Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)