Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.