Missa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de desembre de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / Romans 8:31b-35.37-39 / Joan 11:11-27

 

La mort és, estimats germans i germanes, la darrera pregunta, sobre la qual hem escrit i reflexionat molt però que mai no hem arribat a explicar. La mort, que vivim com el terme biològic de la nostra vida, però que allarga la seva ombra sobre altres situacions personals, que experimentem de manera trista, amenaçadora. És molt normal que el contrast entre una vida que sentim real i la seguretat que això s’acabarà amb la mort algun dia, sigui l’humus, on neixi l’esperança de la immortalitat, creant una tensió immensament creativa i fecunda.

La primera lectura del llibre de les Lamentacions ens plantejava l’alternativa entre dues possibilitats essencials: ens amarguem i enverinem amb les nostres reflexions, alimentant tota mena   de tristeses o “fem reviure altres sentiments que ens mantenen l’esperança”. Una actitud és replegament sobre un mateix, l’altre és obertura, no a l’eufòria, sinó a la confiança tranquil·la en Déu, a “esperar silenciosament la salvació del Senyor”. La persona és la mateixa, la resposta és totalment diferent.

És en aquest moment on la idea central del cristianisme, la possibilitat de la resurrecció d’entre els morts a imatge de Jesucrist es converteix en confessió de la mateixa existència de Déu. Es converteix en confessió de fe. L’esperança cristiana que posa el nostre futur absolut sota la misericòrdia de Déu és en sí mateixa confessant, reconeix la seva presència des de la Creació a l’acompliment final, en una línia sostinguda per Déu mateix i en la qual les nostres vides concretes, volgudes, irrepetibles i úniques són un punt d’aquest línia, cridades a unir-s’hi quan després de morir Déu ens en fa dignes, fet en el que hi confiem per la seva gran misericòrdia. 

És per aquesta fe que ens ve de la nit pasqual, recordada aquí amb el ciri que hi vam encendre i que proclamava la resurrecció de Jesucrist que ens hem aplegat avui per pregar pel seu repòs i donar gràcies per la vida del nostre germà el P. Pius Tragan difunt. 

És per aquest fe que podem cantar: “Que Crist t’aculli a la glòria” o “Que la llum perpètua l’il·lumini”, com hem fet acompanyant el cos del nostre germà, en entrar-lo a aquesta Basílica de Montserrat per darrera vegada. 

És per aquesta fe que a totes les preguntes que ens fa la carta als cristians de Roma que hem llegit com a segona lectura: Qui ens acusarà? Qui ens condemnarà? Qui ens allunyarà? i a la por profunda de tota una sèrie de situacions vitals que ens planteja, en sortim apostant per la vida i confessant que tenim Déu a favor nostre i que res, ni la mort, no és capaç d’allunyar-nos d’aquest Déu, que en Crist ha demostrat com ens estima.

La condició única i irrepetible de cada fill i filla de Déu fa que el moment de la mort sigui adient per a contemplar la riquesa dels dons que rebem del Senyor. La fe existeix en cada persona creient concreta i ocupa tot el seu ésser, cap dimensió humana no ha quedat fora de l’Encarnació del Verb, d’aquesta  “Paraula que es va fer carn per il·luminar tots els qui vivien a les tenebres (Jn 1,  )”. És amb tota la persona que vivim la nostra fe, és sobretot amb la intel·ligència que som capaços d’elaborar-la. 

En acomiadar el P. Pius no podem deixar de contemplar com la fe també s’apodera de la intel·ligència i l’obliga, la qüestiona, és més, n’és una dimensió irrenunciable. Sant Anselm, el més gran dels teòlegs benedictins ja ho teia clar en el segle onzè, quan va escriure: “Així com el recte ordre exigeix que creguem amb fe profunda abans de pretendre qüestionar-la, em semblaria una negligència si després d’haver estat confirmats en la fe, no tingués tot el zel per entendre el que crec”   ita negligentia mihi videtur, si postquam confirmati sumus in fide, non studemus quod credimus intelligere.  Potser és el més gran estímul intel·lectual que pot rebre algú: aquell estímul que l’enfronta al misteri inefable de les grans qüestions vitals, que les respostes cristianes donades per l’Església no poden donar mai per tancades, sinó que són font de creativitat, d’esperit, de riquesa interior. Crec que es pot dir justament que la vida del Pare Pius-Ramon Tragan va estar marcada per no permetre’s anselmianament la negligència de no entendre allò que va creure. 

La mort va posar fi a la vida del Pare Pius M. Tragan el dijous al vespre, a la infermeria del monestir. Acabava així el seu llarg pelegrinatge en aquest mon. Una vida que va començar a Esparreguera el 1928, fa més de 95 anys, on rebé el nom de baptisme de Ramon que utilitzaria molts anys després juntament amb el nom monàstic de Pius Maria.  La intensitat amb la qual va viure el P. Pius s’explica sobretot pel seu amor a la vida, perquè era una perfecte encarnació de l’intel·lectual compromès en la recerca de la veritat, per ell sobretot recerca de la veritat de la fe, de Déu, de la Bíblia, de la persona de Jesucrist. En el seu extens currículum, vist tot junt, amb totes les etapes una darrera l’altra, queda clar que es va arriscar sempre per poder continuar la investigació, el pensament i la reflexió, superant força crisis greus de salut, que mai li haurien fet pensar que arribaria a l’edat que tenia quan va morir i a viure quasi 75 anys de professió monàstica. 

Montserrat fou la seva primera escola, i després, seguint primer al P. Abat Aureli M. Escarré, de qui fou secretari en el moment de l’exili de Montserrat i a qui acompanyà a Viboldone, al costat de Milà, Munic, Jerusalem i Estrasburg foren les seus on contactà amb el pensament teològic avançat i la recerca bíblica moderna, especialment dedicada al Nou Testament, de la qual en faria la seva gran passió.  Montserrat, Estrasburg  i Roma, la seva estimada Roma, foren les càtedres on compartí generosament el resultat de tota la seva activitat intel·lectual, d’una manera cordial, que causava impacte per la seva saviesa, per la claredat amb què explicava i per la profunditat de l’intel·lectual que sempre busca el perquè més profund d’allò que sap i que aprèn. 

Era la fe rebuda de jove, enriquida amb tantes i tantes lectures i classes, un dels estímuls potents de la seva intel·ligència i de la seva curiositat natural. Encarnava realment el savi benedictí que s’ha pres com a deure i com a tasca la recerca de la veritat. 

Fins i tot, podia arribar al sentit de l’humor com una vegada quan em va dir:  “Vaig veure allò que va passar abans,  he vist què està passant ara, i ara em sap greu perquè no veuré com s’acabarà!” Últimament fins i tot em manifestava una curiositat davant de la mort. Com serà? Sabem alguna cosa? -Una pregunta que em sembla totalment honesta, ja que la bona teologia mai no perd la consciència de la inefabilitat radical de tot allò que explica, – però jo li deia protestant i en broma: “Soc el professor d’escatologia i em passo moltes hores explicant tot el que passa després! No m’ho desfaci tot”. Lúcid fins al mateix dia de la seva mort, encara al migdia, em va reconèixer com a Pare Abat i va voler que li donéssim en comunitat el sagrament de la unció dels malats. 

La civilització cristiana ha aportat al món i a la cultura tantes figures en les qual reconeixem les capacitats intel·lectuals un camí de virtut, conreat amb disciplina. Si Déu s’ha volgut encarnar en un ésser intel·ligent com Jesús de Natzaret és perquè també la intel·ligència pot ser un vehicle de l’amor. És més, gosaria dir que l’estudi pot refinar la persona fent-la més capaç d’estimar, més capaç de compartir. Això, que no passa en tots els intel·lectuals, podem dir que es va produir en la vida del P. Pius i per això aquests dies hem rebut infinites mostres, no només de reconeixement intel·lectual sinó d’agraïment per l’afecte i l’amistat amb el qual va tractar tants familiars, amics, col·legues i deixebles, com Jesucrist, el Bon Pastor, a qui ell dedicà la tesi doctoral, feia amb els seus amics. De tot en donem gràcies a Déu. 

Si cap vida està exempta d’ambigüitats, tampoc no ho pot estar una vida tan llarga i intensa com la del Pius. Per això estem també aquí, per pregar per ell, per ajudar-lo en aquest pas definitiu d’aquest món a la casa de Déu, perquè en aquest moment final quan Jesucrist li haurà dit:

Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin viuran. I tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus això?

 Puguem nosaltres acompanyar-lo amb la nostra pregària a respondre amb Marta:

Sí. Senyor. Jo crec que vos sou el Messies. El Fill de Déu que havia de venir al món.

El final de la història personal roman sempre en les mans de Jesucrist, però va ressuscitar Llàtzer i va  ressuscitar ell mateix d’entre les morts, com commemorem en cada eucaristia. 

Última actualització: 10 desembre 2023

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)