Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-56

 

Dèiem estimats germans i germanes en una de les antífones de laudes d’aquesta setmana, amb paraules de Sant Joan, “quan us tornaré a veure el vostre cor s’alegrarà” ( Jn  16,22) i jo pensava: “Que bé reflecteixen aquestes paraules el cor de la nostra devoció a la Mare de Déu de Montserrat”, perquè és en la mirada perenne, constant, i immutable de la nostra estimada Moreneta que tots i cadascú de nosaltres hem viscut la joia del retrobament. 

“Quan us tornaré a veure el meu s’alegrarà” és de fet una paraula de Jesucrist en aquell moment pasqual del darrer sopar, del discurs de comiat al seus amics íntims, però em permeto avui, ja que sempre Maria és mitjancera de l’amor de Jesucrist i per tant la seva mirada és la del seu fill, dir que ara és la Mare de Déu que ens diu que ens alegrem perquè la tornem a veure. 

Santa Maria continua al bell mig de la nostra Església tal com ho va estar al principi enmig dels apòstols. La primera lectura d’avui començava amb la frase: “Després de veure com Jesús era endut al cel…” Certament la visió de l’ascensió és la darrera dels deixebles, es la que clou les moltes vegades que Jesús va mirar, va parlar i que els deixebles van veure, fins i tot després de ressuscitar. El temps Pasqual que estem celebrant és el temps de la visió. És el moment de tenir els ulls oberts. Hem d’obrir els ulls i en això Maria ens és mestra com ho ha estat sempre.

No es tracta només de mirar, sinó que cal veure una mica més enllà. Potser ens cal estendre els nostres ulls a altres sentits, i fer-nos deixebles del Crist amb tot el cor, amb tota l’ànima amb totes les forces, i en això tenim en la Mare de Déu un model a seguir.

Ella ens és mestra per tal que obrim els ulls de la fe. Per la fe Maria fou capaç de confiar enmig de les situacions més desesperades. Per la fe fou capaç de comprendre allò que racionalment no podia ser, hem de creure que per la fe va poder passar de la foscor del sepulcre on havien posat el seu fill, a la llum de la nit i del matí de Pasqua que aquest ciri ens recorda durant tot aquest temps. Quin repte, quin estímul, quina gràcia tenir Santa Maria per exemple!

Ella ens és mestra per tal que obrim també els ulls a les necessitats dels altres. L’Evangeli de la visitació que hem llegit és l’evangeli en primer lloc de la consciència de les necessitats dels altres, de la cosina gran que espera un fill. Quin exemple tan poc complicat, tan proper. Que bé que deveu comprendre això tantes de vosaltres que en un moment de la vida heu ajudat i/o heu estat ajudades per una germana, una amiga, una mare en el moment de l’embaràs. L’evangeli d’avui ens diu en primer lloc que en aquesta senzillesa de l’ajuda hi ha el primer reconeixement d’un Déu, que es fa molt proper en Jesucrist.  

L’evangeli de la Visitació està profundament arrelat en la història del nostre santuari. El llegim el dia de la solemnitat titular de la Basílica, el dia 8 de setembre, el llegim el dia de la Visitació naturalment, a final d’aquest mes de maig, el dia de Sant Joan, el dia 21 de desembre. En totes aquestes ocasions, l’evangeli ens recorda que  som com Maria pelegrins, però que és també a ella a qui venim a visitar, per a ser en el fons visitats i acollits pel seu amor, per la seva gràcia, per la seva mirada. És Déu en tot cas qui dona a tots els nostres sentiments de pietat una intensitat diferent aquí, a Montserrat, on a vegades, almenys a mi em passava de nen i de jove, sembla més fàcil creure, més fàcil estimar, més fàcil ser feliç.

Els ulls de la imatge de la Moreneta estan oberts des de sempre, acollint les pregàries, les joies i les esperances de tots els pobles, i molt especialment de la nostra gent  catalana que li diu “Vós sou l’honor del Nostre Poble” i fa d’aquesta frase el lema de Montserrat. És la força de la seva mirada que ens captiva i us fa tornar, i us fa voler tenir-la també present en les vostres parròquies i institucions, en cada lloc on arrela aquesta fraternitat d’amor i d’estimació mariana i montserratina que és la nostra confraria, i de la qual avui celebrem aquests vuit-cents anys. 

Des del seu tron de Montserrat ella ens diu: “el vostre cor s’alegrarà perquè  us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”. La promesa de Santa Maria de Montserrat és sempre la promesa del retorn aquí, a casa. De l’enyor d’aquest lloc que els nostres poetes i músics han cantat: com Mossèn Cinto Verdaguer quan va escriure a l’Emigrant:  “on trobaré tes cimes Bell Montserrat”; O el “Recorda Mare divina, recorda al qui s’allunya, amb el cor a Catalunya, tot pregant mentre camina” de Pau Casals que la nostra escolania continua cantant tot sovint. 

Les vostres delegacions mantenen viu aquest noble sentiment que primer us vincula a Jesucrist, Déu fet home, i a la seva mare, en el desafiament personal de la fe cristiana i del seguiment de l’evangeli, després us uneix a la comunitat que prega a Montserrat, monjos, escolans i pelegrins, i per aquestes dues raons també us agermana entre vosaltres. 

El monestir, promotor des de l’inici fa vuit-cents anys de la Confraria ha volgut aquests darrers anys animar una vegada més aquesta germanor i molt especialment amb la dedicació del P. Joan M. Mayol, rector del santuari, l’ha vista reflorir, flamejar les brases encara ben roges d’una devoció que ha ajudat a encendre altres fogueres noves, en pobles i parròquies on no havia arribat abans.  

Però des de sempre, Déu ens ha fet la gràcia que l’advocació de Montserrat vagi més enllà de Catalunya, i la Confraria també se n’ha fet exemple. La Confraria agermanada de Sevilla, avui present, les delegacions de Caspe, i les més llunyanes de Chile i Brasil són la mostra que hem tingut la gran joia de veure ampliar la confraria fins als extrems de la terra. I encara hi podríem afegir molts més llocs on venerem la memòria i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Junts estem convocats a anar a celebrar aquest aniversari en el cor de l’Església, per presentar al Papa Francesc aquesta realitat de fe, de pietat popular i que també voldríem que fos de solidaritat.

Ens cal tenir doncs els ulls oberts, els de la fe i els de la caritat, com ja he comentat però també els de l’esperança. L’alegria que ningú no ens prendrà, té quelcom de diví, d’etern. L’esperança que som capaços de transformar la terra i de lluitar per l’amor, però que finalment tot pertany a Déu. La mirada de la Moreneta ens fa pensar que ella fa realitat la pregària del Cant Espiritual de  Joan Maragall: “I quan vingui l’hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, doneu-me’n uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa”. Aquest és el nostre desig més a profund, el que milions de vegades confiem a la Moreneta quan en el Virolai li diem amb fe, guieu-nos cap al Cel, que Ella, l’Estel de Montserrat ens hi condueixi mentre caminem per aquesta vida. 

 

Abadia de Montserrat800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

 

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet. 

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules. 

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec.  th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7. 

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!  

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen. 

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina. 

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat.  Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació  potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites.  La primera:  és  la misericòrdia de Déu  la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos.  És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa,  perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor  és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos. 

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor. 

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula. 

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.  

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i  cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim. 

 

 

https://youtube.com/watch?v=jWe5jCFOs2Q

Abadia de MontserratFesta de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Instal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, durant les Vespres de la festa de la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre de 2021)

 

Abadia de MontserratInstal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)