Festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 de desembre de 2021)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52.

 

Ahir celebràvem amb goig i solemnitat el misteri de l’encarnació, és a dir, acollíem, des de l’experiència de la fe, que Déu és amb nosaltres. I, independentment del que socialment hom intentava de viure d’una manera especialment emotiva, per als creients, el motiu de la celebració no era solament una experiència interior, personal,  viure “que Déu és amb nosaltres”, sinó que hi havia el desig de compartir aquest misteri amb els qui més estimes; les trobades familiars i d’amics gairebé es feien necessàries; encara que l’epidèmia i les restriccions socials van comportar que en algunes celebracions, van deixar un punt de tristesa,  també en alguns cassos experimentar molta soledat. Avui, l’Església, ens convida a continuar contemplant  el que significa l’encarnació des de la perspectiva del creixement de la maduració personal. Així veiem que Jesús creix en el si d’una família i, com tothom, fa l’experiència de les seves joies i dels seus dolors. L’objectiu que ens proposa l’Església és expressat al començament de la Col·lecta: ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família.

Les dues primeres lectures ens han posat davant els nostre ulls dos fonaments que caldria  reflexionar-hi. El primer fonament és el desig ferm, constant i apassionat de la maternitat –paternitat. Ens adonem que avui en el si de moltes parelles hi ha com una mena de basarda assumir com un valor important, compartir amb la teva pròpia parella, la responsabilitat de fer possible tenir fills i educar-los; per dir-ho d’una manera molt simple i segurament massa simplificada, sovint l’argument de la responsabilitat frena el goig de la generositat. La incertesa dels nostres temps, una economia precària influencien  d’una manera decisiva la presa de decisió en la voluntat de ser pare i mare. Probablement hom hauria d’aprofundir que el gran do de la vida, el més important, és l’amor: l’amor humà i l’amor espiritual. ¿Què és el que ens parla la segona lectura? L’afirmació que, ja d’entrada, en fa quan diu: «Déu ens reconeix com a fills»; això demana que, el qui l’acull i se la fa seva, també ha de saber què vol dir sentir-se estimat. Perquè tant des d’un punt de vista humà, com des d’un punt de vist espiritual ens cal poder expressar el que implica sentir-se reconegut. La construcció moral i espiritual té el seu punt cabdal en estimar-te tu mateix. La construcció de la persona té sempre la necessitat d’experimentar aquests tres punts essencials, estimar Déu, estimar els proïsme, estimar-te. Aquesta és la missió educativa dels pares.

Una lectura ràpida de l’evangeli pot provocar un punt d’inquietud i malestar, perquè ràpidament ens molesta aquesta rebel·lió que veiem en Jesús. El relat que hem escoltat és el darrer que l’evangelista posa sobre la infància de Jesús. Després d’aquest relat l’evangelista ens anirà mostrant Jesús adult. Doncs bé, la narració ens avisa que el pelegrinatge del pares de Jesús era per celebrar la Pasqua, és a dir per recordar una abans i un després en la història d’Israel, de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat de la terra promesa. També ens ha dit que Jesús ja tenia 12 anys, és a dir, que era reconegut prou gran com per assumir, des de la fe, la responsabilitat de la seva creença. D’aquí que la resposta de Jesús no es feta des de la perspectiva d’un nen que va creixent i madurant la fe, sinó des de la responsabilitat del qui comença assumir el que ha de ser el seu desplegament de l’experiència de la relació amb Déu. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» L’evangelista ens fa una al·lusió al que serà la Pasqua de Jesús quan explica que la recerca dels pares de Jesús es feta en el termini de tres dies com serà, efectivament la Pasqua de Jesús. I també veuen que Jesús ja comença el que avui diríem a debatre amb els mestres de la Llei i que ho farà al llarg de la seva vida d’adult.

Com ens anirà fent veure Lluc al llarg del seu evangeli, és la mare la que se sentirà abandonada. La soledat del seu abandó es podria interpretar ja com un signe de Regne.  Ben cert que el camí de Jesús no el podien preveure. El perden com a nen i el descobreixen en el misteri de Déu.

Aquesta experiència dels pares de Jesús ens pot convidar a reflexionar sobre l’acompanyament a la fe dels propis fills, sobretot quan van expressant els seus sentiments sobre la seva fe. Com els pares també han de comprendre que el camí del seus fills s’ha d’anar configurant al misteri de Déu i que mai no hem de forçar aquesta llibertat divina que tot home, en néixer,  ja porta en el seu si. Ens diu l’evangeli «que ells no comprengueren la resposta de Jesús». ¿Quina actitud prenem davant el misteri de la fe dels nostres fills? Perquè no es tracta d’inhibir-nos, sinó d’estar al costat, i com es fa en les qüestions humanes  compartir l’experiència viscuda amb sinceritat i humilment.

Avui festa de la Sagrada Família un important estol de reptes haurem d’afrontar  per arribar a l’objectiu que ens proposava la col·lecta: «feu que amb la caritat generosa puguem fruir per sempre de la felicitat de casa vostra.»

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)