Missa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de març de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Lluc 24:13-35

 

“És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor”. Aquestes paraules del llibre de les Lamentacions amb les que acabava la primera lectura descriuen bé la nostra actitud en aquest temps de Quaresma que estem vivint. Col·lectivament esperem la Pasqua. L’esperem austerament, en el silenci que es va estenent durant les setmanes d’aquest temps centrat en la conversió, que és un procés que ens ajuda a reflexionar sobre la nostra condició mentre som en el món, amb la voluntat posada, però, sempre, en un altra realitat, la de Déu, la del Senyor, la de Jesucrist ressuscitat.

La nostra vida de cristians és una vida de conversió, de girar-se des d’una realitat a una altra. Gairebé diria que la vida de qualsevol persona humana és una vida de conversió, en tant que és o voldria ser una vida de progrés personal, d’això que ara a les escoles en diuen progressar adequadament. D’una manera especial els monjos anomenem a la nostra opció monàstica: conversió:  una vida cridada a convertir-nos. Això és d’anar d’un lloc  a un altre. 

El moment de la mort és l’únic en el qual podem ser conscients del tot de com ens hem convertit, però el coneixement d’això ja és o serà aleshores privilegi de Déu, ja que les dimensions més profundes de la persona li pertanyen, tal com resa la quarta pregària eucarística que en pregar pels difunts diu: “la fe dels quals només vos heu conegut”. 

La mort va sorprendre el nostre germà el Pare Martí Roig i Coromina la nit de diumenge passat, després d’haver passat un dia totalment normal. Un aneurisme li va provocar una mort immediata. Li faltava un mes just per a complir vuitanta-sis anys, en feia seixanta-dos que era monjo i cinquanta-cinc que era sacerdot. Va morir silenciosament, sense fer soroll, sense ni tant sols avisar. Com a germans tenim la recança de no haver-lo pogut acompanyar en aquest darrer moment final, que és amb tot tan entranyable en la vida de la comunitat, i segur que compartim  aquest sentiment amb la família i els amics que sou aquí, o us uniu a la celebració des de lluny, o esteu espiritualment en comunió amb tots nosaltres.

Totes les lectures d’avui tenen en compte aquesta idea de la distància que hi ha en les nostres vides entre la realitat en la qual vivim i aquella que anhelem. Però també tenim clar que no estan separades, aïllades, sinó que hi ha un recorregut que ens dona la possibilitat de caminar cap a aquest lloc i estat diferent, moguts per un desig. Parlo de possibilitat perquè podríem quedar-nos tancats en els nostres límits, que ens portarien sense cap dubte al pessimisme amb el qual començava la primera lectura, la del llibre de les Lamentacions: “La meva ànima viu lluny del benestar (…) el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina (Lm 3, 17-26)”; un pessimisme que també compartien els deixebles d’Emaús en un camí en el qual semblava que només el fracàs i la derrota hi fossin presents. Però ser cristians és no quedar-nos mai en aquesta realitat, sinó avançar, caminar. Ser capaços de dir amb el llibre de les Lamentacions: “Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança”; ser cristians vol dir poder acollir com els deixebles el desconegut en el camí, tot i que sembli que baixa de l’hort, perquè potser és precisament ell, qui ens aclarirà el sentit de la nostra realitat, aparentement fosca i insípida. 

Però naturalment el qui ens agafa la mà en aquest camí, com el bon pastor i ens condueix durant tota la vida, en la mort i després de la mort és Jesucrist, que ens confirma que tota l’esperança que tenim posada en els favors de Déu, en la seva pietat nova cada matí, en la seva fidelitat immensa i en la nostra capacitat de dir-li:  “la meva part és el Senyor”, no cau en el buit sinó que és confirmada en la seva resurrecció, que compartim tots els batejats. 

Sé que el P. Martí, perquè ell mateix m’ho havia comentat, aconsellava de mantenir-se en aquesta esperança de la fe a persones que es trobaven davant de dificultats. Segur que també l’esperança silenciosa de la salvació va anar-lo guiant. El P. Martí Roig i Coromina va néixer a Barcelona el 1937 en una família cristiana i fou batejat amb el nom de Joan. Tingué la joventut normal d’un jove catòlic d’aquella època fins a arribar a estudiar alguns cursos de  medicina a la Universitat de Barcelona. Entrà al monestir el 1958, vestí l’hàbit de novici el 1959 i feu la primera professió el 1960, per continuar els estudis al nostre monestir fins a l’ordenació de prevere el 1967. En la seva vida de monjo, visqué de prop i estimà i serví tant la realitat de les persones humanes com la de la natura, les dues expressió de les meravelles que ens revela la Creació de Déu. Només parlant dels seus serveis principals a la comunitat, en el primer gran àmbit, el de les persones, cal destacar que fou l’infermer del monestir durant vint-i-quatre anys i el darrer consiliari dels treballadors de Montserrat, i veié per tant la transformació que el Santuari experimentà entre l’any 1970 i el 1987, quan poc a poc, deixà de ser el lloc de residència habitual dels nostres treballadors. També fou l’encarregat de l’ordre i la seguretat del santuari i acompanyà també una comunitat de religioses carmelites. Tots aquests serveis el portaren a tenir relacions amb molta gent. Alguns dels quals en acompanyeu avui, testimoniant l’estima que li teníeu. En l’àmbit de la naturalesa ser l’encarregat del jardí, treballar a les terres i a la granja del Miracle i darrerament a les finques de Can Castells i Can Martorell al peu de la muntanya, el connectaren a la terra i a l’ofici de pagès i s’hi sentia bé fent-ho. Una tasca que connecta directament amb la bondat que Déu ens manifesta amb els fruits de la terra i amb la duresa d’una feina que sempre es troba amb dificultats. Personalment, vam compartir moltes estones parlant de les possibilitats i el futur de la terra. Aquests darrers anys, amb alguns problemes de mobilitat, va voler ser útil a la comunitat i present els dies de festa fins quasi el darrer dia de la seva vida.

Durant la nostra vida se’ns fa el do de reconèixer Jesucrist en molts moments concrets i anhelem que al final el veurem cara a cara, directament i que aleshores s’acomplirà del tot la nostra esperança. Caminar amb aquesta fe el camí de la vida, fa que mentre ens envellim en el cos i en la vida exterior, ens renovellem en l’esperit i en la vida interior com deia Sant Pau en la segona lectura, perquè “no apuntem a això que veiem sinó a allò que no veiem”.

Aquesta és la nostra pregària avui pel Pare Martí, conscients que només Déu coneix la profunditat, l’autèntica vivència personal que a través de tants serveis, de tants contactes, de tantes persones  van formar el seu camí monàstic, la seva pregària, la seva vida de conversió. Al final de tota vida humana, ens trobem en el fons amb el misteri d’una persona, que tot i molt propera i germana, només podem encomanar a aquell que penetra els cors de tots, a Déu, Senyor de la vida, que en la resurrecció de Jesús s’ha afirmat precisament vencedor de la mort i ens ha obert l’esperança d’un futur de plenitud, d’una meta i un destí. Ell és també, com a Emaús, l’únic capaç d’interpretar el sentit de la nostra vida amb Déu, el significat de la nostra vida de fe pels altres.

Caminem cadascú de nosaltres cap a la Pasqua on part de viure del tot la realitat de l’Esperit, confiem de fer-ho junts, en la comunió dels sants i de retrobar-nos amb tots els nostres éssers estimats. Pels monjos més concretament, de retrobar-nos també amb allò que familiarment diem el Montserrat del Cel, on ens esperen tots els qui ens han precedit, amb Santa Maria que vetlla per aquesta casa i amb tot el Poble sant i glorificat de Déu. 

I sabem que el camí és Jesús que es fa proïsme i per això avui prendrem les seves mateixes paraules i acompanyarem el cos del nostre germà Martí, mentre cantem: “Jo soc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà eternament”.

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Missa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2022)

Apocalipsi 21:1-5a.6b-7 / Romans 6:3-9 / Mateu 25:31-46

 

Els cristians de l’Orient, estimats germans i germanes, seguint una tradició molt antiga, tenen el costum de felicitar-se la Pasqua, aquest temps que estem celebrant, dient-se: Crist ha ressuscitat i responent: Realment ha ressuscitat. El temps pasqual està totalment centrat en la resurrecció de Jesucrist, aquell esdeveniment que confirmà el valor absolut de la seva persona, de la seva vida i el sentit de la seva mort. Abans de Jesucrist, en la fe d’Israel hi havia la percepció que més enllà de la mort s’entrava en una comunió amb Déu i s’anava a reunir-se amb els éssers que ens havien precedit, però aquesta percepció, no exempta de dubtes tal com ens mostren els evangelis en les polèmiques amb els saduceus, que no creien en la resurrecció,  aquesta percepció, dic, es converteix en certesa i en el fonament de la fe cristiana, la qual neix de l’afirmació que Jesucrist ha ressuscitat. Els apòstols i els deixebles no van arribar aquí fruit d’una reflexió interna o de la necessitat de superar un fracàs que exigia una sublimació en un futur que donés una sortida vàlida a tot allò viscut amb Jesús. No. Hi van arribar perquè el Senyor va ressuscitar, es va fer present en les seves vides després de mort i van entendre que aquell fet era el que ho canviava tot, perquè donava una resposta a la pregunta eterna: I després què? Contestant amb senzillesa: després hi ha la vida eterna, perquè Déu no deixa enmig de la mort els difunts. 

Jesucrist, el Fill de Déu, havent volgut compartir la nostra condició humana fins a la mort, s’aixeca (aquest és el sentit literal del verb ressuscitar en grec), per a continuar present, amb una forma certament que no és la mateixa que la d’abans de la mort en creu, però que se’ns explica com presència real, històrica i viva entre nosaltres. D’aquesta manera Déu no es traeix a si mateix. Hi ha una imatge que m’agrada molt, és d’un teòleg castellà que va morir força jove, que diu que Déu fixa una corda en el moment de la Creació que és el fil de la història i la manté tensada fins al final. Alguna vegada la corda afluixa però sempre es recupera i ho estira tot cap a l’acompliment definitiu. Tots som en aquesta corda mentre vivim. Jesucrist, com a home, també va ser en la corda però com a Déu, també l’estirava i nosaltres esperem que després de morts per la resurrecció ajudarem a estirar aquesta corda i a mantenir-la tensada amb Déu Pare, en Jesucrist, amb l’Esperit Sant, i tots els sants i santes de Déu. 

La resurrecció de Jesucrist va provocar una crida universal al seu seguiment, una crida a ser una Església que s’identifica com la dels cristians, els d’Ell, els de Crist. A aquesta Església ens hi incorporem pel baptisme. Per aquesta raó en la teologia més propera a la de la resurrecció del Senyor, que és la de l’apòstol Sant Pau, tantes vegades el baptisme apareix com el nostre lligam amb Jesús. Ens fa participar de la seva vida perquè ell també es va batejar i perquè participem de la seva vida, assumim totes les conseqüències que aquesta participació té: que resumides volen dir: seguir el seu Evangeli fins a compartir la seva mateixa mort. Però també el lligam que hi establim és el que ens permet tenir l’esperança que un dia ressuscitarem amb ell. Ho hem llegit a la carta als Romans,   Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. (Romans 6:4). 

El germà Martí Sas volgué emprendre realment una nova vida quan entrà al nostre monestir de Montserrat l’any 1958. Nascut l’any 1926 a Palma d’Ebre, a la diòcesi de Tortosa, tenia, dissabte passat, quan va morir, 95 anys i era el monjo més ancià de la nostra comunitat. De fet el germà Martí era el darrer monjo de la nostra comunitat que entrà al noviciat com a germà, separat del que feien els  monjos destinats al presbiterat i que, després de les reformes de la vida monàstica que seguiren el Concili Vaticà II,  feu la professió solemne l’any 1964, amb tots els altres germans, fent que tots els monjos compartíssim des d’aquell moment una mateixa professió. 

Subratllo el fet que volgué emprendre una nova vida quan entrà al monestir perquè la vocació monàstica li significà un redescobriment personal i fort de la fe cristiana a més de trenta anys, una edat una mica avançada per entrar al monestir segons els costums d’aquell moment. Mantingué sempre una actitud forta com a creient i com a monjo que alimentava d’aquella mena de conversió que l’havia portat d’una vida professional com a sastre al monestir. Li agradava recordar i compartir amb nosaltres i amb gent de fora els fonaments, aquells que podíem intuir que eren al cor de la seva fe i de la seva espiritualitat. 

Anava despullat i em vau vestir. Si us deia que la fe ens porta a identificar-nos amb Jesucrist i amb el seu evangeli, i que això exigeix i troba formes molt concretes de realitzar-se com ens narra l’evangeli de Sant Mateu que hem llegit, no podem tenir cap dubte que aquest verset: Anava despullat i em vau vestir resumeix bé tot el servei monàstic del germà Martí, i fins més enllà i tot. La seva qualitat de primer nivell com a sastre fora del monestir, també va quedar dins d’aquesta transformació espiritual quan, col·laborant primer i encarregant-se després de la sastreria del monestir i en va fer un ministeri i un servei, especialment en confecció de tota la roba litúrgica del monestir, mai fruit de la improvisació sinó amb una visió que Déu també havia de ser glorificat en la dignitat i el bon gust de les albes, les túniques, les casulles, els hàbits i les cogulles amb una visió de l’harmonia que tot el conjunt havia de donar al cor dels monjos que celebrava i pregava, molt fidel al precepte de la Regla de Sant Benet que demana dignitat en el vestir dels germans. Potser fins i tot inspirat per la visió d’aquesta ciutat santa de Jerusalem que vol anticipar l’assemblea litúrgica i que ell volgué abillar com una núvia que es prepara pel seu espòs.

La nova vida abraçada després de la seva entrada al monestir, també va tenir una dimensió de soledat i d’acolliment. Durant molts anys, tingué cura i buscà estones de soledat i silenci a l’ermita de Sant Dimes, lloc que estimava amb predilecció i el qual encara va visitar acomplerts els 90 anys, fins que no va ser-li físicament possible continuar-hi anant. Des de sant Dimes també va acollir a amics i alguns grups que s’acostaven per compartir-hi estones de pregària i celebració. 

Essent un monjo que ocupava totes les hores del dia i bona part de les de la nit practicant l’ora et labora fins a una edat molt avançada, hagué encara d’emprendre una nova vida i convertir-se i preparar-se per aquesta hora final. Durant els darrers anys, a la infermeria del monestir, el Senyor el va anar despullant de les seves capacitats físiques i mentals, fins a cridar-lo a compartir per la mort, la seva resurrecció. Ens resten d’aquests darrers anys la seva joia, quasi infantil, quan veia un germà de comunitat, i els intents difícils però entranyables de procurar comprendre allò que volia comunicar. Però fins en aquests moments, gosaria dir que no va perdre aquella fortalesa davant de la vida que li venia de la fe i de les conviccions profundes. 

Els cristians de llengua siriana tenen la tradició que les ànimes dels difunts quan arriben a la porta del paradís no troben Sant Pere sinó Sant Dimes, el bon lladre, salvat per la creu de Crist, que és la clau per entrar al cel, on ell es el primer d’haver-hi arribat. Tot i no ser sirians, permetem-nos avui pensar que Sant Dimes ha rebut el G. Martí a la porta del cel per dir-li que sí, que la promesa de Jesucrist que un dia ens trobarem amb ell, compartint la seva resurrecció, és veritat. I que així visquem la novetat,  la plenitud i la comunió amb Jesucrist, amb l’Alfa i l’Omega, amb el Senyor de la vida, la victòria del qual sobre la mort celebrem en cada eucaristia.

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a 

 

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant  51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)