Diumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (18 de desembre de 2022)

Isaïes 7:10-14 / Romans 1:1-7 / Mateu 1:18-24

 

Som a tocar del Nadal i en aquest darrer diumenge d’Advent les lectures que la litúrgia ens proposa evoquen una notable sorpresa davant la forma com Déu actua. La gran lliçó del Nadal és que Déu respon molt de debò, molt profundament a les esperances, expectatives i anhels humans. Però la seva manera de fer-ho, el camí que escull, sempre ens sorprèn, com va sorprendre a Josep i a Maria el projecte que Déu tenia per a ells. 

El fragment evangèlic que ens acaba de ser proclamat ens explica el naixement del Messies. Es tracta d’un relat breu, que no es perd en detalls innecessaris i el seu objectiu és narrar-nos la intervenció definitiva de Déu en la història de la humanitat en la persona de Jesús, és a dir, Déu s’ha fet un de nosaltres. Una vegada més la seva intervenció fuig del que és acceptat com a “normal”. Maria, la seva mare, que tenia una promesa de matrimoni amb Josep, un descendent de la família reial de David, l’havia concebut per obra de l’Esperit Sant. 

Josep i Maria, per raó de la promesa de matrimoni eren considerats davant els seus contemporanis i davant Déu marit i muller, per això no es difícil imaginar-nos la sorpresa i l’estat d’ànim d’aquell jove que esperava amb il·lusió el moment de compartir amb la seva esposa una llar i una família. Davant aquesta situació que li resultà del tot incomprensible, essent un home bo, pensava de quina manera podia resoldre la situació sense que tingués cap conseqüència desfavorable per aquella que ell estimava de tot cor.

Un cop presa la decisió de separar-se de Maria, Déu es revela a Josep en el silenci de la nit per revelar-li el significat del que ha succeït. En el somni, l’àngel es dirigeix a Josep de forma solemne i l’anomena fill de David. Llevat d’aquest cas, només a Jesús se li atribueix aquest tractament. ¿Per què l’àngel l’anomena fill de David? Perquè tot el que li ha de comunicar només pot sentir-ho com a fill del rei David, ja que aquesta serà la clau que li aclarirà el sentit de tots els fets i de totes les paraules que vindran. Contràriament al que es podia pensar, el Messies descendent David no apareixerà enmig de les institucions de Jerusalem, sinó que sorgirà del rebrot més feble del gran rei, perquè la força de la salvació no es troba en els grans palaus sinó en l’amor senzill i ple que es pot viure a la casa d’un fuster.

El missatger de Déu parla clarament: Maria, la seva esposa ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant i cal que Josep la prengui a casa seva i quan neixi el noi li ha de posar el nom de Jesús. La imposició del nom era un dret del pare que indicava clarament el reconeixement de la seva paternitat damunt de l’infant acabat de néixer.

A la Bíblia, quan se’ns parla de somnis i d’àngels que porten missatges, acostumen a voler-nos parlar de descobertes profundes, de trobament interior amb Déu que mostra el seu camí, allò que espera de cadascú. Josep, en la foscor, en la perplexitat i la tristesa d’aquella situació que mai no hauria imaginat, entén la crida que Déu li fa. Per això un cop s’hagué despertat, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, va prendre Maria a casa seva amb tot el misteri de la seva maternitat. La pren junt amb el fill que arribarà al món tot demostrant d’aquesta manera las seva disponibilitat a allò que Déu li demanava. 

La proposta que Déu li fa canvia radicalment la seva vida com a home i com a creient. D’ara endavant la seva existència ja no serà com ell l’havia pogut preveure. La seva vida serà com Déu la volia. La vida sencera de Josep, el just, va quedar desestabilitzada a partir d’aquest moment perquè, igual com Moisès davant l’esbarzer incandescent, ha estat invitat a acostar-se al misteri de Déu fet home.

Germans, com dèiem a l’inici, estem a punt d’acabar el temps d’Advent, però encara avui, Déu ens ha adreçat a cadascun de nosaltres el seu anunci, a cadascun ens envia el seu àngel, sota signes i mediacions ben diverses i inesperades. També a nosaltres, avui, ens diu que amb la força de l’Esperit Sant són possibles aquelles coses que tenim per impossibles. Per això, ens podríem preguntar: ¿sé crear en el meu interior i en l’ambient on visc el clima adequat perquè Déu s’hi pugui fer present? ¿Confio prou en el Senyor? ¿On poso la meva confiança? 

La rutina i la mateixa experiència del que ens costa estimar als altres, de perdonar, de recomençar una relació feble, de dialogar, de ser magnànims, de treballar per la pau, de moure’ns pels qui ho necessiten, … ens poden fer desconfiar de nosaltres mateixos i de la possibilitat de canvi. Els mots claus, però, per no caure en la desconfiança són: “No tinguis por”. L’Eucaristia és el memorial de la confiança de Déu en nosaltres.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Diumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (11 de desembre de 2022)

Isaïes 35:1-6a.10 / Jaume 5:7-10 / Mateu 11:2-11

 

Alegreu-vos sempre en el Senyor (Fil 4,4). Aquests és, germans i germanes estimats, el missatge central de la litúrgia d’avui, tercer diumenge d’advent: Alegreu-vos.

Alegreu-vos perquè el Fill de Déu es va fer home, nascut de la Verge Maria i la seva incorporació a la humanitat n’ha canviat la sort existencial i li ha obert un horitzó ple d’esperança i d’amor que respon al desig ardent del cor humà. Alegreu-vos, dons, perquè la festa de Nadal, en la qual fem memòria d’aquest naixement i ens n’és renovada la gràcia, és a prop. Déu continua compromès a favor de la humanitat.

Alegreu-vos perquè al final de la història tornarà com a jutge i com a salvador. El profeta Isaïes, a la primera lectura, anunciava ja una manera de fer del Messies que l’evangeli d’avui concreta. Joan Baptista havia predicat a la gent que es convertissin davant la imminència de la vinguda del Regne del cel en la persona del Messies. I insistia en la justícia vindicativa que posaria en pràctica. I deia: Cria d’escurçons! qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna fruits és tallat i llançat al foc (Mt 3, 7.10). La imatge que presentava era la d’un Messies rigorista, intransigent amb els pecadors. Molt probablement per això, estant ja a la presó, i sentint a dir el que feia Crist, que guaria els malalts, acollia els pecadors i menjava amb ells, va enviar –tal com ens ha dit l’evangeli- els seus deixebles a preguntar a Jesús si era ell el Messies. I Jesús els respon que és el Messies que ve a guarir, a manifestar l’amor de Déu per cada home i dona carregant-se damunt el pecat de tots. Aquest és el senyal, tal com havien dit els profetes, que el Regne és prop, que Jesús és el Messies, perquè fa que els cecs hi vegin, els invàlids caminin, els leprosos quedin purs, els sords hi sentin i els morts ressuscitin. Fa que tots els qui eren exclosos de la comunitat creient i de la societat (com ho eren tots els qui ha esmentat en la seva resposta) siguin guarits i restituïts en la seva dignitat i cridin de goig per la gràcia obtinguda. Joan esperava la justícia de Déu i, en canvi, en Jesús troba el Déu que és amor. Ja ho havia anunciat Isaïes, tal com hem sentit, quan deia: aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia […], la seva justícia és ell mateix que us ve a salvar.

Alegrem-nos, doncs, perquè Jesús és el Messies enviat per Déu i és benèvol i humil de cor (Mt 11, 29), que no acaba de trencar la canya esquerdada del qui no se’n surt de fer el bé o de tenir un cor sincer ni apaga el ble que fumeja de qui té una fe vacil·lant (cf. Mt 12, 20). Sinó que porta l’amor tendre de Déu, i invita a reposar els cansats i afeixugats (cf. Mt, 11, 28)

De tota manera, encara que Jesús ofereixi una imatge del Messies una mica diferent de la que presentava Joan Baptista en la seva predicació, el Senyor elogia el Precursor davant la gent i diu que és el més gran de tota la humanitat que ha viscut fins aquell moment i el major dels profetes. Però afegeix tot seguit que el més petit dels cristians que segueix les petjades de Jesús és més gran que Joan Baptista, perquè Joan es queda al llindar del Regne que inaugura Jesucrist i, en canvi, els deixebles de Jesús tenen, tenim!, accés als dons de la nova aliança.

Alegrem-nos, doncs, de la dignitat  de fills i filles de Déu que ens és atorgada per Jesucrist i de la salvació que portarà a la seva segona vinguda al final dels temps. Aleshores, com deia el profeta Isaïes a la primera lectura, veurem la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Les hem començades a veure per la fe en la primera vinguda humil del Fill de Déu nascut de la Verge Maria. Però vindrà en glòria i majestat a establir el seu regnat sense fi, en la justícia, en l’amor i en la pau. I respondrà als anhels més nobles i profunds del cor humà, transformant totes les coses segons els seus designis de bé i de veritat. Aleshores, una alegria eterna coronarà els caps dels redimits Aquesta esperança no és una il·lusió buida i sense cap fonament, no és una utopia. La resurrecció de Jesucrist en garanteix l’autenticitat.

Mentre arriba aquest dia, hem de tenir paciència i refermar els nostres cors, tal com recomanava sant Jaume a la segona lectura. I segons Isaïes, hem d’enrobustir les mans que es deixen caure, afermar els genolls que no s’aguanten, invitar els desesperançats i els afligits a no tenir por, perquè el Senyor tornarà.

Tornarà d’una manera gloriosa i visible, perquè d’una manera amagada als nostres sentits però reconeguda per la fe, des de la seva primera vinguda a la terra no ha deixar mai de ser el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20) que estima, guareix, invita a la conversió, perdona i salva. I es dóna com a aliment de la nostra esperança  en l’eucaristia.

Sí, alegrem-nos sempre en el Senyor que és a prop.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor  de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp. 

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res. 

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat.  Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos! 

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant.  I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.  

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven. 

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva  presència en nosaltres. 

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada. 

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi  transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.   

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Diumenge II d’Advent (4 de desembre de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (4 de desembre de 2022)

Isaïes 11:1-10 / Romans 15:4-9 / Mateu 3:1-12

 

Avui, el profeta Isaïes ens deia que l’Esperit del Senyor reposa sobre els qui obren el seu cor als altres i d’aquesta manera pot arribar la justícia als desvalguts. Per la seva part, sant Pau ens comenta que la Paraula de Déu ens ajuda a mantenir la nostra esperança, una esperança que obre les portes, i que vol compartir amb tothom l’alegria de la fe. Un dels primers cristians, el Pastor d’Hermes, assegurava que «tot home alegre obra el bé, pensa el bé i menysprea la tristesa. Viuran en Déu els qui allunyen la tristesa i es revesteixen d’alegria». És una citació que el papa Francesc recorda, en una Carta Apostòlica sobre la Misericòrdia, perquè no ens deixem afeixugar per les dificultats i perquè sapiguem allunyar-nos de la tristesa: quan experimentem la misericòrdia, diu, sentim renéixer l’alegria dins nostre. Per això no permetem que les afliccions i preocupacions ens treguin l’alegria, sinó que l’alegria es mantingui ben arrelada en el nostre cor i ens ajudi a mirar sempre amb serenitat la vida de cada dia.

Precisament amb una actitud oberta a l’alegria podrem desfer aquelles quimeres que prometen una felicitat fàcil amb paradisos artificials i reconèixer l’alegria que es revela en el cor quan ha estat tocat per la misericòrdia. Per això, necessitem vivament l’esperança que prové de la fe en el Senyor ressuscitat. És cert, que sovint passem per proves de tota mena, però mai no hem de dubtar de la certesa que Nostre Senyor ens estima. La seva misericòrdia s’expressa també en l’afecte i en el suport que, sovint, germans, germanes, familiars i amics ens ofereixen quan venen dies més durs i difícils.

Si volem acostar-nos a Jesús mirem -tal com deia el nostre actual Sant Pare Francesc- de fer-nos pròxims als altres, perquè res no és més agradable al Pare que un detall concret de misericòrdia, un signe visible i tangible que sigui concret i pràctic. Així podem experimentar la veritat de la nostra fe i no convé tornar enrere: per això mirem d’obrir els ulls, perquè sàpiguen ajudar les persones més necessitades.

Per sort, trobem persones que miren d’ajudar contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços. Agraïm el do valuós d’aquestes persones que, davant la feblesa de la humanitat, són com una invitació a descobrir l’alegria de fer-nos propers als altres. Així obrim pas a una autèntica misericòrdia, i així experimentem com és de bo la fermesa i la bonesa de la solidaritat.

Tal com proposa el Papa Francesc, és molt important que formem sempre una cultura de misericòrdia, una cultura en la qual ningú no es miri l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan veu la necessitat que tenen els qui son també, al cap de vall, germans i germanes. El mateix Sant Pau, en la carta als Gàlates, deia que «ens van demanar que ens recordéssim dels pobres, cosa que hem procurat de complir» (Ga 2,10).

És ben necessari, doncs, un temps de misericòrdia per a tots i totes, tenint en compte que Déu mateix i la Mare de Déu ens fan sentir la seva tendresa. Podem dir que participem en un temps de misericòrdia, perquè també els més febles i indefensos puguin ser germans i germanes que també tenen les seves necessitats. Formem sempre, doncs, un temps de misericòrdia, tal com ho proposa el Papa Francesc, quan desitja que els pobres sentin una mirada respectuosa i atenta. Per això, necessitem vèncer la indiferència, i hem d’ajudar-nos per aconseguir per tothom el que és essencial en la vida.

Tal com ho vivim ara, la celebració de la misericòrdia de Déu culmina en el sacrifici eucarístic, memorial del misteri pasqual de Crist, del qual brolla la salvació per a cada persona, i per al món sencer. És per això que cada moment de la celebració de l’eucaristia ens acosta a la misericòrdia de Déu. També demanem que la presència de la Mare de Déu arribi a tothom, tal com ho proposa el Sant Pare Francesc, que desitja que la Mare de Déu, amb la seva Misericòrdia doni a tothom el seu ajut i ens ajudi a seguir Jesús, que és per a tothom un testimoni constant de la misericòrdia de Déu. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (4 de desembre de 2022)

Diumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (27 de novembre de 2022)

Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Sant Atanasi d’Alexandria, un gran pare de l’Església del segle IV, ens parla del Crist com de «la Paraula que ve del silenci». Així doncs, si volem posar-nos a l’espera del Senyor, ho hem de fer des del silenci. Aquesta és la primera invitació que l’Església ens fa avui diumenge, en què comencem l’Advent i iniciem la nostra preparació per a contemplar el gran misteri de l’Encarnació del Verb. El silenci. Però, què és el silenci? Com l’hem d’entendre?

Per aprofundir-hi una mica més, podem veure que els grans moments de la història de la salvació ocorren en silenci. Hi havia aquell silenci d’abans de la creació, quan les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. En el moment del naixement de Crist, quan un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa. El silenci al Gòlgota en el moment de la mort de Jesús, quan s’hi estengué una gran foscor. I el gran silenci del sepulcre buit on fou dipositat el cos de Jesús després de ser crucificat.

És un silenci, doncs, que no és buit sinó que és fèrtil i fecund. És el silenci que prepara l’obra de Déu, que embolcalla l’actuació de Déu en el món. És també el silenci del nostre temps. Podríem pensar que Déu no ens parla, que el Senyor no hi és. Quantes vegades voldríem sentir més clarament la veu de Déu? Quantes vegades creiem que la nostra pregària queda sense resposta? Quantes vegades pensem que el Senyor ja no està amb nosaltres? Però res més lluny de la realitat: el silenci de Déu mostra la seva presència i ens prepara per a una nova creació, un nova vida on ja no hi haurà més sofriment, ni plors, ni llàgrimes.

El silenci de Déu, en el qual hem d’entrar per esperar la seva vinguda no és passivitat o inacció. Les lectures d’avui ens prevenen d’aquest perill. La carta als Romans ens diu de manera ben clara: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». No es refereix aquí al son del cansament sinó que ens adverteix de no adormir-nos a la vida, perquè mentre dormim, la vida passa, s’escola i se’ns escapa de les mans. És el mateix que vol dir l’evangeli de sant Lluc que quan ens ha proclamat: «No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots». No s’havien adonat de res. És així com volem passar la vida? Volem arribar al final dels nostres dies i adonar-nos que no ens n’havíem adonat de res?

El nostre món contemporani no ens ajuda gaire a endinsar-nos en aquest silenci de Déu. Vivim a gran velocitat i el temps de pensar i pregar s’esvaeix com el fum. Passem hores i hores enganxats als diferents tipus de pantalles que la societat tecnificada ens ofereix i quan aixequem la vista veiem que el món ja ha canviat. Víktor Frankl, psiquiatre vienès supervivent d’Auschwitz, deia amb ironia parlant del món modern: «No tenen ni idea d’allà on van, però mira com corren». No es tracta de renunciar a la nostra època, aquesta és tan bona o dolenta com ho han sigut totes les altres. Es tracta de no adormir-nos, d’aixecar-nos, d’adonar-nos del que ens passa pel davant.

El silenci de Déu no és tampoc una simple absència de paraules. El silenci de Déu ens porta, precisament, aquell qui és la Paraula, el Crist. L’Advent ha de ser el temps propici per vetllar a l’espera d’aquesta Paraula, per a preparar-nos per a la vinguda del Senyor que s’ha fet un com nosaltres. Déu-és-amb-nosaltres, aquest és el gran títol cristològic del Nadal. Comencem ara a albirar que no estem sols, que Déu ha volgut fer-se home per solidaritzar-se amb nosaltres i caminar al nostre costat. És la gran esperança amb què hem de viure l’Advent: el Senyor ve al nostre encontre, el Senyor ve a buscar-nos. I no hem de tenir por. No patim si som l’ovella que s’ha perdut: per més lluny que estigui, serà aquesta la primera que rescatarà.

Crist és la Paraula que ve del silenci. Tots nosaltres també venim del silenci i anem cap al silenci. El silenci del que venim ens és desconegut però no serà igual que el silenci cap al qual pelegrinem. Gràcies al Crist, caminem cap al gran misteri de la vida, de la felicitat, de la joia. Ens dirigim cap a l’eterna presència del Déu que és amor. La nostra pàtria és aquella on el silenci es converteix en un cant esclatant d’alegria perenne.

«Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Despertem-nos i aixequem-nos ja, obrim bé els ulls per veure el Crist que passa per la nostra vida. Endinsem-nos en el misteri de l’Advent i comencem a pregustar ja la vida que ens dona aquell qui és la Paraula i l’Amor etern. Sant Advent a tothom!

 

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Diumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de desembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Hebreus 10:5-10 / Lluc 1:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar el text evangèlic conegut amb el nom de “la visitació”, que en el conjunt de l’evangeli segons sant Lluc està precedit pel relat de l’anunci de l’àngel Gabriel a Maria de la seva maternitat per obra de l’Esperit Sant. Remarco això, a l’inici d’aquesta reflexió, perquè és important no deslligar els dos textos. 

En la anunciació, Gabriel, el missatger de Déu, és enviat a una noia de Natzaret, anomenada Maria, per fer-li saber que ha trobat gràcia als ulls de Déu i que Aquest l’ha escollida per ser mare del Fill de l’Altíssim. La disposició de Maria per acollir aquesta crida ens la fa veure com una dona que viu oberta i atenta de forma incondicional a la Paraula de Déu, que en aquesta ocasió li és adreçada directament. 

Un cop l’àngel es retira per tal que el misteri de la presència de l’Esperit en Maria es realitzi en el silenci i en la intimitat, Maria, s’aixeca decidida i se’n va a la muntanya de Judà, a casa de la seva cosina Elisabet, una dona ja molt gran, que també com ella esperava un fill. 

Dit això, convé que ens fixem en un primer aspecte molt important: sempre que escoltem la Paraula de Déu, sempre que fem una estona de pregària, sempre que participem en la celebració de l’Eucaristia o d’altres sagraments, no podem quedar-nos aturats, impassibles, a casa nostra o tancats en les pròpies seguretats o pors. La Paraula de Déu, que és Bona Notícia en tota ocasió, ens empeny a ser-ho també nosaltres per aquells que viuen marcats per la necessitat o per la tragèdia. Maria deixant de banda la seva seguretat i no contemplant-se a si mateixa, surt decidida cap a Judea per mirar de ser un ajut i una companyia per a la seva cosina. Maria ens apareix com la dona de la caritat, la dona missionera. Per això no és gens estrany, que en trobar-se les dues mares, esclati per part d’ambdues un cant d’acció de gràcies, que fa saltar d’entusiasme l’infant que Elisabet porta a les entranyes.

“Tant bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”, cridà Elisabet plena de goig. La presència de Déu en la nostra vida, tal com Maria el portava en el seu si, i també en la vida dels altres és font de joia, ja que Déu és el veritable origen i la plenitud de la nostra alegria. Per això us invito a preguntar-nos: ¿Què irradio al meu entorn: pau, joia, serenor, confiança o, per contrari,  desori, mal humor, desconfiança, neguit, etc.? 

Per irradiar alegria vertadera, tal i com ens convidava la litúrgia del passat diumenge, cal que siguem capaços, com Maria, d’acollir amb fe el Senyor, dins el nostre cor, no oblidant mai, que la joia veritable va íntimament lligada a l’esperit de servei. Maria era plenament feliç, com tota mare que espera un fill, però això no li fou cap obstacle, ni durant l’embaràs ni després, per tal de fer feliços els qui l’envoltaven. Entre aquests també hi som cadascun de nosaltres, ja que Ella ha esdevingut la mare de tots els creients.

“Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” continuà dient Elisabet fent un elogi de la fe de Maria, que sens dubte va ser molt gran.

La grandesa de fe de Maria no exclou que visqués amb desconcert i sense entendre moltes de les coses que li van succeir a ella mateixa o al seu Fill Jesús. Malgrat tot Maria va confiar sempre en el Senyor i aquesta fou la clau de volta de la seva fe, de la seva disponibilitat, del seu si incondicional i per sempre. Per això, tot el que el Senyor li va prometre es va complir. Promesa que tingué la seva plenitud al peu de la creu i en l’albada lluminosa del matí de Pasqua.

Germans i germanes, l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció de Jesús, és per a nosaltres l’acompliment de la promesa que Déu ens ha fet a cadascú de nosaltres i que ens ha renovat, com cada any, en aquest Advent, que ja toca al seu final.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Diumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de desembre de 2021)

Sofonies 3:14-18a / Filipencs 4:4-7 / Lluc 3:10-18

 

 

Estimats germans i germanes,

El diumenge III d’Advent rep el nom de “Gaudete” per les paraules que hem cantat al començament de la celebració: “Alegreu-vos”. Formen part del capítol d’advertiments de la carta de sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura.

Aquest colofó de l’escrit de l’Apòstol conté, en la seva brevetat, unes recomanacions de permanent actualitat. Si en fem una dissecció per a entendre’n millor l’abast, ens trobem en cinc afirmacions que podríem imaginar col·locades en un podi amb dos graons a cada costat. 

El lloc central, el del campió, l’ocuparia una afirmació de fe: “El Senyor és a prop”. 

Per pujar-hi trobaríem al començament la coneguda afirmació que dona nom a aquest diumenge: “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. I sant Pau insisteix: “Ho repeteixo: alegreu-vos”. 

A continuació, un graó més amunt, una invitació a la coherència cristiana: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte”. 

I l’afirmació central de la proximitat del Senyor n’és la conseqüència: “El Senyor és a prop”.

En deriven dues conseqüències, els dos graons de baixada:  Primer, “No us inquieteu per res”. I segon: “Acudiu a la pregària i a la súplica amb acció de gràcies”.

Així tenim, en pocs versets, cinc advertiments que podem resumir amb aquestes cinc expressions: Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Són intercanviables. Si voleu començar per l’última –la pregària amb acció de gràcies–, anirem a parar a l’alegria.

Però m’agradaria insistir en la que passa més desapercebuda, la serenitat: “No us inquieteu per res”. Hi dona peu la profecia de Sofonies, amb la seva constant invitació a l’alegria. Aquest missatge destinat a Israel –originàriament anomenat aquí “filla de Sió”– ens fa pensar en nosaltres, en la nostra Església. Estem inquiets, i per moltes raons. Perquè no voldria passar per alt que actualment frueix de poca credibilitat en la societat en general. No és el moment de descriure’n les causes, ni fer constatacions estadístiques, ni, menys encara, baixar a notícies contemporànies. Passa amb l’Església com amb els vitralls d’una catedral (penseu en els de la Sagrada Família, de Barcelona, o en la rosassa mateixa d’aquesta nostra basílica). “Si un mira les finestres des de l’exterior, només veu trossos de vidre fosc units per tires de plom igualment fosques. Però si s’entra dins i es miren aquests mateixos vitralls a contrallum, quina esplendor de colors, d’històries i de significats davant dels nostres ulls! Es tracta, doncs, de mirar l’Església des de dins, en el sentit més fort de la paraula, a la llum del misteri de què és portadora” (Card. R. Cantalessa, I Predicació d’Advent, 3.12.21).

Quedem-nos en el fet que a aquesta “filla de Sió” el profeta li recorda dues vegades que “tens dintre teu el Senyor” i que ell, Déu, “per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor”. En una paraula: l’anima a cridar de joia. L’expressió “filla de Sió” ha emparentat l’Església amb Maria, i la doctrina dels nostres dies és que la Mare de Déu “excel·leix entre els petits i els pobres del Senyor, que confiadament n’esperen i en reben la salvació” (Conc. Vat. II, LG 55). Aquesta afirmació contundent dona sentit a la manera com hem de contemplar Maria en aquest Advent. Dona sentit, encara, a la manera com hem d’assumir, des de l’interior de la comunitat cristiana, la pobresa de despullar-nos d’hipocresies i treballar per ser cada vegada més coherents. 

Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Per tant, anem avui a combregar amb el missatge profètic que l’Església ens canta: “Digueu als cors inquiets: animeu-vos no temeu!”. Si superem la inquietud que ens corprèn, recuperarem, en el cas que les hàgim perdudes, no sols la serenitat, sinó també la coherència i l’alegria, perquè sabem que el Senyor és a prop. 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2021)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella,  tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.

La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist.  També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.

La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com no  ho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déu  mai no s’equivocava. 

Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès. 

En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboració  en el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi. 

Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.

Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

 

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Diumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (20 desembre 2020)

2 Samuel 7:1-5.8b-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Segur que haureu fet aquesta experiència: tot mirant fotografies d’infància i de joventut de personatges importants, us admireu que aquells nens o joves arribarien allà on varen arribar. Per exemple, el Papa Joan XXIII, que essent un humil fill de pagesos ja hi vèiem en les fotografies de jove aquell ancià que causà un tsunami eclesial anunciant el Concili Vaticà II. Doncs bé, això és el que pretén la pàgina que Lluc ens presenta: ens projecta, en el moment de l’anunci a María, allò que seria Jesús; és a dir, sobreposa una fotografia del Jesús gran sobre la de l’infant Jesús. I ens diu que sobre aquell infant reposava ja la mà de Déu que el conduiria fins a donar la vida per tots els homes. Això no es podia haver suposat al llarg del recorregut de la seva vida fins que no hagués arribat al moment final. Però ja estava definit per Déu.

Però això és el que ens explica l’àngel Gabriel, ambaixador de Déu, enviat per Déu com un dels éssers que coneixen els plans de Déu: Maria, aquella noia desconeguda, d’un poblet desconegut d’entre els 200 poblets de Galilea, Nazaret, -un nom mai esmentat a la Bíblia- serà mare per intervenció del poder de Déu sobre ella, mare d’un infant que no serà fruit d’unió matrimonial, sinó engendrat per obra de l’Esperit Sant, exclusivament. I complirà la profecia feta a David: serà el Messies anhelat per tots els segles i anunciat d’abans pels oracles divins. La realització del pla de Déu, però, no s’imposà de cop: es va anar preparant lentament al llarg dels segles i a la fi fa néixer el seu Fill, virginalment, però com un home qualsevol! No neix pas en cap palau reial, ni en cap casa sacerdotal o rica, sinó en el lloc més pobre i desconegut. Maria, joveneta, tota pura i humil, no ho comprèn pas –ja que això no es comprèn racionalment–, però ho accepta amb fe obedient: “que es faci en mi segons la teva paraula”. I aquí comença la redempció. El cel s’uneix amb la terra. La voluntat divina s’uneix a la voluntat humana. I en la nit d’aquell dia del naixement el cel s’omplí de llum i els àngels anunciaren la vinguda del Redemptor del món. Déu s’abaixà per a fer-se germà nostre i elevar-nos a fills de Déu. Ho comprenem, això? No. Però ho creiem per tot el que Jesús digué i va fer en la seva vida. Ens digué que “el Pare i ell són un”, que “el qui creu en mi, encara que mori, viurà”, perquè ell ha vingut a donar la vida abundosament. Que va ressuscitar i va anar a preparar-nos un lloc al cel.

Davant aquest devessall d’amor, no sols sobre Maria, sinó sobre tota la humanitat, ¿com no podia ella entonar aquell himne de lloança al Pare que té uns plans tan inexplicables, -com ens deia sant Pau-, i que ens estima sense límit: ’La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva’? Ha mirat la meva petitesa i la de tota la humanitat. Perquè el seu nom és sant, i tot el que es proposa queda santificat. Des d’aquell moment tot el món va quedar il·luminat pel do de Déu. Els àngels ho anuncien i glorifiquen Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”.

Això ho revivim cada vegada que celebrem els sants misteris. Perquè cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia es fan presents tots el actes salvadors de la vida del Crist. Nosaltres no podem celebrar més que un misteri cada vegada, però la presència sempre és total. No venim, doncs, a “oir missa”, com qui escolta un concert, sinó a participar i a compartir el do immens que Déu ha fet als homes: el do del seu Fill, que s’ha fet germà i Salvador nostre; i units a ell ens ha fet fills de Déu de veritat. Donem-ne glòria a Déu, amb Maria.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Diumenge III d’Advent (13 desembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (13 desembre 2020)

Isaïes 61:1-2a.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Ens podríem preguntar estimats germans i germanes quin sentit té que l’Església proposi temps intensos per a preparar i viure les grans festes de l’any. Nosaltres fem sovint el mateix en la nostra vida quotidiana: o potser no hem escoltat mai aquella pregunta retòrica: tu què faries si només et quedessin uns quants mesos de vida? O quines tres coses t’emportaries a una illa deserta? Amb aquesta pregunta, en un context normalment molt diferent del religiós, allò que pretenem és concentrar el temps o l’espai, tenir-ne una percepció diferent, no tan extensa o infinita com la que en tenim habitualment, i d’aquesta manera, donar-li molta més importància a les coses que passen en aquest temps o en aquest espai, perquè el creiem limitat.

Els temps litúrgics forts que ens proposa l’Església també pretenen intensificar el temps i això passa d’una manera molt especial a l’Advent, amb el seu important contingut de reflexió històrica. L’Advent vol que ens concentrem en el naixement de Jesús i en el seu retorn al final del temps. Un esdeveniment en la història passada i un en la història que encara ha d’arribar i que tindríem la temptació de pensar que mai no s’esdevindrà.

I si el món ens pregunta a vegades quines són les tres coses importants que faríem si tinguéssim poc temps, jo he gosat preguntar-me i preguntar a les lectures d’avui quines tres paraules ens diuen que són importants. I me n’han sortit tres, que comencen totes per la lletra jota.

La primera jota és la de Jesucrist. No hi ha més centre, no hi ha més fonament, no hi ha més pedra angular que Ell. Les lectures d’avui ens donen tres perspectives del Crist: Ja sigui recuperant l’esperança històrica d’Israel en el naixement del seu Messies, com trobem en el profeta Isaïes; ja sigui compartint l’espera imminent dels dos grans personatges de l’Advent, Santa Maria i Sant Joan Baptista, la vida dels quals no té més sentit que la de reflectir la importància del Messies-Fill de Déu que ve, o ja sigui també a partir de la primera reflexió que Sant Joan i Sant Pau ens transmeteren després de la vida, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, una vida i una mort i una resurrecció que són llum que ha vingut al món i missatge per a impactar la vida de cadascú de nosaltres, des de la primera generació cristiana fins avui. Quina mena de misteri que paraules que tenen 2000 anys – no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. No sufoqueu l’Esperit. examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal. Quin misteri, dic, que aquestes paraules siguin tan actuals, tan aplicables a la nostra vida avui mateix! Ni el context, ni el canvi de mentalitat, ni l’estil, que fan que tot caduqui a velocitats vertiginoses han pogut desqualificar cap d’aquestes paraules que hem escoltat a la 2ª lectura.

La segona jota que acompanya sempre la de Jesucrist és la de Justícia. La justícia bíblica que no és un equilibri de valors, o una equació legal que es resol en una sentència, sinó que és la la restauració a la terra de l’ordre volgut per Déu. Les lectures d’avui ens en parlen; la guarició dels malalts, l’alliberament dels captius, el canvi radical de pobres per rics, i de poderosos per humils del Magnificat, que hem cantat com a salm responsarial. Els profetes acompanyen sempre la vinguda del Messies amb la justícia del Regne. I avui el missatge continua tan o més vàlid que sempre, en un món i en una societat tan lluny encara del projecte de Déu. Cal fer un matís: quantes vegades els homes i les dones ens hem posat al centre en la recerca d’una justícia d’aquest món, una recerca desarrelada de Déu, desarrelada d’un fonament, una recerca que posant només les idees al centre, ha acabat oblidant i menystenint les persones concretes. Tots aquests intents han fracassat. La vertiable recerca cristiana de la justícia perdura després de 2000 anys, capaç de lluitar amb la voluntat de no sacrificar ningú en el camí.

La tercera jota que ens acompanya aquest diumenge és la jota de joia. La joia del profeta Isaïes quan canta Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu la joia de Santa Maria quan canta: la meva ànima magnifica el Senyor. Joia malgrat tot. Malgrat la Covid19 que ens posa socialment davant del Nadal més estrany que haguem viscut la immensa majoria de nosaltres, joia malgrat els morts propers en tantes famílies, joia potser impossible en algunes famílies perquè la situació no ho permetrà, però viscuda encara que només sigui com un desig pel futur. Perquè sí: la joia d’aquest diumenge Gaudete, diumenge de la joia, és tan absolutament actual aquest any perquè no és joia per res que hagi passat sinó per allò que esperem que passi. Potser mai no ens havien col·locat col·lectivament en una situació d’esperança tan gran en el futur. Els monjos preguem amb tot el món sovint perquè passi la pandèmia, li ho demanem a Déu: compartim des de la nostra fe el desig joiós i alegre d’un altre escenari i en aquesta espera ens trobem amb la celebració del naixement de Jesús, del Nadal, un any més, un any diferent. I tenim l’ocasió perfecte d’associar tot el sofriment que hem testimoniat i que vivim, a l’esperança acomplerta d’Israel pel naixement del Messies, i de recordar amb consol al testimoni del poble cristià que ha sofert i passat tantes coses en la seva llarga història confiant en el Senyor i que sempre ha retrobat la pau i la joia.

Si penséssim, en la meitat d’aquest d’Advent, en aquella pregunta que us recordava al principi: què faríem si tinguéssim poc temps? Respondre que viure en la joia, en la justícia i en la fe en Jesucrist, seria una resposta molt alternativa i molt poc esperada, però que ens donaria més felicitat que totes les alienacions que en el fons ens allunyen de Déu i de les joies i esperances del món. Demanem a Déu que ens ajudi mentre celebrem el memorial que el mateix Jesucrist ens va deixar.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (13 desembre 2020)

Diumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)

Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.

Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.

Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Diumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (29 novembre 2020)

Isaïes 63:16b-17.19b; 64:2b-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent del cicle B ens situen molt bé en la triple perspectiva de la vida cristiana. Hi ha com tres realitats cabdals en la història de la salva-ció, que es repeteixen també en la vida de cada un dels creients i que desitjaríem veure reproduïdes en l’existència de molts dels nostres contemporanis que se senten més o menys conscientment, lluny de Jesucrist.

He parlat d’una triple perspectiva per referir-me a tres realitats que senyalen el camí de l’Església i, com deia, de cada un dels deixebles de Crist. La primera es pot resumir en la pregunta del profeta Isaïes: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? No ens faci por, germanes i germans, reconèixer la nostra dificultat a creure i a acceptar que, fins i tot això que ens pot semblar tan estrany, també forma part del pla de Déu per salvar-nos. I es que creure el que professarem tot seguit, després d’aquesta homilia, és a dir que existeix un Déu personal que ho ha creat tot, que vol el bé de les seves criatures, que estima la vida, que és l’Amor en majúscula, que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill fet home per salvar-nos del pecat i de la mort, que ens ha donat el seu Esperit perquè siguem un sol cos i una sola ànima i que renova en nosaltres el d’aquest seu Esperit Sant sempre que li demanem, creure tot això no és fàcil, ni és es-pontani, ni és còmode. Fins i tot, més d’una vegada sembla que els esdeveniments quoti-dians vulguin desmentir tossudament la nostra pobra fe. El misteri del mal i de la mort, que es tan habitual per desgràcia en bona part de la humanitat i que ens ha aparegut com una novetat inesperada a les nostres societats occidentals amb la covid-19, aquest misteri de tantes i tantes persones innocents que pateixen i que moren, així com també el misteri de la nostra pròpia mort ineludible, tot això no ens resulta fàcil d’afrontar-ho des de la fe. Si hi afegim un entorn social i comunicatiu contrari o que, senzillament, ignora aquesta dimensió de l’ésser humà, tindrem un quadre força complert de la situació. I per acabar-ho de complicar, el profeta atribueix a Déu si més no una part de la nostra falta de fe: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?. És que Déu, ger-manes i germans, no ens vol fer creure en Ell per força, sinó que espera que la nostra fe sigui el resultat d’un acte lliure, mogut per l’amor a Jesucrist Salvador nostre.

La segona perspectiva ja l’anunciava, també, el profeta Isaïes i la trobem explicitada en el fragment de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. Deia el profeta: Els vostre nom és des de sempre: El-nos-redemptor […] enmig de tot, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans. Déu no rebutja la seva obra, perquè l’estima i perquè ens ha creat a imatge i semblança del seu Fill. En Jesucrist trobem la raó, el fonament i la força de la nostra fe en Déu. Ell es la nostra esperança. Per això sant Pau comença la primera carta als cristians de Corint beneint Déu pensant en la gràcia que els ha donat en Jesucrist. I això que Pau deia als cristians de Corint també ens ho diu a nosaltres: beneït sigui Déu perquè ens ha enriquit en Crist de tot do de paraula i de coneixement. Pau saluda els seus destinataris desitjant-los la gràcia i la pau de Déu. Aquests dos termes sintetitzen el bo i millor de la cultura grega i de la saviesa jueva, que han donat forma a la nostra fe i han afaiçonat en bona part, encara que no exclusivament, la nostra cultura. La gràcia, la Xaris grega, és el favor de Déu, la seva benvolença, el do de si mateix que Déu ha dipositat en nosaltres, és també la força del seu Eperit. La pau, shalom jueu, ja s’endevina que no és tan sols l’absència de guerres o de conflictes, que ja seria molt, és clar, sinó que expressa aquella manera de viure en la qual es duu a terme la nostra relació amb Déu i amb el nostre proïsme. La pau és també el fruït de la saviesa que ve de Déu i que ens permet veure i comprendre la realitat tal com és als ulls del seu Creador, que n’és alhora el Salvador. Déu es fidel, i es ell qui ens ha cridat a viure en co-munió amb el seu Fill Jesucrist.

La tercera perspectiva també l’anunciaven el profeta Isaïes i sant Pau i es més explícita en l’Evangeli. Isaïes cridava: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes. I sant Pau recordava amb tota la força als cristians de Corint que no els mancava cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Però a l’evangeli és Jesús mateix qui ens desvetlla amb la seva paraula: Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu […] No sabeu quan torna-rà l’amo de casa […] El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dor-mint. És a dir, la salvació que Jesucrist va venir a portar i a anunciar amb la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, ja comença a ser present i efectiva mentre vivim en aquest món, però ens adonem que no es perfecta, que no es ben completa. El Regne de Déu que Jesús anunciava com un Regne proper, encara no ha arribat a la seva plenitud. Quan hi arribi tot serà nou, tot serà clar i diàfan, llavors triomfaran definitivament l’amor i la vida sobre el pecat, el mal i la mort.

Jesús exhortava els seus contemporanis a vetllar perquè la fi del món no els trobés ador-mits, però també perquè fossin capaços de captar i de viure aquells moments en els quals el Regne ja es fa present en la vida de les persones i de les comunitats. I això que els de-ia a ells, ho diu a tothom, ens ho diu també a nosaltres. Es tracta de vetllar, germanes i germans, per adonar-nos que la victòria de Crist sobre el mal i la mort ja es comença a manifestar ara, en la nostra història que es un teixit de pecat i de gràcia, de llum i de tene-bres. Jesucrist ressuscitat, la nostra gran esperança, continua present entre nosaltres i ens empeny a desitjar amb tot el nostre ésser la seva manifestació definitiva. Per això li podem adreçar amb goig l’aclamació del salm responsorial: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (29 novembre 2020)