Dimecres de cendra (14 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 de febrer de 2024)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

“Us ho demanem en nom de Crist: Reconcilieu-vos amb Déu” 

Amb aquestes paraules, estimats germans i germanes, estimats escolans, adreçades als cristians de Corint, l’apòstol Sant Pau ens donava un principi de vida, una actitud que val sempre. 

Potser si Sant Pau vingués un dia a l’Escolania i al final li féssiu aquella pregunta que feu a tothom: “dona’ns un consell per la vida”, potser us diria això: “reconcilieu-vos amb Déu”.  O potser us diria una altra cosa perquè l’apòstol Pau diu una frase interessant i memorable en gairebé cada una de les pàgines que escriu.  

Reconciliar-se vol dir acceptar-se un mateix tal com és, reconciliar-se és acceptar els altres tal com són, reconciliar-se vol dir fer les paus. Reconciliar-se amb Déu vol dir posar la nostra voluntat, la nostra vida, el nostre cor, la nostra intel·ligència d’acord  amb allò que Déu vol. Déu vol que siguem feliços estimant-nos. I sí, l’apòstol ho deia als de Corint fa quasi dos mil anys, i encara ens ho ha de dir també a nosaltres avui perquè hem de reconèixer que no sempre vivim segons aquesta voluntat tan bonica de Déu. 

Si això val per tota la vida, perquè ho llegim especialment avui dimecres de cendra? Ho fem perquè ens ajuda, ens estimula reservar un temps a corregir-nos i aquest temps ha estat sempre a l’Església, el temps de Quaresma. La pregària col·lecta d’avui deia que començàvem un temps d’exercici. Tots sabem que durant el dia va molt bé fer un temps d’exercici, d’esport, però que no podem estar tot el dia fent-ho. Amb la quaresma passa alguna cosa semblant: Déu ens proposa fer exercici per a adonar-nos d’allò que no fem bé i corregir-ho, i també ens adverteix que no ens despistem perquè el temps que tenim avui ja no el tornarem a tenir demà. Potser en tindrem més però no serà el mateix. Per això ens diu: “Esmenem-nos del mal que hem fet sense adonar-nos-en, no fos que ens trobéssim que no tenim temps per penedir-nos”.  

Sant Benet també ho va entendre molt bé quan va escriure a la Regla que els monjos sempre hauríem de viure com en quaresma, sempre fent exercici, però com que això no ho pot fer quasi ningú, almenys intentem-ho per quaresma.  

Naturalment l’exercici quaresmal no és només anar al gimnàs o fer esport, coses que poden ser molt saludables, sinó cuidar la salut de l’esperit. I la tradició de l’Església ho ha fet també amb l’atenció al nostre cos físic, per això demana que dejunem;  preocupant-se del cos sociològic, per això demana que ens en recordem dels més necessitats i fem almoina i ocupant-nos del cos espiritual, i per això demana que preguem una mica més durant la Quaresma. Totes aquestes pràctiques només volen que ens reconciliem amb Déu com deia al principi. Per tant que, personalment, ens posem en disposició d’estimar més ja que aquesta i no cap altra és la voluntat de Déu: que estimem. I Déu sap que fent això serem feliços.  

Quan les persones comencen a fer exercici físic, tenen normalment un propòsit: aprimar-se, millorar la resistència física, poder competir…, n’hi ha molts de propòsits. Potser quan comencem la quaresma ens podria ajudar proposar-nos alguna cosa. Així mantindrem més fàcilment aquesta mena de tensió que necessitem perquè tot aquest temps respongui a allò que avui ens disposem a començar. 

Sant Pau ens demanava que ens reconciliéssim en nom de Crist. Ell és el model perquè va viure sempre reconciliat amb Déu i va acceptar tot el que Déu Pare li va posar al davant, fins i tot una mort injusta i dolorosa. Ho va fer per poder quedar com a acusador legítim davant  de totes les morts injustes i doloroses del mon i perquè els nostres pecats fossin perdonats per la seva generositat en morir sense merèixer-ho. Per donar a la humanitat la possibilitat que no hi haguessin més morts injustes. I nosaltres encara després de dos mil anys, sembla que no ho hem entès. 

Aviat es compliran dos anys de la guerra d’Ucraïna, amb tots els seus morts, els exiliats, els desastres, la despesa militar tan absurda perquè les posicions estan pràcticament al mateix lloc.  

Ja fa quatre mesos de la guerra a Gaza, on els clams pel respecte de la vida dels civils, dels nens, dels malalts, són ignorats un dia i un altre, provocant una mort i un sofriment molt desigual entre un bàndol i un altre. Ens sentim petits i sorpresos en veure que ni les veus de les Nacions Unides, ni del Papa Francesc, ni tan sols recentment la del president d’Estats Units semblen prou fortes per a posar una pau i seguretat a la regió, per evitar la inacceptable mort de civils. Davant de la vida no hi val això dels efectes col·laterals o del mal menor. Ni tampoc s’escolta la veu de tots aquells que de tantes maneres humils, en manifestacions, vagues de fam, fent el seu ofici d’informar demanen la fi d’aquesta i de tota altra guerra.  

Em ve al cap que tots els cristians i tots els homes i dones de bona voluntat ens podríem fer nostres les paraules de la segona carta als cristians de Corint i dir 

“Germans, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.” 

Feu les paus és sempre una exigència al cor de l’Evangeli. 

Recordem els qui sofreixen en qualsevol guerra. Tots aquells que no poden fer cap dejuni, ni cap almoina perquè no tenen res i que segurament sí que ens donarien una lliçó si compartissin amb nosaltres la seva pregària confiada. En la Guerra de Gaza tots tenim el mateix Déu d’Abraham. No és ni tan sols amb un Déu diferent que cal reconciliar-se.   

D’aquest Déu en diem una cosa tan profunda com que “es deixa vèncer per la humilitat i la penitència”. El totpoderós, el Creador, el Senyor de la història té una escletxa de bondat per la qual tots podem entrar a la seva comunió. En dir-nos que ens reconciliem amb ell, no només està parlant de guerres, sinó de nosaltres, de cadascú de nosaltres perquè ens està esperant. Sant Pau també ens deia “Recordeu que Déu ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació» 

Per això ens ofereix un temps de correcció que és un temps de canvi, de renovació. Acabarem cantant molts himnes de la litúrgia de les hores de quaresma amb les paraules  

“nos novi per veniam,  
novum canamus canticum” 

Que vol dir que “renovats pel perdó, cantem un càntic nou”. 

Preparem-nos a rebre les cendres com a signe que volem entrar en aquest camí que neteja el nostre cor i la nostra voluntat per fer-la més cristiana, més apte per a estimar Déu i els altres. La cendra era una signe de dol, de tristesa per allò que ens agradaria ser i encara no som, però en la nostra fe cristiana, ens podem la cendra i no deixem de celebrar l’eucaristia cada dia, perquè amb la tristesa i el dol, hi ha sempre la joia de la Pasqua, esperada al fina d’aquest temps, però viscuda en tot allò que ens parla de possibilitat de renovació, de retorn a la millor versió de nosaltres mateixos, de la resurrecció de Jesucrist i de la nostra. 

Última actualització: 22 febrer 2024

Abadia de MontserratDimecres de cendra (14 febrer 2024)