Scroll Top

Diumenge IV de Quaresma (10 març 2024)

Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (10 de març de 2024)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans:

No, que us digui estimats i que us tracti de germans no és simplement una manera com una altra de començar una homilia. Són paraules tan expressives, tan plenes de sentit, que seria quasi una profanació, una burla, si les emprava superficialment, passant per alt l’enorme càrrega que contenen. I us ho dic perquè, almenys aquesta vegada, en escriure aquesta mena de salutació inicial, aquesta manera d’adreçar-me a vosaltres –germans monjos, escolans i familiars vostres, tots els qui ompliu aquesta basílica i tants altres que us hi sentiu ben units des d’allà on sigui–, m’hi he aturat, abans i tot d’escriure la línia següent, i he pensat que això de dir-vos germans estimats no és, no hauria de ser mai, un mer sentiment momentani sinó l’expressió sincera d’una veritat: som, hem de ser, tots, germans estimats. La dic, doncs, aquesta veritat, perquè la visc i la dic perquè m’ajuda a viure-la. I ho desitjo també per a vosaltres. Convé que, almenys de tant en tant, ens aturem a pensar i a aprofundir expressions que solem dir rutinàriament però que en elles mateixes tenen un gran contingut. Solem dir-nos, per exemple, com un desig, bon dia, però potser no ens adonem que dir-nos-ho, desitjar-nos-ho, ens compromet a fer tot el que puguem perquè aquest desig esdevingui una realitat, a fer que aquell a qui ho diem tingui realment un bon dia.

I bé, després d’aquesta digressió, em fixo especialment en el que ens ha dit sant Pau en la 1a lectura que hem escoltat i en el diàleg que Jesús té amb Nicodem. Nicodem és un personatge important, diria que entranyable i tot. Joan no solament ens diu qui era –un fariseu i dirigent dels jueus– i ens en diu el nom sinó que al llarg del seu relat evangèlic ens el presenta tres vegades, de manera que veiem en ell un home que passa d’una incipient curiositat per conèixer Jesús –Joan ens diu que el va a trobar de nit, potser per una certa por– a un segon moment en què se la juga públicament enmig dels grans sacerdots tot defensant Jesús d’una condemna precipitada i injusta, fins arribar a trobar-lo prop de la creu de Jesús i ajudant Josep d’Arimatea a baixar-lo de la creu, amortallar-lo i enterrar-lo. Passar de la ignorància al testimoniatge, de la curiositat a l’adhesió ferma. Heus ací un procés que veiem també en altres llargs relats de l’evangelista Joan; penso en tres llargs diàlegs que són ben propis d’aquest temps de Quaresma: Jesús amb la samaritana, Jesús amb el cec de naixement i Jesús, en ocasió de la mort de Llàtzer, amb les germanes Marta i Maria. Us estimulo a llegir-los i a identificar-vos amb cada personatge; ens cal dialogar amb Jesús, ens cal que ell ens vagi portant més enllà de les nostres petites veritats per arribar a la veritat completa.

I quina és la veritat que en el relat d’avui, en el diàleg amb Nicodem, ens diu Jesús, a ell i a nosaltres: que Déu estima el món, tant, que ens ha donat el seu Fill únic perquè ningú no es perdi; que Jesús, l’ungit, ha vingut al món no per condemnar-lo sinó per salvar-lo. Hauríem de tremolar, germans, en dir aquestes paraules; hauríem de descalçar-nos, perquè trepitgem terra sagrada. I més quan contemplem la manera com Jesús ens salva: morint a la creu, donant la vida perquè nosaltres visquem de veritat, eternament. Que en som d’estranys, els cristians!: ens presideix un crucificat! Heu vist mai alguna sala de plens de cap institució, de cap club, en què el quadre o la foto potser del fundador o d’algun referent no vagi amb els millors vestits i faci molt bona cara? Doncs als nostres locals que són les esglésies ens presideix Jesús a la creu, ferit i humiliat, expressió màxima de l’amor de Déu. Sant Pau ens ho remarcava també en el fragment que hem llegit d’una de les seves cartes: Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist. Perquè la Creu, signe de la donació total, de l’amor més absolut, no és una derrota sinó, i sobretot per l’evangelista Joan, una victòria. Victòria, tu regnaràs; oh creu, tu ens salvaràs. Si els cristians, els deixebles de Jesús, no som testimonis clars d’això, és a dir, del lliurament absolut a favor dels més desvalguts, dels qui més sofreixen, siguin del bàndol que siguin, si enlairats en les nostres poltrones –que no tenen res precisament de creus– tenim paraules de condemna o de menyspreu i no de comprensió, de perdó, d’estimació per damunt de tot, aleshores, siguem clars, no hem entès res de l’evangeli, no hem deixat que Jesús, el rostre de Déu salvador i ple de misericòrdia, ens sotraguegi interiorment perquè puguem dir-nos amb raó, però ben humilment, cristians i puguem permetre que ens tinguin per tals.

Mirem cap a la Pasqua, germans estimats; hi estem fent camí. Com ens diu la litúrgia ara és un temps favorable, un temps de salvació. No el deixem passar sense que ens toqui d’alguna manera. Anem preparant-nos, sí, perquè Divendres sant puguem mirar, ni que sigui un xic avergonyits, l’arbre de la creu, on morí el Salvador del món i pel qual ha vingut el goig a tot el món. I preparant-nos perquè per Pasqua puguem enaltir el Senyor tot cantant i proclamant, amb la veu i sobretot amb la vida, que el seu amor perdura eternament. És aquest misteri de mort i de resurrecció pasquals que ara celebrem en l’Eucaristia.

 

Última actualització: 11 març 2024

Related Posts