Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2023)
Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38
I Maria va respondre.
El final del prefaci d’avui, que resarem en iniciar la pregària eucarística, ens diu que Maria és per a nosaltres exemple de santedat. La santedat és la comunió possible i eficaç que cadascú de nosaltres pot tenir amb Déu, amb el Pare, amb Jesucrist, sempre per la força de l’Esperit Sant i totes les seves conseqüències.
Sí. Maria va respondre. Seria una de les primeres actituds de la seva santedat. Va respondre perquè estava atenta, perquè havia escoltat allò que Déu li havia dit. Potser no ho havia entès perquè era bastant complicat i segur que no havia captat totes les implicacions que aquell anunci tan extraordinari tindria en la seva vida, ja no diguem en la de tota la història de la humanitat. Però, malgrat tot, va respondre. Res a veure amb aquells alumnes que a l’Escola quan els hi fan una pregunta i criden el seu nom, baixen de la lluna a la terra i se n’adonen que no han sentit ni la pregunta. Sant Maria, en l’escena tan entranyable de l’Anunciació ens dona una primera lliçó: hem d’estar atents. Que necessària que és l’atenció en el nostre món tan ple d’informació, tan ple de missatges, on a cada moment podem estar connectats i no precisament amb el nostre interior ni amb Déu.
Perquè, en canvi, Déu parla més en el silenci, o per boca d’una sola persona, o en un moment tranquil. No crec que un grup de whatsupp sigui allà on millor l’escoltarem. Hem d’estar atents perquè si no, podem no escoltar què ens diu, ni tant sols sentir-ho. La Mare de Déu, tot i no tenir mòbil, va ser totalment capaç de sentir una crida i una veu, d’escoltar-la i de complir-la.
Com ella, podem exercitar la nostra capacitat d’atenció si fem un esforç per escoltar i per a respondre aquelles persones que ens pregunten, que ens diuen alguna cosa, que volen fer-se properes. No hi ha menyspreu més gran que fer veure que l’altre no existeix. A tots ens agrada que ens responguin, però aprenguem també a ser mesurats. No cal respondre-ho tot sempre ni immediatament, ni especialment exigir que els altres ho facin. Quants de nosaltres no hem vist persones posar-se molt nervioses perquè al cap de pocs minuts o fins i tot segons, algú no ha respost un missatge. També hem d’aprendre a esperar-nos.
Amb la resposta, Santa Maria ens dona una altra lliçó: la de la responsabilitat. És responsable perquè és capaç de respondre, no només una pregunta, sinó fent-se càrrec d’una situació. En català ho diem: jo responc d’aquesta persona. La Mare de Déu va acceptar la situació, feliç per una banda, tan enigmàtica i sorprenent de l’altra, de ser mare de Jesús, el Crist, el Messies l’esperat d’Israel. La seva responsabilitat es concreta en la capacitat de mantenir-se fidel en la resposta donada: “aquí estic, que es faci en mi segons la teva paraula” i de fer-ho durant tota la vida, quan la mateixa responsabilitat de mantenir-se fidel a la resposta la va portar a horitzons nous, inimaginables al principi. Aquí rau la veritable fidelitat, la que no té calculades des de l’inici totes les seves conseqüències, sinó que queda oberta.
Resposta i responsabilitat formen part de la santedat i no són res que ens quedi tan lluny. Amb aquests trets tan humans, Santa Maria ens ensenya la manera de ser deixebles, es posa al capdavant d’aquesta humanitat, i molt especialment de nosaltres que volem testimoniar en el món que Déu existeix, com a creador de tota vida i ens crida a la felicitat superant tots els mals de la història, que venen d’aquella ambigüitat antiga, d’aquell pecat al qual els homes i les dones també hi estem sotmesos des del mateix principi del nostre temps.
En la segona lectura, un himne cristià molt antic que forma part de la Carta als Efesis, que la nostra litúrgia ha incorporat cada setmana a les vespres del dilluns, hi trobem una mena de jo col·lectiu, una primera persona del plural que s’adreça a Déu per donar-li gràcies de l’elecció que ha fet de la humanitat per a portar-la per amor a la santedat, a complir la voluntat de Déu, a la irreprensibilitat, a l’esperança amb Crist.
L’himne ens parla d’un gran projecte de Déu. Si la primera lectura ens havia deixat potser un regust dolent, perquè es posava en marxa la història humana en els seus aspectes inevitables d’ambigüitat, sotmesa a la presència de certes formes de mal, que sempre estan actives; Sant Pau, moltes segles després i quan l’Església naixent ja experimentava plenament la resurrecció de Jesucrist, torna a col·locar la història a les mans de Déu i no en destaca tant la ambigüitat humana com la línia recta de la voluntat de Déu sobre tots nosaltres.
Sembla que està fent el retrat perfecte de la crida a ser cristians, i per tant, tot i que no la citi, encapçalant aquest “nosaltres” hi trobem Santa Maria, que no només fa seu aquest cant, sinó que és l’única que pot dir que el compleix de veritat, l’única escollida sense cap dubte, l’única irreprensible, l’única tota santa per la seva comunió amb Déu Pare, amb el Fill que d’ella s’encarnà i amb l’Esperit Sant que la va habitar. Això és el que celebrem avui, la santedat absoluta de Maria des del moment de la seva Concepció.
Ella és la irreprensible, no per caràcter sinó per naturalesa. La solemnitat d’avui, en proclamar la seva Immaculada Concepció, recorda que Crist la separa de l’ambigüitat que es produeix en tots els altres éssers humans. La iguala així a Ell mateix. Això és el que celebrem: la seva irreprensibilitat davant de tot mal i tot pecat.
Penseu els escolans què vol dir ser irreprensible per naturalesa. Vol dir ser incapaços de fer res mal fet, que no et puguin renyar mai, ni castigar, i no perquè no t’enxampin sinó perquè no facis res malament. Això és quasi impossible però la responsabilitat personal en les coses de cada dia, en aquelles respostes que heu de donar, us ajudaran a apropar-vos a aquesta irreprensibilitat. Vosaltres que teniu tan present a Santa Maria en el vostre cant, en cada Salve, en el Virolai, penseu que ella és exemple de responsabilitat, de fer allò que toca, de no dir ara sí i ara no, sinó de mantenir-se sempre fidel a una paraula donada. Això pot ser molt important a les vostres vides i a les de tots nosaltres.
On estem estimats germans i germanes davant d’aquest pla ideal de Déu Hem respost a la voluntat de Déu de beneir-nos? I com hi hem respost? Com hem pogut, però no hem evitat fins avui les guerres, la fam, la misèria, la injustícia. Tantes i tantes situacions que ens fan mal i que ens sorprenen especialment perquè semblen congelades, resistents a deixar-hi entrar un bri de sentit comú, de raonabilitat, de responsabilitat.
El món no és sant ni irreprensible, com a molt hi està en camí i en això hem de ser responsables: en mantenir-nos en el camí de la voluntat de Déu, aquesta que l’himne diu que és el seu designi sobre tots nosaltres, aquesta que Maria va acceptar dient: “Que es compleixin en mi segons les vostres paraules”; aquesta voluntat que cada dia demanem que “es faci” quan resem el Parenostre.
Siguem responsables com Maria, amb la voluntat de Déu.
Última actualització: 10 desembre 2023