Diumenge de Rams i de Passió (24 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de març de 2024)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc 14:1-15.47

 

Com un home qualsevol…

Impacta, estimats germans i germanes, trobar, enmig de l’himne de la carta de Sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura, aquesta semblança de Jesucrist: “com un home qualsevol”.

De Déu a esclau, de Déu a ser un home qualsevol, expressió que, almenys en català, té un deix despectiu. Podem llegir aquest text des de la seva vessant més teològica, és a dir, la d’un Déu que baixa i es fa home, i que passant per una vida complicada és finalment glorificat. Avui però, aquest diumenge de Rams, voldria deixar-nos inspirar per la dimensió especialment humana d’aquesta vida, la de Jesús de Natzaret, la d’un home qualsevol, el qual, mogut per allò que era en essència, Fill de Déu, va viure fins al final de la manera més solidària i compassiva que puguem imaginar.

Ens admiren doncs la solidaritat i la compassió de Jesucrist. Aquesta setmana podrem contemplar aquestes virtuts del Senyor i les veurem entre Passió i Passió. Entre diumenge de Rams, i divendres Sant, la setmana Santa avança amb la lectura de la passió segons Sant Marc, avui, i la de Sant Joan, com cada any, el divendres. La resta de la setmana continuem meditant i pregant les darreres hores de la vida de Jesús.

La Passió de Crist és la prova que aquesta solidaritat s’ha fet història concreta. El “s’abaixà” de l’himne als Filipencs”, el “prengué la condició d’esclau”, el “no volgué guardar la seva igualtat a Déu”, el “es feu semblant als homes i fou tingut per un home qualsevol” són teo – logia, paraula sobre Déu, feta concreta en la vida de Jesucrist.

Podem entendre aquesta vida de Jesús com a solidaritat i compassió profunda. La Passió és un exemple de radicalitat humana. Jesucrist és el “resistent”. Ens mostra fins on pot anar el lliurament a Déu d’un home convençut. És un exemple de llibertat guanyada per la fidelitat, la coherència i la honestedat, resistents contra tot.

Tot això fa de Jesús de Natzaret algú humanament solidari. Per molt Déu que fos, l’himne als Filipencs ens diu que res no li fou estalviat com a home i que tot ho acceptà fins al final, fins aquells càstigs i menyspreus que ens dirien d’algú que realment era un home qualsevol en el més despectiu dels sentits.

Més enllà de la solidaritat salvadora que Crist ens ha portat amb tot el cicle de la seva vida, de l’Encarnació a la Resurrecció, hi ha una compassió profunda en com la Passió ens revela com som les persones humanes. Sí. La litúrgia d’avui amb el contrast ràpid entre les dues actituds del poble, la que aclama i la que crucifica ens diu com som, com podem arribar a ser les persones humanes.

Una forma d’amor és no amagar-nos i dir-nos qui i com som. Podem fer rei avui una persona i fins i tot una cosa i demà matar-la. Que actual que és aquesta mobilitat d’ànim, aquesta mena d’hipocresia personal que ens fa inconstants en els nostres afectes, i com ens ajuda que Crist ens ho adverteixi i ens mostri en la seva pròpia persona que aquest no és el camí.

Hi ha potser en aquesta revelació de la nostra naturalesa quelcom de sofriment personal? I és que en la paraula compassió, no hi ha inclosa la paraula passió? Crist és compadeix de nosaltres perquè ha patit primer amb nosaltres.

Ell però ens mostra el camí durant qualsevol passió personal: es manté fidel travessant-ho tot: la traïció d’un deixeble proper que el lliura, l’abandonament dels íntims en l’hora més fosca de la seva pregària a Getsemaní, els maltractes físics i psíquics, la negació del qui ell havia fet ja la pedra dels seus apòstols… Certament que això de fer-se obedient fins a la mort va donar per molt si ho mirem amb la lupa del qui contempla el detall de la vida de Jesús… N’hi havia per dir que prou. I amb tot, Jesucrist mai no va dir prou. De fet, només reprodueix en la seva passió la mateixa solidaritat i compassió que Déu havia demostrat al seu poble en la història, quan responia amb fidelitat i donant noves oportunitats a cada una de les rebel·lions d’Israel.

La lliçó que en podríem treure, per exemple per a vosaltres escolans, és que quan algú us corregeixi, penseu que normalment us estima. Que pots ser que estigui fent el mateix que Déu fa constantment amb nosaltres: dir-nos que som molt millors que allò hem fet malament i animar-nos a millorar sempre.

Com ens sentim nosaltres, germans i germanes davant de la generositat de Jesucrist?  Tan propensos com som a dir-nos generosos i bons cristians, i tan fàcils a jutjar, tan difícils a perdonar i a donar totes les oportunitats que calguin als nostres germans i germanes. Però fins d’aquestes actituds es fa solidari el Senyor i ens les perdona com perdonà Pere, com perdonà fins i tot els qui el crucificaven.

Quan ho mirem així, cal reconèixer que em som immensament petits i amb un camp infinit per a recórrer en aquesta vida que voldria ser imitació de la de Crist.

Provem d’aplicar-nos l’himne als Filipencs a nosaltres mateixos. Podríem guardar-nos la nostra igualtat amb Déu. Ja sabem que no som Déu, però podríem tancar-nos en allò que ens eleva, en l’orgull, que a vegades té el seu fonament en característiques bones, fins i tot en dons que Déu ens pot haver fet.  Imagineu, vosaltres escolans, un solista que pensés que la sola cosa important de la seva vida fos la seva magnífica veu i que això el feia superior als altres! Jesús en aquest himne ens ensenya exactament a fer el contrari, a no quedar-nos en cap superioritat sinó a posar-nos al nivell de tots. Ho va fer Ell, Jesucrist, repeteixo, passant de Déu a esclau! Potser nosaltres que només hem de passar de home a home, de dona a dona,i posar-nos al mateix lloc que els altres, no ho tenim tan difícil.

Espero que essent per a tots la paraula solidaritat, reflex d’una actitud habitual en la vostra vida, sapiguem en primer lloc fer-la molt concreta. El món està ple de necessitats, el món necessita persones que es posin al nivell del sofriment, empàtiques. No vull tornar a fer la llista dels drames nacionals i internacionals. Mireu al vostre voltant. Prengueu un diari. Escolteu.   Visquem aleshores aquest solidaritat com una manera de ser cristians, de ser imitadors de Crist. Donem-li a aquesta compassió, que és un nom de l’amor, la profunditat de la fe perquè la practiquem en nom de Crist i el futur de l’esperança, perquè ell mateix ens diu: tot això que fèieu a un germà meu, pe petit que fos, us serà tingut en compte en el Regne del cel.

L’himne al Filipencs és avui totalment vàlid perquè testimonia la profunditat de la vida de Jesús. Aquest himne, aquest “no guardar-se la seva igualtat amb Déu, sinó haver-se fet no res, fins a prendre la condició d’esclau, fer-se igual als homes i començà a captenir-se com un home qualsevol” ho va practicar Jesús sempre i a nosaltres ens en han quedat exemples en tots els evangelis. Per això podem apropar-nos-hi.

Només arribarem a ser com Ell al final de tot de la vida, i ho serem finalment per la seva solidaritat i la seva compassió incondicionals. L’eucaristia, celebrada en la litúrgia d’avui, que ha començat amb la commemoració de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i ha continuat amb el relat tràgic de la seva Passió, ens diu que la mort no té la paraula final i que Ell, en la seva solidaritat extrema ha volgut ser amb el pa i el vi, transformats en el seu cos i la seva sang, record de la seva resurrecció, presència perpètua entre nosaltres, garantia del seu retorn per alimentar ara i aquí la nostra fe, la nostra caritat i la nostra esperança.

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (24 març 2024)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2024)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2024)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Podeu imaginar-vos, estimats germans i germanes, que avui és un dia molt important per a nosaltres, els monjos, tan important que els escolans ens acompanyeu en aquesta celebració, entre altres coses perquè el juliol sou de vacances, però per això encara falta una mica bastant. Celebrem el sant que ens dona el nom de benedictins, que encara avui ens diu tantes i tantes coses a través de la Regla, aquest sant que heu vist pintat i esculpit a tants llocs del monestir, normalment sempre amb un llibre a la mà, que és precisament la Regla que va escriure.  

Entorn de tot això voldria parlar de tres punts.  

Nosaltres hem conegut sant Benet d’una manera viva.  No hem descobert un llibre antic i amagat i l’hem començat a investigar i a posar en pràctica, sinó que sense interrupció, des d’ell a nosaltres hi ha hagut sempre homes i dones que han volgut viure com ell. Ens han transmès la vida monàstica, ens l’han lliurada. Aquest lliurement és el que anomenem tradició.  

Una cosa interessant de Sant Benet és que ell no va pensar mai en expandir-se. Es va preocupar del dia a dia de les seves comunitats al centre d’Itàlia, i va voler escriure per a elles, lluny d’imaginar que quinze segles després la Regla serviria per a monestirs que són a Austràlia, a Xile, al Canadà, a Sudàfrica i a qualsevol lloc del món. Era impossible que s’ho imaginés perquè cap d’aquestes terres que he dit es coneixien al segle sisè! Però va escriure un text tan notable, que moltes altres comunitats volgueren adoptar-lo i quan es descobrí allò que en diem el Nou Món, juntament amb l’Evangeli, també hi arribà, una mica després, la regla de Sant Benet. És un exemple que algunes vegades la feina concreta i ben feta és la que té futur, tot i no proposar-s’ho. Tot això forma la tradició benedictina i la seva expansió.  

És molt important que sigui així per una raó senzilla: la tradició ens ensenya normalment si alguna idea ha funcionat. Nosaltres diem sabent que no és mèrit nostre sinó do de Déu, que la vida benedictina funciona. I què és allò que funciona? 

El centre de l’espiritualitat de Sant Benet, en segon lloc, la manera que ens proposa als monjos de ser cristians, es resumeix en una expressió molt simple: cercar Déu. És un propòsit que compartim amb moltes persones, amb els oblats benedictins, persones que volen viure algunes intuïcions de la Regla en una vida familiar, laboral com la de tothom,. però també amb tots els batejats, ja que buscar Déu és alguna cosa natural quan hi creus, quan t’hi interesses, quan el vols estimar.  

Buscar Déu voldria dir tenir-lo present i intentar veure com Ell hi és en totes les persones i circumstàncies que ens anem trobant cada dia.  

Els monjos ho voldríem fer amb intensitat, en la pregària, en la lectura, en una vida on tots tenim el mateix objectiu i així ens ajudem els uns als altres.  

Els escolans també ho podeu fer amb les vostres famílies, amb els vostres companys, i amb la música que canteu, per exemple, que ha estat molt sovint composada per persones que feien un exercici real de buscar Déu quan l’escrivien, alguns d’ells monjos de Montserrat com sabeu bé. Cantant-la participeu de la recerca d’ells, la feu viva avui, després de tants i tants anys en la majoria de les peces que canteu..  

Tots podem buscar Déu. Fer-ho. Ens donarà un alè diferent a la nostra vida cristiana. L’Evangeli d’avui ens prometia que Jesucrist estaria amb nosaltres de la mateixa manera que Ell i el Pare són una sola cosa. Quina altra garantia necessitaríem? 

Sant Benet en tercer lloc, no parla de buscar Déu com una investigació només intel·lectual, metafísica. La seva recerca es produeix allà mateix on ell va fer l’experiència de ser monjo, de ser abat. En el dia a dia i amb uns efectes molt directes en el nostre comportament, en la nostra fins i tot felicitat.  Estimats germans i germanes, aquell qui va escollir el fragment de la segona lectura que hem llegit ho va encertar. Una lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips que ens ha parlat d’aquests efectes del dia a dia i de molts temes que també trobem a la Regla de Sant Benet. Aquests versets revelen la proximitat de Déu, ho diuen literalment: Déu és a prop.  

Com he dit, Sant Pau no ens ha demanat coses extraordinaris. Per a la vida de cada dia ens diu que visquem sempre contents; que siguem amables, de bon tracte; que no ens inquietem i que ens interessem per les coses bones, les autèntiques, no els fakes que estan de moda i que són una manera d’enganyar a tothom. Com que ens relacionem tant per mitjà de la tecnologia, podem enganyar a tothom sobre qui som! La carta als Filipencs ens demana el contrari i també ho fa la Regla de Sant Benet! Hem de ser allò que som! Ho heu d’intentar vosaltres escolans, que us trobareu aviat amb un món, farcit de publicitat i de modes, que us proposarà ser allò que ell vol que sigueu, no allò que cadascú és. JO espero que mentre sou a Montserrat, aprengueu també com intentem fer els monjos a escoltar aquesta veu interior que ens parla i ens va ensenyant el camí de la vida. És la veu de Déu, i seguir-la sempre és una garantia.  

Amb la nostra relació amb Déu ens demana que li preguem i li donem gràcies. I finalment, ens assegura que si ho fem així passarà alguna cosa: el Déu de la Pau i la pau de Déu estaran sempre amb nosaltres. Ho diu literalment així en grec: el Déu de la pau i la pau de Déu. Aquest Déu que cerquem perquè moltes persones davant nostre ho han fet, que ens diu que estimem la vida, és finalment el Déu de la pau.  

La vida monàstica és en el món per a dir-nos que cercar Déu és recordar-lo en la vida de pregària i també en el bon tracte amb persones humanes i que trobar la pau és una prova que ho estem fent bé: que estem cercant altres persones i no a nosaltres mateixos.   

Aquest voldríem que fos el camí benedictí. Pels qui sou aquí, pels qui en seguiu pels mitjans de comunicació. A tots els qui estimeu Montserrat, no podem fer altra cosa que convidar-vos a experimentar amb nosaltres aquesta experiència de salvació cristiana i benedictina que està en el cor de la nostra espiritualitat i que porta mil anys en l’inexhaurible camí d’avançar cap a Déu, seguint els passos de tots els qui ens han precedit. Jo us convidaria també a buscar la vostra tradició, a buscar la vostra quotidianitat, en una paraula, a cercar Déu de veritat.   

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2024)

Diumenge V de Quaresma (17 març 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós i predicada pel P. Josep-Enric Parellada, monjos de Montserrat (17 de març de 2024)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

La fidelitat i la constància del poble escollit en els seus compromisos amb Déu resulten, la majoria de vegades, força irregulars, com hem pogut escoltar a la primera lectura, i també podem dir el mateix de nosaltres quan reconeixem totes les nostres infidelitats, i totes les faltes als compromisos assumits com a persones creients.

El llibre del profeta Jeremies ens presenta el desig profund que Déu té d’establir una nova Aliança. No és Déu qui ha invalidat l’antiga, perquè ell és sempre fidel. Hem estat nosaltres els que li hem donat l’esquena una vegada i una altra. Així que, atès que aquesta aliança antiga ha estat permanentment invalidada per la infidelitat humana, Déu establirà una altra aliança diferent de la primera. Però, per això, Déu haurà d’elaborar una nova estratègia; i aquesta estratègia passa pel perdó, passa per l’oblit de les culpes passades, dels pecats històrics, de la infidelitat i la idolatria comesa al llarg del temps. Només des d’aquest perdó serà possible un pacte nou.

És cert que els termes de l’aliança continuen sent els mateixos: “Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.”  Però és tal la confiança de Déu en els homes, que espera que reaccionin positivament a la seva bondat i la seva misericòrdia. No serà una llei escrita en pedra, sinó escrita als cors. El primer pas d’aquesta nova aliança el fa Déu, el segon l’ha de fer l’home, l’hem de fer nosaltres. Aquesta nova aliança és la que ha dut a terme Jesús. En ell, en la seva mort, en la seva creu i resurrecció, Déu ens ha perdonat i redimit. La profecia de Jeremies es compleix i arriba a la seva plenitud en Jesús.

De l’evangeli d’avui, allò que hi ha de rellevant, és que Jesús anuncia amb solemnitat que ha arribat la seva hora. Jesús anirà a la creu i ho farà portant al límit el seu amor i la seva fidelitat al Pare. Per explicar la força que hi ha en la seva mort en creu, Jesús empra una imatge senzilla que tots podem entendre: «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit». Si el gra mor, germina i fa brollar la vida, però si es tanca en el seu petit embolcall i guarda per a si la seva energia vital, roman estèril.

Aquesta bella imatge que podem contemplar en la verdor dels sembrats que germinen quan apunta la primavera, ens descobreix una llei que travessa misteriosament tota la vida. No és una norma moral. No és una llei imposada per la religió. És la dinàmica que fa fecunda la vida de qui viu i pateix mogut per amor. És una idea repetida per Jesús en diverses ocasions: Qui s’agafa egoistament a la seva vida, la fa malbé; qui sap lliurar-la amb generositat genera més vida.

No és difícil comprovar-ho.  I Jesús ens vol posar en alerta perquè no siguem com el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s; contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de l’amor. Qui viu exclusivament per al seu benestar, els seus diners, el seu èxit o seguretat acaba vivint una vida mediocre i estèril: el seu pas per aquest món no fa la vida més humana. En canvi qui s’arrisca a viure en actitud oberta i generosa, difon vida, irradia joia, ajuda a viure. No hi ha una manera més apassionant de viure que fer la vida dels altres més humana i suportable.

La creu és el gran misteri i la gran aportació de l’experiència cristiana a la realitat humana, a aquesta realitat davant la qual ens trobem desorientats. Quan no trobem respostes als “perquès” més inquietants i angoixants que ens envolten -la malaltia, el fracàs, el mal, la mort- la nostra referència és el Crist crucificat, solidari fins al final amb la condició humana i les seves necessitats. Aquesta creu, que és testimoni de vida, és la que atrau les mirades, la que provoca interrogants, la que pot tornar a suscitar curiositat per conèixer Jesús i la que, en definitiva, obre camins a l’esperança i ens dirigeix cap a la resurrecció, cap a la Pasqua.

Com podrem seguir Jesús si no ens sentim atrets pel seu estil de vida? si no ens creiem ser un gra de blat que, tot i ser soterrat per tantes contradiccions, per tantes preguntes y situacions que ens semblen abocades al fracàs o la mort, hi ha una escletxa de llum que ens fa albirar la grandesa del que estem cridats a ser? Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb Crist, també viurem amb ell» (Rm 6,8). Aquestes són les paradoxes de l’amor amb que Crist ens ha estimat.

La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança; d’anar aprenent que gràcies a la fe podem anar més enllà de les evidències que ens impulsen a no creure; que gràcies a ella podem saber que la creu manifesta la fecunditat del gra que mor; que allò que és impossible als ulls humans, Déu ho pot fer; que la nostra fe, tot i ser provada com l’or al gresol, no és un sacrifici inútil, sinó una festa. Com la vida que reneix tossudament. Com la Pasqua.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (17 març 2024)

Diumenge IV de Quaresma (10 març 2024)

Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (10 de març de 2024)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans:

No, que us digui estimats i que us tracti de germans no és simplement una manera com una altra de començar una homilia. Són paraules tan expressives, tan plenes de sentit, que seria quasi una profanació, una burla, si les emprava superficialment, passant per alt l’enorme càrrega que contenen. I us ho dic perquè, almenys aquesta vegada, en escriure aquesta mena de salutació inicial, aquesta manera d’adreçar-me a vosaltres –germans monjos, escolans i familiars vostres, tots els qui ompliu aquesta basílica i tants altres que us hi sentiu ben units des d’allà on sigui–, m’hi he aturat, abans i tot d’escriure la línia següent, i he pensat que això de dir-vos germans estimats no és, no hauria de ser mai, un mer sentiment momentani sinó l’expressió sincera d’una veritat: som, hem de ser, tots, germans estimats. La dic, doncs, aquesta veritat, perquè la visc i la dic perquè m’ajuda a viure-la. I ho desitjo també per a vosaltres. Convé que, almenys de tant en tant, ens aturem a pensar i a aprofundir expressions que solem dir rutinàriament però que en elles mateixes tenen un gran contingut. Solem dir-nos, per exemple, com un desig, bon dia, però potser no ens adonem que dir-nos-ho, desitjar-nos-ho, ens compromet a fer tot el que puguem perquè aquest desig esdevingui una realitat, a fer que aquell a qui ho diem tingui realment un bon dia.

I bé, després d’aquesta digressió, em fixo especialment en el que ens ha dit sant Pau en la 1a lectura que hem escoltat i en el diàleg que Jesús té amb Nicodem. Nicodem és un personatge important, diria que entranyable i tot. Joan no solament ens diu qui era –un fariseu i dirigent dels jueus– i ens en diu el nom sinó que al llarg del seu relat evangèlic ens el presenta tres vegades, de manera que veiem en ell un home que passa d’una incipient curiositat per conèixer Jesús –Joan ens diu que el va a trobar de nit, potser per una certa por– a un segon moment en què se la juga públicament enmig dels grans sacerdots tot defensant Jesús d’una condemna precipitada i injusta, fins arribar a trobar-lo prop de la creu de Jesús i ajudant Josep d’Arimatea a baixar-lo de la creu, amortallar-lo i enterrar-lo. Passar de la ignorància al testimoniatge, de la curiositat a l’adhesió ferma. Heus ací un procés que veiem també en altres llargs relats de l’evangelista Joan; penso en tres llargs diàlegs que són ben propis d’aquest temps de Quaresma: Jesús amb la samaritana, Jesús amb el cec de naixement i Jesús, en ocasió de la mort de Llàtzer, amb les germanes Marta i Maria. Us estimulo a llegir-los i a identificar-vos amb cada personatge; ens cal dialogar amb Jesús, ens cal que ell ens vagi portant més enllà de les nostres petites veritats per arribar a la veritat completa.

I quina és la veritat que en el relat d’avui, en el diàleg amb Nicodem, ens diu Jesús, a ell i a nosaltres: que Déu estima el món, tant, que ens ha donat el seu Fill únic perquè ningú no es perdi; que Jesús, l’ungit, ha vingut al món no per condemnar-lo sinó per salvar-lo. Hauríem de tremolar, germans, en dir aquestes paraules; hauríem de descalçar-nos, perquè trepitgem terra sagrada. I més quan contemplem la manera com Jesús ens salva: morint a la creu, donant la vida perquè nosaltres visquem de veritat, eternament. Que en som d’estranys, els cristians!: ens presideix un crucificat! Heu vist mai alguna sala de plens de cap institució, de cap club, en què el quadre o la foto potser del fundador o d’algun referent no vagi amb els millors vestits i faci molt bona cara? Doncs als nostres locals que són les esglésies ens presideix Jesús a la creu, ferit i humiliat, expressió màxima de l’amor de Déu. Sant Pau ens ho remarcava també en el fragment que hem llegit d’una de les seves cartes: Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist. Perquè la Creu, signe de la donació total, de l’amor més absolut, no és una derrota sinó, i sobretot per l’evangelista Joan, una victòria. Victòria, tu regnaràs; oh creu, tu ens salvaràs. Si els cristians, els deixebles de Jesús, no som testimonis clars d’això, és a dir, del lliurament absolut a favor dels més desvalguts, dels qui més sofreixen, siguin del bàndol que siguin, si enlairats en les nostres poltrones –que no tenen res precisament de creus– tenim paraules de condemna o de menyspreu i no de comprensió, de perdó, d’estimació per damunt de tot, aleshores, siguem clars, no hem entès res de l’evangeli, no hem deixat que Jesús, el rostre de Déu salvador i ple de misericòrdia, ens sotraguegi interiorment perquè puguem dir-nos amb raó, però ben humilment, cristians i puguem permetre que ens tinguin per tals.

Mirem cap a la Pasqua, germans estimats; hi estem fent camí. Com ens diu la litúrgia ara és un temps favorable, un temps de salvació. No el deixem passar sense que ens toqui d’alguna manera. Anem preparant-nos, sí, perquè Divendres sant puguem mirar, ni que sigui un xic avergonyits, l’arbre de la creu, on morí el Salvador del món i pel qual ha vingut el goig a tot el món. I preparant-nos perquè per Pasqua puguem enaltir el Senyor tot cantant i proclamant, amb la veu i sobretot amb la vida, que el seu amor perdura eternament. És aquest misteri de mort i de resurrecció pasquals que ara celebrem en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (10 març 2024)

Diumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de març de 2024)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

Estem fent camí cap a la Pasqua, que ha de ser per a tots el descobriment del veritable alliberament. Cada diumenge de Quaresma ens prepara per viure l’esdeveniment de la Pasqua com el do més gran que Déu ens fa, però per fer aquest camí ens cal purificar la nostra mirada, el nostre cor. I això és el que estem convidats a fer durant aquest temps únic de la Quaresma.

La celebració de la pasqua jueva recorda el camí d’alliberament que va significar passar de viure en una situació d’esclavatge sota el domini del poder humà, com era el Faraó, a descobrir, passant per la prova de desert, la terra promesa on els israelites alçaren el temple lloc on tots i cadascú podia posar-se davant Déu i purificar la seva mirada, el seu cor. La primera lectura, hem sentit com recordava i subratllava el que havia de ser prioritari en ells. Així hem sentit: «Jo soc el Senyor el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi». Dit d’una altra manera:  no perdis els teus orígens, d’on vens i on vas. Podríem anar repassant tot el que hem escoltat i ens adonaríem que no només subratlla que Ell és únic, exclusiu, sinó que també indica el profund respecte per l’altre en les relacions interpersonals, per això, entre altres coses assenyalava: «no matis, no robis….No desitgis la casa d’un altre…» El temple va esdevenir el lloc privilegiat per reconèixer Déu, el lloc on per mitjà d’ofrenes agraïen el do de Déu i alhora purificaven aquelles actituds que els allunyaven de Déu. Les ofrenes que, en el seu origen eren un mitjà, van perdre el sentit i les ofrenes van esdevenir un fi. Ja no era el cor, sinó una paga que calia fer per estar en pau amb Déu. La parada del mercat davant el temple oferia les diferents possibilitats d’ofrenes: devia ser pràctic. Però, al capdavall, un joc d’interessos.

L’actitud de Jesús que ens descriu l’evangeli pot sorprendre, si llegim l’evangeli com aquell que mira un espectacle, com a violent. Si observem bé, els que són expulsats són els mitjans, és a dir els moltons, els vedells, les monedes són tirades a terra i ha afegit «i digué als venedors de coloms: No convertiu en mercat la casa del meu Pare». Aquest gest de Jesús és un gest profètic que indicava l’aversió a fer de la relació amb Déu Pare un mercat. Els jueus que no van comprendre el gest de Jesús, li pregunten d’on li ve la seva autoritat. Un signe demostraria la seva autoritat; i el signe és la pròpia vida de Jesús: mort a la creu i ressuscitat el tercer dia.

Doncs bé, aquest signe és el que ha estat vigent des que Jesús es va manifestar a tota la humanitat i això és el que predicava Pau com hem vist a la segona lectura. Pels jueus és un escàndol, i per molts homes i dones, un absurd. La creu inquieta perquè per molts és un signe, encara avui, de debilitat i de fracàs.

Avui cal que ens preguntem com ens adrecem a Jesús, si Ell és aquest temple al qual nosaltres hem d’atansar-nos. Potser vivim massa condicionats a l’albir d’un benestar material que mai no arriba a ser prou satisfactori. I això que nosaltres vivim en un primer món amb molta riquesa material, a diferència d’altres que no arriben ni més enllà de la supervivència, i busquem satisfaccions que no arriben a omplir el propi cor. Quantes vegades ens queixem, com els israelites ho feien en el desert. Els israelites buscaven la terra promesa, buscaven el seu alliberament, i nosaltres ¿on busquem la llibertat, l’alliberament dels nostres condicionants? Al mercat del temple de Jerusalem semblava que hi havia la possibilitat de comprar mitjans per sentir-se alliberat, però Jesús ens ha dit que aquells mitjans robaven una veritable relació amb el qui dóna la llibertat veritable. Al temple que és Jesús, si hi anem, en aquest camí de la quaresma, El trobarem amb els braços oberts per acollir-nos, i alimentar-nos en la nostra buidor. Per això hem anat repetint i cantant: Senyor, vós teniu paraules de vida eterna. No hem de comprar res, però hem de contemplar.  Al temple de Jerusalem era admirat per la seva riquesa, per tot l’or que hi lluïa; al temple de Jesús que és la creu hi trobarem l’amor. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. I aquest Jesús a la creu és el que ens donarà la vida a la Pasqua.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Diumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (25 de febrer de 2024)

Gènesi 2:1-2.9a.10-13.15.18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

Del desert a la muntanya. La Quaresma ens porta en l’espai d’una setmana a dos llocs completament diferents, gairebé oposats, i amb temps igualment oposats. Diumenge passat, l’Evangeli ens parlava de l’estada de Jesús al desert durant 40 dies, humanament sol, a banda del temptador per una banda i els àngels per l’altra. Avui, l’evangelista Marc ens porta a d’alt d’una muntanya on hi ha Jesús, tres dels seus deixebles, i Moisès amb Elies. Per la manera com es narra l’episodi, podríem fins i tot aventurar que haurà durat, no 40 dies, sinó potser menys de 40 segons….. De fet, el llenguatge utilitzat per l’evangelista més que descriure l’escena exteriorment, des del punt de vista dels ulls i orelles dels apòstols, tria el punt de vista del cor i de la fe.

Jesús ja havia predicat l’Evangeli per tota Palestina, i ja havia triat, entre els molts que el seguien, dotze més propers als que va anomenar apòstols, però la Bona Nova només havia estat compresa en una petita part: els seus deixebles seguien sent dubitatius i tebis, i sobretot tenien una idea diferent de la messianitat de Jesús. Per confirmar en la fe almenys els més propers, després d’haver-los instruït a tots sobre la seva futura passió i la seva negació del món, “Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells”.

Tant Marc, com Mateu i Lluc, situen l’esdeveniment els dies immediatament posteriors a la confessió de Pere a Cesarea de Filip. És un moment decisiu a la vida de Jesús. Un moment marcat també pel progressiu allunyament de les multituds de Galilea. El relat de la transfiguració s’insereix, doncs, en un moviment de pensament al centre del qual es troben els temes entrellaçats de la identitat messiànica i divina de Jesús i la necessitat que el deixeble pateixi per seguir-lo.

Marc el situa al centre del seu relat evangèlic, com per subratllar la seva centralitat tant a la vida de Jesús com a la de la comunitat cristiana que representen els tres deixebles. Han passat sis dies i, al setè dia, els tres deixebles, juntament amb Jesús, pugen a la muntanya on té lloc la transfiguració. És una escena extraordinària que mostra clarament qui és Jesús: el Messies que les Escriptures havien predit. És la segona vegada, després del baptisme, que l’evangelista fa sentir la veu del cel a la terra. Però com tantes vegades en l’Evangeli de Marc, Jesús prohibeix donar a conèixer el que havia passat: “els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.

Es tracta d’aixecar una mica el vel per descobrir allò que s’amaga a sota, però això només passarà completament cap al final dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. La transfiguració és un moment, un centelleig

de glòria per revelar als deixebles el significat d’aquell moment d’intimitat. Aquesta transfiguració temporal ha de sostenir la fe dels deixebles i convèncer-los que es poden confiar completament a les seves mans, ja que en aquest home d’aparença ordinària habita la plenitud de la divinitat.

Però és la por la que fa parlar a Pere. I, a vegades, és la por el que ens fa cercar seguretat fins i tot en la fe. “Tres cabanes”, per tenir sota control allò que no es pot tenir sota control, és a dir, el Misteri. Però tenir fe no vol dir muntar una tenda com a certesa que tranquil·litza. Significa, en canvi, “escoltar” el Fill Estimat.

I el missatge d’aquest Fill és d’una senzillesa desarmant: baixeu d’aquesta muntanya! No ens agrada baixar. No ens agrada la “crua realitat” de les nostres vides. Sempre volem efectes especials. Però ningú no pot arribar a comprendre la Pasqua a no ser que “baixi”. La teologia anomena aquest procés kénosis, i és el camí traçat per Jesús.

El sentit de la vida no es troba en la fugida de la realitat, sinó en el fons de la realitat. Cal beure fins al fons tot el calze amarg del que som, del que vivim, del que ens passa per seguir de debò el Fill de Déu. No hi ha alternativa. Ningú no pot dir que escolta el Fill si no es pren seriosament el que està vivint en aquest moment, la seva realitat nua i crua. Però no una escolta qualsevol, sinó una escolta amorosa.

Germans i germanes, sempre és difícil baixar del Tabor, perquè sempre és difícil estimar el que hi és i no el que ens agradaria que hi fos. Però el discipulat és precisament seguir-lo amb confiança en aquest esforç. El cristianisme és viure a la Seva manera, no a la nostra manera. Només així s’aconsegueix d’escalar una altra muntanya, el Calvari. Només seguint-lo amb aquesta confiança s’arriba més enllà del que sembla ser el final. Només així es passa de les tenebres a la llum de la Pasqua.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Dissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de febrer de 2024)

Deuteronomi 16:16-19 / Mateu 5:43-48

 

Les lectures d’avui, estimats germans i germanes, que són les que corresponen a aquest primer dissabte de la setmana de Quaresma, ens conviden a la radicalitat. La lectura del llibre del Deuteronomi reprèn el tema de la confessió de fe d’Israel, cal estimar Déu “amb tot el cor i amb tota l’ànima” i l’aplica a l’obediència i a la pràctica d’allò que Déu vol. Obediència i pràctica perquè la nostra fe està feta de conviccions i d’obres. Les unes sense les altres no se sostenen.  

Confessar la Trinitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant i confessar l’Encarnació d’aquest Fill en la persona de Jesucrist serà sempre el centre ineludible, el fonament, allò que els antics en deien el punctum stantum et cadentem, el punt on tot sosté o tot cau, del cristianisme.  

En la nostra societat s’intenta a vegades prescindir d’aquest nucli i presentar la fe cristiana com una mena de voluntariat fet només de valors humanistes, de compassió, d’una antropologia que sembla ometre la dimensió genuïnament creient. El voluntariat està molt bé però nosaltres volem alguna cosa més, nosaltres comencem en un altre lloc, nosaltres tenim el nostre origen i el nostre destí en la persona de Jesucrist, encara que sigui difícil i que alguna gent no ens comprengui.  

Però de la confessió el Senyor ens demana que passem a l’acció i no a una acció qualsevol, sinó a aquella que arriba a l’amor més fort, a l’amor més contradictori, a l’amor als enemics.  

Això és el que ens deia l’Evangeli, estimar d’aquesta manera és allò que ens apropa al Déu gran i fort, al Déu misericordiós, que com resem en aquesta quaresma es deixa vèncer per la nostra humilitat i la nostra penitència.  

Mantenir-se ferms en l’exigència evangèlica no ha estat mai fàcil. És en el fons un do de Déu i per això en aquest camí de radicalitat ens ajuden els testimonis privilegiats que nosaltres venerem i que l’Església proclama sants. Entre ells, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que amb es seves obres apostòliques va marcar la vida de tanta gent i enriqueix la comunió dels sants i el beat Àlvar que el va seguir en la seva missió. 

La majoria de vosaltres, coneixeu molt millor que jo el carisma de sant Josepmaria i no he pretès ser jo que us digués a vosaltres una paraula sobre el seu ensenyament, però en les lectures d’avui, tan l’autor del Deuteronomi com Jesucrist a l’Evangeli, conviden tothom a la santedat, a la radicalitat de l’evangeli i sant Josepmaria prengué aquesta idea i li dedicà la vida: convidar cristians a seguir Jesucrist i el seu Evangeli. L’assemblea d’avui, aquesta celebració és una mostra que l’empremta que ell deixà en aquesta idea de ser deixeble va arrelar profundament a la nostra terra catalana com ho va fer en tot el món.  

Jesucrist ha vingut a nosaltres per a explicar-nos humanament qui aquest Déu bondadós, aquest Déu que perdona, aquest Déu humil que no s’imposa, que deixa a cadascú de nosaltres la decisió final, per això la nostra llibertat és tan important.  

Déu es vol fer especialment present en algunes persones i també en alguns llocs. Pertany a la seva llibertat fer-ho així. 

Els monjos de Montserrat, almenys és la meva percepció, som testimonis de com Déu habita aquest santuari de la Mare de Déu i hi estem al seu servei, acollint, pregant i conscients que Ell fa molt més que nosaltres i voldríem donar un testimoni amb la nostra vida de pregària. En aquesta dinàmica d’acolliment i de testimoniatge, hem de situar l’amistat de Sant Josepmaria amb la comunitat de Montserrat, que s’inicià en els anys de la Guerra Civil, amb la comunitat de monjos exiliada a Navarra, i que van personalitzar els nostre germans el P. Abat Gusi, i molt especialment el P. Abat Aureli M. Escarré, amb qui Sant Josepmaria es va relacionar fraternalment i amicalment durant tota la seva vida. Tenim la sort de tenir a l’abast de tothom la correspondència entre ells dos i una narració molt acurada d’aquesta relació.  

A Montserrat Sant Josepmaria va poder viure la devoció a la Mare de Déu que havia ja marcat la seva vida, des de l’oferiment d’infant a Torreciudad fins a la seva mort i que ell volgué deixar a l’Obra. “A Jesús s’hi va i s’hi torna per Maria”.  La Mare de Déu és el foc que sense consumir escalfa com diem en la visita espiritual, per tant la que sap estimar sempre a aquella distància adequada per donar-nos la vida de l’Esperit sense ofegar-nos. I tal com ho fa ella ens ajuda a fer-ho així, assenyalant el sol de justícia, el Crist, aquell qui realment estima incondicionalment.  

El Beat Àlvar va passar a Montserrat algunes setmanes santes, vivint a més de la devoció mariana, la nostra tradició litúrgica.  

Tant d’un com de l’altre ens donem gràcies a Déu i ens fem conscients que, sense saber-ho, procurant de mantenir-nos fidels a aquest carisma   d’acolliment benedictí i sobretot per la gràcia de Déu que a través de Santa Maria atrau al seus devots com a pelegrins a aquesta casa, tenim el privilegi de ser espectadors de primera fila de les obres que Déu va fent en els seus servents.  I per això hem vist passar molts homes i dones que després hem venerat com a sants quan l’Església així els ha proclamat. Per això amb unes frases boniques, en l’himne que el nostre gran poeta Mn. Jacint Verdaguer va escriure l’any 1880, quan aquest Santuari de Montserrat va voler celebrar el mil·lenari del trobament de la imatge de la Mare de Déu i per tant l’inici de la devoció montserratina, deia: 

“Els sants de la nostra terra, 
Passen per la vostra serra 
Quan pugen cap al cel” 

Molts sants han passat per Montserrat, de Sant Ignasi a Sant Joan Pau II. I així com de tants d’aquests fill i filles de Déu n’hi ha una memòria al camí de Sant Miquel, era important poder acollir un relleu per a testimoniar el pas de Sant Josepmaria i del Beat Àlvar, com a pelegrins de la Moreneta i fer-ne exemple de tants seguidors seus que a partir d’avui el veuran i el visitaran, per encara d’una altra manera presentar-los com a deixebles de Jesucrist que crearen un carisma vàlid pel creixement espiritual del Poble de Déu.  

Déu vulgui continuar servint-se d’aquest lloc perquè el seguiment radical de Jesucrist i de l’evangeli continuï en el món i espero que avui donem encara un altre pas en l’amistat de les nostres institucions, especialment amb aquesta part de l’obra que peregrina a Catalunya, cridats tots a testimoniar la fe en Déu, l’evangeli de Jesucrist  i l’amor a la Mare de Déu.   

 

Abadia de MontserratDissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Diumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (18 de febrer de 2024)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18.22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El dimecres passat, amb la imposició de les cendres, començàvem l’itinerari quaresmal de la milícia cristiana. Un període de quaranta dies de conversió i d’apropament a Déu a semblança dels quaranta anys que el poble d’Israel trigà a travessar el desert i dels també quaranta dies que Jesús hi passà. En l’inici, doncs, d’aquesta nova Quaresma, pot ser bo que ens fem algunes preguntes que ens ajudin a aprofundir en la seva vivència: Què és la Quaresma? Com hem de viure la Quaresma? Per què la Quaresma? Proposo intentar respondre aquestes preguntes amb la guia d’una personatge que ens pot ajudar a tenir una mirada nova però profunda del sentit del que estem parlant. M’estic referint, ni més ni menys, que a n’en Harry Potter.

No és una frivolitat. La literatura, si és bona literatura, sap llegir el cor dels éssers humans. Sap veure quins són els nostres anhels més profunds, els nostres desigs, les nostres pors, les nostres esperances, els motius de la nostra alegria. Els llibres i les pel·lícules de Harry Potter no són només un entreteniment per als joves sinó que són literatura a l’alçada de les Cròniques de Nàrnia de C.S. Lewis o bé del Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Però, a mode d’introducció, i per als menys introduïts en el tema, qui és Harry Potter? És un personatge literari que donà origen a una saga de set novel·les escrites per l’escriptora britànica J.K. Rowling. Posteriorment se’n van fer vuit pel·lícules. L’èxit dels llibres i de les pel·lícules ha estat espectacular per tot el món. En Harry Potter és un noi jove que un bon dia descobreix que sap fer màgia i és portat a una escola per a mags anomenada Hogwarts, on es troba amb una colla d’amics que seran el fonament de tota la seva vida.

Però què té a veure tot això amb la nostra Quaresma? Intentem respondre a la primera pregunta: què és la Quaresma? En el tercer llibre, anomenat El Pres d’Azkaban, trobem en Harry Potter a l’escola de Hogwarts, en una classe amb el professor Lupin. Aquest ensenya als seus alumnes els perills dels boggarts, que són unes criatures que no tenen forma sinó que es converteixen en allò que a cadascú li fa més por. A un estudiant se li converteix en aranya, a una altra en serp i a un altre en el professor més temut de l’escola, en Severus Snape. Però a n’en Harry Potter, el boggart se li transforma en una altra criatura, un dementor, que representa la part més obscura d’ell mateix. Allò que li fa més por és, precisament, ell mateix.

En l’evangeli segons Marc que hem llegit avui, se’ns diu que l’Esperit va empènyer Jesús al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Amb aquest text, la litúrgia ens convida a anar també nosaltres al desert i a enfrontar-nos amb allò que ens fa més por: és a dir, amb nosaltres. És una invitació a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a saber estar sols amb nosaltres mateixos. A cercar en la interioritat el camí que ens porta cap a Déu. Com deia el filòsof francès Blaise Pascal del segle XVII: «La infelicitat de l’home es basa en una sola cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació».

I en el desert també nosaltres som temptats pel diable. Igual que ens ensenya en Harry Potter, tampoc el diable no té forma, adopta la forma d’allò que ens fa més por. El sociòleg contemporani Zygmunt Bauman, desaparegut recentment, ens parla del «mal líquid». Ja no som conscients d’haver de lluitar amb un mal absolut sinó que aquest s’ha tornat líquid i ha penetrat per les petites escletxes de la nostra vida. El mal hi és però moltes vegades ja no el sabem reconèixer. La Quaresma ens hauria d’ensenyar a buscar aquesta part més obscura del nostre jo i a evangelitzar-la.

Un cop hem intentat respondre a què és la Quaresma, preguntem-nos ara com l’hem de viure. Aquí el nostre amic Harry ens pot tornar a ser d’ajuda. En la vida de Harry Potter, el més important no són els trucs de màgia que sap fer sinó la força de l’amistat que el lliga amb els seus amics, especialment amb l’Hermione i en Ron. En Harry no pot fer res sense ells, s’ajuden mútuament. Si ens hi fixem, tot el que aconsegueix en Harry no ho fa per la màgia sinó gràcies als seus amics. En Harry Potter comença a ser qui és quan es troba amb els seus amics. Uns amics que estan en una escola bucòlica, en un bonic castell, al costat d’un gran llac. I per arribar-hi cal agafar un tren a l’estació de King’s Cross de Londres, a l’andana 9 i ¾, a la qual s’hi entra per una paret on si no creus que hi ha una porta, no hi pots passar.

Ens ensenya això que durant la Quaresma hem d’aprendre a viure per als altres. El camí del desert, de l’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens condueix cap als altres. La fe cristiana no la vivim sols sinó que la vivim en comunitat. Les persones i els cristians no som illes que vivim separades les unes de les altres sinó que formem una comunitat. Caminem junts cap al Senyor. Hem d’aprendre que la nostra força està en la nostra comunitat, que ens hem de cuidar els uns als altres. Que la vida només té sentit si la posem al servei dels qui ens necessiten. També nosaltres comencem a ser qui som gràcies als altres. I aquesta comunitat no és sinó l’Església, una escola on cada dia aprenem a estimar-nos més els uns als altres tal i com Crist ens va ensenyar. Una escola, per cert, a la qual hi accedim a través de l’andana del baptisme, una porta que només s’obre si tenim fe.

I arribem ara a la darrera de les tres preguntes que ens havíem formulat a l’inici: Per què la Quaresma? Anem aquí a la part més dramàtica del nostre personatge amic. Quan en Harry va néixer, lord Voldemort, el dolent de la pel·lícula, va intentar matar-lo. No ho va aconseguir però una part d’ell va quedar dins d’en Harry i fruit d’això al nostre protagonista li va quedar una cicatriu dolorosa en el front. Per aquest motiu, per eliminar totalment el mal del món, en Harry es va haver de sacrificar per als altres. Un sacrifici que no el va conduir a la mort sinó a la vida. I a partir d’aquell moment, la cicatriu no li va fer mai més mal.

Per què doncs, la Quaresma? Tots nosaltres, pel fet des ser lliures, hem estat tocats pel pecat. Tots nosaltres portem una cicatriu que prové del pecat original. En tots nosaltres se’ns ha desdibuixat aquella bonica imatge i semblança que Déu ens va donar en el moment de la nostra creació. Però Crist ens ha obert de nou les portes del Paradís suportant sobre seu el pecat del món i donant-nos aquella vida que no té fi. El camí de la Quaresma té un perquè: perquè puguem arribar a la terra promesa que regalima llet i mel.

Benvolguts germans i germanes, amb tot el que hem dit, no hem fet sinó comentar les lectures d’avui. L’evangeli ens parlava d’anar al desert, d’enfrontar-nos amb el mal que hi ha en nosaltres mateixos. La lectura del llibre del Gènesi ens parlava de l’Aliança al desert, quan Déu va constituir Israel com a poble, imatge de la Pentecosta cristiana, quan l’Esperit Sant ens uneix com a Església

dels seguidors de Crist. I la lectura de la primera carta de Sant Pere ens deixava clar quin és el sentit de la Quaresma, quin és el sentit de la nostra vida. Diu així: «Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida».

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Dimecres de cendra (14 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 de febrer de 2024)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

“Us ho demanem en nom de Crist: Reconcilieu-vos amb Déu” 

Amb aquestes paraules, estimats germans i germanes, estimats escolans, adreçades als cristians de Corint, l’apòstol Sant Pau ens donava un principi de vida, una actitud que val sempre. 

Potser si Sant Pau vingués un dia a l’Escolania i al final li féssiu aquella pregunta que feu a tothom: “dona’ns un consell per la vida”, potser us diria això: “reconcilieu-vos amb Déu”.  O potser us diria una altra cosa perquè l’apòstol Pau diu una frase interessant i memorable en gairebé cada una de les pàgines que escriu.  

Reconciliar-se vol dir acceptar-se un mateix tal com és, reconciliar-se és acceptar els altres tal com són, reconciliar-se vol dir fer les paus. Reconciliar-se amb Déu vol dir posar la nostra voluntat, la nostra vida, el nostre cor, la nostra intel·ligència d’acord  amb allò que Déu vol. Déu vol que siguem feliços estimant-nos. I sí, l’apòstol ho deia als de Corint fa quasi dos mil anys, i encara ens ho ha de dir també a nosaltres avui perquè hem de reconèixer que no sempre vivim segons aquesta voluntat tan bonica de Déu. 

Si això val per tota la vida, perquè ho llegim especialment avui dimecres de cendra? Ho fem perquè ens ajuda, ens estimula reservar un temps a corregir-nos i aquest temps ha estat sempre a l’Església, el temps de Quaresma. La pregària col·lecta d’avui deia que començàvem un temps d’exercici. Tots sabem que durant el dia va molt bé fer un temps d’exercici, d’esport, però que no podem estar tot el dia fent-ho. Amb la quaresma passa alguna cosa semblant: Déu ens proposa fer exercici per a adonar-nos d’allò que no fem bé i corregir-ho, i també ens adverteix que no ens despistem perquè el temps que tenim avui ja no el tornarem a tenir demà. Potser en tindrem més però no serà el mateix. Per això ens diu: “Esmenem-nos del mal que hem fet sense adonar-nos-en, no fos que ens trobéssim que no tenim temps per penedir-nos”.  

Sant Benet també ho va entendre molt bé quan va escriure a la Regla que els monjos sempre hauríem de viure com en quaresma, sempre fent exercici, però com que això no ho pot fer quasi ningú, almenys intentem-ho per quaresma.  

Naturalment l’exercici quaresmal no és només anar al gimnàs o fer esport, coses que poden ser molt saludables, sinó cuidar la salut de l’esperit. I la tradició de l’Església ho ha fet també amb l’atenció al nostre cos físic, per això demana que dejunem;  preocupant-se del cos sociològic, per això demana que ens en recordem dels més necessitats i fem almoina i ocupant-nos del cos espiritual, i per això demana que preguem una mica més durant la Quaresma. Totes aquestes pràctiques només volen que ens reconciliem amb Déu com deia al principi. Per tant que, personalment, ens posem en disposició d’estimar més ja que aquesta i no cap altra és la voluntat de Déu: que estimem. I Déu sap que fent això serem feliços.  

Quan les persones comencen a fer exercici físic, tenen normalment un propòsit: aprimar-se, millorar la resistència física, poder competir…, n’hi ha molts de propòsits. Potser quan comencem la quaresma ens podria ajudar proposar-nos alguna cosa. Així mantindrem més fàcilment aquesta mena de tensió que necessitem perquè tot aquest temps respongui a allò que avui ens disposem a començar. 

Sant Pau ens demanava que ens reconciliéssim en nom de Crist. Ell és el model perquè va viure sempre reconciliat amb Déu i va acceptar tot el que Déu Pare li va posar al davant, fins i tot una mort injusta i dolorosa. Ho va fer per poder quedar com a acusador legítim davant  de totes les morts injustes i doloroses del mon i perquè els nostres pecats fossin perdonats per la seva generositat en morir sense merèixer-ho. Per donar a la humanitat la possibilitat que no hi haguessin més morts injustes. I nosaltres encara després de dos mil anys, sembla que no ho hem entès. 

Aviat es compliran dos anys de la guerra d’Ucraïna, amb tots els seus morts, els exiliats, els desastres, la despesa militar tan absurda perquè les posicions estan pràcticament al mateix lloc.  

Ja fa quatre mesos de la guerra a Gaza, on els clams pel respecte de la vida dels civils, dels nens, dels malalts, són ignorats un dia i un altre, provocant una mort i un sofriment molt desigual entre un bàndol i un altre. Ens sentim petits i sorpresos en veure que ni les veus de les Nacions Unides, ni del Papa Francesc, ni tan sols recentment la del president d’Estats Units semblen prou fortes per a posar una pau i seguretat a la regió, per evitar la inacceptable mort de civils. Davant de la vida no hi val això dels efectes col·laterals o del mal menor. Ni tampoc s’escolta la veu de tots aquells que de tantes maneres humils, en manifestacions, vagues de fam, fent el seu ofici d’informar demanen la fi d’aquesta i de tota altra guerra.  

Em ve al cap que tots els cristians i tots els homes i dones de bona voluntat ens podríem fer nostres les paraules de la segona carta als cristians de Corint i dir 

“Germans, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.” 

Feu les paus és sempre una exigència al cor de l’Evangeli. 

Recordem els qui sofreixen en qualsevol guerra. Tots aquells que no poden fer cap dejuni, ni cap almoina perquè no tenen res i que segurament sí que ens donarien una lliçó si compartissin amb nosaltres la seva pregària confiada. En la Guerra de Gaza tots tenim el mateix Déu d’Abraham. No és ni tan sols amb un Déu diferent que cal reconciliar-se.   

D’aquest Déu en diem una cosa tan profunda com que “es deixa vèncer per la humilitat i la penitència”. El totpoderós, el Creador, el Senyor de la història té una escletxa de bondat per la qual tots podem entrar a la seva comunió. En dir-nos que ens reconciliem amb ell, no només està parlant de guerres, sinó de nosaltres, de cadascú de nosaltres perquè ens està esperant. Sant Pau també ens deia “Recordeu que Déu ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació» 

Per això ens ofereix un temps de correcció que és un temps de canvi, de renovació. Acabarem cantant molts himnes de la litúrgia de les hores de quaresma amb les paraules  

“nos novi per veniam,  
novum canamus canticum” 

Que vol dir que “renovats pel perdó, cantem un càntic nou”. 

Preparem-nos a rebre les cendres com a signe que volem entrar en aquest camí que neteja el nostre cor i la nostra voluntat per fer-la més cristiana, més apte per a estimar Déu i els altres. La cendra era una signe de dol, de tristesa per allò que ens agradaria ser i encara no som, però en la nostra fe cristiana, ens podem la cendra i no deixem de celebrar l’eucaristia cada dia, perquè amb la tristesa i el dol, hi ha sempre la joia de la Pasqua, esperada al fina d’aquest temps, però viscuda en tot allò que ens parla de possibilitat de renovació, de retorn a la millor versió de nosaltres mateixos, de la resurrecció de Jesucrist i de la nostra. 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (14 febrer 2024)

Diumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2023)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Mateu 26:14-27.66

 

Qui és aquest? Una vegada més, estimades germanes i germans, hem vist que la manera de fer de Jesús de Natzaret, provocava la pregunta “Qui és aquest?” que tancava la descripció de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, que hem llegit en l’evangeli fora a la plaça, abans de començar la processó. 

Els evangelis ens han deixat el testimoni de l’admiració, de l’interès, de la curiositat dels primers deixebles i d’altres contemporanis, que davant de fets extraordinaris es preguntaven com encaixava aquell “profeta, Jesús de Natzaret” en les categories amb les quals ells solien qualificar els homes, els rabins i fins i tot els mateixos profetes. La resposta és molt fàcil: senzillament, no encaixava: Jesús no encaixava en cap lloc. Calia buscar i preguntar-se més, calia anar una mica més enllà, forçar la tradició. La pregunta: “Qui és aquest?” sorgeix sobretot quan Jesucrist fa coses que corresponen a Déu: perdona els pecats, es manifesta amb poder sobre el vent i la mala mar, o com avui, pren el lloc d’aquell salvador esperat i predit pel profeta Zacaries: “Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”, un salvador a qui el poble rep amb aquests “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel»

Semblava que finalment la categoria d’aquest Messies salvador era la bona. Ho llegíem durant la Quaresma en la boca de la dona Samaritana: “No serà el Messies que esperàvem?” No ens fem il·lusions: Ell mateix ens ho ha dit en la lectura de la Passió: “Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany”. Ell és el Rei que entra a Jerusalem i és el delinqüent que mort crucificat. Si el nom de Messies li anava bé, no és en el sentit que l’esperava el poble d’Israel. Ni tant sols aquest nom tal com era tradicionalment entès li escau, per això Sant Pau podrà dir després amb encert: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus”.

No crec que trobéssim una millor entrada a aquesta Setmana Santa que prendre’ns la pregunta “Qui és aquest?” com una invitació a aprofundir el nostre coneixement de Jesucrist. A tots, els qui sou aquí, i segurament participareu a totes les celebracions, a tots els qui ens seguiu des de casa, als qui potser només assistiu o us connecteu per la missa d’avui, diumenge de Rams, us convido a preguntar-vos des de la vostra vida, des de la vostra experiència cristiana, en l’estat en el qual estigui, fins i tot si és en els marges de la fe, a preguntar-vos: “Qui és aquest ?”  i a intentar escoltar la paraula i la litúrgia d’aquest Setmana Santa i Pasqua. El testimoni cristià té l’origen en la narració d’això que comencem a commemorar avui, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Si aquest és el nucli de la nostra fe, haurà de ser també aquell que millor ens respongui sobre la identitat del qui n’està al centre. 

Intentaré acostar-me a Jesús i als diversos escenaris d’aquests dies, veient que ens diu la tensió que es palpa en tot això que va passant. En català, un dels significats de la paraula tensió és el d’expectació. 

Un primer testimoni molt bàsic d’aquesta tensió el trobem en l’ús de la paraula de pressa, tot seguit, a l’instant. Algunes coses passen de seguida, de pressa. Els deixebles van de seguida a buscar la somera i el pollí i també prometen que el tornaran de seguida. El gall també canta de seguida, a l’instant. A Jesús a la creu li porten també de seguida el vinagre per beure. Tot això que passa ens afecta ja, avui, no podem deixar-ho per a demà, no ho podem relativitzar.

En el relat de la Passió i en tot l’Evangeli, una de les maneres en les que Jesucrist es revela és precisament mitjançant la tensió i l’expectació que es crea entorn d’ell.  És una tensió que es produeix entre els dos extrems que avui ens han relatat: ser Rei, ser Messies, tenir un domini de la situació semblant al de Déu i al mateix temps manifestar-se’ns com totalment sotmès a la realitat, a una realitat que pot ser tan adversa que el porta a ser executat. 

Aquesta tensió es va manifestant: entre Ell i el Pare de manera extrema a l’hort de Getsemaní, en l’interrogatori de Pilat, dalt de la Creu. La humanitat és portada a l’extrem. Com podria ser d’una altra manera, si aquesta humanitat de Jesús de Natzaret conté nogensmenys la divinitat de Déu amb tota la seva exigència? 

Pensant en els més joves, em va agradar un detall que vaig veure fa uns dies en una icona que representava l’entrada de Jesús a Jerusalem: hi havia un nen petit que li donava una fulla a l’ase que muntava Jesús. Vaig pensar, és una manera de fer participar tothom. 

Tot això que estic dient ho podeu entendre bé també vosaltres escolans si comparem els dos cants d’avui. El de la processó, en el qual tot era joia “Hosanna, beneït el qui ve” i el que cantarem en el cant de comunió: Les meves mans i les meus han foradat, puc comptar tots els meus ossos”. No veieu clara la diferència? Fins i tot musicalment? i no ha passat ni una hora de celebració! La diferència entre aquests dos moments i tot el que signifiquen és allò que manté viva tota la història dels darrers dies de Jesús de Natzaret. La història de la Passió és per a tots. 

La tensió se’ns manifesta més real quan no només la veiem com quelcom propi i que defineix Jesús, sinó que també afecta les seves relacions amb els deixebles. Pensem en la tensió entre la bona voluntat de restar fidels i pregant al costat del mestre i la son dels deixebles a l’hort de Getsemaní i com finalment s’imposa la son. Pensem en la tensió de les contradiccions de Sant Pere durant  les negacions que també s’imposen i pensem en la tensió terrible en el cor de Judes que el porta al suïcidi. Si una cosa té tot això de consolador és que tan els deixebles com Judes, que també fou un deixeble, no apareixen com a herois sinó com a humans molt fràgils. Un d’ells tan fràgil que no reïx a superar el pes de la seva pròpia realitat, perquè és incapaç de perdonar-se i de deixar-se perdonar. 

També nosaltres com els deixebles vivim la tensió de seguir Jesucrist en el nostre dia a dia. Per una banda ens crida Déu com si ens estirés, per l’altra hem d’acceptar els nostres límits, les dificultats. Tantes vegades ens arriben testimonis i notícies de persones que com Judes cauen en els pous de la depressió, del malestar personal respecte la pròpia identitat cada vegada més influïda per models totalment ficticis imposats per estereotips que persegueixen fer a tothom dependent de les modes i del consum que sempre hi va associat.  Les malalties mentals, els intents de suïcidis de menors, fins a quatre diaris a Catalunya segons algun estudi, no ens poden deixar indiferents. Col·locats en la tensió d’aquest món que produeix tantes barbaritats, hauríem de situar-nos a la banda de Déu i estirar amb Ell cap a aquesta cultura de l’atracció de Déu per la vida, per la felicitat i per l’amor a cadascú tal com és. No és gens fàcil però el tenim al costat i d’exemple.     

Perquè: Com va persistir Jesucrist?  Confiant en Déu. Amb la fe que, darrera de tot, Déu sempre té l’última paraula. L’actitud del profeta Isaïes que hem llegit en la  primera lectura avançava l’actitud de Jesús, però també ens ajuda a nosaltres i en quatre frases, ens fa evident que en la tensió de la vida, escoltar el Senyor és sempre la millor garantia: 

“Déu Em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”   

“Déu m’ha donat una llengua de mestre per a sostenir els cansats” 

“No he amagat la cara davant les ofenses”

“El Senyor Déu m’ajuda per això no em dono per vençut.”

Tant de bo ho poguéssim reproduir en cada una de les nostres vides. 

En la celebració d’aquest diumenge de Rams, diumenge de Passió, tot i el contrast entre apoteosi i tragèdia, celebrem l’eucaristia, el record de la resurrecció, el final de la història, la resolució de la tensió. Tenint-ho ben present, no desaprofitem la pedagogia amb la qual la litúrgia en aquesta Setmana Santa ens va acostant cap al moment del qual brolla tot el sentit de la nostra fe i que ens revelarà del tot Qui és aquest que celebrem.  

https://youtube.com/watch?v=CxsJTaFIIyw

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Diumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (26 de març de 2023)

Ezequiel 37:12-14 / Romans 8:8-11 / Joan 11:1-45

 

Aquesta llarga narració evangèlica, típica de la quaresma ja en l’Església dels Pares, es pot dividir fonamentalment en tres parts: una introducció i dos quadres.

En la introducció, germans i germanes estimats, hi ha la presentació dels tres germans  de Betània, que eren amics de Jesús, i la notificació de la mort de Llàtzer, un dels tres. Jesús es troba fora de la regió de Judea i en rebre la notícia, espera dos dies abans d’encaminar-s’hi per anar a Betània. Els deixebles, que saben que  això pot posar en perill la vida de Jesús, volen dissuadir-lo. Però ell afronta el perill ben conscientment i amb tota llibertat es posa en camí. I els diu que el veritable perill no és anar a Judea sinó caminar sense la llum que ell aporta; una llum que il·lumina interiorment les persones, per tal que puguin avançar amb seguretat pels camins de la vida. Ell ha de complir la seva missió fins que arribi l’hora de les tenebres, l’hora de la passió.

Després de la introducció trobàvem el primer quadre, centrat en el diàleg amb Marta, una de les germanes del difunt, que el surt a rebre un tros abans d’arribar al poble de Betània. Aquest diàleg, a partir d’una paraules de Marta, se centra en la revelació de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. És una revelació doble. D’una banda sobre la identitat de Jesús; ell es posa al mateix pla de Déu, que en l’èxode s’havia revelat a Moisès com a “Jo sóc” (cf. Ex 3, 14). I, d’altra banda, és una revelació sobre els qui creuen en ell: la mort no posarà punt final a la seva existència. Ell els cridarà a una nova vida en plenitud, conservant la seva identitat personal.

Davant de la revelació que Jesús ha fet de la seva divinitat, Marta respon amb una professió de fe: Vós sou el Messies, el Fill de Déu havia de venir al món. És una professió de fe que, d’una manera o altra, tots els cristians hem en el baptisme i que nosaltres renovarem solemnement en la propera nit de Pasqua.

I, finalment, trobàvem el segons quadre, que ens descrivia una escena impressionant. Jesús dret davant la pedra que tancava l’entrada a la tomba excavada en la roca, commogut profundament. La mort del seu amic Llàtzer era ben real. Feia quatre dies que era el sepulcre i, segons les creences rabíniques, el quart dia Déu ja havia cridat cap a ell l’alè de vida que havia donat a la persona i el cos començava a descompondre’s per tornar a la pols. 

Davant la tomba, Jesús prega donant gràcies al Pare perquè sempre l’escolta a causa de la comunió íntima que hi ha entre el Pare i ell, i diu als presents que és l’enviat del Pare. I després crida fort “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. La malaltia, la mort i la resurrecció de Llàtzer són el punt de partença d’un procés que conduirà a la mort i a la resurrecció de Jesús, i a la manifestació de la seva glòria. I, encara que la resurrecció de Llàtzer sigui per tornar a la vida temporal i, per tant, per tornar a morir, és un signe que la mort no és un terme definitiu sinó una etapa de la vida. Després de la resurrecció de Jesús, és oferta a tots les creients la possibilitat de participar, després de la mort, de la seva resurrecció i de la seva glòria. Per això, creure en Jesús no és només reconèixer la seva potestat de donar la vida, sinó també reconèixer el significat nou de la mort i de la vida humanes; reconèixer la mort –malgrat la seva seriositat i la gravetat de la malaltia que la pot precedir- com un pas a una altra forma de vida més plena, com una “major naixença” (Maragall, Cant espiritual). La qual cosa comporta procurar viure d’una manera conseqüent amb el destí etern que ens és ofert.

Aquest horitzó últim de l’existència humana, que és la vida eterna, actualment queda molt en segon terme, fins i tot en persones que es diuen cristianes. La realitat de la supervivència personal més enllà de la mort és quelcom que xoca amb el pensament de matriu científica que és el que domina actualment en la nostra societat. Però es tracta d’una afirmació fonamental de la fe cristiana, per això en el credo diem: “espero la resurrecció dels morts i la vida perdurable”.

Aquest “vine a fora” és la paraula inaudible que Jesucrist diu a la font baptismal a cada creient quan el fa passar sagramentalment de mort a vida, d’una vida de foscor interior (la pròpia de qui viu segons les mires naturals, de les quals parlava sant Pau) a una nova existència (aquella que és segons l’Esperit). Però no sempre vivim com escau a aquesta nova existència de llum. Per això, a la quaresma, l’Església prega per la nostra conversió en sintonia amb les paraules de les germanes de Llàtzer: Senyor, aquell que estimeu està malalt, confiant que ell amb el perdó ens renova la vida.

“Vine a fora”, serà, encara, la paraula que Jesucrist ens dirà al final de la nostra vida a la terra, un cop traspassat el llindar de la mort. Perquè la resurrecció de Jesucrist és penyora i primícia de la nostra.

 

https://youtube.com/watch?v=fVXj3-OHfF8

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Diumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de març de 2023)

1 Samuel 16:1.6-7.10-13a / Efesis 5:8-14 / Joan 9:1-41

 

Benvolguts germans i germanes, 

En la Paraula de Déu d’aquest diumenge hi trobem tres temes que són comuns a les tres lectures i que són la mirada atenta o el saber veure, la llum i l’aprendre a mirar.

La primer, sobre la mirada atenta o el saber veure, ho podem traduir amb l’experiència de no viure distrets al que passa al nostre entorn i especialment a les persones que hi ha al voltant. Si ho recordeu el text evangèlic començava dient-nos que Jesús, tot passant veié un cec de naixement, és a dir, algú que havia de pidolar per poder subsistir. Es tractava d’algú que era invisible per a molts, com també avui ho són tants i tants en la nostra societat. Ben segur que aquell home estava habituat a que tothom passes de llarg davant de la seva persona i de la seva situació. Jesús, no, s’atura, i sense ni tan sols cridar-lo, actua posant-li fang damunt dels ulls i enviant-lo a la piscina de Siloè a rentar-se d’on va tornar veient-hi. Val la pena remarcar que el cec es fia de la paraula d’un desconegut, se’n fia quan el miracle encara no s’havia realitzat.

Es important adonar-nos que Jesús el veu i l’acull tal com és i això també val per a nosaltres, en aquest nostre temps. Jesús ens troba tal com som, per trencats que estiguem, ja que en l’Evangeli, en un primer moment, la mirada de Jesús no es fixa mai sobre el pecat, sinó sempre el sofriment i feblesa de la persona (Johannes Baptista Metz).

El segon tema és el de la llum. Els homes de tots els temps busquen llums que il·luminin el seu camí i que esdevinguin per a ells guies. Per això la pregunta sorgeix inevitable: on trobar la llum que il·lumini veritablement, profundament? Per trobar la resposta no ens cal anar massa lluny. En l’evangeli d’aquest diumenge hi trobem la resposta radical i absoluta de Jesucrist: Jo sóc la llum. No una llum, sinó la llum. I més encara: Jo dono la llum.

Ser cristià és creure en aquesta absoluta pretensió de Jesucrist. Ser cristià no és saber totes les respostes, tenir la solució de tot, però sí creure que de Jesucrist hem rebut la llum per avançar per un camí que no deixa de ser difícil i fosc, però que, sens dubte, amb ell i per ell porta a la vida.

La llum de Jesús no solament il·lumina les nostres vides, sinó que ens converteix en persones “lluminoses”, és  a dir, en homes i dones capaços d’anar eliminant la tenebra del món sembrant esperança, estimació i ganes de viure per tot arreu on passem. Aquesta llum però és molt fràgil, en el temps present, ja que no sempre podem parlar de llum, sinó que tant sols podem oferir gratuïtament la calidesa i la lleialtat d’un amor que no ens pertany, però que ens habita. No sempre ho tenim tot clar, però podem estar disponibles i propers, per caminar amb els altres tot apuntalant-nos mútuament i fraternalment en l’esperança, que és també llum per al cor humà. 

Finalment el tercer tema, i permeteu-me que la adreci als nostres escolans, als nois i noies que sou aquí i evidentment a tots vosaltres i que es l’aprendre a mirar o si voleu, deixar-nos ensenyar a mirar. I ho il·lustraré amb una experiència que vaig viure fa anys, essent rector del santuari i va ser beneir un matrimoni, o dit com ho fem habitualment vaig casar una parella que tots dos eren cecs de naixement. El que per a la gran majoria és evident a nivell d’espais, de llocs, per a ells no ho era. Per això, en la darrera trobada de preparació de la celebració em varen demanar algunes coses que habitualment no ens demanen.

La primera era fer el recorregut que hi ha des de la porta fins al presbiteri. La majoria de nosaltres en entrar a la basílica sigui per la porta central o per les laterals ens adonem de la grandiositat i de la bellesa de la nau. Ells en entrar, únicament em varen dir: que gran que és! Aquell dia vaig aprendre que l’espai sempre té sons i que ells sabien distingir un espai petit d’un espai gran tot i ser invidents. D’aquí les grans dificultats que tenen els que són cecs i alhora sord muts. Vàrem fer tot el recorregut, ell del braç de la seva mare i ella del braç del seu pare que els havien acompanyat per a la preparació. En arribar al peu del presbiteri, vàrem pujar els graons que hi ha aquí davant i també varen tocar els dos seients que fem servir pels nuvis i s’hi assegueren per saber com eren. Tot seguit em preguntaren, i aquí davant què hi ha? Els vaig explicar que hi havia l’altar, que era una gran pedra de la muntanya amb un antependi de plata i esmalts. Em varen demanar poder-lo tocar. El seu comentari va ser únic i repetitiu: que gran que és i afegiren i la plata té figures que havien descobert gràcies al tacte. 

En acabar aquest assaig em varen dir que sortirien sols de la basílica, agafats de la mà, i que en tot cas, que algú anés davant d’ells, perquè ja havien après, remarco ja havien après, el recorregut que els hi havíem ensenyat.

Abans de marxar em digueren que no m’estranyés que el dia del casament quan es trobessin al peu de l’altar i per saber com anaven vestits que es tocarien pel damunt la roba, com fan els responsables de seguretat del control d’entrada dels aeroports quan salta l’alarma. 

El dia del casament, va anar tot segons el previst. Un cop al peu del presbiteri, on els esperàvem amb el monjo que ajudava la celebració, tal i com m’havien dit es varen tocar gran delicadesa per damunt del vestit respectiu. Ell va dir-li es bonic i té brodats, i així era el vestit que portava la núvia. Quan va ser ella en lloc de fer cap comentari sobre la roba li va preguntar de quin color portes el vestit, ell li va respondre: gris perla i certament, era d’aquest color i puc pensar que en anar-lo a comprar li ho varen dir. El que em va sorprendre més va ser que ella en saber el color li va dir: saps, sempre havia pensat que m’agradaria que el dia del nostre casament portessis un vestit d’aquest color. Personalment vaig quedar sense paraules i em va semblar que no era el moment de fer preguntes. 

La celebració va ser molt emotiva al final de la qual varen voler dir unes breus paraules. Va ser un parlament molt breu en el que fonamentalment varen agrair als seus pares, germans, família i als amics que els acompanyaven entre els quals hi havia invidents com ells, que els haguessin ensenyat a mirar y conèixer les coses, ja que sense els altres la vida els hagués estat molt més difícil del que ja els ho era a vegades per causa de la seva ceguesa. 

En arribar al despatx per a les signatures li vaig preguntar a la núvia perquè havia pensat en el color gris perla? Sense dubtar em va dir perquè les perles tenen un tacte suau i sempre quan m’han parlat del color gris perla pensava que aquest era un bon color pel nostre matrimoni per tal que la vida i les situacions que vivim ens fossin suaus. 

No és un conte, es una realitat que he resumit molt, ja que la preparació i celebració d’aquest casament va comportar diverses trobades. Aquesta experiència viscuda em porta a pensar que no sols vosaltres, els escolans, els més joves, sinó tots, necessitem dels pares, dels educadors, dels mestres que ens ajudin a guarir o corregir les nostres cegueses, que són moltes i que ens fan viure distrets o enlluernats per falses llums. 

Ens cal trobar el multiforme color de l’amor que ens ajuda a fer més suaus les nostres vides i les relacions amb els altres. Ens cal deixar-nos guiar per Jesús, que se’ns atansa tal i com ens trobem, per saber mirar els altres, el món, amb els mateixos ulls que Déu mira.

https://youtube.com/watch?v=qDmRqBdhogQ

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Diumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (12 de març de 2023)

Èxode 17:3-7 / Romans 5:1-2 / Joan 4:5-42

 

«Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però a més d’aquesta lectura, en l’evangeli d’avui també hi trobem una imatge concreta de Déu: és la imatge d’un Déu que es vol trobar amb nosaltres, que s’ens fa proper. D’un Déu que dialoga amb la humanitat, sigui amb qui sigui. D’un Déu que trepitja el terreny i no es desentén de les nostres necessitats, malgrat que ens ha donat llibertat i som nosaltres qui decidim si volem acostar-nos-hi, o no.

I aquest diàleg entre Déu i la humanitat que s’esdevingué al la vora del pou en trobar-se Jesús amb la samaritana, nosaltres el fem aquí, en cada celebració. Quan venim a Missa som en aquell pou on ens trobem amb Jesús que ens parla: ens parla a través de la seva paraula proclamada a l’assemblea, ens dóna el seu Esperit a través dels sagraments, i s’ens fa present en el camí. També s’ens fa present en la mateixa assemblea perquè ens parla també a través de les altres persones. La seva paraula és aquesta aigua viva que Jesús va explicar a la samaritana, aquesta aigua que no ha deixat mai de córrer aquí a la celebració travessant els segles, i ens permet dialogar amb Déu, perquè sempre hi ha alguna cosa que va per nosaltres i ens interpel·la. I a través d’aquest diàleg podem avançar, fer camí, créixer i transformar-nos. «Si sabessis què vol donar-te Déu!», deia Jesús a la samaritana. El que Déu ens vol donar segurament és massa gran fins i tot per imaginar-nos-ho. Però ens hi preparem al llarg de tota la vida. El que Déu ens vol donar en realitat és la plenitud que arribarà un dia quan ressuscitem, quan entrem a la seva presència i visquem amb ell per sempre. I mentre fem camí, cada any passem per la Quaresma que ens dóna una oportunitat per revisar com anem, oportunitat de refer  forces i de convertir-nos de nou: de girar-nos un cop més cap a aquell que vol el millor per a nosaltres, que ens té preparada la millor aigua que mai puguem beure.

Perquè, al capdavall, tots nosaltres tenim set; tota la humanitat en té. I com els hebreus de la primera lectura, en el desert d’aquest món tots podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?», deien. Però de la mateixa manera que quan Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe, el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra fe; té set de la nostra resposta. I per apagar la nostra set —i la d’Ell, al final, on hem d’anar a parar és a poder fer la mateixa afirmació que feren els samaritans després d’escoltar el testimoni de la dona: «nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». Si reconeixem a Jesús com aquell qui ha vingut per salvar-nos, allò que Jesús ens diu cada diumenge tindrà autoritat per a nosaltres i farà un efecte real en les nostres vides. Si allò que creiem es transforma ens els nostres actes serem presència de Déu en el món, sigui quin sigui el lloc que ocupem. I quan parlem, també dialogarem amb els nostres contemporanis com Jesús ho féu amb la samaritana.

“Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem?, començàvem dient. Segurament, res d’especial: simplement, servir el nostre proïsme, ajudar als qui tenim a la vora, parlar amb ells buscant el seu bé… Fent-ho, els farem arribar l’amor de Déu, ens convertirem en una font d’aigua viva que brolla sempre. I podrem arribar a saber què és el que Déu ens vol donar: d’allò que nosaltres donem, de l’amor amb què nosaltres estimem, ens en tornarà el cent per u.

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

 

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor. 

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu. 

Lexperiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo. 

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc. 

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible. 

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell. 

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús. 

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra. 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Diumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 de febrer de 2023)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Si ens diguessin que demà hem d’iniciar un llarg viatge, a l’altra punta del món, segurament ens passaríem tot el cap de setmana fent les maletes. El més provable és que intentéssim omplir-les al màxim: alguna muda més per si plou, un calçat de recanvi per si fa falta, el jersei gruixut per si fa fred, el banyador per si hi ha piscina i així un llarg etcètera. Al final de tot, hauríem de pesar la maleta per evitar que a l’hora d’embarcar a l’aeroport haguéssim de pagar un recàrrec per sobrepès. El nostre afany hauria estat, segurament, el d’omplir la maleta amb tantes coses com poguéssim.

Ara imaginem-nos que ens diuen que també demà iniciem un viatge, però aquesta vegada a fer una travessia a peu pel desert (que per cert, diuen que és una experiència única). A l’hora de fer la maleta també ens preocuparíem. Però ara no per posar-hi el màxim de coses possible, sinó a l’inrevés: hauríem d’intentar posar-hi poquíssimes coses, només les imprescindibles. L’objectiu ara és que la motxilla sigui el més lleugera possible per tal de fer més fàcil les caminades. A la maleta, doncs, només hi haurem de posar el més important, allò sense el qual no podem sobreviure.

Això és el que ens intenta dir Jesús avui en l’evangeli que ens ha estat proclamat fa un moment. El Senyor es va retirar al desert on va dejunar durant quaranta dies, símbol aquí dels quaranta dies de la Quaresma que acabem d’iniciar. Allí el temptador va intentar fer-lo caure en els seus paranys. Però Jesús va superar totes les proves, no prenent el camí fàcil sinó indicant-nos què és allò important en la vida del cristià, quins són els fonaments de l’existència d’un seguidor de Jesucrist.

En cadascuna de les tres temptacions, Jesús respon amb un text extret de l’Antic Testament. A la primera temptació diu: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». A la segona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». I finalment, a la tercera: «Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol». Si ens hi fixem, el comú denominador de totes aquestes expressions utilitzades per Jesús és que posen Déu en el centre de la seva vida.

Per intentar entendre-ho, cal que provem de copsar quina és l’estratègia del temptador. Ho podríem il·lustrar amb una pel·lícula. És una pel·lícula americana de l’any 1997 que aquí es va traduir per Pactar amb el diable. L’argument és una mena d’història de la salvació a la inversa. En aquest cas és el diable que s’encarna en un ric i brillant advocat de Manhattan. Els advocats sempre han tingut una immerescuda mala fama. En un discurs memorable, el diable, interpretat per Al Pacino, critica Déu perquè no intervé en el món, perquè no salva la humanitat de les desgràcies i penúries per les quals ha de passar. Perquè és un Déu llunyà que ens ha deixat sols.

En canvi ell diu: «Jo tinc els peus en el món des de que va començar. Sempre m’he preocupat del que l’home volia. Soc un devot de l’home. Soc un humanista, potser el darrer humanista. Ara ha arribat el meu moment». Es mostra aquí quina és la seva estratègia. És la mateixa que en el fragment evangèlic que hem sentit avui. El diable intenta treure Déu de la vida de l’home. Intenta que el centre ja no sigui Déu sinó l’home mateix. És el que passa també en l’escena del llibre del Gènesi de la primera lectura. És com si la serp digués: «No feu cas de de Déu i del que ell us diu».

Amb tot el que hem dit, podem ja entendre què és el més important de la nostra vida, allò que Jesús en el desert ens indica amb la seva resiliència: que fonamentem la nostra vida en Déu, que no caiguem en la temptació d’apartar-lo o eliminar-lo. Ara ens podríem preguntar: per què? Perquè sense Déu nosaltres no seríem nosaltres mateixos, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntica llibertat, a l’autèntica plenitud, a l’autèntica humanitat. I el més important de tot, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntic amor.

És que el nostre Déu és el Déu-Amor, com ens diu la primera carta de sant Joan. I és per això que el manament nou que Jesús en deixa abans de la seva passió és: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Hem arribat, doncs, al cap del carrer: el missatge que ens deixa Jesús al desert és el de posar l’amor en el centre de la nostra vida, de no oblidar-nos mai de Déu perquè Déu és Amor.

Germans i germanes, tots nosaltres, un dia, haurem d’emprendre el darrer viatge cap al preciós jardí de l’Edèn. Al llarg de la nostra vida, alguns han anat omplint les maletes sense parar. Però al final se n’adonaran que no podran endur-se’n res del que hi han posat. D’altres, en canvi, s’han passat la vida buidant les maletes per quedar-se només amb allò necessari i imprescindible. I al final, han entès que l’única cosa que ens en podrem endur és l’amor.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Diumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56

 

Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:

El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal?  Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment. 

El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble. 

El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera,  que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.

Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament? 

Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu. 

És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:

  • la humilitat, visible en tants moments de la seva vida; 
  • la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari; 
  • la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.

 I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres. 

Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable

També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres. 

Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història,  no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa.  A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?      

El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.

Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Diumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

 

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

 

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia  que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

 

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes  sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat  de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu:  Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el  Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor. 

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Dissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Homilia del Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat (5 de març de 2022)

Isaïes 58:9b-14 / Lluc 5:27-32

 

En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix ​​a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”

I a nosaltres ens toca fer les tres coses que va fer Mateu: deixar-ho tot, aixecar-nos i seguir-lo. Aquesta crida i aquesta resposta és per a tothom, encara que cadascú les hagi de viure d’acord amb la seva situació personal. Molts dels qui som aquí ho hem fet en la vida religiosa, però altres ho han fet en el matrimoni i en la família.

Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.

Tots som cridats a aixecar-nos: sí, a aixecar-nos de la nostra mediocritat, de la nostra prostració i del nostre desànim, a aixecar-nos de la nostra comoditat i del nostre egoisme. Aixecar-se és ressuscitar, és viure de nou, i viure en plenitud.

Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.

Avui Jesús, a través del profeta Isaïes, ens llança un desafiament molt concret i ens diu:

“Quan desterris de tu l’opressió, el gest amenaçador i la maledicència, quan parteixis el teu pa amb l’afamat i satisfacis la fam de l’indigent, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”

En aquest món on malauradament la violència i la guerra, l’opressió i les amenaces, la fam i la pobresa són massa presents, el Senyor ens demana que reaccionem, que fem alguna cosa: partir el pa amb l’afamat, bandejar de nosaltres el gest amenaçador i la maledicència.

La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.

¿Com ho hem de fer perquè la nostra llum brilli en les tenebres i la nostra foscor es torni migdia?

Ho podem entendre amb una petita història.

Un home savi, que tenia molts deixebles, va voler transmetre’ls un ensenyament posant-los la següent qüestió: Quan es pot dir que la nit ja ha acabat i el dia ja ha començat? Quina és la línia divisòria entre la nit i el dia?

Un primer deixeble va aventurar una resposta dient: Quan de lluny veig un arbre, i puc distingir si es tracta d’un pomer o d’una figuera, vol dir que ja és de dia.

El mestre no va donar la resposta per vàlida.

Un altre jove es va llançar dient: Quan de lluny veig un animal de quatre potes i puc distingir si es tracta d’un ruc o d’un cavall, aleshores podem considerar que ja és de dia i que la nit ja s’ha acabat.

Tampoc el professor no va validar la resposta.

Digue’ns, doncs, oh savi, quina és la bona resposta?

Quan de lluny veus venir cap a tu un ésser humà i no hi descobreixes un germà i no el reps com a tal, és de nit al teu cor, encara que el rellotge marqui migdia i el sol brilli en tota la seva esplendor.

Però si reconeixes en tot aquell que se t’acosta un germà, aleshores el dia ja ha començat en la teva vida, encara que sigui mitjanit.

El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.

Tots germans, fills d’un mateix Pare que és Déu, fem del món una sola família on Jesús sigui el nostre germà gran, el nostre Senyor, el nostre Salvador.

Jo us desitjo a tots un bon camí quaresmal, però us desitjo encara més una Pasqua de Resurrecció que sigui de veritat Pasqua de pau, de fraternitat i d’amor.

 

Abadia de MontserratDissabte després de cendra (5 de març de 2022)