Diumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (10 de setembre de 2023)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

Avui podríem posar un gran rètol que ens recordés, a tots els qui formem part de la comunitat que vol seguir Jesús, la importància de la correcció fraterna. Però crec que si ens quedem aquí, quedaríem curts, si entenem que es tracte de corregir una falta moral, o una feblesa o fragilitat humana únicament. Perquè tant a la lectura del profeta Ezequies, com el mateix evangeli, l’accent a la correcció està posada en el pecat. Així a la primera lectura posava a la boca de Déu: «Si jo amenaço el pecador amb la mort…i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal». A l’evangeli ens ho deia d’una altra manera, però molt semblant, posava aquesta expressió a la boca de Jesús: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo…» Cal doncs adonar-se què hem d’entendre per pecat… En la tradició bíblica pecar és apartar-se de Déu. Tota comunitat que es confessa cristiana, l’objectiu és mirar en direcció cap a Déu. Desviar-se d’aquest horitzó és entrar en el camí on no hi ha Déu, és a dir, com el mateix evangeli ens recordava, propi de pagans, avui potser podem dir aquells que busquen espiritualitats alternatives al que nosaltres anomenem Déu i sobretot Jesucrist; o de publicans, aquells que més aviat estan obsessionats per diner per sobre de tot.

Jesús ha recordat, «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo». El germà que peca, és germà de tots els qui formem la comunitat. Per tant és la responsabilitat és de tots. Probablement podem tenim la tendència de pensar que això és la responsabilitat d’uns pocs. Però Jesús ha anat implicant progressivament, si no hi ha una resposta adient, primer un o dos més, després tota la comunitat reunida. Voldria subratllar això: la comunitat s’ha d’aplegar junta. Al capdavall, la responsabilitat de la possible existència del pecat en el si de la comunitat, en el si de l’Església, és de tots.

El fragment de la carta als romans ens ha explicat com ha de ser la trobada amb el pecador. «L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos». Ha posat uns exemple del que implica estimar. Fixem-nos amb els exemples que ha posat: «no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre» en el fons és el respecte profund en la integritat de l’altre. No li treguis allò que és seu, que té. Pot passar, i passa massa sovint, que en l’església, hi ha el dit que assenyala severament, el pecador, humiliant-lo. Jo crec que quan es fa així no hi ha amor, respecte. Si es porta al cor, es viu intensament el principi: «estima els altres com a tu mateix» com ens ha recordat l’epístola, probablement, ens fixaríem millor quins són els sentiments que tens quan t’atanses el qui t’ha fet mal. Si ens deixem dominar pels sentiments com la ira, el menyspreu, la desqualificació totalitzant, en la mirada al pecador no hi haurà la profunditat de la mirada de Jesús. Cap de nosaltres no ens agrada tenir la sensació que et miren amb aquests sentiments negatius. I ens senti alleujats amb la mirada de Jesús.

La mirada cap a Déu que ha de tenir tota comunitat, i com la que ara estem reunits celebrant el do de l’amor de Déu, té una força tan gran, que podem sentir en el nostre interior com es fa veritat les darreres paraules de l’evangeli d’avui: «on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» Sí, tots i cadascun de nosaltres que som ara aquí, i també els qui també ens seguiu per la televisió i per la ràdio. Tots, tots, deixem-nos agafar per aquestes paraules de Jesús: jo sóc aquí al mig.

Diumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (7 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 6:1-7 / 1 Pere 2:4-9 / Joan 14:1-12

Des del diumenge de Pasqua en què celebràvem amb goig que Jesús és viu, hem anat, cada diumenge descobrint que el missatge de Jesús que van donar als seus deixebles, també és un missatge per a cadascun de nosaltres. Per tant no és mirar un passat, sinó escoltar l’evangeli com el fet que ens afecta a tots ara. Per això, quan hem escoltat l’evangeli d’avui, no hem escoltat unes paraules que l’evangelista Joan ens les situen en el darrer sopar, sinó que són unes paraules que, escoltades des de la perspectiva de la pasqua, avui són vigents.

Si mirem al nostre entorn, quan l’experiència religiosa és cada vegada més absent, podem tenir la sensació que estem molt sols, i que Jesús que ens ens diu adéu. Tot un trasbals. Però també Ell ens ha transmès, des del baptisme que va rebre de Joan, va sentir que era profundament estimat pel Pare: «Aquest és el meu Fill, l’estimat». I hem aprés d’Ell que també cadascú de nosaltres és estimat per Déu. I avui quan ens ha dit: «Que els vostres cors s’asserenin» l’hem d’escoltar, des d’aquesta perspectiva, amb amor incondicional. Vol que la seva experiència en l’amor sigui la nostra. Malgrat que potser el nostre entorn viu molt allunyat d’aquest profunda experiència, també ens ha dit que no ens desanimem en l’experiència de soledat i d’incomprensió.: «Confieu en Déu, confieu també amb mi» Com havia de ser important, ja en els primers temps de l’Església, recordar profundament aquestes paraules; sobretot quan alguns ja havien experimentat el menyspreu de la persecució, i ara potser experimentem la indiferència o la brometa, o la burla, sobre allò que creiem i els valors que considerem importants. Nosaltres hem de viure intensament aquest sentir-nos estimats, fins el final. Perquè ens ha dit que: «a casa el meu Pare hi ha lloc per a tots» i Jesús ens prepara l’estada amb Ell. Més ben dit, amb Ell i el Pare. Així, amb quina força ara ressona dins nostre escoltar: «us prendré a casa meva, perquè vosaltres visqueu allà on jo estic».

Tomàs i Felip li fan dues preguntes, i fixem-nos que li ho han fet en aquest context de comunió com és compartint l’àpat del darrer sopar amarat de la comunió d’amor; com ara nosaltres ho podem viure. Perquè l’eucaristia que celebrem fem memòria del darrer sopar. Tomàs que ha sentit que Jesús feia servir la imatge del camí, li pregunta per l’itinerari, «com s’hi va»? La resposta de Jesús quan li diu: «Jo sóc el camí, la veritat, i la vida» no es refereix a un itinerari, sinó a una identificació; no és quelcom fora de mi, sinó que «jo sóc el camí». És la mateixa persona, és l’experiència transmesa de sentir-se estimat, i encara de poder viure: jo sóc l’amor. Aquest és el camí- experiència que Jesús s’esforça per transmetre als primers deixebles i és el que ens transmet ara a nosaltres.

També ha fet servir la paraula «veritat». En el món bíblic el concepte veritat no és una idea, sinó una realitat que es fa, que es realitza, que es posa en pràctica. Quan diu que és veritat, vol dir que és presència. D’aquí que l’experiència de l’amor, és l’experiència de Déu. Alguns fan servir, en comptes de la paraula veritat, la paraula fidelitat en el sentit que l’amor de Déu envers els homes i les dones és des de sempre i per sempre. I això és el que van poder viure els deixebles en comunió amb Jesús.

Sembla que la pregunta de Felip és més pràctica: «Mostreu-nos el Pare i no ens cal res mes» Però fent aquesta pregunta desviava el sentit central i indispensable que té Jesús per als deixebles. Per això la resposta de Jesús és: «Qui em veu a mi, ha vist el Pare». Aquest veure no és quelcom extern a la persona, sinó que la paraula “veure” la podem substituir per creure, que vol dir fiar-te, confiar radicalment. En l’evangeli de Sant Joan ens demostra que no hi ha cosa més real, més veritable i més fidel, que l’amor, perquè l’amor demana una relació estreta que agafa tota vida, una comunió profunda, un lligam indestructible. No hi ha pre-judicis, sinó incondicionalitat. Aquesta és la relació de Jesús amb el Pare. I insisteix Jesús amb una resposta que no s’adreça a Felip, sinó a tots els deixebles, quan diu: «Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi».

També hi som; amb aquest plural: creieu-me, estem inclosos tots nosaltres en l’experiència de l’amor de Déu. Diguem-ho una vegada més: som estimats per Déu. Jesús és el nostre mestre. I aquesta ha de ser la nostra veritat, la nostra fidelitat. Segurament que si ens mirem el nostre interior sentirem que estem lluny, a vegades, de viure-ho així. És la nostre limitació, la nostre pobresa. I malgrat tot, l’amor incondicional de Déu, per Jesucrist ens diu: jo crec en tu, em fio de tu. Et vull viu, perquè no deixa de dir-nos: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig» Un repte, un compromís, la proposta per ser feliç i per fer feliç. Quin goig, quin consol, quina meravella podem viure!

https://youtube.com/watch?v=cN4XE2X7Gp4

Diumenge V de durant l’any (5 de febrer de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (5 de febrer de 2023)

Isaïes 58:7-10 / 1 Corintis 2:1-5 / Mateu 5:13-16

Diumenge passat vam sentir proclamar com Jesús veient les multituds, observant la societat, pujà a la muntanya, i va començar a instruir els seus deixebles: el missatge, ben mirat era sorprenent, i encara ho pot ser per nosaltres si reconeixem que Jesús és la nostra referència i, per tant, tot allò que va dir als seus deixebles, ens ho diu, avui, a nosaltres. Ens fa descobrir que Déu valora les persones d’una manera molt diferent a com són valorades en el nostre entorn social. En la nostra societat es valora l’èxit, els guanyadors. També en temps de Jesús es creia que els qui eren rics, per exemple, és que Déu els havia beneït. Però la instrucció de Jesús és molt diferent; ens diu que Déu valora aquells que, precisament, no són socialment admirats, com els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, etc. I a aquests Déu els dona la possibilitat de ser feliços, benaurats, sants, perquè ells posseiran el Regne, seran consolats, posseiran la terra, seran saciats.

Avui ha continuat la seva instrucció demanant que els deixebles fem el mateix: proclamar arreu com Déu valora la vida, especialment aquells que sembla que la vida se’ls ha girat d’esquena. Però no es tracta de donar una bona dosi d’optimisme a perdedors, sinó de donar sentit al seu itinerari personal. Per fer bé aquesta proclamació ens ha proposat dues actituds. Ser sal. Ser llum.

Quin és el sentit que té en aquest context la sal? Per una banda la sal és la que dona sabor als aliments. Hem d’entendre que la missió dels deixebles, la de l’Església, la de cadascun de nosaltres, si tenim consciència de ser deixebles, és que ens hem d’introduir a l’entranya de la societat per descobrir el sentit de la vida en un món en què es banalitza cada cop més. També la sal, en temps de Jesús, tenia la funció de conservar i impedir que els aliments es malmetessin i es corrompessin. Per tant, es tracta de lluitar perquè la pràctica de la justícia protegeixi la dignitat de tots aquells a qui Jesús ha anunciat les benaurances, com els humils, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau, els perseguits pel fet de ser justos…i aquí podem recordar totes les altres benaurances. Per ser coherents en aquest sentit, cal vigor personal, altrament serem com la sal que no serveix per res, i podem caure en la indiferència de tothom i que al carrer siguem trepitjats.

Quan afirma: «vosaltres sou llum del món». No ens està dient que ho hem de ser, sinó que ho som. Prendre consciència, doncs, de la nostra missió i de la nostra responsabilitat. L’Església, nosaltres, hem de ser referents pels qui estan a la recerca del buit interior. No es tracta d’afany de protagonisme. Sant Pau , a la segona lectura, explicava a la comunitat de Corint la seva actitud personal quan els escrivia: «En tot allò que us deia i us predicava, no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit» Aquest ser llum pot tenir moltes expressions, però és indubtable que ha d’il·luminar, i difícilment hom il·lumina si el nostre interior no viu alliberat perquè se sap acollit per l’amor de Déu. Podem constatar que aquell qui fa l’experiència de sentir-se estimat té la força de l’amor en el seu mateix rostre. A vegades tenim poc present que, quan volem donar testimoni de la pròpia experiència, ho diem com si fos un retret. Com més en deixem atrapar per les benaurances més senzilla i alhora més profunda serà la nostra vida.

Irradiem el que vivim, el que som, el que fem. És el que ens ha dit el salm quan ens recordava: «L’home just, compassiu i benigne, és llum que apunta en la fosca…Té el cor incommovible, res no tem, reparteix el que té, ho dona als pobres, la seva bondat consta per sempre» És el mateix que Isaïes ens ha recordat a la primera lectura quan posava en boca de Déu: «Comparteix el teu pa… si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides» Això és el que té de meravellós: com més ens comprometem per il·luminar, tant més la claror de Déu il·luminarà i guarirà la nostra pròpia vida.

Diumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (21 d’agost de 2022)

Isaïes 66:18-21 / Hebreus 12:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30

El començament de l’evangeli que avui ens ha proclamat el diaca, ens situa en context: «Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava». Els detalls tenen sovint la seva importància perquè ens ajuden a situar-nos i a donar més valor a les preguntes i a les respostes de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc ja ens va fer saber que Jesús es proposava anar a Jerusalem, és un pelegrinatge que, pels qui el seguien i pels qui el volem seguir, esdevé un camí d’aprenentatge de la voluntat de Déu. Jesús a través de les seves paraules va fent una catequesi per a la vida per a tots els qui desitgem seguir-lo perquè, en el seguiment, Jesús ens porti al Regne de Déu. És un camí per anar aprofundint el sentit que ha de tenir la nostra vida, i quin ha de ser el nostre compromís i les conseqüències d’aquest compromís.

La pregunta que se li fa a Jesús pot semblar molt ben intencionada i aclaridora. De fet, no es veu qui en concret li fa la pregunta, potser un apòstol, un altre deixeble que no era a la llista dels dotze i que anava escoltant el que deia i feia… Però el to com es formula la pregunta sembla que el qui la hi fa no tingui res a veure amb ell. Fixem-nos-hi, li diu: «¿són pocs els qui se salven?» És pràctica: fem comptes. Aquesta qüestió potser ens l’hem feta més d’una vegada i potser no hem gosat dir-la en veu alta, però, tanmateix, la resposta ens interessa, perquè vull saber si jo puc ser un d’aquests pocs que se salvaran. I sobretot quan sento que la resposta ens parla de la porta estreta. I continua dient: «Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Vaja, no sembla que sigui fàcil. ¿Quins són els sentiments que ens suscita?

El missatge que ha volgut donar és que no es tracta solament d’escoltar, sinó de posar en pràctica allò que Jesús ha anat ensenyant en el camí cap a Jerusalem. Però no és suficient que hi hagi un grau de coneixement personal com fan servir els qui no se’ls obre la porta, i argumenten: «Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers» I la resposta és: «Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal» Aquí està el punt important. Què hem d’entendre per obrar el mal? Segurament que és simplificar molt la resposta si només diem: quan no hem fet res perquè la justícia de Déu s’obri camí en el nostre món. Sembla que vénen temps especialment difícils que, en certa manera, estem vivint, ja ara, situacions extremadament aterridores en forma de guerra, sense oblidar les situacions de fam que van creixent més i més, o les migracions que s’estan repel·lint amb violència, o tants i tants permisos de treball denegats que deixen les persones en els llimbs més absoluts durant anys i anys. La indiferència en el tracte, que abandona les persones en una autèntica soledat i desemparament, també és profundament injusta. En el camí cap a Jerusalem, el que ensenya i practica Jesús és l’atenció a l’altre; una atenció que s’ha de vestir amb amor. El mal és la indiferència i el desamor en tots els camps de la vida.

A l’evangeli d’avui hi ha una altra part. La pregunta que li feien a Jesús era si serien pocs els qui se salvarien. Sembla que ara respon Jesús, com si digués: pocs? I convida a alçar la mirada i no quedar-se mirant un cercle més aviat reduït. Les mirades egòiques sempre són d’horitzons de poc abast. Però la perspectiva de Déu és l’eternitat de la història de la fe. És l’experiència de vida d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, amb tots els qui s’han compromès a fons en aquesta història de fe com són els profetes. Al Regne de Déu tothom hi pot tenir el seu lloc a taula, gent d’orient i d’occident, del nord i del sud. D’arreu. I com ho podem entendre? Vivint a fons el que hem pogut assaborir en el cor: la resposta al salm que hem cantat: Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món. I ho farem des de la nostra experiència de sentir-nos salvats. Perquè com deia el salm: el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre. Si et mires a tu, veuràs la teva pobresa, si mires el seu amor i la seva fidelitat hi trobaràs la seva gràcia, el seu amor, el seu desig de què participis a la seva taula. La taula del Regne on tots hi som convidats.

Diumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de juliol de 2022)

Isaïes 66:10-14c / Gàlates 6:14-18 / Lluc 10:1-12.17-20

Cada diumenge ens trobem per escoltar la paraula de Déu i compartir la fe, celebrant el memorial del Senyor; és a dir, recordem i revivim la donació profunda i autèntica de Jesús fins a donar la seva vida. En el fons estem posant en pràctica el mateix que feien els seguidors de Jesús en el seu temps. Escoltaven els ensenyaments de Jesús, com nosaltres tenim oportunitat d’escoltar-los de la veu del diaca. Aprenien i aprenem quins eren els objectius de Jesús, quin era el seu ensenyament i a què donava valor.

El relat que avui hem escoltat és la continuació de la narració de diumenge passat, quan vàrem sentir que l’evangeli ens deia que Jesús «resolgué decididament encaminar-se a Jerusalem». Durant el seu camí cap a Jerusalem Jesús no deixarà d’ensenyar i d’ensenyar-nos però sabem que encaminar-se a Jerusalem significa que, al final del seu camí a Jerusalem, Jesús sofrirà la mort en creu i que els deixebles es dispersaran.

L’evangeli ens diu que Jesús va tenir la iniciativa d’escollir 72 per demanar-los que s’avancessin, de dos en dos, cap a cada poble. Quan l’evangelista ha posat el nombre de 72 ho ha fet per subratllar que van anar a tot arreu i que eren molts. Què havien de fer? Ens ha dit: «digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre». Res de diferent del que havien vist fer a Jesús. Segurament que ens trobem davant la missió clau dels deixebles de Jesús. Fer el que feia Jesús i com ho feia Jesús.

L’evangelista ens ho ha anat explicant, molt pedagògicament: quin és el nucli de la predicació de Jesús, però també hi ha afegit l’actitud amb què s’ha de fer. Aniria molt bé que ens paréssim i ens fixéssim un per un en tots els detalls que especifica la narració que hem escoltat. Segurament que ens allargaríem molt, i potser ara no és el moment més adient; però sí que ens convé fer unes breus reflexions…

Quan acollim l’evangeli no estem mirant uns fets passats, sinó que, per a nosaltres que som deixebles, també ens han de servir per avui, per ara. Perquè la nostra missió com a deixebles és dir a tothom que el Regne de Déu és ben a prop. Per això ens cal preguntar-nos si és aquest, quan ens identifiquem com a cristians, el missatge que donem. El testimoniatge ha de ser d’esperança, i no pas desesperançat pel pessimisme d’una situació com l’actual, plena d’incertesa i de violència, soterrada i explícita com la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, morals i materials. Ho hem de fer amb la nostra vida i la nostra autenticitat, és a dir amb elements que no distorsionin el missatge, «sense bossa, ni sarró, ni calçat, ni us atureu a saludar ningú pel camí» Perquè pot ser que ens parem comentant aspectes de la vida, però que no anem a fons i ens oblidem de la necessitat de donar un missatge encoratjador i compromès.

Quan ens diu us envio com «anyells enmig de llops» no ens està dient que la missió sigui fàcil; els ressentiments personals i col·lectius són molt punyents i destructors de la pròpia integritat. I Jesús ens diu que primer saludem: «Pau en aquesta casa». La pau de Jesús no és absència de conflicte, sinó que está amarada de justícia i d’amor. Fixem-nos que avui les tensions econòmiques i polítiques van fent encara més grans les diferències entre els homes. La pau de Jesús és la que permet quedar-se a la casa on es lluiti per una veritable vida en la qual hom comparteixi «allò que tinguin per menjar i beure». Compartir, quina paraula més meravellosa si la practiquem! Però l’ensenyament de Jesús no s’imposa per la força, proposa, per això no es tracta de forçar, sinó que demana que quedi clar el missatge, d’aquí que recomani que es proclami, en cas de no ser acollits: «El Regne de Déu és a prop vostre». Tota una manera de fer, tota una manera de ser. Aquesta és la manera de fer i de ser de Jesús.

Hem de ser conscients que la darrera etapa de Jesús serà la creu. Segurament per molts, jo m’incloc, la creu ens fa basarda. Tenim Pau que és un deixeble privilegiat que aprofundeix en la seva vida el significat de la creu i amb ell ens podem atrevir a dir: «Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist». Perquè sabem que la creu és el portal de la resurrecció, del Regne de Déu. Sí, podem acabar com ha acabat avui Sant Pau dient: «Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén»

Festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 de desembre de 2021)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52.

Ahir celebràvem amb goig i solemnitat el misteri de l’encarnació, és a dir, acollíem, des de l’experiència de la fe, que Déu és amb nosaltres. I, independentment del que socialment hom intentava de viure d’una manera especialment emotiva, per als creients, el motiu de la celebració no era solament una experiència interior, personal, viure “que Déu és amb nosaltres”, sinó que hi havia el desig de compartir aquest misteri amb els qui més estimes; les trobades familiars i d’amics gairebé es feien necessàries; encara que l’epidèmia i les restriccions socials van comportar que en algunes celebracions, van deixar un punt de tristesa, també en alguns cassos experimentar molta soledat. Avui, l’Església, ens convida a continuar contemplant el que significa l’encarnació des de la perspectiva del creixement de la maduració personal. Així veiem que Jesús creix en el si d’una família i, com tothom, fa l’experiència de les seves joies i dels seus dolors. L’objectiu que ens proposa l’Església és expressat al començament de la Col·lecta: ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família.

Les dues primeres lectures ens han posat davant els nostre ulls dos fonaments que caldria reflexionar-hi. El primer fonament és el desig ferm, constant i apassionat de la maternitat –paternitat. Ens adonem que avui en el si de moltes parelles hi ha com una mena de basarda assumir com un valor important, compartir amb la teva pròpia parella, la responsabilitat de fer possible tenir fills i educar-los; per dir-ho d’una manera molt simple i segurament massa simplificada, sovint l’argument de la responsabilitat frena el goig de la generositat. La incertesa dels nostres temps, una economia precària influencien d’una manera decisiva la presa de decisió en la voluntat de ser pare i mare. Probablement hom hauria d’aprofundir que el gran do de la vida, el més important, és l’amor: l’amor humà i l’amor espiritual. ¿Què és el que ens parla la segona lectura? L’afirmació que, ja d’entrada, en fa quan diu: «Déu ens reconeix com a fills»; això demana que, el qui l’acull i se la fa seva, també ha de saber què vol dir sentir-se estimat. Perquè tant des d’un punt de vista humà, com des d’un punt de vist espiritual ens cal poder expressar el que implica sentir-se reconegut. La construcció moral i espiritual té el seu punt cabdal en estimar-te tu mateix. La construcció de la persona té sempre la necessitat d’experimentar aquests tres punts essencials, estimar Déu, estimar els proïsme, estimar-te. Aquesta és la missió educativa dels pares.

Una lectura ràpida de l’evangeli pot provocar un punt d’inquietud i malestar, perquè ràpidament ens molesta aquesta rebel·lió que veiem en Jesús. El relat que hem escoltat és el darrer que l’evangelista posa sobre la infància de Jesús. Després d’aquest relat l’evangelista ens anirà mostrant Jesús adult. Doncs bé, la narració ens avisa que el pelegrinatge del pares de Jesús era per celebrar la Pasqua, és a dir per recordar una abans i un després en la història d’Israel, de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat de la terra promesa. També ens ha dit que Jesús ja tenia 12 anys, és a dir, que era reconegut prou gran com per assumir, des de la fe, la responsabilitat de la seva creença. D’aquí que la resposta de Jesús no es feta des de la perspectiva d’un nen que va creixent i madurant la fe, sinó des de la responsabilitat del qui comença assumir el que ha de ser el seu desplegament de l’experiència de la relació amb Déu. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» L’evangelista ens fa una al·lusió al que serà la Pasqua de Jesús quan explica que la recerca dels pares de Jesús es feta en el termini de tres dies com serà, efectivament la Pasqua de Jesús. I també veuen que Jesús ja comença el que avui diríem a debatre amb els mestres de la Llei i que ho farà al llarg de la seva vida d’adult.

Com ens anirà fent veure Lluc al llarg del seu evangeli, és la mare la que se sentirà abandonada. La soledat del seu abandó es podria interpretar ja com un signe de Regne. Ben cert que el camí de Jesús no el podien preveure. El perden com a nen i el descobreixen en el misteri de Déu.

Aquesta experiència dels pares de Jesús ens pot convidar a reflexionar sobre l’acompanyament a la fe dels propis fills, sobretot quan van expressant els seus sentiments sobre la seva fe. Com els pares també han de comprendre que el camí del seus fills s’ha d’anar configurant al misteri de Déu i que mai no hem de forçar aquesta llibertat divina que tot home, en néixer, ja porta en el seu si. Ens diu l’evangeli «que ells no comprengueren la resposta de Jesús». ¿Quina actitud prenem davant el misteri de la fe dels nostres fills? Perquè no es tracta d’inhibir-nos, sinó d’estar al costat, i com es fa en les qüestions humanes compartir l’experiència viscuda amb sinceritat i humilment.

Avui festa de la Sagrada Família un important estol de reptes haurem d’afrontar per arribar a l’objectiu que ens proposava la col·lecta: «feu que amb la caritat generosa puguem fruir per sempre de la felicitat de casa vostra.»

Diumenge XXX de durant l’any (24 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (24 d’octubre de 2021)

Jeremies 31:7-9 / Hebreus 5:1-1 / Marc 10:46-52

L’església ens convida cada diumenge a escoltar l’evangeli, enguany, sobretot, durant aquest curs litúrgic que coneixem per cicle B especialment hem escoltat l’evangelista Marc. De fet, si l’hem anat seguint atentament, ens ha proposat fer un itinerari per anar aprofundint la nostra realitat espiritual. L’escolta de l’evangeli ens ha portat a fer-nos uns interrogants, a intentar donar unes respostes, a aprendre a configurar-nos amb Jesús. Un treball, que ben segur hem de continuar fent. Ara ja som molt aprop del final de tot aquest ensenyament. I jo mateix m’he de preguntar què n’ he fet de la meva vida.

L’evangeli d’avui, aparentment no té gaire cosa a subratllar: un cec ha recobrat la vista. Però si comencem a fixar-nos en una colla de detalls ens adonem que això passa a la sortida de Jericó i en direcció a Jerusalem. Cal dir que entre Jericó i Jerusalem hi ha un desnivell de 1200 m i uns 30 Km de distància. El costum era que si s’anava a Jerusalem per viure uns moments especialment importants des de la perspectiva espiritual, hom descansava a Jericó (el dia de descans pels jueus era en dissabte), i l’endemà es reprenia el trajecte fins Jerusalem. Sabem que aquesta era la decisió de Jesús: pujar a Jerusalem, aquesta seria la darrera i definitiva vegada.

Fa un moment deia que l’itinerari que hem anat escoltant al llarg d’aquest cicle litúrgic és per anar aprofundint , seguint el missatge de Jesús. Què n’he fet de la meva vida i quin sentit té? I aquí el cec Bartimeu fa que ressonin en mi mateix algunes coses. Per la meva part no puc dir que soc cec, però potser en alguns aspectes de la meva vida no acabo de veure en profunditat la realitat del qui soc. No soc un cec des del punt de vista físic però he estat cridat per l’evangeli a obrir els ulls de la fe per veure què em demana Jesús. Crec que no soc cec, però com Bartimeu estic a la sortida de Jericó per emprendre el camí cap a Jerusalem, però estic a la vora del camí, parat. D’alguna manera m’identifico amb Bartimeu. Jesús emprèn el camí a Jerusalem, el cec Bartimeu se n’adona, i de la seva ànima només li surt un crit: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi» I em pregunto a mi mateix, jo que estic parat, soc capaç de cridar el mateix que el cec? Perquè cridant-lo reconec que en ser Fill de David, el reconec com a Messies, el reconec com aquell que dona sentit a la meva vida, el que em fa veure per què estic a aquí. Potser el que seria més prudent seria callar i no fer un enrenou que pot molestar. Els que acompanyaven Jesús volien que callés. Ben bé no sabem qui són aquests, però potser hi havia aquells que van escoltar diumenge passat, que el qui vol anar amb Jesús ha d’aprendre a servir i no a manar. Malgrat tot ara encara li manen que calli. I no dic que els qui ara m’acompanyeu em demaneu que no faci enrenou, però és tan senzill seguir tal com estem!

Amb Bartimeu és Jesús qui em crida; jo només demano compassió, almoina per anar tirant; en canvi Ell em crida per ser deixeble, per desinstal·lar-me espiritualment, per això haig de deixar aquelles coses que em semblaven que em protegien: el mantell i el bastó. Per un cec és com anar despullat, per a mi és desprendre’m de les meves comoditats. I aleshores, al seu davant, Jesús em fa la pregunta decisiva per a mi: què vull d’Ell?, i amb Bartimeu ja no demano la compassió per anar tirant, sinó que hi vegi! Però què vol dir veure? La resposta que li ha donat Jesús a Bartimeu és doble. Tanmateix cal que la fe sigui clau en el meu capteniment, perquè creure és fiar-me radicalment d’Ell, i per tant ser capaç de llençar lluny de mi les seguretats que només m’afeixuguen i em condicionen (el mantell i el bastó) per prendre les decisions que orientin la meva vida cap una nova manera de viure i de sentir i que en direm el Regne de Déu; i perquè és això, la fe, el que salva: «la teva fe t’ha salvat!» Ara la meva vida pot tenir sentit!

Però l’evangeli d’avui no s’ha acabat aquí. Ens ha dit: «A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà» Efectivament parlem de lucidesa, per això podem parlar de veure-hi però amb una connotació que explica la interioritat de l’home en una comprensió nova, potser trasbalsadora, renovada. Ara bé, recordem que era la darrera etapa per pujar a Jerusalem, seguir camí enllà vol dir que amb Bartimeu jo també soc convidat a caminar i participar intensament del que significa Jerusalem: la passió, la mort i la resurrecció. La Pasqua! La lucidesa de veure-hi és penetrar en el misteri de Jesús i seguir-lo fins a la fi. A vegades em pregunto si Bartimeu i jo tindrem el coratge de seguir Jesús fins a la creu. Jo penso, ho confesso, que serà la fortalesa d’un i altre, de la comunitat de deixebles, la que ens farà fidels, i així l’experiència de la resurrecció esdevingui la força que ens doni a tots plegats l’energia i el coratge de dir: Déu ens estima tant que ens ha donat la vida per sempre a tot el món.

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Diumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 juliol 2020)

1 Reis 3:5.7-12 – Romans 8:28-30 – Mateu 13:44-52

Avui, a la primera lectura, hem vist com a Salomó, que ho tenia tot, joventut, poder, cultura i riquesa, Déu li ha demanat què desitjava, i ell ha respost : «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal». Si ens hi fixem bé, a l’evangeli, Jesús ha dit que el Regne del cel ve a ser com un tresor o com una perla fina, és a dir, quelcom que és tan valuós que ho dóna tot a canvi. Així doncs, què és el Regne del cel? Potser podem dir que és la forma que té Déu de convidar-nos a viure a la seva manera, seguint el seu estil de vida. D’acord amb Salomó podríem dir que el Regne del cel és ser justos, a la manera de Déu, o bé com el salm que hem cantat, el Regne és viure amb l’amor de Déu que conforta, i amb la capacitat de discernir el bé del mal.

¿I qui és capaç de viure a la manera de Déu? De fet, l’evangelista ens va informar que Jesús, a l’inici de la seva predicació, es va compadir de la gentada que el seguia perquè eren com ovelles sense pastor. Com molts recordem va començar a proclamar una manera nova de veure i viure la vida: el primer que va fer fou anunciar que aquells que ningú valorava, aquests són precisament els qui Déu valora: benaurats el pobres, els humils, els qui desitgen que hi hagi justícia, els qui sofreixen… avui potser diríem els perdedors; però per entendre a fons aquest anunci, demana als deixebles que comencin un camí en el que serà important conèixer el propi interior, i adonar-se que cal fer una transformació, en la qual no és solament important conèixer-se, i acceptar les pròpies limitacions, sinó que cal posar en pràctica allò que s’ha vist que Jesús fa, que és posar l’atenció en els altres. I els altres són com tu, amb les seves limitacions. I ens convida a fixar-nos-hi bé. Ells són imatge de Déu i l’has de saber veure en el pobre, en l’humil, en el qui passa fam i set, en l’empresonat…Tots ells són imatge de Déu. I en aquest procés d’apropament als altres, tu, per a ells, ets imatge de Déu. Així ens ho ha recordat Sant Pau quan hem sentit: «els destinà a ser imatges vives del seu Fill». Potser no es tracta tant de viure-ho com una responsabilitat, sinó com un do, un regal, un tresor. El millor. I amb Maria també podem dir: qui sóc jo? Si em miro a mi mateix constato la meva feblesa. Maria ho va entendre i es va fer deixeble del seu Fill, és a dir, el va escoltar; per això diem que Maria és la primera creient. Ens podem preguntar si val la pena viure així. Perquè ens adonem que el camí de Jesús no és planer. I tanmateix avui ens ha dit que viure amb Déu i per a Déu, en el seu Regne, val tant la pena que cal que esdevingui el més important, el prioritari. Perquè el camp que compres és on hi ha el tresor, aquest camp ets tu i jo, i nosaltres, en ell s’hi sembrarà, com vèiem diumenge passat la millor llavor de blat, però també hi apareixerà el jull. Ens podem preguntar, malgrat tot, el vull comprar aquest camp?

La paràbola encara ens ha dit que «content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té…». I ens podem tornar a preguntar, i per què content, perquè la veritable troballa és l’amor. Aquest és el valor suprem, perquè com ens ha dit Sant Pau: «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Efectivament, el Regne del cel és la trobada de l’Amor i per l’Amor. Estimar, i deixar-se estimar. El camp és la pròpia vida que ha de créixer, però abans cal que sàpiga acollir la bona llavor de la Paraula i de l’Amor. I si té sentit l’existència del camp, l’existència de la vida, és perquè el camp, amarat d’amor, donarà el fruit perquè d’altres puguin alimentar-se d’aquesta experiència tan extraordinària. I la compartirem, oi, aquesta experiència?

Deixem-nos agafar per Déu, i fem nostra la pregària de Salomó: «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal».