Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor  de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp. 

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res. 

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat.  Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos! 

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant.  I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.  

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven. 

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva  presència en nosaltres. 

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada. 

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi  transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.   

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2021)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella,  tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.

La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist.  També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.

La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com no  ho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déu  mai no s’equivocava. 

Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès. 

En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboració  en el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi. 

Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.

Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 desembre 2020)

Gènesi 3:9-15.20 / Romans 15:4-9 / Lluc 1:26-38

 

La litúrgia del temps d’advent, germans i germanes estimats, ens presenta tres personatges principals. El profeta Isaïes; en el llibre bíblic que porta el seu nom és recullen els clams de la humanitat antiga i s’anuncia la futura vinguda salvadora del Messies, l’Emmanuel. El segon personatge és Joan Batista, el darrer dels profetes, que mostra com cal preparar el camí al Senyor que ve, anuncia la imminència del Regne de Déu, i mostra Jesús com al Messies promès i desitjat. El tercer personatge és Santa Maria, la Mare de Jesús, el Messies, i per això Mare de Déu.

La solemnitat d’avui se centra plenament en ella. El poble cristià, en celebrar la concepció de Maria, agraeix a Déu el do d’aquesta dona singular, agreix la plenitud de gràcia de la qual el Senyor l’ha ornada des de bon començament. I, també, la lloa a ella, per la seva fidelitat plena a Déu viscuda ja des de ben petita, la proclama benaurada per la vocació que va rebre de ser la Mare de Jesús, el Fill de Déu, tal com hem sentit a l’evangeli, i agraeix, encara, la missió de Santa Maria prop del seu Fill i la seva funció en l’Església.

En Maria i, a través d’ella, en l’Església i en el món, el Senyor ha fet obres prodigioses. I per això avui cantem a Déu un càntic nou (cf. salm responsorial: 97, 1). I proclamem Maria benaurada ( cf. Lc 1, 48). En Santa Maria tot és do de Déu, i tot do troba una correspondència perfecta en ella. Sempre atenta al pla diví, i per això sempre ben disposada a escoltar i a acollir. Acull primer la Paraula eterna de Déu en el seu cor. I després, fidel a la seva vocació, acull aquesta Paraula eterna en el seu si.

Per això, en la solemnitat d’avui donem gràcies per les meravelles que Déu ha fet en Santa Maria i per la generositat d’ella a servir Déu i els altres. Ho trobem d’una manera ben palesa en l’acció de gràcies que la litúrgia d’avui fa en el prefaci.

Comença agraint que Déu preservés la Verge Maria de tota màcula de pecat original des de la seva concepció i que l’enriquís amb la plenitud de la gràcia. En paraules de la carta de sant Pau als cristians d’Efes, que hem escoltat a la segona lectura, Déu l’elegí i la beneí amb tota mena de dons espirituals d’una manera eminent, per fer-la tota santa. Aquesta elecció era a causa de Jesucrist. D’aquesta manera Maria capgirava la situació d’enemistat radical amb Déu creada per la desobediència d’Adam i Eva que era portadora de mort, tal com hem escoltat a la primera lectura. En Maria es fa realitat la bona nova que anunciava aquesta lectura: vindrà un dia –deia- en el qual el descendent d’una dona vencerà radicalment el poder del mal. Enmig del desastre i de la desolació més grans, Déu no abandona la humanitat. Al contrari, li promet la victòria salvadora de Jesucrist, el Fill de Maria. Cantem al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses en Maria i en l’Església, en cada batejat i en el conjunt del poble cristià. Sempre en bé de tota la humanitat.

Amb la plenitud de gràcia que li fou atorgada, Déu anà preparant Maria per fer-la una mare digna del Fill diví. Digna humanament per tal que contribuís a forjar amb tota la seva maduresa la personalitat humana d’aquest Fill. I digna espiritualment, perquè el seu cor i el seu si esdevinguessin una nova arca de l’aliança, un temple sant per acollir la santedat divina del Fill. Per això, creixent cada dia més en la fe i en l’amor, el cor de Maria esdevenia un fogar d’adoració i de contemplació, ple d’agraïment pels prodigis que Déu obrava.

El prefaci, però, no es fixa solament en la persona individual de Santa Maria i en la seva vinculació amb Jesucrist. Dóna gràcies, també, per la relació íntima entre Maria i l’Església. D’això en destaca sobretot dues coses. D’una banda, Maria prefigura l’Església. És a dir, la representa anticipadament. Ho fa portant el Crist al món, anunciant-lo i servint-lo amorosament. Ho fa, també, en la seva santedat immaculada i en el seu amor esponsal a Déu. Perquè, tal com ensenya, també, l’apòstol, Jesucrist vol purificar i santificar l’Església, que és la seva esposa, perquè sigui santa i immaculada i per portar-la a la seva presència sense taques ni arrugues (cf. Ef 5, 25-28). I, en parlar de l’Església, l’apòstol es refereix al conjunt del poble cristià. I, per tant, a la vocació de cada batejat.

El prefaci, encara, destaca que Maria és advocada de la gràcia i exemple de santedat per al poble cristià. Advocada de la gràcia, en el sentit que, assumpta al cel, intercedeix per tal que Déu atorgui els seus dons als deixebles de Jesucrist. I exemple de santedat; és a dir, de vida de fe i d’amor lliurada a Déu i als germans. Per això és el model de l’Església i és model de vida de tot cristià

Aquesta és la raó per la qual la solemnitat d’avui no es pot quedar només en l’admiració pels dons fets a Maria Immaculada. Ens ha d’implicar profundament, perquè també a nosaltres Déu ens ha elegit en Crist, com deia la segona lectura. El gran projecte del Pare del cel sobre la humanitat entorn de Jesucrist, s’inicia en Maria. Però ens implica també a nosaltres. Nosaltres, a diferència d’ella, sí que tenim taques i arrugues pel pecat. I hem de treballar per rentar-les i planxar-les, per treure-les de la nostra vida amb l’ajuda de la gràcia divina. I si la tasca de fer-ho per vèncer el mal que hi pugui haver en el nostre interior, ens pot semblar difícil no ens descoratgem perquè, també val per a nosaltres allò de a Déu res no li és impossible que escoltàvem en l’evangeli. Maria, amb la seva pregària intercessora, ens ajuda a acollir la gràcia que el Senyor ens atorga. I en el dolor, la incertesa i la precarietat de la pandèmia que afligeix el món, ella ens és Mare de consol i d’esperança.

Ara, en l’eucaristia, rebrem els favors del Senyor, fets de misericòrdia i de força espiritual, perquè el nostre interior es vagi transformant segons l’exemple de santedat que trobem en Santa Maria, la Mare Déu. Cantem, doncs, al Senyor un càntic nou: ha fet i fa obres prodigioses.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)