Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)
Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)
Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)