Scroll Top

Diumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (20 d’agost de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Estimats germans i germanes en la fe:

De tant en tant, com a cristians que formem part de l’Església, ens pot ajudar parlar de quelcom que potser no sempre tenim prou present en la nostra vida: la il·lusió. Aquesta «il·lusió», però, és una paraula complexa. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té una dimensió negativa i una altra de positiva. 

Des del primer punt de vista, la il·lusió és un «error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença», un «engany degut a la falsa aparença» o una «esperança sense fonament real». La il·lusió esdevé, doncs, una cosa pejorativa. És quelcom que estem convençuts que existeix però que no és real. És com un miratge, una il·lusió òptica, una pura aparença.

Però per altra banda, la il·lusió també té un sentit positiu. El mateix diccionari la defineix com a «engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’una cosa». Des d’aquest punt de vista, la il·lusió és allò que ens mou i ens motiva a tirar endavant un projecte fins a portar-lo a la seva realització. Valors com el treball o la disciplina queden buits de sentit si al darrere no hi ha la il·lusió per quelcom que volem fer o volem aconseguir. La il·lusió és una gran força que ha mogut sempre el món, des dels navegants que se n’anaven a descobrir regions extremes de l’Àrtic fins als homes i dones que han volgut formar una família.

Aquests dos sentits de la il·lusió, ens ensenyen aquí ja una primera cosa. Com sabem que la nostra creença en el Déu de Jesucrist no és una il·lusió? És a dir, com sabem que no és una aparença sense fonament real? És evident que no tenim proves científiques de Déu però tenim quelcom encara més important: la fe. Amb els ulls de la fe som capaços de fer el gran salt de la nostra vida. És un salt entre un déu que és pura il·lusió, mancat de tota esperança, a un Déu que també és també il·lusió, però aquesta vegada una il·lusió fonamentada en la ferma esperança de Crist.

És en aquesta segona il·lusió en què ens hem de centrar, aquella que ens engresca amb l’esperança d’un Déu viu i veritable, que ha enviat el seu fill únic Jesucrist per a la nostra salvació i la de tot el món. La il·lusió, si bé no és una paraula que aparegui de manera fonamental en la Sagrada Escriptura, és quelcom que la impregna de dalt a baix. Pensem, per exemple, en la crida dels apòstols per part de Jesús. «Veniu i seguiu-me», els diu el Senyor. I els deixebles, abandonant tot el que tenien, anaren darrere del Crist fins a les últimes conseqüències. Què és això sinó il·lusió per la vocació rebuda? Perquè, com diu la lectura de la carta als Romans que hem sentit avui: «Quan Déu concedeix a algú els seus favors i els crida, no es fa mai enrere». O pensem també amb la il·lusió de la Verge Maria que li fa cridar: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè el totpoderós ha mirat la petitesa de la seva serventa».

I nosaltres, vivim amb il·lusió la nostra fe? És per a nosaltres la fe quelcom que ens engresca per l’esperança que tenim en Crist? Igual que succeí amb els apòstols, viure la fe amb il·lusió ha de provenir de fer experiència de l’encontre amb el Crist Ressuscitat. Com sant Pau camí de Damasc, també Jesús ve a l’encontre de cadascun de nosaltres i ens crida pel nostre nom. Com amb els deixebles d’Emmaús, també el Senyor camina al nostre costat i comparteix amb nosaltres les nostres alegries i les nostres sofrences. No tinguem por de deixar-nos tocar per Crist.

És cert que la societat actual no acompanya, però hi ha hagut algun moment històric en què la societat acompanyés? De vegades ens pot desil·lusionar que a l’Església hi ha poques vocacions o poca gent jove. Però si mirem la darrera Jornada Mundial de la Joventut que es va fer a Lisboa, veurem que no sempre és així. Evidentment que l’Església actual té dificultats, com n’ha tingut sempre. Però al llarg de 2000 anys l’Església sempre s’ha sabut adaptar a cada moment històric per continuar essent sempre portadora d’amor i d’esperança enmig del món. Ara, estiguem-ne segurs, també ho farà.

També és veritat que allò que prediquem com a cristians no està de moda. Però, quan ho ha estat de moda? Els corrents de pensament i les tendències socials sembla que van en direcció totalment contrària a allò que nosaltres creiem i defensem. Però no tinguem por d’anar contracorrent! Tinguem també il·lusió per anar contracorrent portant la Bona Nova de Crist! Si ho fem així cada vegada serem més els qui caminarem de nou cap al Senyor.

La il·lusió en aquest món, però, ha de tenir el seu fonament en la il·lusió en el món diví. Al segle V de la nostre era, hi va haver una forta polèmica entre l’ínclit Nestori, el patriarca de Constantinoble, i sant Ciril, patriarca d’Alexandria. El primer defensava tant la humanitat de Crist, que arribava al límit de gairebé oblidar-se de la seva divinitat. Per altra banda, els deixebles de Ciril, i no pas ell mateix, defensaren tant la divinitat de Crist que gairebé s’oblidaren de la seva humanitat. La polèmica acabà per diluir-se al Concili de Calcedònia del 451, que afirmà que Crist és alhora plenament home i plenament Déu.

L’Església, vertader cos de Crist, és també divina i humana alhora. I correm també el mateix risc que en la polèmica entre Ciril i Nestori. És a dir, podem accentuar tant la seva divinitat que ens oblidem de la seva humanitat o bé podem accentuar tant la seva humanitat que ens oblidem de la seva divinitat. En el primer cas, si ens oblidem de la humanitat de l’Església, ens quedem tancats a les sagristies i ens oblidem dels problemes i sofriments dels homes i dones del nostre temps. En el segon cas, si ens oblidem de la seva divinitat, perdem el sentit transcendent d’on ens ve la fe, l’esperança i la caritat.

La història de l’Església ha pendulat sempre entre aquests dos pols. Potser ara estem en una podríem anomenar «neonestorià», és a dir que cal tornar a trobar l’equilibri entre la necessària humanitat però també la necessària divinitat. Malgrat tots els defectes humans de l’Església, malgrat que està formada per homes i dones pecadors, malgrat tot això, l’Església, com a comunitat de creients continuarà fent present sempre l’Esperit del Ressuscitat en el nostre món.

Cert que hi ha la fidelitat humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina, el Déu de Jesucrist. És cert que hi ha una misericòrdia humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina. És cert que hi ha l’amor humà però aquest és un reflex d’aquell que és l’Amor absolut. Si només fonamentem la nostra esperança les coses terrenals, Déu es converteix en una mera il·lusió, un miratge. Per contra, si fonamentem també la nostra esperança sobre les coses divines, Déu és converteix en la font de la nostra il·lusió com a cristians.

Aquesta comunió entre humanitat i divinitat de l’Església en manifesta sobretot en el misteri sagrat. En un món basat en la ciència com ho és el nostre, es fa difícil comprendre que existeixi el misteri. I no només que existeixi, sinó que tingui un paper central en la nostra vida. En efecte, tots volem veure, volem sentir, volem entendre. Però de vegades és més important allò que no es veu que no pas allò que es veu, allò que no se sent que no pas allò que se sent, allò que no s’entén que no pas allò que s’entén. La grandesa de Déu de vegades només es pot manifestar d’aquesta manera: en l’obscuritat, en el silenci. No tinguem por de no veure, de no sentir, de no entendre-ho tot. Arrelem la nostra il·lusió en aquest misteri de l’amor de Déu i viurem la nostra vida cristiana amb goig i esperança.

Visquem sempre la nostra fe amb il·lusió, aquella il·lusió que ens porta a ser compromesos amb el nostre món i, a la vegada, adoradors del misteri de Déu.

Com deia el filòsof cristià Blaise Pascal: «Les il·lusions de l’home són com les ales de l’ocell: això és el que el sosté».

 

 

Última actualització: 23 agost 2023

Related Posts