Dimecres de cendra (14 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 de febrer de 2024)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

“Us ho demanem en nom de Crist: Reconcilieu-vos amb Déu” 

Amb aquestes paraules, estimats germans i germanes, estimats escolans, adreçades als cristians de Corint, l’apòstol Sant Pau ens donava un principi de vida, una actitud que val sempre. 

Potser si Sant Pau vingués un dia a l’Escolania i al final li féssiu aquella pregunta que feu a tothom: “dona’ns un consell per la vida”, potser us diria això: “reconcilieu-vos amb Déu”.  O potser us diria una altra cosa perquè l’apòstol Pau diu una frase interessant i memorable en gairebé cada una de les pàgines que escriu.  

Reconciliar-se vol dir acceptar-se un mateix tal com és, reconciliar-se és acceptar els altres tal com són, reconciliar-se vol dir fer les paus. Reconciliar-se amb Déu vol dir posar la nostra voluntat, la nostra vida, el nostre cor, la nostra intel·ligència d’acord  amb allò que Déu vol. Déu vol que siguem feliços estimant-nos. I sí, l’apòstol ho deia als de Corint fa quasi dos mil anys, i encara ens ho ha de dir també a nosaltres avui perquè hem de reconèixer que no sempre vivim segons aquesta voluntat tan bonica de Déu. 

Si això val per tota la vida, perquè ho llegim especialment avui dimecres de cendra? Ho fem perquè ens ajuda, ens estimula reservar un temps a corregir-nos i aquest temps ha estat sempre a l’Església, el temps de Quaresma. La pregària col·lecta d’avui deia que començàvem un temps d’exercici. Tots sabem que durant el dia va molt bé fer un temps d’exercici, d’esport, però que no podem estar tot el dia fent-ho. Amb la quaresma passa alguna cosa semblant: Déu ens proposa fer exercici per a adonar-nos d’allò que no fem bé i corregir-ho, i també ens adverteix que no ens despistem perquè el temps que tenim avui ja no el tornarem a tenir demà. Potser en tindrem més però no serà el mateix. Per això ens diu: “Esmenem-nos del mal que hem fet sense adonar-nos-en, no fos que ens trobéssim que no tenim temps per penedir-nos”.  

Sant Benet també ho va entendre molt bé quan va escriure a la Regla que els monjos sempre hauríem de viure com en quaresma, sempre fent exercici, però com que això no ho pot fer quasi ningú, almenys intentem-ho per quaresma.  

Naturalment l’exercici quaresmal no és només anar al gimnàs o fer esport, coses que poden ser molt saludables, sinó cuidar la salut de l’esperit. I la tradició de l’Església ho ha fet també amb l’atenció al nostre cos físic, per això demana que dejunem;  preocupant-se del cos sociològic, per això demana que ens en recordem dels més necessitats i fem almoina i ocupant-nos del cos espiritual, i per això demana que preguem una mica més durant la Quaresma. Totes aquestes pràctiques només volen que ens reconciliem amb Déu com deia al principi. Per tant que, personalment, ens posem en disposició d’estimar més ja que aquesta i no cap altra és la voluntat de Déu: que estimem. I Déu sap que fent això serem feliços.  

Quan les persones comencen a fer exercici físic, tenen normalment un propòsit: aprimar-se, millorar la resistència física, poder competir…, n’hi ha molts de propòsits. Potser quan comencem la quaresma ens podria ajudar proposar-nos alguna cosa. Així mantindrem més fàcilment aquesta mena de tensió que necessitem perquè tot aquest temps respongui a allò que avui ens disposem a començar. 

Sant Pau ens demanava que ens reconciliéssim en nom de Crist. Ell és el model perquè va viure sempre reconciliat amb Déu i va acceptar tot el que Déu Pare li va posar al davant, fins i tot una mort injusta i dolorosa. Ho va fer per poder quedar com a acusador legítim davant  de totes les morts injustes i doloroses del mon i perquè els nostres pecats fossin perdonats per la seva generositat en morir sense merèixer-ho. Per donar a la humanitat la possibilitat que no hi haguessin més morts injustes. I nosaltres encara després de dos mil anys, sembla que no ho hem entès. 

Aviat es compliran dos anys de la guerra d’Ucraïna, amb tots els seus morts, els exiliats, els desastres, la despesa militar tan absurda perquè les posicions estan pràcticament al mateix lloc.  

Ja fa quatre mesos de la guerra a Gaza, on els clams pel respecte de la vida dels civils, dels nens, dels malalts, són ignorats un dia i un altre, provocant una mort i un sofriment molt desigual entre un bàndol i un altre. Ens sentim petits i sorpresos en veure que ni les veus de les Nacions Unides, ni del Papa Francesc, ni tan sols recentment la del president d’Estats Units semblen prou fortes per a posar una pau i seguretat a la regió, per evitar la inacceptable mort de civils. Davant de la vida no hi val això dels efectes col·laterals o del mal menor. Ni tampoc s’escolta la veu de tots aquells que de tantes maneres humils, en manifestacions, vagues de fam, fent el seu ofici d’informar demanen la fi d’aquesta i de tota altra guerra.  

Em ve al cap que tots els cristians i tots els homes i dones de bona voluntat ens podríem fer nostres les paraules de la segona carta als cristians de Corint i dir 

“Germans, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.” 

Feu les paus és sempre una exigència al cor de l’Evangeli. 

Recordem els qui sofreixen en qualsevol guerra. Tots aquells que no poden fer cap dejuni, ni cap almoina perquè no tenen res i que segurament sí que ens donarien una lliçó si compartissin amb nosaltres la seva pregària confiada. En la Guerra de Gaza tots tenim el mateix Déu d’Abraham. No és ni tan sols amb un Déu diferent que cal reconciliar-se.   

D’aquest Déu en diem una cosa tan profunda com que “es deixa vèncer per la humilitat i la penitència”. El totpoderós, el Creador, el Senyor de la història té una escletxa de bondat per la qual tots podem entrar a la seva comunió. En dir-nos que ens reconciliem amb ell, no només està parlant de guerres, sinó de nosaltres, de cadascú de nosaltres perquè ens està esperant. Sant Pau també ens deia “Recordeu que Déu ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació» 

Per això ens ofereix un temps de correcció que és un temps de canvi, de renovació. Acabarem cantant molts himnes de la litúrgia de les hores de quaresma amb les paraules  

“nos novi per veniam,  
novum canamus canticum” 

Que vol dir que “renovats pel perdó, cantem un càntic nou”. 

Preparem-nos a rebre les cendres com a signe que volem entrar en aquest camí que neteja el nostre cor i la nostra voluntat per fer-la més cristiana, més apte per a estimar Déu i els altres. La cendra era una signe de dol, de tristesa per allò que ens agradaria ser i encara no som, però en la nostra fe cristiana, ens podem la cendra i no deixem de celebrar l’eucaristia cada dia, perquè amb la tristesa i el dol, hi ha sempre la joia de la Pasqua, esperada al fina d’aquest temps, però viscuda en tot allò que ens parla de possibilitat de renovació, de retorn a la millor versió de nosaltres mateixos, de la resurrecció de Jesucrist i de la nostra. 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (14 febrer 2024)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Dimecres de cendra (2 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.

Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.

Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?  Primer hem de passar  un d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,  intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament! 

La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.

Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.  La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre. 

Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)