Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)