Diumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (4 de febrer de 2024)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

Benvolguts germans i germanes,

El fragment evangèlic que ens ha proclamat el diaca té, entre d’altres, dos temes de fons. D’una banda el tema del mal i del sofriment que provoca la malaltia, i d’altra banda ens presenta l’esquema de com devien ser les jornades de Jesús, subratllant no tant les activitats que duia a terme, sinó fixant-se en el contingut i en el significat de les seves accions i del seu viure.

Pel que fa al primer tema, ens adonem que una de les experiències més desconcertants de la vida humana és la del sofriment que sovint s’expressa a través de la malaltia. El misteri del dolor que provoca sembla que tiri per terra qualsevol sentit que se li vulgui donar a l’existència i més aviat el que fa palès un buit que esquinça l’ànima i a voltes la vida mateixa. Aquesta és l’experiència que va fer Job i que expressava als seus amics dient-los:  “Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”. Dissortadament són molts els qui podrien o podríem identificar-nos amb aquestes paraules ja que són tants els qui viuen situacions semblants

Si en el segle XXI un mal de queixal ens pot deixar molt tocats, és fàcil imaginar les situacions que devien viure els qui estaven malalts en temps de Jesús on el coneixement sobre les patologies era molt limitat al igual que els possibles remeis o medicaments per guarir-les. Sols ens cal recordar el relat que ens reporta el mateix evangelista sant Marc (4, 25-30) d’aquella dona que tenia pèrdues de sang des de feia dotze anys i que “havia sofert molt en mans de metges, i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor”.

Llegint i rellegint els textos proclamats m’adono que ens aporten una llum que ens permet de situar el veritable centre de la qüestió. Un monjo de la nostra comunitat, mort ja fa uns anys, deia que el mal i el sofriment no existeixen sinó que el que existeixen són homes i dones, petits o grans, que pateixen. És per tant l’home i la dona malalts que són objecte de la guarició per part de Jesús que entén la seva vida com una missió al servei de la vida, de la salut, de l’esperança, del bé de tota persona.

El que acabo de dir ho trobem expressat en l’anada de Jesús a la casa de Simó on es trobà amb la sogra de Pere que estava al llit. No sé si us heu fixat, imagino que si, en un detall que ens podria passar desapercebut: li va donar la mà i la va fer llevar; la febre li desaparegué i ella mateixa el serví a la taula, és a dir, la mà de Jesús la feu apte de nou per al servei.

Els evangelistes remarquen de manera particular els gestos que Jesús tenia envers els malalts i els necessitats, és a dir, envers els qui sofrien. En diverses ocasions la mà n’esdevé la protagonista bé tocant, imposant les mans, beneint.

Per això, els cristians podem dir sense cap mena de dubte que Jesús és la mà que Déu allarga a tota persona necessitada de força, de recolzament, de companyia, de consol, de protecció,… Nosaltres al nostre torn ens cal que ens preguntem què fem de les nostres mans? com les utilitzem? a qui ajudem? Expressen la proximitat de Déu per aquells qui pateixen qualsevol mena de malaltia?

El segon tema que ens ofereix l’evangeli d’aquest diumenge ens explica el que avui en diríem la “jornada tipus” de la vida i de l’activitat de Jesús. Amb tres quadres molt breus i molt ràpids plens de dinamisme pels verbs que els construeixen, sant Marc, dibuixa els trets del rostre de Jesús, és a dir, un home que guareix, que prega i anuncia. Durant tota la jornada fins a la posta del sol Jesús és un donador de vida esdevenint així memòria de Déu pels homes i dones del seu temps i també del nostre evidentment. Durant la nit i l’albada Jesús és l’home de la recerca de Déu i és la memòria dels homes per a Déu.

En el text d’avui hi trobem encara tota una sèrie de verbs que confereixen al relat un dinamisme: sortint; se n’anà, va donar, la va fer llevar, va curar… Tot aquest dinamisme que marcava el seu dia a dia on era cercat per una multitud de gent que cercava guarició té el seu moment àlgid quan de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. La pregària és el miracle més gran del Fill de Déu, que en la solitud de la nit o de l’albada dialoga amb el Pare del cel, es troba a si mateix i troba l’acollida en el cor del Pare, com a Fill etern estimat des de sempre. Si Jesús actua així vol dir que aquests moments d’intimitat amb Déu són fonamentals i irrenunciables en la vida dels seus seguidors. Només la pregària fa que hi hagi equilibri fins i tot en bell mig del sofriment, ja que la pregària és l’espai on s’esdevé el miracle quotidià de saber-nos estimats per Déu, perquè som molt més importants que totes les nostres nafres i malalties.

Simó i els seus companys veient que no era a casa, sortiren a buscar-lo i per sorpresa seva Jesús els diu: “Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”, és a dir, de la pregària n’ha tret la força per anar sempre més enllà vers els llocs que necessiten mans que ajudin a alçar-se. Per això Jesús avui continua anant a d’altres llocs, també allà on som cadascú de nosaltres i si hi estem atents ens adonarem que la seva Paraula, com la que avui hem escoltat, és la mà que necessitem per continuar el camí. Que així sigui.

Última actualització: 5 febrer 2024

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)