Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)