Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

 

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Diumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)

Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.

Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.

Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (6 desembre 2020)