Diumenge I d’advent | Abadia de Montserrat

Diumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (27 de novembre de 2022)

Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44

Estimats germans i germanes en la fe:

Sant Atanasi d’Alexandria, un gran pare de l’Església del segle IV, ens parla del Crist com de «la Paraula que ve del silenci». Així doncs, si volem posar-nos a l’espera del Senyor, ho hem de fer des del silenci. Aquesta és la primera invitació que l’Església ens fa avui diumenge, en què comencem l’Advent i iniciem la nostra preparació per a contemplar el gran misteri de l’Encarnació del Verb. El silenci. Però, què és el silenci? Com l’hem d’entendre?

Per aprofundir-hi una mica més, podem veure que els grans moments de la història de la salvació ocorren en silenci. Hi havia aquell silenci d’abans de la creació, quan les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. En el moment del naixement de Crist, quan un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa. El silenci al Gòlgota en el moment de la mort de Jesús, quan s’hi estengué una gran foscor. I el gran silenci del sepulcre buit on fou dipositat el cos de Jesús després de ser crucificat.

És un silenci, doncs, que no és buit sinó que és fèrtil i fecund. És el silenci que prepara l’obra de Déu, que embolcalla l’actuació de Déu en el món. És també el silenci del nostre temps. Podríem pensar que Déu no ens parla, que el Senyor no hi és. Quantes vegades voldríem sentir més clarament la veu de Déu? Quantes vegades creiem que la nostra pregària queda sense resposta? Quantes vegades pensem que el Senyor ja no està amb nosaltres? Però res més lluny de la realitat: el silenci de Déu mostra la seva presència i ens prepara per a una nova creació, un nova vida on ja no hi haurà més sofriment, ni plors, ni llàgrimes.

El silenci de Déu, en el qual hem d’entrar per esperar la seva vinguda no és passivitat o inacció. Les lectures d’avui ens prevenen d’aquest perill. La carta als Romans ens diu de manera ben clara: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». No es refereix aquí al son del cansament sinó que ens adverteix de no adormir-nos a la vida, perquè mentre dormim, la vida passa, s’escola i se’ns escapa de les mans. És el mateix que vol dir l’evangeli de sant Lluc que quan ens ha proclamat: «No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots». No s’havien adonat de res. És així com volem passar la vida? Volem arribar al final dels nostres dies i adonar-nos que no ens n’havíem adonat de res?

El nostre món contemporani no ens ajuda gaire a endinsar-nos en aquest silenci de Déu. Vivim a gran velocitat i el temps de pensar i pregar s’esvaeix com el fum. Passem hores i hores enganxats als diferents tipus de pantalles que la societat tecnificada ens ofereix i quan aixequem la vista veiem que el món ja ha canviat. Víktor Frankl, psiquiatre vienès supervivent d’Auschwitz, deia amb ironia parlant del món modern: «No tenen ni idea d’allà on van, però mira com corren». No es tracta de renunciar a la nostra època, aquesta és tan bona o dolenta com ho han sigut totes les altres. Es tracta de no adormir-nos, d’aixecar-nos, d’adonar-nos del que ens passa pel davant.

El silenci de Déu no és tampoc una simple absència de paraules. El silenci de Déu ens porta, precisament, aquell qui és la Paraula, el Crist. L’Advent ha de ser el temps propici per vetllar a l’espera d’aquesta Paraula, per a preparar-nos per a la vinguda del Senyor que s’ha fet un com nosaltres. Déu-és-amb-nosaltres, aquest és el gran títol cristològic del Nadal. Comencem ara a albirar que no estem sols, que Déu ha volgut fer-se home per solidaritzar-se amb nosaltres i caminar al nostre costat. És la gran esperança amb què hem de viure l’Advent: el Senyor ve al nostre encontre, el Senyor ve a buscar-nos. I no hem de tenir por. No patim si som l’ovella que s’ha perdut: per més lluny que estigui, serà aquesta la primera que rescatarà.

Crist és la Paraula que ve del silenci. Tots nosaltres també venim del silenci i anem cap al silenci. El silenci del que venim ens és desconegut però no serà igual que el silenci cap al qual pelegrinem. Gràcies al Crist, caminem cap al gran misteri de la vida, de la felicitat, de la joia. Ens dirigim cap a l’eterna presència del Déu que és amor. La nostra pàtria és aquella on el silenci es converteix en un cant esclatant d’alegria perenne.

«Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Despertem-nos i aixequem-nos ja, obrim bé els ulls per veure el Crist que passa per la nostra vida. Endinsem-nos en el misteri de l’Advent i comencem a pregustar ja la vida que ens dona aquell qui és la Paraula i l’Amor etern. Sant Advent a tothom!

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

Estimats germans i germanes en la fe:

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Diumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (29 novembre 2020)

Isaïes 63:16b-17.19b; 64:2b-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent del cicle B ens situen molt bé en la triple perspectiva de la vida cristiana. Hi ha com tres realitats cabdals en la història de la salva-ció, que es repeteixen també en la vida de cada un dels creients i que desitjaríem veure reproduïdes en l’existència de molts dels nostres contemporanis que se senten més o menys conscientment, lluny de Jesucrist.

He parlat d’una triple perspectiva per referir-me a tres realitats que senyalen el camí de l’Església i, com deia, de cada un dels deixebles de Crist. La primera es pot resumir en la pregunta del profeta Isaïes: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? No ens faci por, germanes i germans, reconèixer la nostra dificultat a creure i a acceptar que, fins i tot això que ens pot semblar tan estrany, també forma part del pla de Déu per salvar-nos. I es que creure el que professarem tot seguit, després d’aquesta homilia, és a dir que existeix un Déu personal que ho ha creat tot, que vol el bé de les seves criatures, que estima la vida, que és l’Amor en majúscula, que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill fet home per salvar-nos del pecat i de la mort, que ens ha donat el seu Esperit perquè siguem un sol cos i una sola ànima i que renova en nosaltres el d’aquest seu Esperit Sant sempre que li demanem, creure tot això no és fàcil, ni és es-pontani, ni és còmode. Fins i tot, més d’una vegada sembla que els esdeveniments quoti-dians vulguin desmentir tossudament la nostra pobra fe. El misteri del mal i de la mort, que es tan habitual per desgràcia en bona part de la humanitat i que ens ha aparegut com una novetat inesperada a les nostres societats occidentals amb la covid-19, aquest misteri de tantes i tantes persones innocents que pateixen i que moren, així com també el misteri de la nostra pròpia mort ineludible, tot això no ens resulta fàcil d’afrontar-ho des de la fe. Si hi afegim un entorn social i comunicatiu contrari o que, senzillament, ignora aquesta dimensió de l’ésser humà, tindrem un quadre força complert de la situació. I per acabar-ho de complicar, el profeta atribueix a Déu si més no una part de la nostra falta de fe: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?. És que Déu, ger-manes i germans, no ens vol fer creure en Ell per força, sinó que espera que la nostra fe sigui el resultat d’un acte lliure, mogut per l’amor a Jesucrist Salvador nostre.

La segona perspectiva ja l’anunciava, també, el profeta Isaïes i la trobem explicitada en el fragment de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. Deia el profeta: Els vostre nom és des de sempre: El-nos-redemptor […] enmig de tot, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans. Déu no rebutja la seva obra, perquè l’estima i perquè ens ha creat a imatge i semblança del seu Fill. En Jesucrist trobem la raó, el fonament i la força de la nostra fe en Déu. Ell es la nostra esperança. Per això sant Pau comença la primera carta als cristians de Corint beneint Déu pensant en la gràcia que els ha donat en Jesucrist. I això que Pau deia als cristians de Corint també ens ho diu a nosaltres: beneït sigui Déu perquè ens ha enriquit en Crist de tot do de paraula i de coneixement. Pau saluda els seus destinataris desitjant-los la gràcia i la pau de Déu. Aquests dos termes sintetitzen el bo i millor de la cultura grega i de la saviesa jueva, que han donat forma a la nostra fe i han afaiçonat en bona part, encara que no exclusivament, la nostra cultura. La gràcia, la Xaris grega, és el favor de Déu, la seva benvolença, el do de si mateix que Déu ha dipositat en nosaltres, és també la força del seu Eperit. La pau, shalom jueu, ja s’endevina que no és tan sols l’absència de guerres o de conflictes, que ja seria molt, és clar, sinó que expressa aquella manera de viure en la qual es duu a terme la nostra relació amb Déu i amb el nostre proïsme. La pau és també el fruït de la saviesa que ve de Déu i que ens permet veure i comprendre la realitat tal com és als ulls del seu Creador, que n’és alhora el Salvador. Déu es fidel, i es ell qui ens ha cridat a viure en co-munió amb el seu Fill Jesucrist.

La tercera perspectiva també l’anunciaven el profeta Isaïes i sant Pau i es més explícita en l’Evangeli. Isaïes cridava: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes. I sant Pau recordava amb tota la força als cristians de Corint que no els mancava cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Però a l’evangeli és Jesús mateix qui ens desvetlla amb la seva paraula: Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu […] No sabeu quan torna-rà l’amo de casa […] El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dor-mint. És a dir, la salvació que Jesucrist va venir a portar i a anunciar amb la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, ja comença a ser present i efectiva mentre vivim en aquest món, però ens adonem que no es perfecta, que no es ben completa. El Regne de Déu que Jesús anunciava com un Regne proper, encara no ha arribat a la seva plenitud. Quan hi arribi tot serà nou, tot serà clar i diàfan, llavors triomfaran definitivament l’amor i la vida sobre el pecat, el mal i la mort.

Jesús exhortava els seus contemporanis a vetllar perquè la fi del món no els trobés ador-mits, però també perquè fossin capaços de captar i de viure aquells moments en els quals el Regne ja es fa present en la vida de les persones i de les comunitats. I això que els de-ia a ells, ho diu a tothom, ens ho diu també a nosaltres. Es tracta de vetllar, germanes i germans, per adonar-nos que la victòria de Crist sobre el mal i la mort ja es comença a manifestar ara, en la nostra història que es un teixit de pecat i de gràcia, de llum i de tene-bres. Jesucrist ressuscitat, la nostra gran esperança, continua present entre nosaltres i ens empeny a desitjar amb tot el nostre ésser la seva manifestació definitiva. Per això li podem adreçar amb goig l’aclamació del salm responsorial: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Amén.