Diumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (30 de juliol de 2023)

1 Reis 3:5.7-12 / Romans 8:28-30 / Mateu 13:44-52

 

Benvolguts germans i germanes,

Les lectures que hem proclamat en aquest diumenge, ens proposen una reflexió sobre els valors més importants de la vida de les persones. La primera lectura, ens ha parlat de la saviesa pràctica per a la vida, que consisteix en el coneixement de la voluntat de Déu, conforme a la qual ens cal ordenar i organitzar la pròpia existència. Sant Pau, per la seva banda, en la segona lectura, ens ha parlat de l’amor de Déu. A l’evangeli Jesús ens ha proposat com a valor suprem el Regne dels cels a partir de diverses comparacions per fer-nos adonar del valor que té per damunt de tots els altres béns d’aquest món.

Jesús va començar la seva vida pública predicant el Regne del cel i proclamant-ne l’arribada. El Regne no només va ser el tema central de la seva predicació sinó també el punt de referència de la majoria de les paràboles, a més del contingut de les seves accions simbòliques que formaven una part important del seu ministeri.

Però, en què consisteix concretament aquest regnat? En primer lloc cal dir que Jesús mai no va oferir una definició exacta del Regne, ja que en la seva predicació aquesta realitat adquiria diversos matisos de significat. A l’evangeli d’aquest diumenge veiem que se serveix de tres imatges preses de la quotidianitat i adaptades a la realitat dels seus oients per desvetllar-ne el misteri del Regne del cel.

En segon lloc, hem de dir encara, que és un anunci però que alhora és una realitat pels homes i dones de tots els temps com veurem més endavant en aquesta reflexió.

En tercer lloc, i aquí trobem el punt central del contingut i del missatge de l’anunci del Regne dels cels, és que Jesús va viure i va donar la seva vida per causa del Regne. Per tant, quan Jesús parla del Regne de cels no parla de quelcom que li és extern sinó que parla de Déu mateix i de les motivacions profundes de la seva vida i del seu missatge per tal que nosaltres també participen d’aquest Regne. 

Per això, viure l’experiència del Regne dels cels voldrà dir ser introduïts en la intimitat de Déu. Es tracta de viure atents per acollir la invitació personal que ens fa a cadascun de nosaltres per formar part d’aquest regne, no aïlladament sinó solidàriament amb tots els homes. El Regne és sempre un àmbit de gràcia i de salvació. 

Per tant, es tracta d’un regne que no s’imposa per la força, sinó que s’ofereix a homes i dones, dels quals es reclama la responsabilitat per cercar-lo, com el qui troba el tresor o troba la perla fina. Sorgeix però una pregunta ineludible: on és avui aquest tresor? 

Sense cap mena de pretensió per part meva, em sembla que aquest tresor el trobem en dos àmbits que tenim molt a prop nostre, és a dir, el trobem en el camp del quotidià. Així, aquest tresor el trobem en els germans, en la humanitat que porta inscrita en el seu cor el rostre, la imatge de Déu. El trobem en el dia a dia, al costat dels qui fan o fem camí els uns al costat dels altres, bé sigui per raó de vincles familiars, laborals, d’amistat, …

El tresor del Regne, és a dir, Déu, es troba també amagat en el que pateix o plora a l’interior del seu cor, en l’emigrant que està sense saber on anar, en els desheretats de la fortuna, als marginats. Si el Calvari va ser la manifestació més explícita de qui es Jesús, és en el cor de tota mena de sofriment on apareix clarament la presencia de Déu i del seu Regne. 

Com veieu, no ens cal anar massa lluny per trobar el tresor o la perla fina que són Déu mateix viu i operant en el cor de la humanitat i també en el propi cor. El tenim ben a prop, a tocar de la mà. Ens cal però estar atents per tal de no buscar el que no trobarem. 

Es impressionant com sant Mateu ens ha fet adonar que el qui troba el tresor s’omple d’alegria. Per això quan descobrim que Jesús és el veritable tresor de les nostres vides i amb ell ho són els altres, ens adonem que l’Evangeli, el Regne de Déu, no és una càrrega pesada que ens limita sinó que ens convida a ajudar els altres a trobar la seva perla, el seu tresor amagat.

Qui ha descobert Déu així, ha trobat un tresor i és l’única cosa que dóna sentit a la vida i en comparació amb tot això d’aquest món… és tingut en res.

Entrar en el cor de l’Evangeli és com entrar en un riu de joia, de felicitat i de realisme, que ens permet agafar la vida amb les dues mans, i fer-ne una ofrena a Déu i als altres, des del seu inici fins a la seva fi.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Diumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de març de 2023)

1 Samuel 16:1.6-7.10-13a / Efesis 5:8-14 / Joan 9:1-41

 

Benvolguts germans i germanes, 

En la Paraula de Déu d’aquest diumenge hi trobem tres temes que són comuns a les tres lectures i que són la mirada atenta o el saber veure, la llum i l’aprendre a mirar.

La primer, sobre la mirada atenta o el saber veure, ho podem traduir amb l’experiència de no viure distrets al que passa al nostre entorn i especialment a les persones que hi ha al voltant. Si ho recordeu el text evangèlic començava dient-nos que Jesús, tot passant veié un cec de naixement, és a dir, algú que havia de pidolar per poder subsistir. Es tractava d’algú que era invisible per a molts, com també avui ho són tants i tants en la nostra societat. Ben segur que aquell home estava habituat a que tothom passes de llarg davant de la seva persona i de la seva situació. Jesús, no, s’atura, i sense ni tan sols cridar-lo, actua posant-li fang damunt dels ulls i enviant-lo a la piscina de Siloè a rentar-se d’on va tornar veient-hi. Val la pena remarcar que el cec es fia de la paraula d’un desconegut, se’n fia quan el miracle encara no s’havia realitzat.

Es important adonar-nos que Jesús el veu i l’acull tal com és i això també val per a nosaltres, en aquest nostre temps. Jesús ens troba tal com som, per trencats que estiguem, ja que en l’Evangeli, en un primer moment, la mirada de Jesús no es fixa mai sobre el pecat, sinó sempre el sofriment i feblesa de la persona (Johannes Baptista Metz).

El segon tema és el de la llum. Els homes de tots els temps busquen llums que il·luminin el seu camí i que esdevinguin per a ells guies. Per això la pregunta sorgeix inevitable: on trobar la llum que il·lumini veritablement, profundament? Per trobar la resposta no ens cal anar massa lluny. En l’evangeli d’aquest diumenge hi trobem la resposta radical i absoluta de Jesucrist: Jo sóc la llum. No una llum, sinó la llum. I més encara: Jo dono la llum.

Ser cristià és creure en aquesta absoluta pretensió de Jesucrist. Ser cristià no és saber totes les respostes, tenir la solució de tot, però sí creure que de Jesucrist hem rebut la llum per avançar per un camí que no deixa de ser difícil i fosc, però que, sens dubte, amb ell i per ell porta a la vida.

La llum de Jesús no solament il·lumina les nostres vides, sinó que ens converteix en persones “lluminoses”, és  a dir, en homes i dones capaços d’anar eliminant la tenebra del món sembrant esperança, estimació i ganes de viure per tot arreu on passem. Aquesta llum però és molt fràgil, en el temps present, ja que no sempre podem parlar de llum, sinó que tant sols podem oferir gratuïtament la calidesa i la lleialtat d’un amor que no ens pertany, però que ens habita. No sempre ho tenim tot clar, però podem estar disponibles i propers, per caminar amb els altres tot apuntalant-nos mútuament i fraternalment en l’esperança, que és també llum per al cor humà. 

Finalment el tercer tema, i permeteu-me que la adreci als nostres escolans, als nois i noies que sou aquí i evidentment a tots vosaltres i que es l’aprendre a mirar o si voleu, deixar-nos ensenyar a mirar. I ho il·lustraré amb una experiència que vaig viure fa anys, essent rector del santuari i va ser beneir un matrimoni, o dit com ho fem habitualment vaig casar una parella que tots dos eren cecs de naixement. El que per a la gran majoria és evident a nivell d’espais, de llocs, per a ells no ho era. Per això, en la darrera trobada de preparació de la celebració em varen demanar algunes coses que habitualment no ens demanen.

La primera era fer el recorregut que hi ha des de la porta fins al presbiteri. La majoria de nosaltres en entrar a la basílica sigui per la porta central o per les laterals ens adonem de la grandiositat i de la bellesa de la nau. Ells en entrar, únicament em varen dir: que gran que és! Aquell dia vaig aprendre que l’espai sempre té sons i que ells sabien distingir un espai petit d’un espai gran tot i ser invidents. D’aquí les grans dificultats que tenen els que són cecs i alhora sord muts. Vàrem fer tot el recorregut, ell del braç de la seva mare i ella del braç del seu pare que els havien acompanyat per a la preparació. En arribar al peu del presbiteri, vàrem pujar els graons que hi ha aquí davant i també varen tocar els dos seients que fem servir pels nuvis i s’hi assegueren per saber com eren. Tot seguit em preguntaren, i aquí davant què hi ha? Els vaig explicar que hi havia l’altar, que era una gran pedra de la muntanya amb un antependi de plata i esmalts. Em varen demanar poder-lo tocar. El seu comentari va ser únic i repetitiu: que gran que és i afegiren i la plata té figures que havien descobert gràcies al tacte. 

En acabar aquest assaig em varen dir que sortirien sols de la basílica, agafats de la mà, i que en tot cas, que algú anés davant d’ells, perquè ja havien après, remarco ja havien après, el recorregut que els hi havíem ensenyat.

Abans de marxar em digueren que no m’estranyés que el dia del casament quan es trobessin al peu de l’altar i per saber com anaven vestits que es tocarien pel damunt la roba, com fan els responsables de seguretat del control d’entrada dels aeroports quan salta l’alarma. 

El dia del casament, va anar tot segons el previst. Un cop al peu del presbiteri, on els esperàvem amb el monjo que ajudava la celebració, tal i com m’havien dit es varen tocar gran delicadesa per damunt del vestit respectiu. Ell va dir-li es bonic i té brodats, i així era el vestit que portava la núvia. Quan va ser ella en lloc de fer cap comentari sobre la roba li va preguntar de quin color portes el vestit, ell li va respondre: gris perla i certament, era d’aquest color i puc pensar que en anar-lo a comprar li ho varen dir. El que em va sorprendre més va ser que ella en saber el color li va dir: saps, sempre havia pensat que m’agradaria que el dia del nostre casament portessis un vestit d’aquest color. Personalment vaig quedar sense paraules i em va semblar que no era el moment de fer preguntes. 

La celebració va ser molt emotiva al final de la qual varen voler dir unes breus paraules. Va ser un parlament molt breu en el que fonamentalment varen agrair als seus pares, germans, família i als amics que els acompanyaven entre els quals hi havia invidents com ells, que els haguessin ensenyat a mirar y conèixer les coses, ja que sense els altres la vida els hagués estat molt més difícil del que ja els ho era a vegades per causa de la seva ceguesa. 

En arribar al despatx per a les signatures li vaig preguntar a la núvia perquè havia pensat en el color gris perla? Sense dubtar em va dir perquè les perles tenen un tacte suau i sempre quan m’han parlat del color gris perla pensava que aquest era un bon color pel nostre matrimoni per tal que la vida i les situacions que vivim ens fossin suaus. 

No és un conte, es una realitat que he resumit molt, ja que la preparació i celebració d’aquest casament va comportar diverses trobades. Aquesta experiència viscuda em porta a pensar que no sols vosaltres, els escolans, els més joves, sinó tots, necessitem dels pares, dels educadors, dels mestres que ens ajudin a guarir o corregir les nostres cegueses, que són moltes i que ens fan viure distrets o enlluernats per falses llums. 

Ens cal trobar el multiforme color de l’amor que ens ajuda a fer més suaus les nostres vides i les relacions amb els altres. Ens cal deixar-nos guiar per Jesús, que se’ns atansa tal i com ens trobem, per saber mirar els altres, el món, amb els mateixos ulls que Déu mira.

https://youtube.com/watch?v=qDmRqBdhogQ

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Diumenge VII de durant l’any (19 de febrer de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de febrer de 2023)

Levític 19:1-2.17-19 / 1 Corintis 3:16-23 / Mateu 5:38-48

 

Benvolguts germans i germanes,

Permeteu-me que inici aquesta homilia, recordant-me a mi mateix i compartint-ho amb vosaltres dues breus afirmacions. La primera, que tot i ser òbvia l’oblidem sovint, i és que la Paraula de Déu no la podem llegir ni meditar mai en tercera persona del singular, dit altrament, oblidant que sempre se’m dirigeix de manera personal. La segona és que cada diumenge l’anunci de la tercera lectura es fet per part del diaca com a lectura de l’Evangeli, que es el mateix que dir, lectura de la Bona notícia ja que aquest és el significat del concepte grec εὐαγγέλιον. Per tant avui, en aquesta celebració Déu ens parla personalment a cadascú de nosaltres i també comunitàriament per fer-nos arribar una Bona Notícia. 

Dit això, el fragment evangèlic que acabem de proclamar clou el capítol 5 de l’evangeli segons sant Mateu que vàrem començar a llegir el diumenge dia 29 de gener, amb al text de les Benaurances. Tant en aquest text com en tot el capítol l’evangelista utilitza un llenguatge fort, paradoxal i escandalós tant pel seu temps com pel nostre.

El text d’avui no n’és una excepció i la seva estructura es la del compliment de la Llei antiga, segons l’esquema “ja sabeu que, als antics, els van dir … però jo us dic”. L’ensenyament de Jesús adreçat als seus contemporanis i per tant també a nosaltres, lluny de donar simples regles de comportament, té com a objectiu les relaciones interpersonals i especialment les que són hostils o violentes

La crida de la Torà (Ex 21,26, Lv 24,20), en referència a l’anomenada llei de la represàlia o llei del Talió, és per a Jesús el punt de partida per proposar una altra via, la seva, la de Jesús, i que és resposta a la violència sigui en forma de bufetada, de robatori o d’opressió. La via que Jesús proposa va més enllà del sentit comú del dret, encaminat a contenir la invasió de la violència i els mecanismes de la venjança. 

En que consisteix la via de Jesús? Jesús ens mostra una actitud de donació sense reserves i que la viurà fins a la Creu. No es tracta de patir passivament, sinó que revela quelcom més profund. Són gestos aparentment incomprensibles i plens de llibertat, contraris al mecanisme d’acció – reacció. Representen un camí que confon el malvat i el pot desarmar. Ens passa igual a nosaltres quan fem una acció incorrecte i que fa mal i ens desama veure com el qui hem ferit ens ofereix la mà. Aquest “plus” de l’amor no és quelcom de què siguem capaços espontàniament, ni pot resultar de l’esforç personal sinó que reclama per part de cadascú, un camí, un itinerari per viure i madurar segons els sentiments de Jesús, que no són altres que els que hi ha en el cor de Déu. Per això no siguem fàcils a jutjar les reaccions dels altres.

En aquesta lògica no és estrany que Jesús expressi de manera contundent la revolucionaria proclama que és el centre del relat que hem proclamat: “Ja sabeu que van dir: “estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos”.

La paradoxa d’aquest Evangeli només és possible si hi ha hagut una trobada amb Jesús i una idea renovada de Déu com a Pare. El trobament amb Jesús ens demana un amor desproporcionat; l’amor és sempre desproporcionat i xoca amb la manera de fer i de ser del cor humà, que pot arribar a confondre l’estimació per un mateix amb el viure centrat i tancat en el propi cor, ja que l’amor sempre és obertura a l’altre, possibilitat de ser per a un mateix i pels altres.

Reprenent les dues afirmacions amb què he començat aquesta reflexió m’adono que avui les paraules de Jesús ens toquen directament cadascun de nosaltres, però no com una acusació sinó com a possibilitat per reconèixer que a voltes no estem gaire lluny de les situacions que ens ha descrit l’evangelista. Però també avui hem rebut una bona notícia i és que tot i que no ens sigui fàcil viure i ser com Jesús, sols que ho intentem serem prefectes com ho és el Pare del cel. 

No voldria acabar aquesta reflexió sense un record amb gran respecte i una pregària per tots els qui són víctimes de tantes formes de violència. I encara una pregària per demanar a Jesús que ens ajudi a esguardar amb la seva mirada els qui obren el mal i el mal que nosaltres obrem. 

L’Eucaristia que estem celebrant és força i viàtic en el nostre itinerari per poder ser perfectes como ho és el Pare del cel. Que així sigui.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (19 de febrer de 2023)

Diumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (18 de desembre de 2022)

Isaïes 7:10-14 / Romans 1:1-7 / Mateu 1:18-24

 

Som a tocar del Nadal i en aquest darrer diumenge d’Advent les lectures que la litúrgia ens proposa evoquen una notable sorpresa davant la forma com Déu actua. La gran lliçó del Nadal és que Déu respon molt de debò, molt profundament a les esperances, expectatives i anhels humans. Però la seva manera de fer-ho, el camí que escull, sempre ens sorprèn, com va sorprendre a Josep i a Maria el projecte que Déu tenia per a ells. 

El fragment evangèlic que ens acaba de ser proclamat ens explica el naixement del Messies. Es tracta d’un relat breu, que no es perd en detalls innecessaris i el seu objectiu és narrar-nos la intervenció definitiva de Déu en la història de la humanitat en la persona de Jesús, és a dir, Déu s’ha fet un de nosaltres. Una vegada més la seva intervenció fuig del que és acceptat com a “normal”. Maria, la seva mare, que tenia una promesa de matrimoni amb Josep, un descendent de la família reial de David, l’havia concebut per obra de l’Esperit Sant. 

Josep i Maria, per raó de la promesa de matrimoni eren considerats davant els seus contemporanis i davant Déu marit i muller, per això no es difícil imaginar-nos la sorpresa i l’estat d’ànim d’aquell jove que esperava amb il·lusió el moment de compartir amb la seva esposa una llar i una família. Davant aquesta situació que li resultà del tot incomprensible, essent un home bo, pensava de quina manera podia resoldre la situació sense que tingués cap conseqüència desfavorable per aquella que ell estimava de tot cor.

Un cop presa la decisió de separar-se de Maria, Déu es revela a Josep en el silenci de la nit per revelar-li el significat del que ha succeït. En el somni, l’àngel es dirigeix a Josep de forma solemne i l’anomena fill de David. Llevat d’aquest cas, només a Jesús se li atribueix aquest tractament. ¿Per què l’àngel l’anomena fill de David? Perquè tot el que li ha de comunicar només pot sentir-ho com a fill del rei David, ja que aquesta serà la clau que li aclarirà el sentit de tots els fets i de totes les paraules que vindran. Contràriament al que es podia pensar, el Messies descendent David no apareixerà enmig de les institucions de Jerusalem, sinó que sorgirà del rebrot més feble del gran rei, perquè la força de la salvació no es troba en els grans palaus sinó en l’amor senzill i ple que es pot viure a la casa d’un fuster.

El missatger de Déu parla clarament: Maria, la seva esposa ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant i cal que Josep la prengui a casa seva i quan neixi el noi li ha de posar el nom de Jesús. La imposició del nom era un dret del pare que indicava clarament el reconeixement de la seva paternitat damunt de l’infant acabat de néixer.

A la Bíblia, quan se’ns parla de somnis i d’àngels que porten missatges, acostumen a voler-nos parlar de descobertes profundes, de trobament interior amb Déu que mostra el seu camí, allò que espera de cadascú. Josep, en la foscor, en la perplexitat i la tristesa d’aquella situació que mai no hauria imaginat, entén la crida que Déu li fa. Per això un cop s’hagué despertat, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, va prendre Maria a casa seva amb tot el misteri de la seva maternitat. La pren junt amb el fill que arribarà al món tot demostrant d’aquesta manera las seva disponibilitat a allò que Déu li demanava. 

La proposta que Déu li fa canvia radicalment la seva vida com a home i com a creient. D’ara endavant la seva existència ja no serà com ell l’havia pogut preveure. La seva vida serà com Déu la volia. La vida sencera de Josep, el just, va quedar desestabilitzada a partir d’aquest moment perquè, igual com Moisès davant l’esbarzer incandescent, ha estat invitat a acostar-se al misteri de Déu fet home.

Germans, com dèiem a l’inici, estem a punt d’acabar el temps d’Advent, però encara avui, Déu ens ha adreçat a cadascun de nosaltres el seu anunci, a cadascun ens envia el seu àngel, sota signes i mediacions ben diverses i inesperades. També a nosaltres, avui, ens diu que amb la força de l’Esperit Sant són possibles aquelles coses que tenim per impossibles. Per això, ens podríem preguntar: ¿sé crear en el meu interior i en l’ambient on visc el clima adequat perquè Déu s’hi pugui fer present? ¿Confio prou en el Senyor? ¿On poso la meva confiança? 

La rutina i la mateixa experiència del que ens costa estimar als altres, de perdonar, de recomençar una relació feble, de dialogar, de ser magnànims, de treballar per la pau, de moure’ns pels qui ho necessiten, … ens poden fer desconfiar de nosaltres mateixos i de la possibilitat de canvi. Els mots claus, però, per no caure en la desconfiança són: “No tinguis por”. L’Eucaristia és el memorial de la confiança de Déu en nosaltres.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Diumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (25 de setembre de 2022)

Amós 6:1a.4-7 / 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31

 

 

Benvolguts germans i germanes,

La paràbola que ens acaba de proclamar el diaca ens situa davant una escena que ens trasbalsa perquè concentra en una imatge la realitat present del nostre món: l’abisme entre els rics i els pobres. Com bé sabem existeixen i coexisteixen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits i existeix també el malbaratament desproporcionat davant la misèria dels altres.

La paràbola d’avui comença presentant els dos personatges principals, però el pobre es el que és descrit amb més precisió. Es tracta d’un home que es deia Llàtzer que es troba en una situació desesperada. És un pobre pidolaire que a més està malalt, es a dir, que tenia damunt seu totes les desgràcies. No és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i que és presentat amb una història personal de pobresa i de malaltia. La seva presència vora al portal era com si fos invisible per aquell home ric.

La paràbola ens mostra de manera molt crua les contradiccions amb que es troba l’home ric. Al contrari de Llàtzer ni tant sol té nom, és qualificat o conegut com un home ric, que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. El seu vestir i els seus banquets posen en evidència el seu afany pel diner, per la vanitat i per la supèrbia que li enfosquien la vista fins al punt de no adonar-se que un pobre estava assegut als seus peus.

Els dos personatges tot hi trobar-se en unes condicions diametralment oposades el relat els posa en relació. D’una banda el pobre demana ajut al ric, i no l’obté. D’altra banda, al final dels seus dies, tot hi haver-lo menystingut és l’home ric que demana que Llàtzer li mulli la llengua amb la punta del seu dit.

El problema, però, que planteja la paràbola va molt més enllà de la gran riquesa o l’extrema misèria, perquè hi ha homes i dones que viuen de manera exemplar i solidaria els avantatges de la seva situació econòmica i també hi ha homes i dones que amb molt pocs recursos viuen atents a la realitat d’altres pobres com ells.

Quin és doncs, el significat d’aquesta paràbola? En primer lloc hem de dir que el relat no pretén dir com serà la vida després de la mort, com tampoc és una promesa – sedant pels pobres de tota mena de tenir un final feliç a una vida dissortada i plena de dificultats, com a compensació de les desgràcies viscudes i ni molt menys una invitació a la resignació dels pobres en benefici del status quo dels rics.

De manera plàstica l’evangelista sant Lluc ens diu que el pobre va morir i va ser portat pels àngels portat pels àngels fins al sí d’Abraham, mentre que el ric senzillament va ser sepultat. Les dues situacions podrien portar-nos a una conclusió precipitada, contraposant el bé al mal. El problema no són les riqueses sinó la buidor del cor del ric, ja que com he dit fa un moment hi ha homes i dones, molts d’ells els anomenem sants i santes que han viscut el seu seguiment de Jesús compartint els seus béns, com també sabem que hi ha homes i dones que tot i disposar de grans o poques riqueses viuen amb el cor endurit i tancats a qualsevol realitat de sofriment.

La paràbola, com tot ensenyament de Jesús, és pel temps present, que és l’únic que tenim per viure i fer l’experiència de fills de Déu. Per això, com a conclusió d’aquesta reflexió i conscient de que la Paraula de Déu ha de ser llegida i viscuda sempre en primera persona del singular, cal que no ens quedem sols en el tema de les riqueses, de si tenim més o menys plenes les butxaques, sinó que ens cal anar fins el fons del cor i contemplar la buidor que hi ha quan aquest no es habitat per l’amor i la donació per més o menys béns materials que puguem tenir.

L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida sols té sentit quan és donada, i no caiguem en la trampa de justificar els nostres tancaments dient que no podem donar res perquè no tenim res, ja que tenim la riquesa més gran que hi pugui haver i que és la possibilitat d’estimar com Déu ens estima, conscients que estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida.

Finalment, la paràbola ens ofereix un gran ensenyament i és el de fer-nos adonar que l’altre és un do per a mi. La veritable i justa relació amb les persones consisteix en reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, que sovint es presenta ple de nafres o malalties, tant si té diners com si no en té, és sempre una crida a la conversió. Per això la paràbola que avui ens ha estat proclamada és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona es sempre un do.

També avui, nosaltres podem caure en el mateix pecat d’aquell home ric i que consisteix en oblidar-nos de qui em necessita. El nostre allunyament o la nostra proximitat amb Déu sols mesuren en com ens apropem o ens allunyem dels altres.

La Paraula que avui ens ha estat proclamada és una força viva capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu.

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Diumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de juliol de 2022)

Deuteronomi 30:10-14 / Colossencs 1:15-20 / Lluc 10:25-37

 

Benvolguts germans i germanes,

La litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens ofereix per a la nostra contemplació i pregària la paràbola del Bon samarità, que com tota paràbola té una ambientació dramàtic, en aquest cas ben evident, i un nucli central, que és el més important: Déu mateix i el seu Regne. 

En el relat d’avui, ens trobem, en primer lloc, amb un mestre de la Llei la intenció del qual és posar Jesús a prova amb una pregunta sobre el què ha de fer per tenir la vida eterna. Tractant-se d’una pregunta trampa Jesús es limita a demanar-li què hi ha escrit a la Llei, ja que essent-ne un mestre ho sabia perfectament. Li diu: a la Llei hi ha escrit “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. La resposta agrada a Jesús i li demana d’anar més enllà: “has respost bé: fes-ho així i viuràs”. 

La invitació de posar en pràctica el que hi ha escrit a la Llei no el degué convèncer massa ja que o no sabia com fer-ho o intuïa que es tractava de quelcom seriós que l’obligava a un canvi radical en la seva vida. Per això, el mateix evangelista ens diu que amb ganes de justificar-se, preguntà de nou: “I per a mi qui són aquests altres?”

Jesús davant aquesta insistència li explica una paràbola que canvia el significat de les seves preguntes, com anirem veient al llarg d’aquesta reflexió.

En la resposta parabòlica de Jesús veiem com un home baixava de Jerusalem a Jericó, un trajecte no fàcil en aquell temps i més si hom el feia sol. En un moment determinat del trajecte aquest home, de qui no se’ns diu en cap moment ni el nom, ni si era jueu, pagà o samarità caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort, és a dir, l’abandonaren a la seva dissort. 

Sense cap introducció apareixen casualment, baixant pel mateix, camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita que també va passar de llarg per l’altra banda.

L’actitud del sacerdot i del levita fan néixer la indignació als lectors de la paràbola. I és normal. Davant la injustícia o les actituds poc nobles ens indignem. I fem bé de fer-ho. Però en contemplar un text evangèlic no hem d’oblidar que l’Escriptura no parla mai en tercera persona del singular sinó que cadascú de nosaltres pot posar el seu nom al damunt o sota de les actituds de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, també en el dels anònims sacerdot i levita d’aquest relat. En aquest punt, cadascú ha de mirar de veure com el seu nom, la seva història, troba un reflex en la mateixa Paraula de Déu que és l’Escriptura, sabent però que Déu és l’únic que coneix amb nitidesa la vida de cadascú, és a dir, tal i com Ell l’ha creada. I això ens dóna confiança en la defallença.

Continuant amb la reflexió de la paràbola, un samarità que viatjava per aquell indret, suposem que casualment al igual que ho feien el sacerdot i el levita, quan arribà el veié, se’n compadí i se li va acostar. 

Veure’l, compadir-se’n, acostar-se-li, tres realitats curulles d’humanitat. Per això, penso que podem dir que no hi ha humanitat sense compassió, essent aquesta la menys “sentimental” dels sentiments, ja que aturar-se i acostar-se a la realitat que hom ha vist de l’altre demana un procés per anar creant en el propi cor unes actituds que fan estar atents a la realitat dels qui pateixen. Ben segur que aquell anònim samarità fill d’un poble considerat pels jueus com a persones hostils, menyspreables, que no participaven del culte del temple de Jerusalem, on precisament el sacerdot i el levita exercien el seu ofici havia anat treballant en el seu interior les actituds profundes que es desprenen de la Llei, és a dir, estimar el Senyor, amb tot el cor i els altres com a un mateix

El samarità, va encara més enllà. No sabent si era viu o mort el toca, tot embenant-li les ferides després d’haver-les-hi amorosit. Si el ferit era ja mort, el samarità tocant-lo esdevenia un home impur. Per això impressiona com l’evangelista no esquiva la pregunta del mestre de la Llei, com tampoc la va esquivar Jesús, sinó que li ofereix i ens ofereix a nosaltres la concreció fàctica i pràctica del Decàleg indicant, l’un darrera l’altre, deu verbs per descriure el pla d’amor de Déu: veure, compadir-se, acostar-se, amorosir, embenar, carregar, portar, tenir cura i tornar, per si encara es necessita quelcom. 

Jesús canvia la pregunta del mestre de la Llei: qui és el meu proïsme. La pregunta de Jesús és una altra: qui es va fer proïsme. Per això, els seguidors de Jesús es pregunten: qui em necessita? En principi el proïsme no l’elegim, molt sovint se’ns imposa, ens el trobem en els múltiples camins de la vida. Certament, podem tancar els ulles per no veure’l, però no per això la seva pobresa, la seva misèria, les seves ferides deixaran de mirar-nos.

En començar aquesta reflexió deia que tota paràbola conté un nucli central, imperceptible a voltes, que és Déu mateix i el seu Regne. ¿No us sembla que aquest Déu que sols pot estimar és el qui constantment ens veu, es compadeix, s’acosta, amoroseix, embena les nostres nafres, se’ns carrega a l’espatlla com el bon pastor, ens porta, té cura de nosaltres i torna, sempre, insistentment, indefallentment, per si encara ens convé alguna cosa per tal que no ens apartem d’Ell?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Diumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)

Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans. 

El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.

Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:  deixeble-mestre, com una unitat;  germà i bondat.

Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.

El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.

En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.

Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.

Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.

Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Diumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de desembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Hebreus 10:5-10 / Lluc 1:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar el text evangèlic conegut amb el nom de “la visitació”, que en el conjunt de l’evangeli segons sant Lluc està precedit pel relat de l’anunci de l’àngel Gabriel a Maria de la seva maternitat per obra de l’Esperit Sant. Remarco això, a l’inici d’aquesta reflexió, perquè és important no deslligar els dos textos. 

En la anunciació, Gabriel, el missatger de Déu, és enviat a una noia de Natzaret, anomenada Maria, per fer-li saber que ha trobat gràcia als ulls de Déu i que Aquest l’ha escollida per ser mare del Fill de l’Altíssim. La disposició de Maria per acollir aquesta crida ens la fa veure com una dona que viu oberta i atenta de forma incondicional a la Paraula de Déu, que en aquesta ocasió li és adreçada directament. 

Un cop l’àngel es retira per tal que el misteri de la presència de l’Esperit en Maria es realitzi en el silenci i en la intimitat, Maria, s’aixeca decidida i se’n va a la muntanya de Judà, a casa de la seva cosina Elisabet, una dona ja molt gran, que també com ella esperava un fill. 

Dit això, convé que ens fixem en un primer aspecte molt important: sempre que escoltem la Paraula de Déu, sempre que fem una estona de pregària, sempre que participem en la celebració de l’Eucaristia o d’altres sagraments, no podem quedar-nos aturats, impassibles, a casa nostra o tancats en les pròpies seguretats o pors. La Paraula de Déu, que és Bona Notícia en tota ocasió, ens empeny a ser-ho també nosaltres per aquells que viuen marcats per la necessitat o per la tragèdia. Maria deixant de banda la seva seguretat i no contemplant-se a si mateixa, surt decidida cap a Judea per mirar de ser un ajut i una companyia per a la seva cosina. Maria ens apareix com la dona de la caritat, la dona missionera. Per això no és gens estrany, que en trobar-se les dues mares, esclati per part d’ambdues un cant d’acció de gràcies, que fa saltar d’entusiasme l’infant que Elisabet porta a les entranyes.

“Tant bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”, cridà Elisabet plena de goig. La presència de Déu en la nostra vida, tal com Maria el portava en el seu si, i també en la vida dels altres és font de joia, ja que Déu és el veritable origen i la plenitud de la nostra alegria. Per això us invito a preguntar-nos: ¿Què irradio al meu entorn: pau, joia, serenor, confiança o, per contrari,  desori, mal humor, desconfiança, neguit, etc.? 

Per irradiar alegria vertadera, tal i com ens convidava la litúrgia del passat diumenge, cal que siguem capaços, com Maria, d’acollir amb fe el Senyor, dins el nostre cor, no oblidant mai, que la joia veritable va íntimament lligada a l’esperit de servei. Maria era plenament feliç, com tota mare que espera un fill, però això no li fou cap obstacle, ni durant l’embaràs ni després, per tal de fer feliços els qui l’envoltaven. Entre aquests també hi som cadascun de nosaltres, ja que Ella ha esdevingut la mare de tots els creients.

“Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” continuà dient Elisabet fent un elogi de la fe de Maria, que sens dubte va ser molt gran.

La grandesa de fe de Maria no exclou que visqués amb desconcert i sense entendre moltes de les coses que li van succeir a ella mateixa o al seu Fill Jesús. Malgrat tot Maria va confiar sempre en el Senyor i aquesta fou la clau de volta de la seva fe, de la seva disponibilitat, del seu si incondicional i per sempre. Per això, tot el que el Senyor li va prometre es va complir. Promesa que tingué la seva plenitud al peu de la creu i en l’albada lluminosa del matí de Pasqua.

Germans i germanes, l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció de Jesús, és per a nosaltres l’acompliment de la promesa que Déu ens ha fet a cadascú de nosaltres i que ens ha renovat, com cada any, en aquest Advent, que ja toca al seu final.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Diumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (17 d’octubre de 2021)

Isaïes 53:10-11 / Hebreus 4:14-16 / Marc 10:35-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text que ens acaba de proclamar el diaca ens presenta dues situacions contraposades. La primera situació és doble: d’una banda la petició que Jaume i Joan, els fills del Zebedeu, fan a Jesús per ocupar la seva dreta i de la seva esquerra quan serà glorificat; i d’altra banda, la indignació que suscita en els altres deixebles la petició dels dos germans. 

La segona situació, és la resposta de Jesús a la petició que li han fet, una resposta paradoxal, ja que no sols assegura als germans que beuran el calze que ell ha de beure, sinó que manifesta explícitament quin és el sentit últim de la seva vida: “el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”. 

Habitualment, en escoltar aquestes paraules de Jesús, pensem fàcilment en la seva donació en la creu i oblidem que tota la seva vida va ser lliurament i servei. En realitat, la mort de Jesús, no fou sinó la culminació del seu “desviure’s” constant. Dia rere dia, va donar tot el que tenia: les seves forces, la seves energies, el seu temps, la seva esperança, el seu amor. 

Per això podem dir, sense cap mena de dubte que el centre de la Paraula de Déu d’aquest diumenge és un terme arriscat i que té poca premsa avui i sempre. El concepte és: servir, ser servidor. Verb i substantiu que xoquen amb el desig de sobresortir i de dominar, propis de la fragilitat del cor humà. 

La primera lectura, del profeta Isaïes, començava així: “El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Jesús mateix a l’evangeli explicita el sentit de la seva missió. Recordem-ho de nou: “el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Amb aquestes paraules, ens ha donat la definició més bella que es pugui donar de Déu i d’ell, de Déu, només en sabem el que hem vist i sentit per part de Jesús. Déu és aquell que contínuament ve a l’encontre de l’home, i ve com el nostre servidor, com aquell que dóna la vida. En paraules d’un teòleg italià, el P. Ermes Ronchi, “Déu és el qui ve, el qui estima i el qui serveix l’home” .

Jesús afronta directament el contingut de la petició i també de la reacció de la resta de deixebles, ja que uns i altres, tots, ben segur, volien ser els primers encara que els qui ho manifestaren fossin els dos germans. I els diu: “qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots”. 

Aquesta explicació de Jesús sobre el que significa ser els primers trobarà la seva concreció en el rentament dels peus, abans del sopar pasqual. Déu no té trons, sinó que es cenyeix una tovallola i s’agenolla davant de cadascun de nosaltres, com ho feu amb els deixebles, per rentar-nos els peus. És des d’aquesta posició, des de baix, que Jesús renta i embena les ferides que l’home de tots els temps té / tenim en els peus que tant sovint estan cansat i plens de nafres a causa de les dificultats per fressar els múltiples i a voltes difícils camins de la vida. Estar per damunt allunya i distancia, en canvi Déu ocupa la màxima proximitat, posar-se als peus dels qui estima entranyablement, és a dir, de tots sense excepció. 

Encara, segons la lògica de l’Evangeli, seure a la dreta o a l’esquerra de Jesús significa ocupar també dos llocs en el Golgota, en el Calvari, és a dir seguir Jesús en tots i cadascun dels moments de la seva, tant en aquells moments en que es manifesta com la veu Déu obrant prodigis i miracles, com quan es troba absolutament desarmats en la creu. Ser a la seva dreta o a la seva esquerra voldrà dir també beure el calze del qui estima primer, del qui estima sense condicions ni càlculs. En la creu trobem l’explicitació del amor fet servei fins al final. Per això, Déu l’ha ressuscitat com confiem ens ressuscitarà a nosaltres.

Germans i germanes, Déu és el sembrador incansable de les nostres vides, les enriqueix amb força, paciència, coratge, llibertat, perquè també nosaltres, com ell, esdevinguem servidors de la vida. Començant pels qui tenim més a prop. I aquest és el gran títol d’honor que tindran els deixebles: “vine  servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor” (Mt 25, 23).

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Diumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de juny de 2021)

Saviesa 1:13-15; 2:23-24  /  2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5,21-43

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca, ens presenta dues situacions de mort. La primera fa referència a una dona que tenies pèrdues de sang. La seva situació era dramàtica, ja que amb les hemorràgies no sols se li escapava la “vida”, sinó que a més aquesta malaltia era causa d’impuresa i per tant quedava exclosa del poble com si fos morta de debò. La segona situació de mort és la d’una noia jove, la filla de Jaire, un dels caps de la sinagoga.

Davant el misteri de la mort, els homes de tots els temps, o bé amaguem el cap o bé fem servir expressions i actituds que denoten la basarda i la por que ens fa parlar-ne. L’èxit fàcil, les aparences, el triomf, el desig d’una eterna joventut, …, són cortines de fum que dissimulen la certesa que hem de morir. El relat d’avui, en canvi, ens ajuda a saber quines són les actituds de Jesús davant la malaltia i la mort i, com a contrapunt, ens ajuda a nosaltres a no amagar el cap sota l’ala ni a caure en respostes fàcils a un misteri que no té res de fàcil, ja que la dificultat més gran que tenim per parlar de la mort és que molt sovint no sabem com parlar de la vida.

Jesús davant la crua realitat de la malaltia i la mort, no parla, en el sentit de fer cap discurs de caire moral ni teològic, sinó que Jesús actua. És a dir, Ell que ho podia fer, cura i ressuscita. La salut o la vida recuperades, retornen l’home a la situació original volguda per Déu, que és sempre que l’home visqui, tal i com ens ha recordat el Llibre de la Saviesa que hem proclamant a la primera lectura: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort”.

Nosaltres no tenim el poder de fer miracles com Jesús, però això no ens eximeix de mirar de concretar aquesta lliçó evangèlica d’avui en les nostres vides. 

Seguint l’exemple de Jesús no es tracta tant de parlar com d’actuar, ja que davant el sofriment i la mort l’excés de paraules esdevé superficialitat i banalitat. I actuar, com? Fent l’intent de comunicar vida als qui més la necessiten, és a dir, fent gestos, creant en el nostre interior actituds que engendrin vida. I això es concreta en coses tan senzilles, però tan difícils a vegades, com fer companyia, ser-hi per si em necessiten, atenent amb estimació, ajudant en tot el que necessiten els qui passen per una malaltia o viuen la mort d’un ésser estimat, … i un llarg etcètera que cadascú pot completar. Es el que molts han fet en aquest temps de pandèmia que encara vivim i que molts continuen fent davant el sofriment d’altres pandèmies com son la fam, la misèria, la immigració forçada,… És aquesta manera d’actuar la que ens ajuda a superar la dificultat de parlar sobre la vida i el seu sentit, ja que Jesús va estimar tant la vida que la va donar per a tots, sense excepció. Per això, ell és el Vivent.

Certament el que acabo de dir no és conseqüència del poder d’obrar miracles que no tenim, però si que és conseqüència del poder d’estimar, ja que sense ell no serveix per a res fer miracles, com ens ha recordat també l’autor del Llibre de la Saviesa quan ens deia: el reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. 

No sé si fent-se ressò d’aquest fragment, el P. Miquel Estradé escrivia: “tota vida és marcada per un començament i un acabament, dos dies més densos que tots els altres, dos dies paral·lels en el fet que el naixement és emmarcat per tota una vida al davant i un amor al darrere, mentre que la mort té tota una vida darrere i un amor infinit al davant”, l’amor per tant és la clau que ens permet acostar-nos a la realitat definitiva del misteri de la vida i del misteri de la mort.

Déu és font d’amor, creador de vida i està al costat dels qui pateixen. Aquesta fe que nosaltres hem rebut de Jesucrist, és el que renovem i celebrem ara en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Diumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (24 de gener de 2021)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes,

A l’evangeli que acabem de proclamar trobem Jesús a l’inici del seu ministeri a Galilea un cop Joan Baptista havia estat empresonat. Sant Marc, situa el contingut de la missió amb una afirmació rotunda per part de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”, és a dir, la presència de Jesús comporta un temps nou en el qual el Regne de Déu ja és a tocar. Es tracta de l’inici d’un temps nou que perdura fins avui i que fa possible que Déu regni sobre cadascun de nosaltres. És una crida constant, una vocació constant, per viure atents a la veu de Déu tot deixant entrar en el propi cor el seu misteri.

En el mateix text, l’evangelista ens fa veure que la manera més adequada de concretar la conversió i el creure consisteix a seguir a Jesús. Per això ha vinculat l’anunci de la Bona Noticia amb la vocació dels primers deixebles. Tot passant vora el llac de Galilea, Jesús va veure un grup de pescadors ocupats en la seva feina quotidiana. Parlant des de la lògica no deixa de sorprendre’ns que tant Simó i Andreu com Jaume i Joan, deixant el que estaven fent, responguin de manera tan radical a la crida d’un desconegut. Però l’evangelista no pretén narrar-nos la cronologia d’uns fets, ni tan sols d’un diàleg sinó que intenta reflectir els trets essencial del que significa ser deixeble de Jesús, més enllà de les circumstàncies concretes en què aquest es dugui a terme. Els quatre pescadors són cridats simplement a fiar-se i posar-se en marxa.

Tots nosaltres, amb les nostres qualitats, coneixements, costums i forma de vida… som cridats constantment per Jesús a qui veiem o intuïm al voltant dels múltiples llacs de Galilea de les nostres vides. Ell hi és present de maneres ben diverses i vol convertir la nostra activitat quotidiana en una nova manera de fer: continuar pescant, però amb Ell. Vol que el seguim i molt sovint ens demanarà que tornem mar endins per calar de nou les xarxes. Aquesta és la nostra conversió: fer de la nostra vida quotidiana una bona notícia.

Per tant, convertir-se per creure en l’evangeli i respondre a la crida que Jesús ens fa contínuament consisteix en girar-se vers on hi ha la llum. Sovint confonem la conversió amb pràctiques ascètiques o morals. I no és això solament. Es tracta de fer l’esforç per girar-nos vers la veritable llum. La conversió troba el seu sentit en Jesús mateix que es defineix com la Llum del món. Per admirable que sigui la reacció i la resposta d’aquells pescadors, el personatge principal de la crida és Jesús.

En aquest temps de pandèmia que estem vivint amb les conseqüències que comporta per a tantes persones i pobles, m’adono que les paraules de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” i així com la crida a seguir-lo que féu als primers deixebles, prenen un relleu particular. I el prenen perquè la pandèmia ens ha agafat desprevinguts com segurament va agafar desprevinguts Simó, Andreu, Jaume i Joan, la crida que Jesús els va fer a seguir-lo.

També, avui, en aquest present, complex i ple de sofriment de tota mena, la veu de Jesús ressona igual que vora del llac de Galilea: seguiu-me! Seguint-lo podrem convertir la nostra manera d’esguardar els altres, d’esguardar-nos a nosaltres mateixos, d’esguardar Déu. Els primeres deixebles simplement s’aixecaren i se’n anaren amb ell, sense fer-li cap pregunta. No serà que avui també cadascú de nosaltres ens hem d’aixecar i simplement fer-li confiança? I sabem per experiència aliena o pròpia que costa molt.

Per il·lustrar el que acabo de dir ens pot ajudar el testimoni d’Etty Hillesum, la jove jueva que va morir als 29 anys a la cambra de gas d’Auschwitz (30 de novembre de 1943). En el seu diari que havia continuat escrivint fins i tot en el camp de concentració va escriure: “Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’enviï, i estic disposada a testificar, en cada situació fins a la mort, que la vida és bonica, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra que tot hagi arribat fins aquest punt” (es referia a la barbàrie nazi). I continuava escrivint: “interiorment em sento en pau. Dintre meu hi ha una confiança en Déu que al principi gairebé em feia por per la forma con anava creixent, però ara em pertany. I ara a treballar”.

El sofriment i la dissort la portaren a pregar així: “estimo tant al proïsme perquè en cada persona estimo un bocí de tu, oh Déu. Et busco per tot arreu en els essers humans. Intento desenterrar-te del cors dels altres”.

No és això un model de conversió que ens pot ajudar i esperonar a viure el nostre compromís cristià en aquest temps de pandèmia? Que ens hi ajudi Déu mateix.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut  nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.

Abadia de MontserratDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (17 maig 2020)

Fets dels Apòstols 8:5-8,14-17 – 1 Pere 3:15-18 Joan 14:15-21

 

Benvolguts germans i germanes,

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar, cal situar-lo en el discurs que Jesús fa en el darrer sopar. Els seus deixebles intueixen que al cap de molt poc temps els serà pres i Jesús els parla amb una tendresa especial. Abans de deixar-los, els vol fer veure com podran viure units a Ell, fins i tot després de la seva mort. Per això els assegura que “no els deixarà orfes ni desemparats”. Els enviarà el seu Esperit i Ell mateix, Crist Jesús, no els abandonarà: “Vosaltres em veureu i viureu, perquè jo segueixo vivint”.

No s’han de sentir mai sols. Jesús els parla d’una presència nova que els envoltarà i els farà viure, ja que els arribarà fins al més íntim del seu ésser. No els oblidarà. Vindrà i s’estarà amb ells. Jesús ja no podrà ser vist amb la llum d’aquest món, però podrà ser captat pels seus seguidors amb els ulls de la fe.

Sí, l’Esperit Sant ens fa veure i sentir a Jesús viu on el món no el pot veure ni entendre. Ens dóna la força per perseverar, el coratge i l’audàcia de creure en les paraules de Crist, i sobretot, l’obertura interior per descobrir que en el més profund del nostre cor, el Pare mateix, atret pel Fill, ve a fer de nosaltres la seva llar.

Però en aquest discurs Jesús també els demana que l’estimin i que compleixin els seus ensenyaments, el seu estil d’obrar: “si m’estimeu, guardareu els meus manaments”, diu. Celebrar la Pasqua és quelcom més que alegrar-nos per la Resurrecció de Jesús. La Pasqua la celebrarem bé si es nota que anem entrant en aquesta comunió de mentalitat, d’estil d’actuació amb Crist, el Ressuscitat. I això no només a l’Eucaristia, en la nostra pregària, sinó també a la nostra vida quotidiana.

La Pasqua ha de notar-se a la nostra conducta, en la nostra forma d’actuar en el món. Tanmateix les dificultats, la tristesa, el descoratjament, ens poden aclaparar i fer-nos oblidar de la presència de Déu en la nostra vida personal o comunitària. Necessitem pau, ànims i alegria, però només des de la convicció de la presència viva de Crist Ressuscitat i del seu Esperit podrem trobar la clau de la serenitat interior per seguir caminant i treballant.

A l’oració col·lecta d’avui hem demanat a Déu que “Els misteris que estem recordant transformin la nostra vida i es manifestin sempre en les nostres obres”. En la postcomunió, de nou, demanarem que, ja que “la resurrecció de Crist ens ha fet renéixer a la vida eterna”, Déu ens ajudi a que es noti en la nostra vida que estem plens d’aquesta Pasqua.

Jesús coneix bé les nostres dificultats i els nostres límits en l’amor; també sap bé que els nostres cors no poden trobar pau i alegria sense estimar i ser estimats. En tenim prou amb ser fidels a la seva paraula per a que puguem ser introduïts en un torrent d’amor infinitament més gran que nosaltres mateixos. Nosaltres que no sabem estimar, som fets partícips del Déu de l’amor, capaços d’estimar com Déu estima, és a dir, lliurament i desbordant alegria!

Per això, en la segona lectura, Sant Pere ens insta a estar sempre a punt per “donar compte de l’esperança que hi ha en nosaltres”. Aquesta esperança és la vida mateixa de Déu Tri, és la seguretat que el Pare que habita en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant continua incessantment enviant-nos el seu Fill per transformar-nos a la seva imatge.

Germans i germanes,

Avui, especialment en aquests temps difícils, com en els temps dels apòstols, se’ns demana de ser testimonis d’esperança i de solidaritat per a incidir eficaçment en moltes situacions complexes que cada dia se’ns presenten. Donaran raó de la nostra esperança una paraula d’alè, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. Trobar l’equilibri entre la vida interior i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar als altres a viure amb la mateixa confiança que ens mou a fer-ho a nosaltres. Seran, sobretot, raó de l’esperança que hem posat en Déu i que ens projecta vers la Vida que ens promet.

Que aquesta Eucaristia ens ajudi a fer-nos conscients que Jesús ens acompanya en el nostre camí, ens fa participar de la Vida que és Ell mateix i ens invita a ser els seus testimonis.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Diumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 maig 2020)

Fets dels Apòstols 6:1-7 – 1 Pere 2:4-9 Joan 14:1-12

 

Benvolguts germans i germanes,

En aquest cinquè diumenge de Pasqua el context de l’evangeli de sant Joan que acabem de proclamar és el discurs de comiat de Jesús en acabar el sopar pasqual amb els seus deixebles. L’ambient al final de l’àpat era d’inquietud ja que el Mestre havia anunciat que un dels qui menjava amb ell a taula el trairia, i que un altre, el negaria tres vegades abans no cantés el gall. Més encara, Jesús els havia parlat clarament de la seva partença i del seu final com mai ho havia fet fins aquell moment.

La tensió que es palpava comportava pels onze que havien quedat a la sala, quan Judes hagué sortit,  un desassossec que portà  Jesús a dir-los que els seus cors s’asserenin i per això els demana que facin un pas important que ben segur no s’esperaven, per poder treure’s o per viure de manera diferent l’angoixa que tenien: els demana que creguin en Déu, que creguin en ell, és a dir, els demana un gest de confiança. I no és fàcil fer aquests gestos de confiança en situacions semblants.

Per això no és gens estrany la reacció dels deixebles que s’expressa per mitjà de les intervencions de Tomàs i de Felip.

Pel que ens en diu l’evangeli d’avui com el del relat de l’aparició de Jesús ressuscitat, és fàcil imaginar que Tomàs era un home pràctic, realista, que volia veure i tocar per creure. Per això veu poc clar, poc concret i precís allò que Jesús diu sobre on va i el camí que hi condueix. I per això confessa clarament el seu desconcert: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, ¿com podem saber quin camí hi porta?

La pregunta de Tomàs és de gran actualitat per a nosaltres, per a la societat del nostre temps, un temps i uns homes i dones marcats, més del que ens pensem, pel realisme i la concreció. Dit en altres paraules, desconfiem del que no es pot experimentar i comprovar. Però ha estat necessària la pandèmia del covid-19 per adonar-nos que les previsions s’han esfondrat i que ha calgut un canvi de registre tant a nivell personal com a nivell social i també a nivell creient. Són molts els qui avui es pregunten quins camins s’obriran o caldrà obrir de cara a recuperar, si és que ha de ser així, el ritme que hem viscut fins a l’aparició del coronavirus. O potser ens caldrà dir com Tomàs: no sabem pas on anem.

No seria just pensar  que la pregunta de Tomàs ¿quin és el camí? és una pregunta retòrica. Tot el contrari, és una pregunta important que com he dit neix del desconcert que ell vivia en el seu interior, al igual que els altres. I si la pregunta és important molt més ho és la resposta perquè no pot ser més concreta i precisa:  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Es tracta d’un camí ben definit: una persona, un home, Jesús de Natzaret. Un camí però que té com a úniques senyals de guia: la fe, l’esperança, l’amor i la confiança. Un camí que té un objectiu: la vida. I encara, es tracta d’un camí que neix del coratge de posar-se en marxa tot caminant vers un futur, que avui i aquí comencem a crear.

I això és el que precisament proclamem i celebrem tossudament durant aquest temps de Pasqua rodejats de sofriment i d’incerteses. Al llarg d’aquests dies i amb paraules o actituds semblants a les de l’apòstol Tomàs ens hem preguntat sovint  quin camí hi ha de sortida a tot el que estem vivint. I al igual que els deixebles hem anat escoltant de paraula o a través de tants i tant serveis generosos i desinteressats, que Jesús no és un personatge admirable però mort, sinó que és vida perquè continua essent per a nosaltres el camí que es manifesta a través d’uns rostres concrets. “ Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare”. I són tants, germans i germanes, els qui en aquest temps han fet obres com les de Jesús.

En el mateix context del final de l’àpat l’apòstol Felip li demana: “Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús torna a ser clara i precisa: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.

Jesús no ens ha deixat un catàleg de respostes que ens permetin definir exactament com és Déu, ni com serà  la casa del Pare (aquest lloc on ell va). “Déu no l’ha vist mai ningú”. Perquè Déu és més del que mai nosaltres podrem dir o pensar. No el podem reduir a cap imaginació, concepte o sentiment. Però Jesús mateix ens recorda i és el que creiem que l’hem vist en ell mateix. Les seves paraules i les seves obres són les paraules i les obres de Déu. “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. Si és veritat que Déu continua essent indefinible, també és veritat que el coneixem, l’escoltem, el veiem i l’estimem en un home concret. Fent de Jesucrist la norma de vida (el camí), vivim de Déu, vivim amb Déu, i ens encaminem vers Déu.

Germanes i germans, Jesús afirma que la seva intimitat amb el Pare no és únicament un privilegi seu, sinó que és possible per a tots nosaltres que creiem en Ell. A través seu podem arribar a fer les mateixes coses que ell feia pels homes i dones del seu temps. I aquesta és una veritable bona notícia: amb les nostres vides podem ser presència de Déu per a tots els qui ens envolten, tot fent les mateixes obres que ell feia.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (10 maig 2020)