Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Diumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (21 de març de 2021)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

Germans,

Tots tenim algun amic o familiar que considera Déu com quelcom superflu o estrany i, no fos cas que existeixi, molts creuen que no els ajudarà en el seu dia a dia, que tot depèn del que ells facin. I així veiem, per exemple, com s’esforcen a conèixer-se, a adquirir tècniques de concentració mental que els ajudin a tenir èxit en les tasques que emprenen. Son persones que no manifesten desig de tracta Jesucrist.

És diferent el camí de fe i de conversió, al qual l’Evangeli d’avui en fa referència quan ens parla d’uns grecs anònims, conversos al judaisme, que, sabent que Jesús es trobava a Jerusalem, es van acostar a Felip, un dels dotze apòstols, i li van dir: “voldríem veure Jesús”. Felip li va anar a dir a Andreu (un dels primers apòstols, molt proper al Senyor) i tots dos li ho van dir a Jesús.

La immediata resposta de Jesús a aquells que el volen veure orienta cap al misteri de la Pasqua, la manifestació gloriosa de la seva missió salvífica. “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”, dirà. Així doncs, l’atractiu de la persona de Jesús ens porta a l’hora de la glorificació del Fill de l’home. Però a través del pas dolorós de la passió i de la mort a la creu. Només des de la fe sobrenatural podem acceptar que així es realitzarà el pla diví de la salvació, que és per a tothom.

Dins de tantes alertes sanitàries actuals, la paraula de l’Evangeli, el desig de veure Jesús ens diu que no hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu. És a dir, apropar-nos al Déu que parla i que ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant. Hauríem de demanar sovint a Déu la gràcia que desperti en nosaltres la set de veure i de conèixer més a Crist, que augmenti en la nostra ànima la divina llum de la fe que ens ensenya el camí de cel.

Nosaltres, com aquells grecs de l’Evangeli, també volem veure Jesús perquè creiem que és Déu qui va baixar del cel per salvar-nos dels nostres pecats, i que és Déu qui cada dia ens facilita la seva gràcia per donar-nos la força de viure segons els seus manaments.

Avui podríem aturar-nos i mirar enrere, cap al fons, per ser més conscients del nostre anhel de Déu i descobrir si hem pres el rumb correcte. Volem veure Jesús portats d’aquesta nostàlgia que tots sentim abans o després en el cor, i que no és altra cosa que l’anhel de Déu. Una set de Déu que ens fa somiar alguna vegada amb la nostra vida eterna, desitjant l’eternitat amb Déu i els benaurats, per sobre de tot bé material, inclosa la salut corporal.

Dirà sant Pau que totes les coses «es mantenen» en aquell que és «anterior a tot» (Col 1,17). Per tant, qui construeix la pròpia vida sobre el veure Jesús en la seva Paraula i els seus sagraments s’edifica veritablement de manera sòlida i duradora. Com els grecs de l’Evangeli, avui tenim una gran necessitat de ser realistes. És a dir, ens cal reconèixer en Jesús el fonament de tot.

És un error prescindir de Jesus pensant que som autosuficients, que no necessitem Déu, que la felicitat depèn d’un mateix i que consisteix en una recerca creixent d’autodeterminació, desenvolupament tècnic i satisfacció material. Doncs l’home no està fet per a si mateix, ni per al món, està fet per a Déu, i només pot trobar la seva felicitat en Déu.

Al costat de la Mare de Déu, disposem-nos a compartir l’estat d’ànim de Jesús, preparats per reviure el misteri de la seva crucifixió, mort i resurrecció, no com a espectadors estranys, sinó com a protagonistes juntament amb ell, pensant i sentint com ell, ja que realitza per a cadascú de nosaltres el seu misteri de creu i de resurrecció

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

 

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)