Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2026)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2026)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

Fixant-nos en allò que ens diu la litúrgia d’avui, hem escoltat i continuarem escoltant sovint, estimats germans i germanes,  la paraula “pobles” i fins i tot l’expressió: “tots els pobles”. Sí. La solemnitat de l’Epifania subratlla quelcom molt present en el Nadal, el naixement de Jesucrist no és un fet nacional, exclusiu, sinó que depassa qualsevol frontera perquè toca la mateixa essència de tota la humanitat i de cada home i dona concrets.

L’acompliment messiànic d’Israel en Jesús de Natzaret, va ser també l’actualització, la validació d’una idea profundament arrelada en la tradició jueva que deia clarament que l’expectació d’un salvador, s’estenia a totes les nacions. Les referències de l’Antic Testament a aquest universalisme són constants. El llenguatge disponible de la fe de l’antiga aliança fa passar aquesta expectació de salvació per Jerusalem, pel Temple, per la plenitud de la Llei, per unes categories que de jueves passaran a cristianes i que Jesucrist farà esclatar. El Nou Testament donarà la possibilitat a aquesta salvació d’estendre’s molt més enllà del marc religiós jueu. Hem celebrat el naixement de  Jesús , que com el seu mateix nom de Jesús indica, vol dir Salvador i posa aquesta salvació al centre de la fe cristiana.

Celebrar la seva epifania, la revelació de Jesús a tots els pobles, representats en aquests mags d’Orient, en els “reis” com popularment els anomenem nosaltres en català, segella definitivament que Ell i el seu missatge són per a tothom, per a tots els pobles. És la coherència missionera del Nadal. Però als qui ens podem considerar “altres pobles” ens fa feliços ser explícitament considerats en la litúrgia d’aquests temps.

Què més vol dir l’Epifania?

La nostra fe cristiana, tot allò que celebrem participa de la dinàmica del “ja, però encara no”.

Això aplicat a aquestes festes i a avui, vol dir que naturalment Crist es va encarnar i es va revelar, però que la comprensió i els efectes totals que haurien de tenir aquests fets salvífics, els anem comprenent, incorporant, ens hi resistim a vegades, i per això la nostra història de salvació es va fent. Per tant, l’expectació del Messies de la qual ens parlava la primera lectura, tot i acomplerta en Jesucrist, es manté simbòlicament en tot allò que encara no ha estat acomplert de la seva pretensió principal, instaurar a la terra el Regne de Déu. Les paraules de la primera lectura  “Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria”  són actualíssimes. Avui també veiem tenebres i fosques nuvolades, arreu on mirem en el món. Formen part de la realitat.

L’Epifania també ens parla d’un Jesucrist que se’ns presenta com a rei: ho dèiem en el cant d’entrada: “Ve el sobirà de tots els pobles. Té a les mans el regne, el poder i l’imperi.” Rei de reis i Senyor de senyors”, com l’anomena la visió del llibre de l’Apocalipsi. Aquest llenguatge continua dient-nos que avui, Ell, el Crist, és el més important per a tots. Si ho observem des del Seu punt de vista, veurem senzillament que no vol deixar ningú fora de la seva salvació i que per això, com deia a l’inici va fer grans les seves pròpies categories religioses perquè tothom hi entrés, perquè fóssim humanament abastables. Per això ens donà una llei on l’amor és el criteri primer i últim, i ¿qui hi ha que no sigui capaç d’estimar?.

També hi ha un altre punt de vista. El nostre, el dels “pobles”. Ens cal reconèixer-lo. Ens cal saber que el seu lloc no pot ser ocupat per cap altre rei. No parlem en això de cap temptació nova. Pretendre ser Déu ha estat el Pecat més repetit de la condició humana. L’Epifania ens recorda qui és el sobirà de tots els pobles i ens ensenya a més la manera de Jesucrist de ser rei. Ser-ho per a tothom. Col·laborar amb el Regne serà tenir tothom present en l’exercici del poder. Evidentment hi ha governants que tot i no ser perfectes es deixen guiar per aquests bons criteris, criteris de servei, d’empatia envers els més dèbils. Exercir el poder pensant només en un benefici personal o restringit a un país en prejudici dels altres, no fa avançar el Regne sobre tota la terra. Els últims cent anys la humanitat ha fet un camí de civilització, de diàleg, d’una idea global d’avançar. Ho ha fet convivint amb molts interessos col·lectius i personals, amb guerres, amb grans diferències, avançant i retrocedint, però amb una certa idea que el món érem tots. I cal dir que la inspiració cristiana d’aquesta evolució és reconeguda.

En una solemnitat com la d’avui, en la qual celebrem que Jesús es revela a tots els pobles, serà bo que preguem per a no perdre tot allò aconseguit internacionalment i no anar endarrere. A la llarga, ocupar el lloc de Déu, mai no dona bons resultats.

Segurament és una pregària molt ambiciosa: En el fons demanem que se superin els interessos particulars per un bé més gran! Però com a cristians ens cal pensar en gran, en categories de Regne de Déu. Això forma part de l’esperança, unida a la fe i la caritat cristianes.

Què demanaríem avui als reis?  Potser anem una mica tard, perquè de fet en aquesta hora ja han passat per tot arreu. Demanaríem, en comunió amb l’Església que és testimoni de Jesucrist, que aquesta esperança, a la qual s’ha dedicat el Jubileu del 2025 que ara s’està tancant a Roma, no defalleixi mai i ens ajudi a reconèixer Jesucrist i l’Evangeli com el centre de la nostra fe i a més que ens ajudi a identificar tot allò que en nosaltres i en els altres vol sovint ocupar el lloc de Déu, un lloc que només li correspon a Ell.

En cada eucaristia fem present d’una maner molt concreta l’Epifania del Senyor. Al final de l’embolisme, que són les paraules que el celebrant diu després de Parenostre, es resa “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist el nostre Salvador, perquè són vostres per sempre el Regne, el Poder i la Glòria”.

L’eucaristia ens posa en el “ja però encara no” de la fe cristiana. Visquem-la amb tota la intensitat que conté!