Diumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de desembre de 2023)

Isaïes 40:1-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

 

Benvolguts germans i germanes,

Cada any, la paraula i el testimoni del profeta d’Isaïes i de Joan Baptista ens acompanyen en el nostre camí de l’Advent. Més enllà de la distància que els separa en el temps i més enllà també del seu estil i de la seva manera de viure, el missatge d’ambdós és l’anunci d’un temps nou segons el cor de Déu. 

En aquesta homilia centraré la meva reflexió en el cant de consol del profeta Isaïes. Joan Baptista, però, resta sempre per a nosaltres un testimoni apassionat del Regne de Déu que en el desert era una veu que cridava a “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”, i ho feia sempre en temps present, per tant, ara també la seva veu ens convida a obrir i aplanar camins en el nostre cor i en el nostre temps. 

Quan per a molts dels nostres contemporanis la vida ha esdevingut un pes insuportable i un permanent desert i exili, la paraula d’Isaïes, pren un relleu particular ja que el seu cant de consol és fruit de l’experiència i de les dificultats que el poble d’Israel va viure després del retorn de l’exili de Babilònia. Les coses no havien anat com imaginaven abans de retornar, ja que un cop a casa es trobaren acarats no sols a reconstruir les ciutats i el mateix Temple sinó que es veieren obligats, com una petita resta, a conviure amb d’altres pobles que s’havien assentat en el que era la seva pàtria, la seva terra. 

Ahir, com avui, aviat el descoratjament i la desil·lusió es feren presents enmig del poble a causa de les dificultats i els problemes cada cop més creixents. Isaïes davant aquesta situació, observa, reflexiona, escolta, prega i es demana: quina és la meva missió en aquest moment? Ell havia acompanyat i sostingut la fe del poble durant l’exili i ara que eren de nou a casa, l’exili i el desert interiors eren molt més feixucs que quan vivien lluny de casa seva. El somni de retrobar i viure en pau a la seva terra s’havia esfondrat i fet a miques, de tal manera que semblava que ja no hi havia cap mena de sortida ni de solució.

Partint de la realitat que té al seu davant, la seva pregunta no cerca solucions fàcils i momentànies, sinó que va més enllà: el profeta vol saber, vol entendre, què vol dir confiar en Déu en aquells moments?  Què comporta posar la confiança en Jahvè, el Déu dels pares? “La resposta”, si em permeteu, a la seva pregunta és doble: la fe i la confiança continuen ressonant en el cor dels homes, per destrossats que estiguin. I encara, la fe és autèntica font de confiança, d’esperança, i d’estímul per a l’acció.

Sabem de cert que Isaïes no era un home eixelebrat, que es deixava portar per falsos optimismes, ni tampoc un home que vivia d’esquena al sofriment i a les vicissituds dels seus contemporanis. D’on li vénen, doncs, aquesta fe i aquesta confiança que en lloc d’allunyar-lo de la realitat que li toca viure el compromet cada cop més amb els febles i els petits? 

El seu optimisme, la seva fe, el seu compromís, la seva mateixa vida es fonamenten en la fidelitat de Déu, que és sempre desig i amor en acció a favor de la humanitat. I això, germans i germanes va ser molt important per al nostre profeta i ho és també avui, per a nosaltres. El nostre temps, és gràvid de la presència de l’Esperit del Senyor que tot ho renova. Els nostres cors són gràvids, en aquest Advent i sempre, esperant, anhelant el dia de la manifestació de Déu.

És per això, que el profeta, lluny de creuar-se de braços, de lamentar-se sense fi o fixar-se únicament en la mala sort que ell mateix li ha tocat de viure, es posa en acció. Mentre la situació invitava a no fer res, a sobreviure al preu que fos, ell esguarda el seu poble, l’estima, per això parla amorosament a Jerusalem, i s’ocupa i es preocupa apassionadament per la seva gent i per les circumstàncies adverses que els toca viure. 

La confiança en Déu, que ha donat resposta a les preguntes més pregones del seu cor, ara el mouen a viure en el present el somni que Déu té per a la humanitat des de tota l’eternitat. Ell es posa en acció perquè els pobres i febles del seu poble no es vegin definitivament tancats en un destí de misèria, perquè els qui tenen el cor trencat per la desil·lusió i el sofriment recobrin la confiança. Ell cerca d’obrir solcs allà on la terra sembla que estigui definitivament condemnada a ser un desert. 

Com dèiem a l’inici d’aquesta reflexió, per a molts dels nostres contemporanis, i potser també per a nosaltres mateixos, la vida ha esdevingut un pes insuportable i els temps millors s’han convertit en una espera eterna que no arribarà mai. “Consoleu el meu poble! Consoleu-lo. Parleu-li al cor”. La veu de Déu, en les paraules del profeta, esdevenen un encàrrec, ple de responsabilitat de present i de futur per als cristians i per tots els homes i dones de bona voluntat, sigui quina sigui l’edat o situació. També per a vosaltres escolans i escolanes de la Schola Cantorum de l’Escolania. 

Són molts, encara que no es notin, els qui com Isaïes, s’esforcen per consolar, per demanar consol per a els qui estimen o per a ells mateixos. “Per a consolar ens cal aprendre a callar, a guardar silenci, però alhora a aprendre a articular gestos de proximitat. El silenci no és indiferència, és una manera de ser i d’estar en el món. Consolar es, abans que res, escoltar, oferir-se a l’altre per tal que sàpiga que estem allà”. És així com Déu consola al seu poble, consola aquest temps, ens consola a cadascú de nosaltres per tal que nosaltres consolem, no en el futur sinó ara, en aquest present sent-hi i fent-nos propers com Déu com celebrarem en el Nadal que s’acosta i que l’Advent en ajuda a preparar. 

Permeteu-me que acabi aquesta reflexió amb una pregària, escrita per una mare de família suïssa, pastora calvinista.

Senyor, 
tinc una set tan desesperada 
de consolació! 

No hi ha ningú 
que m’agafi la mà, 
no tinc cap pit 
on recolzar el cap, 
ni dos braços 
on poder-me recolzar,
ningú amb qui plorar, 
ningú que em consoli.

Senyor, he après 
que el nostre refugi ets tu, 
però ho sap només la meva raó. 

No em basta per a asserenar el cor. 

T’ho demano: 
fes-me sentir que m’ets pròxim, 
com pot ser-ho una persona estimada. 

Acull-me, Déu en el teu cor.

 Traducció al català d’un fragment de l’article de Francesc Torralba, El arte de consolar, publicat a la web del Gobierno de Canarias  https://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/ecoblog/jregamu/?p=753

 Sabine Naegli, mare de família i pastora calvinista a Suïssa.

 

Última actualització: 17 desembre 2023

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)