Diumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (22 de desembre de 2023)

2 Samuel 7:1-5.8-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Les lectures que hem escoltat a l’eucaristia, durant tot aquest temps d’advent, ens han anat assaonant perquè, aquesta nit, estiguéssim preparats per admirar la força de Déu enmig dels homes. Hem anat escoltant com el profeta Isaïes ens exhortava a obrir-nos a l’esperança malgrat que els fets que vivim actualment són especialment esfereïdors, plens de violència; o com Joan Baptista ens convidava a una vida més coherent i compromesa. Aquesta nit la nostra mirada estarà centrada en Jesús, sense el poder de la raó de la força, a ulls estrictament humans, ben feble, perquè la força de la seva raó és l’amor. Però això serà aquesta nit, ara, en aquesta eucaristia, som convidats a contemplar Maria.

La narració de l’anunciació ens la sabem de memòria. Potser ara no es tracta de repetir-la perquè quedi ben fixat en nosaltres l’esdeveniment que va experimentar Maria, sinó de viure el relat perquè en som els testimonis privilegiats. No es tracta de memoritzar, sinó d’acompanyar Maria, de viure-ho amb Maria.

Cada paraula de l’evangeli d’avui és important, però ara se’ns faria mot llarg d’anar-les repassant una per una, frase a frase. Només en subratllaré algunes que ens ajudin a contemplar el misteri de Déu en Maria. L’evangelista ens ha fet saber que la mateixa salutació de Gabriel fa que ella es torbi perquè hi ha una presa de consciència potent quan li diu que Déu és amb ella. No és una salutació del que en podríem dir de “bona educació” sinó que penetra al seu interior quelcom trasbalsador, sinó no caldria que Gabriel li digués a continuació: «No tinguis por, Maria». Déu ha pres la iniciativa i li diu quin és el projecte de Déu en ella. La farà mare i li demana que li posi el nom de Jesús que significa «ell salvarà el poble dels seus pecats» (Mt 1,21) com ens fa saber l’evangelista Mateu. Tots nosaltres sabem què significa. El compromís és extraordinàriament important. 

Li comunica l’itinerari. Tots nosaltres ho recordem: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim el cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu». El fruit del seu ventre és Sant, és el Fill de Déu. La tradició bíblica ens recorda constantment que és en el Temple on el qui és Sant es fa present de manera  manifesta. Per exemple, és en el temple, que Déu anuncia a Zacaries que tindrà un fill que s’ha de dir Joan. Déu es fa present en el si de Maria i és així que Maria esdevé temple de Déu. Aquesta nit, obertes les portes del temple, la llum del Fill de Déu il·luminarà tots els pobles. 

Nosaltres que ara acompanyem Maria sentim la seva resposta: «Soc l’esclava del Senyor». La comprensió del significat d’aquesta afirmació, penso que és doble. Per una part és la consciència del propi ser: soc. És assumir la pròpia realitat, sempre, tota la vida; no puc delegar-la a ningú. I per altra part, el mot “esclau – servidor” és la missió que se m’ha encomanat. Per ella serà sempre la capacitat d’escolta. Per això podem dir que Maria és la primera creient, perquè escolta Déu, diu sí i fa seva la Paraula. Ho ha dit així: «que es compleixin en mi les teves paraules».

Cadascun de nosaltres tenim l’oportunitat única d’acompanyar Maria. Cal que ens plantegem si aquesta oportunitat també ens compromet; perquè no es tracta de mirar-nos-ho des de la distància, com deia al començament, sinó des de la proximitat, des de la comunió, de viure amb Maria la seva mateixa experiència. Perquè des del baptisme nosaltres hem estat cridats, “saludats” com va fer Gabriel a Maria, i com Maria també hem tingut l’oportunitat de sentir “Déu és amb tu”, Déu vol ser al teu cor, o com predicava  Sant Agustí: Déu és més íntim que tu mateix. I es fa íntim per amor. Aquests dies quantes vegades sentirem: l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres. I només cal que diguem que Jesús, aquell qui als ulls humans és feble, vol guarir-nos i salvar la humanitat del domini del poder. Som cristians, portem el signe de Jesús, implantat a la nostra vida.

I ho fem ?? compartint aquí, en aquest temple on  Déu es fa present. Recordem “allà on dos o tres estan reunits en el meu nom allà hi soc” I des d’aquest temple som nosaltres els qui hem de portar la llum al nostre entorn. Maria és la primera creient, i amb Maria cadascú de nosaltres escoltem la Paraula per esdevenir servidors. Potser ens hem d’atrevir a dir, que es facin en mi les teves paraules, transforma’m com ho vas fer amb Maria.

I, agraïts, cantem amb el salmista: Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Diumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (17 de desembre de 2023)

Isaïes 461:1-2.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Joan Baptista és tallant en les seves respostes: No. Jo no sóc el Messies ni cap altre profeta. Era popular, li hauria estat fàcil de destacar la importància de la seva missió i reivindicar-se com a profeta. Però no ho fa. La seva missió no és la d’anunciar-se ell mateix. És la de ser portador d’un missatge diví i és aquest missatge el que ha d’anunciar. Així, germans i germanes, ho va fer tota la seva vida. Va ser un testimoni fidel fins al final; i quan ja els seus llavis no van poder parlar, va continuar donant testimoniatge des de la presó amb la seva vida insubornable i amb la seva sang martirial. Joan Baptista és un model per a tots els qui hem de ser testimonis de Jesucrist, el Senyor. No es tracta de fer-se un mateix el centre. Sinó de fer conèixer l’anunci que ve de Déu.

Davant la triple negació de Joan –no sóc el Messies, no sóc Elies, no sóc el Profeta esperat–, els enviats per les autoritats de Jerusalem li demanen: Doncs, ¿qui ets? Sóc una veu, respon. Una veu que crida en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I l’evangelista comenta: era un testimoni, vingué a donar testimoniatge de la Llum. La llum és la que ens permet de veure amb els ulls. I, simbòlicament, d’experimentar amb la intel·ligència i amb el cor. En el quart evangeli, a més, la Llum (amb majúscula) és sinònim de la Veritat (també amb majúscula) (cf. 1, 9.14). Aquesta Llum i aquesta Veritat, és Jesucrist, ell ha vingut al món per il·luminar tota la humanitat (cf. Jo 1, 5). Aquesta Llum i aquesta Veritat de les quals Joan Baptista dóna testimoniatge amb la paraula i amb la vida, alguns les rebutgen i resten en les tenebres, i d’altres les reben amb fe i els permet de ser fills de Déu i de tenir una mirada lúcida i esperançada sobre el món.

L’anunci de Joan no era només per als seus contemporanis. És per a nosaltres que, en l’adven,t som cridats a preparar el camí del Senyor que és a prop. I hem de fer-ho aprofundint la nostra fe, tenint  la humilitat al fons del cor, practicant les bones obres i traient de nosaltres tots els obstacles que dificulten l’acció de Jesucrist. Així podrem acollir-lo en la celebració del Nadal i rebre amb agraïment el do de participar “de la divinitat d’aquell que s’ha dignat a compartir la nostra condició humana” (oració col·lecta de la missa del dia de Nadal). Si l’acollim amb cor obert, la seva Llum brillarà en nosaltres i penetrarà el nostre pensament, la nostra afectivitat, tota la nostra existència. Això ens permetrà una experiència personal viva i profunda d’unió amb el Senyor que ve.

La proximitat del Nadal amb tota la riquesa de gràcia que ens porta, el fet de saber que el Senyor és a prop, ens omple de joia. Per això, en aquest tercer diumenge d’advent, la litúrgia ens repeteix: “gaudete, alegreu-vos, viviu sempre contents en el Senyor” (cf. cant d’entrada i segona lectura). Aquesta invitació a l’alegria no és inconsciència sobre el que passa al món. Tenim ben present el conflicte greument violent a Israel i a Gaza, la guerra a Ucraïna, la crítica situació a Haití, l’escalada armamentista en diversos llocs del planta, la manca d’aigua, la fam, els terratrèmols, l’explotació dels pobres, la violència domèstica, el creixement de la pobresa, el suïcidi dels joves i un llarg etc. Prop de Jesucrist, el cristià no s’inquieta, té la certesa que l’esperança que ve de la Paraula de Déu serà satisfeta; creu en allò de: sosteniu els braços que defalleixen, animeu-vos; el nostre Déu vindrà a salvar-nos, no en dubteu; espereu-lo, si es retardava, perquè vindrà (cf. diverses antífones d’advent). I farà justícia, alliberarà de tota opressió, eixugarà les llàgrimes de tots els ulls. No hi haurà més ni dolor ni mort (cf. Ap 21, 4). Aquest és el fruit del Nadal i de la Pasqua de Jesucrist. Confiant en això,  el cristià sap traduir en pregària totes les inquietuds i les sofrences de la humanitat.

L’alegria que som invitats a viure no és la que pot produir un benestar material, ni un benestar psicològic, ni tan sols una harmonia interior. L’alegria a què ens invita avui la litúrgia és la joia que ve de Déu i d’acollir Jesucrist i l’obra que ell fa en nosaltres i en la història de la humanitat. És la joia que l’Esperit suscita  en el cor dels creients. És la joia de ser fills i filles de Déu units a Jesucrist amb la pau que això comporta. 

En el context eclesial i social dels nostres dies, hem de ser testimonis convençuts, com Joan Baptista, de Jesucrist i de la joia de l’Evangeli. No pas fonamentats en les obres humanes sinó en la força de la Paraula de Déu i en la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. Tal com deia Joan, aquell que és la Llum i la Veritat ja és entre nosaltres des del primer Nadal de la història.

En la nostra societat, els cristians hauríem de ser com el llevat dins la pasta per dinamitzar-la i fer créixer les llavors del Regne de Déu que hi ha en el seu interior (cf. Mt 13, 33). O bé, dit amb unes altres paraules manllevades a sant Pau VI i a sant Joan Pau II (cf., per exemple, d’aquest darrer: Audiència General, 9 febrer 1994), “els cristians hem de ser com l’ànima del món”. Aquesta frase –ser l’ànima del món- prové d’una obra de principis del s. III, anomenada Epístola a Diognet (cf. 6, 1), que parla de la vida dels cristians en la societat pagana d’aquell temps. En una societat mancada d’esperança com la nostra, amb tantes pors i tants interrogants de cara al futur, els cristians hem d’aportar una visió serena i esperançada de la realitat tal com ens la presenta l’Evangeli de Jesucrist, hem d’oferir una resposta a la gent que cerca i té set de sentit, hem de qüestionar la indiferència d’una societat que molt sovint alleuja la buidor que experimenta amb el consumisme.

L’eucaristia que ara celebrem ens dóna llum i força per ser llevat en la societat, per ser-ne l’ànima, per testimoniar Jesucrist que és, que era i que ve.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Diumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de desembre de 2023)

Isaïes 40:1-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

 

Benvolguts germans i germanes,

Cada any, la paraula i el testimoni del profeta d’Isaïes i de Joan Baptista ens acompanyen en el nostre camí de l’Advent. Més enllà de la distància que els separa en el temps i més enllà també del seu estil i de la seva manera de viure, el missatge d’ambdós és l’anunci d’un temps nou segons el cor de Déu. 

En aquesta homilia centraré la meva reflexió en el cant de consol del profeta Isaïes. Joan Baptista, però, resta sempre per a nosaltres un testimoni apassionat del Regne de Déu que en el desert era una veu que cridava a “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”, i ho feia sempre en temps present, per tant, ara també la seva veu ens convida a obrir i aplanar camins en el nostre cor i en el nostre temps. 

Quan per a molts dels nostres contemporanis la vida ha esdevingut un pes insuportable i un permanent desert i exili, la paraula d’Isaïes, pren un relleu particular ja que el seu cant de consol és fruit de l’experiència i de les dificultats que el poble d’Israel va viure després del retorn de l’exili de Babilònia. Les coses no havien anat com imaginaven abans de retornar, ja que un cop a casa es trobaren acarats no sols a reconstruir les ciutats i el mateix Temple sinó que es veieren obligats, com una petita resta, a conviure amb d’altres pobles que s’havien assentat en el que era la seva pàtria, la seva terra. 

Ahir, com avui, aviat el descoratjament i la desil·lusió es feren presents enmig del poble a causa de les dificultats i els problemes cada cop més creixents. Isaïes davant aquesta situació, observa, reflexiona, escolta, prega i es demana: quina és la meva missió en aquest moment? Ell havia acompanyat i sostingut la fe del poble durant l’exili i ara que eren de nou a casa, l’exili i el desert interiors eren molt més feixucs que quan vivien lluny de casa seva. El somni de retrobar i viure en pau a la seva terra s’havia esfondrat i fet a miques, de tal manera que semblava que ja no hi havia cap mena de sortida ni de solució.

Partint de la realitat que té al seu davant, la seva pregunta no cerca solucions fàcils i momentànies, sinó que va més enllà: el profeta vol saber, vol entendre, què vol dir confiar en Déu en aquells moments?  Què comporta posar la confiança en Jahvè, el Déu dels pares? “La resposta”, si em permeteu, a la seva pregunta és doble: la fe i la confiança continuen ressonant en el cor dels homes, per destrossats que estiguin. I encara, la fe és autèntica font de confiança, d’esperança, i d’estímul per a l’acció.

Sabem de cert que Isaïes no era un home eixelebrat, que es deixava portar per falsos optimismes, ni tampoc un home que vivia d’esquena al sofriment i a les vicissituds dels seus contemporanis. D’on li vénen, doncs, aquesta fe i aquesta confiança que en lloc d’allunyar-lo de la realitat que li toca viure el compromet cada cop més amb els febles i els petits? 

El seu optimisme, la seva fe, el seu compromís, la seva mateixa vida es fonamenten en la fidelitat de Déu, que és sempre desig i amor en acció a favor de la humanitat. I això, germans i germanes va ser molt important per al nostre profeta i ho és també avui, per a nosaltres. El nostre temps, és gràvid de la presència de l’Esperit del Senyor que tot ho renova. Els nostres cors són gràvids, en aquest Advent i sempre, esperant, anhelant el dia de la manifestació de Déu.

És per això, que el profeta, lluny de creuar-se de braços, de lamentar-se sense fi o fixar-se únicament en la mala sort que ell mateix li ha tocat de viure, es posa en acció. Mentre la situació invitava a no fer res, a sobreviure al preu que fos, ell esguarda el seu poble, l’estima, per això parla amorosament a Jerusalem, i s’ocupa i es preocupa apassionadament per la seva gent i per les circumstàncies adverses que els toca viure. 

La confiança en Déu, que ha donat resposta a les preguntes més pregones del seu cor, ara el mouen a viure en el present el somni que Déu té per a la humanitat des de tota l’eternitat. Ell es posa en acció perquè els pobres i febles del seu poble no es vegin definitivament tancats en un destí de misèria, perquè els qui tenen el cor trencat per la desil·lusió i el sofriment recobrin la confiança. Ell cerca d’obrir solcs allà on la terra sembla que estigui definitivament condemnada a ser un desert. 

Com dèiem a l’inici d’aquesta reflexió, per a molts dels nostres contemporanis, i potser també per a nosaltres mateixos, la vida ha esdevingut un pes insuportable i els temps millors s’han convertit en una espera eterna que no arribarà mai. “Consoleu el meu poble! Consoleu-lo. Parleu-li al cor”. La veu de Déu, en les paraules del profeta, esdevenen un encàrrec, ple de responsabilitat de present i de futur per als cristians i per tots els homes i dones de bona voluntat, sigui quina sigui l’edat o situació. També per a vosaltres escolans i escolanes de la Schola Cantorum de l’Escolania. 

Són molts, encara que no es notin, els qui com Isaïes, s’esforcen per consolar, per demanar consol per a els qui estimen o per a ells mateixos. “Per a consolar ens cal aprendre a callar, a guardar silenci, però alhora a aprendre a articular gestos de proximitat. El silenci no és indiferència, és una manera de ser i d’estar en el món. Consolar es, abans que res, escoltar, oferir-se a l’altre per tal que sàpiga que estem allà”. És així com Déu consola al seu poble, consola aquest temps, ens consola a cadascú de nosaltres per tal que nosaltres consolem, no en el futur sinó ara, en aquest present sent-hi i fent-nos propers com Déu com celebrarem en el Nadal que s’acosta i que l’Advent en ajuda a preparar. 

Permeteu-me que acabi aquesta reflexió amb una pregària, escrita per una mare de família suïssa, pastora calvinista.

Senyor, 
tinc una set tan desesperada 
de consolació! 

No hi ha ningú 
que m’agafi la mà, 
no tinc cap pit 
on recolzar el cap, 
ni dos braços 
on poder-me recolzar,
ningú amb qui plorar, 
ningú que em consoli.

Senyor, he après 
que el nostre refugi ets tu, 
però ho sap només la meva raó. 

No em basta per a asserenar el cor. 

T’ho demano: 
fes-me sentir que m’ets pròxim, 
com pot ser-ho una persona estimada. 

Acull-me, Déu en el teu cor.

 Traducció al català d’un fragment de l’article de Francesc Torralba, El arte de consolar, publicat a la web del Gobierno de Canarias  https://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/ecoblog/jregamu/?p=753

 Sabine Naegli, mare de família i pastora calvinista a Suïssa.

 

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Missa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de desembre de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / Romans 8:31b-35.37-39 / Joan 11:11-27

 

La mort és, estimats germans i germanes, la darrera pregunta, sobre la qual hem escrit i reflexionat molt però que mai no hem arribat a explicar. La mort, que vivim com el terme biològic de la nostra vida, però que allarga la seva ombra sobre altres situacions personals, que experimentem de manera trista, amenaçadora. És molt normal que el contrast entre una vida que sentim real i la seguretat que això s’acabarà amb la mort algun dia, sigui l’humus, on neixi l’esperança de la immortalitat, creant una tensió immensament creativa i fecunda.

La primera lectura del llibre de les Lamentacions ens plantejava l’alternativa entre dues possibilitats essencials: ens amarguem i enverinem amb les nostres reflexions, alimentant tota mena   de tristeses o “fem reviure altres sentiments que ens mantenen l’esperança”. Una actitud és replegament sobre un mateix, l’altre és obertura, no a l’eufòria, sinó a la confiança tranquil·la en Déu, a “esperar silenciosament la salvació del Senyor”. La persona és la mateixa, la resposta és totalment diferent.

És en aquest moment on la idea central del cristianisme, la possibilitat de la resurrecció d’entre els morts a imatge de Jesucrist es converteix en confessió de la mateixa existència de Déu. Es converteix en confessió de fe. L’esperança cristiana que posa el nostre futur absolut sota la misericòrdia de Déu és en sí mateixa confessant, reconeix la seva presència des de la Creació a l’acompliment final, en una línia sostinguda per Déu mateix i en la qual les nostres vides concretes, volgudes, irrepetibles i úniques són un punt d’aquest línia, cridades a unir-s’hi quan després de morir Déu ens en fa dignes, fet en el que hi confiem per la seva gran misericòrdia. 

És per aquesta fe que ens ve de la nit pasqual, recordada aquí amb el ciri que hi vam encendre i que proclamava la resurrecció de Jesucrist que ens hem aplegat avui per pregar pel seu repòs i donar gràcies per la vida del nostre germà el P. Pius Tragan difunt. 

És per aquest fe que podem cantar: “Que Crist t’aculli a la glòria” o “Que la llum perpètua l’il·lumini”, com hem fet acompanyant el cos del nostre germà, en entrar-lo a aquesta Basílica de Montserrat per darrera vegada. 

És per aquesta fe que a totes les preguntes que ens fa la carta als cristians de Roma que hem llegit com a segona lectura: Qui ens acusarà? Qui ens condemnarà? Qui ens allunyarà? i a la por profunda de tota una sèrie de situacions vitals que ens planteja, en sortim apostant per la vida i confessant que tenim Déu a favor nostre i que res, ni la mort, no és capaç d’allunyar-nos d’aquest Déu, que en Crist ha demostrat com ens estima.

La condició única i irrepetible de cada fill i filla de Déu fa que el moment de la mort sigui adient per a contemplar la riquesa dels dons que rebem del Senyor. La fe existeix en cada persona creient concreta i ocupa tot el seu ésser, cap dimensió humana no ha quedat fora de l’Encarnació del Verb, d’aquesta  “Paraula que es va fer carn per il·luminar tots els qui vivien a les tenebres (Jn 1,  )”. És amb tota la persona que vivim la nostra fe, és sobretot amb la intel·ligència que som capaços d’elaborar-la. 

En acomiadar el P. Pius no podem deixar de contemplar com la fe també s’apodera de la intel·ligència i l’obliga, la qüestiona, és més, n’és una dimensió irrenunciable. Sant Anselm, el més gran dels teòlegs benedictins ja ho teia clar en el segle onzè, quan va escriure: “Així com el recte ordre exigeix que creguem amb fe profunda abans de pretendre qüestionar-la, em semblaria una negligència si després d’haver estat confirmats en la fe, no tingués tot el zel per entendre el que crec”   ita negligentia mihi videtur, si postquam confirmati sumus in fide, non studemus quod credimus intelligere.  Potser és el més gran estímul intel·lectual que pot rebre algú: aquell estímul que l’enfronta al misteri inefable de les grans qüestions vitals, que les respostes cristianes donades per l’Església no poden donar mai per tancades, sinó que són font de creativitat, d’esperit, de riquesa interior. Crec que es pot dir justament que la vida del Pare Pius-Ramon Tragan va estar marcada per no permetre’s anselmianament la negligència de no entendre allò que va creure. 

La mort va posar fi a la vida del Pare Pius M. Tragan el dijous al vespre, a la infermeria del monestir. Acabava així el seu llarg pelegrinatge en aquest mon. Una vida que va començar a Esparreguera el 1928, fa més de 95 anys, on rebé el nom de baptisme de Ramon que utilitzaria molts anys després juntament amb el nom monàstic de Pius Maria.  La intensitat amb la qual va viure el P. Pius s’explica sobretot pel seu amor a la vida, perquè era una perfecte encarnació de l’intel·lectual compromès en la recerca de la veritat, per ell sobretot recerca de la veritat de la fe, de Déu, de la Bíblia, de la persona de Jesucrist. En el seu extens currículum, vist tot junt, amb totes les etapes una darrera l’altra, queda clar que es va arriscar sempre per poder continuar la investigació, el pensament i la reflexió, superant força crisis greus de salut, que mai li haurien fet pensar que arribaria a l’edat que tenia quan va morir i a viure quasi 75 anys de professió monàstica. 

Montserrat fou la seva primera escola, i després, seguint primer al P. Abat Aureli M. Escarré, de qui fou secretari en el moment de l’exili de Montserrat i a qui acompanyà a Viboldone, al costat de Milà, Munic, Jerusalem i Estrasburg foren les seus on contactà amb el pensament teològic avançat i la recerca bíblica moderna, especialment dedicada al Nou Testament, de la qual en faria la seva gran passió.  Montserrat, Estrasburg  i Roma, la seva estimada Roma, foren les càtedres on compartí generosament el resultat de tota la seva activitat intel·lectual, d’una manera cordial, que causava impacte per la seva saviesa, per la claredat amb què explicava i per la profunditat de l’intel·lectual que sempre busca el perquè més profund d’allò que sap i que aprèn. 

Era la fe rebuda de jove, enriquida amb tantes i tantes lectures i classes, un dels estímuls potents de la seva intel·ligència i de la seva curiositat natural. Encarnava realment el savi benedictí que s’ha pres com a deure i com a tasca la recerca de la veritat. 

Fins i tot, podia arribar al sentit de l’humor com una vegada quan em va dir:  “Vaig veure allò que va passar abans,  he vist què està passant ara, i ara em sap greu perquè no veuré com s’acabarà!” Últimament fins i tot em manifestava una curiositat davant de la mort. Com serà? Sabem alguna cosa? -Una pregunta que em sembla totalment honesta, ja que la bona teologia mai no perd la consciència de la inefabilitat radical de tot allò que explica, – però jo li deia protestant i en broma: “Soc el professor d’escatologia i em passo moltes hores explicant tot el que passa després! No m’ho desfaci tot”. Lúcid fins al mateix dia de la seva mort, encara al migdia, em va reconèixer com a Pare Abat i va voler que li donéssim en comunitat el sagrament de la unció dels malats. 

La civilització cristiana ha aportat al món i a la cultura tantes figures en les qual reconeixem les capacitats intel·lectuals un camí de virtut, conreat amb disciplina. Si Déu s’ha volgut encarnar en un ésser intel·ligent com Jesús de Natzaret és perquè també la intel·ligència pot ser un vehicle de l’amor. És més, gosaria dir que l’estudi pot refinar la persona fent-la més capaç d’estimar, més capaç de compartir. Això, que no passa en tots els intel·lectuals, podem dir que es va produir en la vida del P. Pius i per això aquests dies hem rebut infinites mostres, no només de reconeixement intel·lectual sinó d’agraïment per l’afecte i l’amistat amb el qual va tractar tants familiars, amics, col·legues i deixebles, com Jesucrist, el Bon Pastor, a qui ell dedicà la tesi doctoral, feia amb els seus amics. De tot en donem gràcies a Déu. 

Si cap vida està exempta d’ambigüitats, tampoc no ho pot estar una vida tan llarga i intensa com la del Pius. Per això estem també aquí, per pregar per ell, per ajudar-lo en aquest pas definitiu d’aquest món a la casa de Déu, perquè en aquest moment final quan Jesucrist li haurà dit:

Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin viuran. I tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus això?

 Puguem nosaltres acompanyar-lo amb la nostra pregària a respondre amb Marta:

Sí. Senyor. Jo crec que vos sou el Messies. El Fill de Déu que havia de venir al món.

El final de la història personal roman sempre en les mans de Jesucrist, però va ressuscitar Llàtzer i va  ressuscitar ell mateix d’entre les morts, com commemorem en cada eucaristia. 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2023)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

I Maria va respondre. 

El final del prefaci d’avui, que resarem en iniciar la pregària eucarística, ens diu que Maria és per a nosaltres exemple de santedat. La santedat és la comunió possible i eficaç que cadascú de nosaltres pot tenir amb Déu, amb el Pare, amb Jesucrist, sempre per la força de l’Esperit Sant i totes les seves conseqüències. 

Sí. Maria va respondre. Seria una de les primeres actituds de la seva santedat. Va respondre perquè estava atenta, perquè havia escoltat allò que Déu li havia dit. Potser no ho havia entès perquè era bastant complicat i segur que no havia captat totes les implicacions que aquell anunci tan extraordinari tindria en la seva vida, ja no diguem en la de tota la història de la humanitat. Però, malgrat tot, va respondre. Res a veure amb aquells alumnes que a l’Escola quan els hi fan una pregunta i criden el seu nom, baixen de la lluna a la terra i se n’adonen que no han sentit ni la pregunta. Sant Maria, en l’escena tan entranyable de l’Anunciació ens dona una primera lliçó: hem d’estar atents. Que necessària que és l’atenció en el nostre món tan ple d’informació, tan ple de missatges, on a cada moment podem estar connectats i no precisament amb el nostre interior ni amb Déu. 

Perquè,  en canvi, Déu parla més en el silenci, o per boca d’una sola persona, o en un moment tranquil. No crec que un grup de whatsupp sigui allà on millor l’escoltarem.  Hem d’estar atents perquè si no, podem no escoltar què ens diu, ni tant sols sentir-ho. La Mare de Déu, tot i no tenir mòbil, va ser totalment capaç de sentir una crida i una veu, d’escoltar-la i de complir-la.

Com ella, podem exercitar la nostra capacitat d’atenció si fem un esforç per escoltar i per a respondre aquelles persones que ens pregunten, que ens diuen alguna cosa, que volen fer-se properes. No hi ha menyspreu més gran que fer veure que l’altre no existeix.  A tots ens agrada que ens responguin, però aprenguem també a ser mesurats. No cal respondre-ho tot sempre ni immediatament, ni especialment exigir que els altres ho facin. Quants de nosaltres no hem vist persones posar-se molt nervioses perquè al cap de pocs minuts o fins i tot segons, algú no ha respost un missatge. També hem d’aprendre a esperar-nos. 

Amb la resposta, Santa Maria ens dona una altra lliçó: la de la responsabilitat. És responsable perquè és capaç de respondre, no només una pregunta,  sinó fent-se càrrec d’una situació. En català ho diem: jo responc d’aquesta persona. La Mare de Déu va acceptar la situació, feliç per una banda, tan enigmàtica i sorprenent de l’altra, de ser mare de Jesús, el Crist, el Messies l’esperat d’Israel. La seva responsabilitat es concreta en la capacitat de mantenir-se fidel en la resposta donada: “aquí estic, que es faci en mi segons la teva paraula” i de fer-ho durant tota la vida, quan la mateixa responsabilitat de mantenir-se fidel a la resposta la va portar a horitzons nous, inimaginables al principi. Aquí rau la veritable fidelitat, la que no  té calculades des de l’inici totes les seves conseqüències, sinó que queda oberta. 

Resposta i responsabilitat formen part de la santedat i no són res que ens quedi tan lluny. Amb aquests trets tan humans, Santa Maria ens ensenya la manera de ser deixebles, es posa al capdavant d’aquesta humanitat, i molt especialment de nosaltres que volem testimoniar en el món que Déu existeix, com a creador de tota vida i ens crida a la felicitat superant tots els mals de la història, que venen d’aquella ambigüitat antiga, d’aquell pecat al qual els homes i les dones també hi estem sotmesos des del mateix principi del nostre temps.   

En la segona lectura, un himne cristià molt antic que forma part de la Carta als Efesis, que la nostra litúrgia ha incorporat cada setmana a les vespres del dilluns, hi trobem una mena de jo col·lectiu, una primera persona del plural que s’adreça  a Déu per donar-li gràcies de l’elecció que ha fet de la humanitat per a portar-la per amor a la santedat, a complir la voluntat de Déu, a la irreprensibilitat, a l’esperança amb Crist. 

L’himne ens parla d’un gran projecte de Déu. Si la primera lectura ens havia deixat potser un regust dolent, perquè es posava en marxa la història humana en els seus aspectes inevitables d’ambigüitat, sotmesa a la presència de certes formes de mal, que sempre estan actives; Sant Pau, moltes segles després i quan l’Església naixent ja experimentava plenament la resurrecció de Jesucrist, torna a col·locar la història a les mans de Déu i no en destaca  tant la ambigüitat humana com la línia recta de la voluntat de Déu sobre tots nosaltres. 

Sembla que està fent el retrat perfecte de la crida a ser cristians, i per tant, tot i que no la citi, encapçalant aquest “nosaltres” hi trobem Santa Maria, que no només fa seu aquest cant, sinó que és l’única que pot dir que el compleix de veritat, l’única escollida sense cap dubte, l’única irreprensible, l’única tota santa per la seva comunió amb Déu Pare, amb el Fill que d’ella s’encarnà i amb l’Esperit Sant que la va habitar. Això és el que celebrem avui, la santedat absoluta de Maria des del moment de la seva Concepció.

Ella és la irreprensible, no per caràcter sinó per naturalesa. La solemnitat d’avui, en proclamar la seva Immaculada Concepció, recorda que Crist la separa de l’ambigüitat que es produeix en tots els altres éssers humans. La iguala així a Ell mateix. Això és el que celebrem: la seva irreprensibilitat davant de tot mal i tot pecat. 

Penseu els escolans què vol dir ser irreprensible per naturalesa. Vol dir ser incapaços de fer res mal fet, que no et puguin renyar mai, ni castigar, i no perquè no t’enxampin sinó perquè no facis res malament. Això és quasi impossible però la responsabilitat personal en les coses de cada dia, en aquelles respostes que heu de donar, us ajudaran a apropar-vos a aquesta irreprensibilitat. Vosaltres que teniu tan present a Santa Maria en el vostre cant, en cada Salve, en el Virolai, penseu que ella és exemple de responsabilitat, de fer allò que toca, de no dir ara sí i ara no, sinó de mantenir-se sempre fidel a una paraula donada. Això pot ser molt important a les vostres vides i a les de tots nosaltres. 

On estem estimats germans i germanes davant d’aquest pla ideal de Déu Hem respost a la voluntat de Déu de beneir-nos? I com hi hem respost? Com hem pogut, però no hem evitat fins avui les guerres, la fam, la misèria, la injustícia. Tantes i tantes situacions que ens fan mal i que ens sorprenen especialment perquè semblen congelades, resistents a deixar-hi entrar un bri de sentit comú, de raonabilitat, de responsabilitat. 

El món no és sant ni irreprensible, com a molt hi està en camí i en això hem de ser responsables: en mantenir-nos en el camí de la voluntat de Déu, aquesta que l’himne diu que és el seu designi sobre tots nosaltres, aquesta que Maria va acceptar dient: “Que es compleixin en mi segons les vostres paraules”; aquesta voluntat que cada dia demanem que “es faci” quan resem el Parenostre. 

Siguem responsables com Maria, amb la voluntat de Déu. 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2023)

Diumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (3 de desembre de 2023)

Isaïes 63:16-19; 64:2-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Benvolguts escolans:

Alguns de vosaltres, aquest curs, heu tingut la mala sort d’haver-me de suportar com a professor de religió. Dic això perquè segurament heu reconegut que les lectures de la missa d’avui són les que hem estat treballant a classe durant la darrera setmana. Els vostres dubtes, preguntes i comentaris m’han servit per poder fer l’homilia d’aquest diumenge. Però com que no us havia dit res de les meves intencions, suposo que demà rebré de valent.

Adoneu-vos, tanmateix, de la importància de l’assignatura de religió: allò que vam parlar a classe ara ho podran sentir els centenars de persones que són avui aquí i els milers que ens segueixen per la ràdio i la televisió. La classe de religió és important perquè ens ensenya que per ser feliços i trobar sentit a la vida hem de mirar cap a Déu. I a la vegada, també ens ensenya a comprendre tantes coses del nostre món occidental: a reconèixer els estils de les esglésies, a anar a un museu i entendre tants quadres que contenen escenes bíbliques, o a mirar, per exemple, la bandera de la Unió Europea i a veure-hi la corona de dotze estrelles de la Mare de Déu de què se’ns parla al llibre de l’Apocalipsi.

I a tots vosaltres, germanes i germanes, us convido a començar aquest nou Advent amb una nova mirada, la mirada dels preferits de l’evangeli. Com diu sant Mateu: «Us ho dic amb tota veritat: si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del Cel. Així doncs, els qui es fan petits com aquest nen són els més importants en el Regne del Cel» (Mt 18, 3). O com diu la Regla de Sant Benet: «I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians» (RB LXIII, 5-6). Que el do profètic del joves ens ensenyi a sortir de la nostra zona de confort i a aprendre a contemplar Déu i el món amb una mirada renovada.

Tot i que no vaig dir als escolans que aquest textos corresponien a l’Advent, els dos conceptes fonamentals que van sorgir es corresponen perfectament amb el que ens demana aquest temps litúrgic: aprendre a escoltar la Paraula de Déu i aprendre a vetllar la vinguda de Crist.

En primer lloc, aprendre a escoltar. L’exemple que vam utilitzar són les lectures durant la missa: les escoltem vertaderament? Molt intel·ligentment, els escolans van distingir entre «sentir» i «escoltar». Sentir es refereix a quan mostrem una aparença externa de què ens interessa allò que diuen o llegeixen però, en canvi, el nostre cap està en un lloc molt llunyà. Escoltar, en canvi, es refereix a quan vertaderament poso interès en allò que sento i faig meves les paraules que em diuen. Quantes vegades a missa ens trobem que hem sentit les lectures però no les hem escoltades? Però ens passa a tots el mateix en la nostra vida ordinària: Quantes vegades sentim però no escoltem? I també ens passa amb Déu: Quantes vegades voldríem saber què ens està dient però en realitat no l’estem escolant?

Un altre exemple d’aprendre a escoltar són les homilies. Aquí, segons els escolans, la cosa ja es complica més. Si no estan ben fetes correm el perill d’activar el que ells anomenen el «modo off», és a dir, la desconnexió total. Per als escolans, les homilies haurien de ser sempre i necessàriament: curtes! Un antic escolà que va acabar fa un parell d’anys un dia em va dir: «No sé per què els capellans parleu tant a les homilies, només caldria dir una cosa: Jesús és el fill de Déu i ens estima». Després de tants anys d’estudiar teologia, em va deixar ben desarmat. Parafrasejant un poema de John Keats podríem dir: «Jesús és el fill de Déu i ens estima, això és l’únic que podem saber de Déu, això és l’únic que ens cal saber». No sé si les homilies són llargues o curtes però quan parlen de Jesús, que és el fill de Déu i ens estima, es fan escoltar.

Que l’Advent, doncs, ens ajudi a aprendre a escoltar: tan senzill, tan difícil. El segon punt al voltant del qual avui podem parlar és aprendre a vetllar a l’espera de la vinguda de Crist. L’evangeli segons sant Mateu que ens ha estat proclamat avui ens repeteix aquesta idea fins a quatre vegades: «I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu». Aquí em va sorprendre la resposta dels escolans: van dir que vetllar era estar atents, sí, però que també servia per gaudir de la vida. Per a ells, vetllar, implica mirar cap al futur i no desaprofitar cap de les oportunitats que ens dona la vida.

Em va venir al cap quelcom que em van dir fa uns anys, quan va venir aquí a Montserrat un cor francès i va fer un intercanvi amb l’Escolania. Recordo que el director d’aquest cor em va comentar: «el cant de l’Escolania té sempre un punt de nostàlgia». Aquest comentari m’ha fet pensar moltes vegades. Segurament es tracta de quelcom que l’Escolania té com a cor d’un monestir benedictí. Els monjos, i tots els cristians, hauríem de viure amb un punt de nostàlgia. No és una nostàlgia del passat (la de «cualquier tiempo pasado fue mejor»), sinó, curiosament, una nostàlgia del futur. Tampoc no és una nostàlgia trista. És la nostàlgia que ve de l’esperança, d’aquell qui sap que allò millor de la vida està encara per venir. És la nostàlgia dels joves, d’aquells que tenen tota la vida per davant. És la nostàlgia que ens fa cantar: Veni Domine, Veniu Senyor, com sentirem en el cant d’ofertori. Aquesta hauria de ser una característica del cristià: la nostàlgia del futur: del qui sap que el millor està encara per venir: del qui sap que anem a l’encontre de Déu.

Bé, vaig acabant, perquè sinó els meus alumnes em criticaran i, aquesta vegada, amb raó. Una altra cosa que intento ensenyar-los és que l’Església és sàvia. Per exemple, els diumenges, en l’ordre de la missa, col·loca el Credo després de l’homilia. Això no és gratuït. Ho fa perquè ningú no perdi la fe a causa de les paraules del capellà. Espero que no sigui el cas d’avui sinó que l’inici de l’Advent ens ajudi a escoltar i vetllar aquest Jesús que és el fill de Déu i ens estima.

Disculpeu les excessives pinzellades d’humor monàstic que hi ha hagut en aquesta homilia. Però l’Advent ens diu que el Senyor ve al nostre encontre. I nosaltres sabem qui és aquest Déu: és l’infant petit, faixat i posat en una menjadora. I en el seu rostre, estiguem-ne ben segurs, hi té dibuixat un somriure.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)