens vol donar segurament és massa gran fins i tot per imaginar-nos-ho. Però ens hi preparem al llarg de tota la vida. El que Déu ens vol donar en realitat és la plenitud que arribarà un dia quan ressuscitem, quan entrem a la seva presència i visquem amb ell per sempre. I mentre fem camí, cada any passem per la Quaresma que ens dóna una oportunitat per revisar com anem, oportunitat de refer  forces i de convertir-nos de nou: de girar-nos un cop més cap a aquell que vol el millor per a nosaltres, que ens té preparada la millor aigua que mai puguem beure.

Perquè, al capdavall, tots nosaltres tenim set; tota la humanitat en té. I com els hebreus de la primera lectura, en el desert d’aquest món tots podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?», deien. Però de la mateixa manera que quan Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe, el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra fe; té set de la nostra resposta. I per apagar la nostra set —i la d’Ell, al final, on hem d’anar a parar és a poder fer la mateixa afirmació que feren els samaritans després d’escoltar el testimoni de la dona: «nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». Si reconeixem a Jesús com aquell qui ha vingut per salvar-nos, allò que Jesús ens diu cada diumenge tindrà autoritat per a nosaltres i farà un efecte real en les nostres vides. Si allò que creiem es transforma ens els nostres actes serem presència de Déu en el món, sigui quin sigui el lloc que ocupem. I quan parlem, també dialogarem amb els nostres contemporanis com Jesús ho féu amb la samaritana.

“Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem?, començàvem dient. Segurament, res d’especial: simplement, servir el nostre proïsme, ajudar als qui tenim a la vora, parlar amb ells buscant el seu bé… Fent-ho, els farem arribar l’amor de Déu, ens convertirem en una font d’aigua viva que brolla sempre. I podrem arribar a saber què és el que Déu ens vol donar: d’allò que nosaltres donem, de l’amor amb què nosaltres estimem, ens en tornarà el cent per u.

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

 

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor. 

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu. 

L’experiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: “Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”. 

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc. 

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible. 

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell. 

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús. 

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra. 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Diumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 de febrer de 2023)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Si ens diguessin que demà hem d’iniciar un llarg viatge, a l’altra punta del món, segurament ens passaríem tot el cap de setmana fent les maletes. El més provable és que intentéssim omplir-les al màxim: alguna muda més per si plou, un calçat de recanvi per si fa falta, el jersei gruixut per si fa fred, el banyador per si hi ha piscina i així un llarg etcètera. Al final de tot, hauríem de pesar la maleta per evitar que a l’hora d’embarcar a l’aeroport haguéssim de pagar un recàrrec per sobrepès. El nostre afany hauria estat, segurament, el d’omplir la maleta amb tantes coses com poguéssim.

Ara imaginem-nos que ens diuen que també demà iniciem un viatge, però aquesta vegada a fer una travessia a peu pel desert (que per cert, diuen que és una experiència única). A l’hora de fer la maleta també ens preocuparíem. Però ara no per posar-hi el màxim de coses possible, sinó a l’inrevés: hauríem d’intentar posar-hi poquíssimes coses, només les imprescindibles. L’objectiu ara és que la motxilla sigui el més lleugera possible per tal de fer més fàcil les caminades. A la maleta, doncs, només hi haurem de posar el més important, allò sense el qual no podem sobreviure.

Això és el que ens intenta dir Jesús avui en l’evangeli que ens ha estat proclamat fa un moment. El Senyor es va retirar al desert on va dejunar durant quaranta dies, símbol aquí dels quaranta dies de la Quaresma que acabem d’iniciar. Allí el temptador va intentar fer-lo caure en els seus paranys. Però Jesús va superar totes les proves, no prenent el camí fàcil sinó indicant-nos què és allò important en la vida del cristià, quins són els fonaments de l’existència d’un seguidor de Jesucrist.

En cadascuna de les tres temptacions, Jesús respon amb un text extret de l’Antic Testament. A la primera temptació diu: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». A la segona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». I finalment, a la tercera: «Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol». Si ens hi fixem, el comú denominador de totes aquestes expressions utilitzades per Jesús és que posen Déu en el centre de la seva vida.

Per intentar entendre-ho, cal que provem de copsar quina és l’estratègia del temptador. Ho podríem il·lustrar amb una pel·lícula. És una pel·lícula americana de l’any 1997 que aquí es va traduir per Pactar amb el diable. L’argument és una mena d’història de la salvació a la inversa. En aquest cas és el diable que s’encarna en un ric i brillant advocat de Manhattan. Els advocats sempre han tingut una immerescuda mala fama. En un discurs memorable, el diable, interpretat per Al Pacino, critica Déu perquè no intervé en el món, perquè no salva la humanitat de les desgràcies i penúries per les quals ha de passar. Perquè és un Déu llunyà que ens ha deixat sols.

En canvi ell diu: «Jo tinc els peus en el món des de que va començar. Sempre m’he preocupat del que l’home volia. Soc un devot de l’home. Soc un humanista, potser el darrer humanista. Ara ha arribat el meu moment». Es mostra aquí quina és la seva estratègia. És la mateixa que en el fragment evangèlic que hem sentit avui. El diable intenta treure Déu de la vida de l’home. Intenta que el centre ja no sigui Déu sinó l’home mateix. És el que passa també en l’escena del llibre del Gènesi de la primera lectura. És com si la serp digués: «No feu cas de de Déu i del que ell us diu».

Amb tot el que hem dit, podem ja entendre què és el més important de la nostra vida, allò que Jesús en el desert ens indica amb la seva resiliència: que fonamentem la nostra vida en Déu, que no caiguem en la temptació d’apartar-lo o eliminar-lo. Ara ens podríem preguntar: per què? Perquè sense Déu nosaltres no seríem nosaltres mateixos, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntica llibertat, a l’autèntica plenitud, a l’autèntica humanitat. I el més important de tot, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntic amor.

És que el nostre Déu és el Déu-Amor, com ens diu la primera carta de sant Joan. I és per això que el manament nou que Jesús en deixa abans de la seva passió és: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Hem arribat, doncs, al cap del carrer: el missatge que ens deixa Jesús al desert és el de posar l’amor en el centre de la nostra vida, de no oblidar-nos mai de Déu perquè Déu és Amor.

Germans i germanes, tots nosaltres, un dia, haurem d’emprendre el darrer viatge cap al preciós jardí de l’Edèn. Al llarg de la nostra vida, alguns han anat omplint les maletes sense parar. Però al final se n’adonaran que no podran endur-se’n res del que hi han posat. D’altres, en canvi, s’han passat la vida buidant les maletes per quedar-se només amb allò necessari i imprescindible. I al final, han entès que l’única cosa que ens en podrem endur és l’amor.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Diumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56

 

Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:

El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal?  Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment. 

El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble. 

El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera,  que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.

Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament? 

Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu. 

És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:

  • la humilitat, visible en tants moments de la seva vida; 
  • la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari; 
  • la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.

 I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres. 

Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable

També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres. 

Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història,  no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa.  A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?      

El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.

Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Diumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

 

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

 

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia  que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

 

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes  sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat  de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu:  “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el  Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor. 

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Dissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Homilia del Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat (5 de març de 2022)

Isaïes 58:9b-14 / Lluc 5:27-32

 

En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix ​​a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”

I a nosaltres ens toca fer les tres coses que va fer Mateu: deixar-ho tot, aixecar-nos i seguir-lo. Aquesta crida i aquesta resposta és per a tothom, encara que cadascú les hagi de viure d’acord amb la seva situació personal. Molts dels qui som aquí ho hem fet en la vida religiosa, però altres ho han fet en el matrimoni i en la família.

Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.

Tots som cridats a aixecar-nos: sí, a aixecar-nos de la nostra mediocritat, de la nostra prostració i del nostre desànim, a aixecar-nos de la nostra comoditat i del nostre egoisme. Aixecar-se és ressuscitar, és viure de nou, i viure en plenitud.

Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.

Avui Jesús, a través del profeta Isaïes, ens llança un desafiament molt concret i ens diu:

“Quan desterris de tu l’opressió, el gest amenaçador i la maledicència, quan parteixis el teu pa amb l’afamat i satisfacis la fam de l’indigent, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”

En aquest món on malauradament la violència i la guerra, l’opressió i les amenaces, la fam i la pobresa són massa presents, el Senyor ens demana que reaccionem, que fem alguna cosa: partir el pa amb l’afamat, bandejar de nosaltres el gest amenaçador i la maledicència.

La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.

¿Com ho hem de fer perquè la nostra llum brilli en les tenebres i la nostra foscor es torni migdia?

Ho podem entendre amb una petita història.

Un home savi, que tenia molts deixebles, va voler transmetre’ls un ensenyament posant-los la següent qüestió: Quan es pot dir que la nit ja ha acabat i el dia ja ha començat? Quina és la línia divisòria entre la nit i el dia?

Un primer deixeble va aventurar una resposta dient: Quan de lluny veig un arbre, i puc distingir si es tracta d’un pomer o d’una figuera, vol dir que ja és de dia.

El mestre no va donar la resposta per vàlida.

Un altre jove es va llançar dient: Quan de lluny veig un animal de quatre potes i puc distingir si es tracta d’un ruc o d’un cavall, aleshores podem considerar que ja és de dia i que la nit ja s’ha acabat.

Tampoc el professor no va validar la resposta.

Digue’ns, doncs, oh savi, quina és la bona resposta?

Quan de lluny veus venir cap a tu un ésser humà i no hi descobreixes un germà i no el reps com a tal, és de nit al teu cor, encara que el rellotge marqui migdia i el sol brilli en tota la seva esplendor.

Però si reconeixes en tot aquell que se t’acosta un germà, aleshores el dia ja ha començat en la teva vida, encara que sigui mitjanit.

El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.

Tots germans, fills d’un mateix Pare que és Déu, fem del món una sola família on Jesús sigui el nostre germà gran, el nostre Senyor, el nostre Salvador.

Jo us desitjo a tots un bon camí quaresmal, però us desitjo encara més una Pasqua de Resurrecció que sigui de veritat Pasqua de pau, de fraternitat i d’amor.

 

Abadia de MontserratDissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Dimecres de cendra (2 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.

Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.

Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?  Primer hem de passar  un d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,  intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament! 

La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.

Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.  La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre. 

Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)

Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Diumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (21 de març de 2021)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

Germans,

Tots tenim algun amic o familiar que considera Déu com quelcom superflu o estrany i, no fos cas que existeixi, molts creuen que no els ajudarà en el seu dia a dia, que tot depèn del que ells facin. I així veiem, per exemple, com s’esforcen a conèixer-se, a adquirir tècniques de concentració mental que els ajudin a tenir èxit en les tasques que emprenen. Son persones que no manifesten desig de tracta Jesucrist.

És diferent el camí de fe i de conversió, al qual l’Evangeli d’avui en fa referència quan ens parla d’uns grecs anònims, conversos al judaisme, que, sabent que Jesús es trobava a Jerusalem, es van acostar a Felip, un dels dotze apòstols, i li van dir: “voldríem veure Jesús”. Felip li va anar a dir a Andreu (un dels primers apòstols, molt proper al Senyor) i tots dos li ho van dir a Jesús.

La immediata resposta de Jesús a aquells que el volen veure orienta cap al misteri de la Pasqua, la manifestació gloriosa de la seva missió salvífica. “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”, dirà. Així doncs, l’atractiu de la persona de Jesús ens porta a l’hora de la glorificació del Fill de l’home. Però a través del pas dolorós de la passió i de la mort a la creu. Només des de la fe sobrenatural podem acceptar que així es realitzarà el pla diví de la salvació, que és per a tothom.

Dins de tantes alertes sanitàries actuals, la paraula de l’Evangeli, el desig de veure Jesús ens diu que no hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu. És a dir, apropar-nos al Déu que parla i que ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant. Hauríem de demanar sovint a Déu la gràcia que desperti en nosaltres la set de veure i de conèixer més a Crist, que augmenti en la nostra ànima la divina llum de la fe que ens ensenya el camí de cel.

Nosaltres, com aquells grecs de l’Evangeli, també volem veure Jesús perquè creiem que és Déu qui va baixar del cel per salvar-nos dels nostres pecats, i que és Déu qui cada dia ens facilita la seva gràcia per donar-nos la força de viure segons els seus manaments.

Avui podríem aturar-nos i mirar enrere, cap al fons, per ser més conscients del nostre anhel de Déu i descobrir si hem pres el rumb correcte. Volem veure Jesús portats d’aquesta nostàlgia que tots sentim abans o després en el cor, i que no és altra cosa que l’anhel de Déu. Una set de Déu que ens fa somiar alguna vegada amb la nostra vida eterna, desitjant l’eternitat amb Déu i els benaurats, per sobre de tot bé material, inclosa la salut corporal.

Dirà sant Pau que totes les coses «es mantenen» en aquell que és «anterior a tot» (Col 1,17). Per tant, qui construeix la pròpia vida sobre el veure Jesús en la seva Paraula i els seus sagraments s’edifica veritablement de manera sòlida i duradora. Com els grecs de l’Evangeli, avui tenim una gran necessitat de ser realistes. És a dir, ens cal reconèixer en Jesús el fonament de tot.

És un error prescindir de Jesus pensant que som autosuficients, que no necessitem Déu, que la felicitat depèn d’un mateix i que consisteix en una recerca creixent d’autodeterminació, desenvolupament tècnic i satisfacció material. Doncs l’home no està fet per a si mateix, ni per al món, està fet per a Déu, i només pot trobar la seva felicitat en Déu.

Al costat de la Mare de Déu, disposem-nos a compartir l’estat d’ànim de Jesús, preparats per reviure el misteri de la seva crucifixió, mort i resurrecció, no com a espectadors estranys, sinó com a protagonistes juntament amb ell, pensant i sentint com ell, ja que realitza per a cadascú de nosaltres el seu misteri de creu i de resurrecció

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

 

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)