Festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 de desembre de 2021)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52.

 

Ahir celebràvem amb goig i solemnitat el misteri de l’encarnació, és a dir, acollíem, des de l’experiència de la fe, que Déu és amb nosaltres. I, independentment del que socialment hom intentava de viure d’una manera especialment emotiva, per als creients, el motiu de la celebració no era solament una experiència interior, personal,  viure “que Déu és amb nosaltres”, sinó que hi havia el desig de compartir aquest misteri amb els qui més estimes; les trobades familiars i d’amics gairebé es feien necessàries; encara que l’epidèmia i les restriccions socials van comportar que en algunes celebracions, van deixar un punt de tristesa,  també en alguns cassos experimentar molta soledat. Avui, l’Església, ens convida a continuar contemplant  el que significa l’encarnació des de la perspectiva del creixement de la maduració personal. Així veiem que Jesús creix en el si d’una família i, com tothom, fa l’experiència de les seves joies i dels seus dolors. L’objectiu que ens proposa l’Església és expressat al començament de la Col·lecta: ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família.

Les dues primeres lectures ens han posat davant els nostre ulls dos fonaments que caldria  reflexionar-hi. El primer fonament és el desig ferm, constant i apassionat de la maternitat –paternitat. Ens adonem que avui en el si de moltes parelles hi ha com una mena de basarda assumir com un valor important, compartir amb la teva pròpia parella, la responsabilitat de fer possible tenir fills i educar-los; per dir-ho d’una manera molt simple i segurament massa simplificada, sovint l’argument de la responsabilitat frena el goig de la generositat. La incertesa dels nostres temps, una economia precària influencien  d’una manera decisiva la presa de decisió en la voluntat de ser pare i mare. Probablement hom hauria d’aprofundir que el gran do de la vida, el més important, és l’amor: l’amor humà i l’amor espiritual. ¿Què és el que ens parla la segona lectura? L’afirmació que, ja d’entrada, en fa quan diu: «Déu ens reconeix com a fills»; això demana que, el qui l’acull i se la fa seva, també ha de saber què vol dir sentir-se estimat. Perquè tant des d’un punt de vista humà, com des d’un punt de vist espiritual ens cal poder expressar el que implica sentir-se reconegut. La construcció moral i espiritual té el seu punt cabdal en estimar-te tu mateix. La construcció de la persona té sempre la necessitat d’experimentar aquests tres punts essencials, estimar Déu, estimar els proïsme, estimar-te. Aquesta és la missió educativa dels pares.

Una lectura ràpida de l’evangeli pot provocar un punt d’inquietud i malestar, perquè ràpidament ens molesta aquesta rebel·lió que veiem en Jesús. El relat que hem escoltat és el darrer que l’evangelista posa sobre la infància de Jesús. Després d’aquest relat l’evangelista ens anirà mostrant Jesús adult. Doncs bé, la narració ens avisa que el pelegrinatge del pares de Jesús era per celebrar la Pasqua, és a dir per recordar una abans i un després en la història d’Israel, de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat de la terra promesa. També ens ha dit que Jesús ja tenia 12 anys, és a dir, que era reconegut prou gran com per assumir, des de la fe, la responsabilitat de la seva creença. D’aquí que la resposta de Jesús no es feta des de la perspectiva d’un nen que va creixent i madurant la fe, sinó des de la responsabilitat del qui comença assumir el que ha de ser el seu desplegament de l’experiència de la relació amb Déu. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» L’evangelista ens fa una al·lusió al que serà la Pasqua de Jesús quan explica que la recerca dels pares de Jesús es feta en el termini de tres dies com serà, efectivament la Pasqua de Jesús. I també veuen que Jesús ja comença el que avui diríem a debatre amb els mestres de la Llei i que ho farà al llarg de la seva vida d’adult.

Com ens anirà fent veure Lluc al llarg del seu evangeli, és la mare la que se sentirà abandonada. La soledat del seu abandó es podria interpretar ja com un signe de Regne.  Ben cert que el camí de Jesús no el podien preveure. El perden com a nen i el descobreixen en el misteri de Déu.

Aquesta experiència dels pares de Jesús ens pot convidar a reflexionar sobre l’acompanyament a la fe dels propis fills, sobretot quan van expressant els seus sentiments sobre la seva fe. Com els pares també han de comprendre que el camí del seus fills s’ha d’anar configurant al misteri de Déu i que mai no hem de forçar aquesta llibertat divina que tot home, en néixer,  ja porta en el seu si. Ens diu l’evangeli «que ells no comprengueren la resposta de Jesús». ¿Quina actitud prenem davant el misteri de la fe dels nostres fills? Perquè no es tracta d’inhibir-nos, sinó d’estar al costat, i com es fa en les qüestions humanes  compartir l’experiència viscuda amb sinceritat i humilment.

Avui festa de la Sagrada Família un important estol de reptes haurem d’afrontar  per arribar a l’objectiu que ens proposava la col·lecta: «feu que amb la caritat generosa puguem fruir per sempre de la felicitat de casa vostra.»

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

 

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (27 desembre 2020)