Diumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de juny de 2021)

Saviesa 1:13-15; 2:23-24  /  2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5,21-43

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca, ens presenta dues situacions de mort. La primera fa referència a una dona que tenies pèrdues de sang. La seva situació era dramàtica, ja que amb les hemorràgies no sols se li escapava la “vida”, sinó que a més aquesta malaltia era causa d’impuresa i per tant quedava exclosa del poble com si fos morta de debò. La segona situació de mort és la d’una noia jove, la filla de Jaire, un dels caps de la sinagoga.

Davant el misteri de la mort, els homes de tots els temps, o bé amaguem el cap o bé fem servir expressions i actituds que denoten la basarda i la por que ens fa parlar-ne. L’èxit fàcil, les aparences, el triomf, el desig d’una eterna joventut, …, són cortines de fum que dissimulen la certesa que hem de morir. El relat d’avui, en canvi, ens ajuda a saber quines són les actituds de Jesús davant la malaltia i la mort i, com a contrapunt, ens ajuda a nosaltres a no amagar el cap sota l’ala ni a caure en respostes fàcils a un misteri que no té res de fàcil, ja que la dificultat més gran que tenim per parlar de la mort és que molt sovint no sabem com parlar de la vida.

Jesús davant la crua realitat de la malaltia i la mort, no parla, en el sentit de fer cap discurs de caire moral ni teològic, sinó que Jesús actua. És a dir, Ell que ho podia fer, cura i ressuscita. La salut o la vida recuperades, retornen l’home a la situació original volguda per Déu, que és sempre que l’home visqui, tal i com ens ha recordat el Llibre de la Saviesa que hem proclamant a la primera lectura: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort”.

Nosaltres no tenim el poder de fer miracles com Jesús, però això no ens eximeix de mirar de concretar aquesta lliçó evangèlica d’avui en les nostres vides. 

Seguint l’exemple de Jesús no es tracta tant de parlar com d’actuar, ja que davant el sofriment i la mort l’excés de paraules esdevé superficialitat i banalitat. I actuar, com? Fent l’intent de comunicar vida als qui més la necessiten, és a dir, fent gestos, creant en el nostre interior actituds que engendrin vida. I això es concreta en coses tan senzilles, però tan difícils a vegades, com fer companyia, ser-hi per si em necessiten, atenent amb estimació, ajudant en tot el que necessiten els qui passen per una malaltia o viuen la mort d’un ésser estimat, … i un llarg etcètera que cadascú pot completar. Es el que molts han fet en aquest temps de pandèmia que encara vivim i que molts continuen fent davant el sofriment d’altres pandèmies com son la fam, la misèria, la immigració forçada,… És aquesta manera d’actuar la que ens ajuda a superar la dificultat de parlar sobre la vida i el seu sentit, ja que Jesús va estimar tant la vida que la va donar per a tots, sense excepció. Per això, ell és el Vivent.

Certament el que acabo de dir no és conseqüència del poder d’obrar miracles que no tenim, però si que és conseqüència del poder d’estimar, ja que sense ell no serveix per a res fer miracles, com ens ha recordat també l’autor del Llibre de la Saviesa quan ens deia: el reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. 

No sé si fent-se ressò d’aquest fragment, el P. Miquel Estradé escrivia: “tota vida és marcada per un començament i un acabament, dos dies més densos que tots els altres, dos dies paral·lels en el fet que el naixement és emmarcat per tota una vida al davant i un amor al darrere, mentre que la mort té tota una vida darrere i un amor infinit al davant”, l’amor per tant és la clau que ens permet acostar-nos a la realitat definitiva del misteri de la vida i del misteri de la mort.

Déu és font d’amor, creador de vida i està al costat dels qui pateixen. Aquesta fe que nosaltres hem rebut de Jesucrist, és el que renovem i celebrem ara en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Diumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (24 de gener de 2021)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes,

A l’evangeli que acabem de proclamar trobem Jesús a l’inici del seu ministeri a Galilea un cop Joan Baptista havia estat empresonat. Sant Marc, situa el contingut de la missió amb una afirmació rotunda per part de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”, és a dir, la presència de Jesús comporta un temps nou en el qual el Regne de Déu ja és a tocar. Es tracta de l’inici d’un temps nou que perdura fins avui i que fa possible que Déu regni sobre cadascun de nosaltres. És una crida constant, una vocació constant, per viure atents a la veu de Déu tot deixant entrar en el propi cor el seu misteri.

En el mateix text, l’evangelista ens fa veure que la manera més adequada de concretar la conversió i el creure consisteix a seguir a Jesús. Per això ha vinculat l’anunci de la Bona Noticia amb la vocació dels primers deixebles. Tot passant vora el llac de Galilea, Jesús va veure un grup de pescadors ocupats en la seva feina quotidiana. Parlant des de la lògica no deixa de sorprendre’ns que tant Simó i Andreu com Jaume i Joan, deixant el que estaven fent, responguin de manera tan radical a la crida d’un desconegut. Però l’evangelista no pretén narrar-nos la cronologia d’uns fets, ni tan sols d’un diàleg sinó que intenta reflectir els trets essencial del que significa ser deixeble de Jesús, més enllà de les circumstàncies concretes en què aquest es dugui a terme. Els quatre pescadors són cridats simplement a fiar-se i posar-se en marxa.

Tots nosaltres, amb les nostres qualitats, coneixements, costums i forma de vida… som cridats constantment per Jesús a qui veiem o intuïm al voltant dels múltiples llacs de Galilea de les nostres vides. Ell hi és present de maneres ben diverses i vol convertir la nostra activitat quotidiana en una nova manera de fer: continuar pescant, però amb Ell. Vol que el seguim i molt sovint ens demanarà que tornem mar endins per calar de nou les xarxes. Aquesta és la nostra conversió: fer de la nostra vida quotidiana una bona notícia.

Per tant, convertir-se per creure en l’evangeli i respondre a la crida que Jesús ens fa contínuament consisteix en girar-se vers on hi ha la llum. Sovint confonem la conversió amb pràctiques ascètiques o morals. I no és això solament. Es tracta de fer l’esforç per girar-nos vers la veritable llum. La conversió troba el seu sentit en Jesús mateix que es defineix com la Llum del món. Per admirable que sigui la reacció i la resposta d’aquells pescadors, el personatge principal de la crida és Jesús.

En aquest temps de pandèmia que estem vivint amb les conseqüències que comporta per a tantes persones i pobles, m’adono que les paraules de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” i així com la crida a seguir-lo que féu als primers deixebles, prenen un relleu particular. I el prenen perquè la pandèmia ens ha agafat desprevinguts com segurament va agafar desprevinguts Simó, Andreu, Jaume i Joan, la crida que Jesús els va fer a seguir-lo.

També, avui, en aquest present, complex i ple de sofriment de tota mena, la veu de Jesús ressona igual que vora del llac de Galilea: seguiu-me! Seguint-lo podrem convertir la nostra manera d’esguardar els altres, d’esguardar-nos a nosaltres mateixos, d’esguardar Déu. Els primeres deixebles simplement s’aixecaren i se’n anaren amb ell, sense fer-li cap pregunta. No serà que avui també cadascú de nosaltres ens hem d’aixecar i simplement fer-li confiança? I sabem per experiència aliena o pròpia que costa molt.

Per il·lustrar el que acabo de dir ens pot ajudar el testimoni d’Etty Hillesum, la jove jueva que va morir als 29 anys a la cambra de gas d’Auschwitz (30 de novembre de 1943). En el seu diari que havia continuat escrivint fins i tot en el camp de concentració va escriure: “Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’enviï, i estic disposada a testificar, en cada situació fins a la mort, que la vida és bonica, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra que tot hagi arribat fins aquest punt” (es referia a la barbàrie nazi). I continuava escrivint: “interiorment em sento en pau. Dintre meu hi ha una confiança en Déu que al principi gairebé em feia por per la forma con anava creixent, però ara em pertany. I ara a treballar”.

El sofriment i la dissort la portaren a pregar així: “estimo tant al proïsme perquè en cada persona estimo un bocí de tu, oh Déu. Et busco per tot arreu en els essers humans. Intento desenterrar-te del cors dels altres”.

No és això un model de conversió que ens pot ajudar i esperonar a viure el nostre compromís cristià en aquest temps de pandèmia? Que ens hi ajudi Déu mateix.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut  nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.

Abadia de MontserratDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (17 maig 2020)

Fets dels Apòstols 8:5-8,14-17 – 1 Pere 3:15-18 Joan 14:15-21

 

Benvolguts germans i germanes,

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar, cal situar-lo en el discurs que Jesús fa en el darrer sopar. Els seus deixebles intueixen que al cap de molt poc temps els serà pres i Jesús els parla amb una tendresa especial. Abans de deixar-los, els vol fer veure com podran viure units a Ell, fins i tot després de la seva mort. Per això els assegura que “no els deixarà orfes ni desemparats”. Els enviarà el seu Esperit i Ell mateix, Crist Jesús, no els abandonarà: “Vosaltres em veureu i viureu, perquè jo segueixo vivint”.

No s’han de sentir mai sols. Jesús els parla d’una presència nova que els envoltarà i els farà viure, ja que els arribarà fins al més íntim del seu ésser. No els oblidarà. Vindrà i s’estarà amb ells. Jesús ja no podrà ser vist amb la llum d’aquest món, però podrà ser captat pels seus seguidors amb els ulls de la fe.

Sí, l’Esperit Sant ens fa veure i sentir a Jesús viu on el món no el pot veure ni entendre. Ens dóna la força per perseverar, el coratge i l’audàcia de creure en les paraules de Crist, i sobretot, l’obertura interior per descobrir que en el més profund del nostre cor, el Pare mateix, atret pel Fill, ve a fer de nosaltres la seva llar.

Però en aquest discurs Jesús també els demana que l’estimin i que compleixin els seus ensenyaments, el seu estil d’obrar: “si m’estimeu, guardareu els meus manaments”, diu. Celebrar la Pasqua és quelcom més que alegrar-nos per la Resurrecció de Jesús. La Pasqua la celebrarem bé si es nota que anem entrant en aquesta comunió de mentalitat, d’estil d’actuació amb Crist, el Ressuscitat. I això no només a l’Eucaristia, en la nostra pregària, sinó també a la nostra vida quotidiana.

La Pasqua ha de notar-se a la nostra conducta, en la nostra forma d’actuar en el món. Tanmateix les dificultats, la tristesa, el descoratjament, ens poden aclaparar i fer-nos oblidar de la presència de Déu en la nostra vida personal o comunitària. Necessitem pau, ànims i alegria, però només des de la convicció de la presència viva de Crist Ressuscitat i del seu Esperit podrem trobar la clau de la serenitat interior per seguir caminant i treballant.

A l’oració col·lecta d’avui hem demanat a Déu que “Els misteris que estem recordant transformin la nostra vida i es manifestin sempre en les nostres obres”. En la postcomunió, de nou, demanarem que, ja que “la resurrecció de Crist ens ha fet renéixer a la vida eterna”, Déu ens ajudi a que es noti en la nostra vida que estem plens d’aquesta Pasqua.

Jesús coneix bé les nostres dificultats i els nostres límits en l’amor; també sap bé que els nostres cors no poden trobar pau i alegria sense estimar i ser estimats. En tenim prou amb ser fidels a la seva paraula per a que puguem ser introduïts en un torrent d’amor infinitament més gran que nosaltres mateixos. Nosaltres que no sabem estimar, som fets partícips del Déu de l’amor, capaços d’estimar com Déu estima, és a dir, lliurament i desbordant alegria!

Per això, en la segona lectura, Sant Pere ens insta a estar sempre a punt per “donar compte de l’esperança que hi ha en nosaltres”. Aquesta esperança és la vida mateixa de Déu Tri, és la seguretat que el Pare que habita en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant continua incessantment enviant-nos el seu Fill per transformar-nos a la seva imatge.

Germans i germanes,

Avui, especialment en aquests temps difícils, com en els temps dels apòstols, se’ns demana de ser testimonis d’esperança i de solidaritat per a incidir eficaçment en moltes situacions complexes que cada dia se’ns presenten. Donaran raó de la nostra esperança una paraula d’alè, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. Trobar l’equilibri entre la vida interior i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar als altres a viure amb la mateixa confiança que ens mou a fer-ho a nosaltres. Seran, sobretot, raó de l’esperança que hem posat en Déu i que ens projecta vers la Vida que ens promet.

Que aquesta Eucaristia ens ajudi a fer-nos conscients que Jesús ens acompanya en el nostre camí, ens fa participar de la Vida que és Ell mateix i ens invita a ser els seus testimonis.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Diumenge V de Pasqua (10 maig 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 maig 2020)

Fets dels Apòstols 6:1-7 – 1 Pere 2:4-9 Joan 14:1-12

 

Benvolguts germans i germanes,

En aquest cinquè diumenge de Pasqua el context de l’evangeli de sant Joan que acabem de proclamar és el discurs de comiat de Jesús en acabar el sopar pasqual amb els seus deixebles. L’ambient al final de l’àpat era d’inquietud ja que el Mestre havia anunciat que un dels qui menjava amb ell a taula el trairia, i que un altre, el negaria tres vegades abans no cantés el gall. Més encara, Jesús els havia parlat clarament de la seva partença i del seu final com mai ho havia fet fins aquell moment.

La tensió que es palpava comportava pels onze que havien quedat a la sala, quan Judes hagué sortit,  un desassossec que portà  Jesús a dir-los que els seus cors s’asserenin i per això els demana que facin un pas important que ben segur no s’esperaven, per poder treure’s o per viure de manera diferent l’angoixa que tenien: els demana que creguin en Déu, que creguin en ell, és a dir, els demana un gest de confiança. I no és fàcil fer aquests gestos de confiança en situacions semblants.

Per això no és gens estrany la reacció dels deixebles que s’expressa per mitjà de les intervencions de Tomàs i de Felip.

Pel que ens en diu l’evangeli d’avui com el del relat de l’aparició de Jesús ressuscitat, és fàcil imaginar que Tomàs era un home pràctic, realista, que volia veure i tocar per creure. Per això veu poc clar, poc concret i precís allò que Jesús diu sobre on va i el camí que hi condueix. I per això confessa clarament el seu desconcert: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, ¿com podem saber quin camí hi porta?

La pregunta de Tomàs és de gran actualitat per a nosaltres, per a la societat del nostre temps, un temps i uns homes i dones marcats, més del que ens pensem, pel realisme i la concreció. Dit en altres paraules, desconfiem del que no es pot experimentar i comprovar. Però ha estat necessària la pandèmia del covid-19 per adonar-nos que les previsions s’han esfondrat i que ha calgut un canvi de registre tant a nivell personal com a nivell social i també a nivell creient. Són molts els qui avui es pregunten quins camins s’obriran o caldrà obrir de cara a recuperar, si és que ha de ser així, el ritme que hem viscut fins a l’aparició del coronavirus. O potser ens caldrà dir com Tomàs: no sabem pas on anem.

No seria just pensar  que la pregunta de Tomàs ¿quin és el camí? és una pregunta retòrica. Tot el contrari, és una pregunta important que com he dit neix del desconcert que ell vivia en el seu interior, al igual que els altres. I si la pregunta és important molt més ho és la resposta perquè no pot ser més concreta i precisa:  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Es tracta d’un camí ben definit: una persona, un home, Jesús de Natzaret. Un camí però que té com a úniques senyals de guia: la fe, l’esperança, l’amor i la confiança. Un camí que té un objectiu: la vida. I encara, es tracta d’un camí que neix del coratge de posar-se en marxa tot caminant vers un futur, que avui i aquí comencem a crear.

I això és el que precisament proclamem i celebrem tossudament durant aquest temps de Pasqua rodejats de sofriment i d’incerteses. Al llarg d’aquests dies i amb paraules o actituds semblants a les de l’apòstol Tomàs ens hem preguntat sovint  quin camí hi ha de sortida a tot el que estem vivint. I al igual que els deixebles hem anat escoltant de paraula o a través de tants i tant serveis generosos i desinteressats, que Jesús no és un personatge admirable però mort, sinó que és vida perquè continua essent per a nosaltres el camí que es manifesta a través d’uns rostres concrets. “ Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare”. I són tants, germans i germanes, els qui en aquest temps han fet obres com les de Jesús.

En el mateix context del final de l’àpat l’apòstol Felip li demana: “Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús torna a ser clara i precisa: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare.

Jesús no ens ha deixat un catàleg de respostes que ens permetin definir exactament com és Déu, ni com serà  la casa del Pare (aquest lloc on ell va). “Déu no l’ha vist mai ningú”. Perquè Déu és més del que mai nosaltres podrem dir o pensar. No el podem reduir a cap imaginació, concepte o sentiment. Però Jesús mateix ens recorda i és el que creiem que l’hem vist en ell mateix. Les seves paraules i les seves obres són les paraules i les obres de Déu. “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. Si és veritat que Déu continua essent indefinible, també és veritat que el coneixem, l’escoltem, el veiem i l’estimem en un home concret. Fent de Jesucrist la norma de vida (el camí), vivim de Déu, vivim amb Déu, i ens encaminem vers Déu.

Germanes i germans, Jesús afirma que la seva intimitat amb el Pare no és únicament un privilegi seu, sinó que és possible per a tots nosaltres que creiem en Ell. A través seu podem arribar a fer les mateixes coses que ell feia pels homes i dones del seu temps. I aquesta és una veritable bona notícia: amb les nostres vides podem ser presència de Déu per a tots els qui ens envolten, tot fent les mateixes obres que ell feia.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (10 maig 2020)