Qui són els cent quaranta-quatre mil que acompanyen l’Anyell? Al final hi trobem la resposta: són els qui en «els seus llavis no havien dit mai res de fals: són homes sense tara». Què és el que avui pot fer més difícil mantenir íntegra la fe?
Senyor, que així com els cent quaranta-quatre mil representen les dotze tribus d’Israel, jo també pugui comptar-me entre els qui, formant part de l’Església, et serem fidels.
Un nou vídeo de la sèrie «Descobrim Montserrat»: El G. Gabriel Soler, vicerector del Santuari, explica la Capella del Santíssim de la Basílica de Montserrat, dissenyada per l’escultor Josep Maria Subirachs i inaugurada l’any 1977.
Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.
La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.
La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.
Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.
Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.
L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.
Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en que realment,
ets un entre els homes,
esforçat en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el que inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’ agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’ adobament del món.
El món s’ adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.
El text d’Ezequiel s’acaba així: «A vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: “Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits”» Quantes vegades el mot judici el vivim com a sinònim de condemna? Però el mateix text ens diu com entén la justícia: «Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré amb justícia». Aquesta és l’actitud que esperes de Déu? ¿Però és també la teva actitud envers els germans? És just que ho facis diferent de Déu?
Senyor, vull aprendre del teu guiatge.
El fragment d’avui ens parla de dos testimonis «que estan sempre a la presència del Senyor de la terra», els quals lluitaran contra els enemics i els venceran, fins: «que la bèstia que pujarà de l’abisme infernal els farà la guerra, els vencerà i els matarà». Amb aquestes expressions es vol indicar que els testimonis que representen els cristians es trobaran que hauran de lluitar contra l’imperi. Anuncia així les persecucions que sofriran. Al final, aquest text, després d’indicar la mort dels testimonis, i per tant, la pèrdua davant les forces del mal, ens diu: «passats tres dies, vaig veure que Déu els donava un alè de vida i es posaven drets…»; és a dir, que al final, i aquest és el missatge d’esperança d’aquest text, triomfaran sobre les persecucions, gràcies a la fe en el misteri pasqual. ¿Quina diferència hi ha de contingut entre la paraula optimisme, i la paraula esperança?
Senyor, tu ets sempre, l’amor i la muralla que em salva.
El text d’avui ens parla que a l’autor de l’apocalipsi, Joan, li és lliurat un full; l’Església ha interpretat que es tractava de les profecies que hi ha a l’Antic testament, i que Joan té la missió de revelar-ne el sentit a la llum del Nou Testament. Joan fa aquesta experiència, quan per una indicació que rep, es menja el full: «A la boca el trobava dolç com la mel, però després d’empassar-me’l, m’omplí d’amargor». ¿Què és el que se’t fa difícil d’assimilar, en l’experiència d’integrar la paraula de Déu a la teva vida?
Senyor, que sempre sigui testimoni de la teva força alliberadora, que ens beneeix i ens salva.
La revista musical de la BBC situa l’Escolania de Montserrat entre els 10 millors cors del món. D’aquesta manera, la prestigiosa cadena de ràdio i TV britànica reconeix la qualitat del cor montserratí. La descripció que acompanya el nom de l’Escolania a la revista apunta que “aquest cor de nois de veus blanques i altes tenen les seves arrels al segle XIII, la qual cosa els converteix en un dels cors més antics d’Europa. Són uns 50 i la rutina diària del cor implica cantar als serveis litúrgics de l’Abadia de Montserrat, una destinació molt popular per als pelegrins. L’Escolania també fa gires arreu del món i ha gravat molts discos”.
La llista dels 10 cors millors del món, ordenada alfabèticament, és la següent:
Probablement la nostra sensibilitat ara està molt allunyada del temps en què es va escriure l’apocalipsi; cal fer un esforç de comprensió. Amb tot, des de la perspectiva creient, hi ha imatges el significat de les quals encara avui conservem, com la imatge de l’anyell. Quan llegim que els ancians entonaren aquest càntic nou: «Sou digne de prendre el document… perquè heu estat degollat i heu comprat per a Déu amb la vostra sang gent de tota tribu, llengua i nació…» hi endevinem la figura de Jesucrist. ¿Com expressaries, avui, el significat que té per als homes la revelació de Jesucrist?
Senyor, vull aprendre a cantar, des del fons del meu cor, el teu amor, la teva mort, i la teva Vida.
L’apocalipsi, recordem-ho, és un missatge d’esperança dirigit a les esglésies en situacions, bàsicament, de persecució. Avui, amb aquest esperit d’encoratjament, descriu la cort celestial d’una manera solemne, majestuosa. Ens diu que al tron hi havia quatre vivents: «El primer vivent semblava un lleó, el segon, un vedell, el tercer era com si tingués una cara humana, i el quart, com una àguila en ple vol». En aquests quatre vivents l’Església hi ha vist la representació dels quatre evangelis. Més endavant
ens diu que: «aquells vivents glorificaven el qui seu al tron i viu pels segles dels segles». ¿T’adones que els evangelis, tal com ens en parla l’apocalipsi, proclamen la glòria de Déu? Quan tu llegeixes l’evangeli, tens aquest esperit?
Senyor, tres vegades sant, que sempre sàpiga honorar-te.
Hi ha paraules que poden ser molt trasbalsadores per a un creient. Fixem-nos què els diu a la comunitat de Sardis: «Conec les teves obres. Sé que el teu nom significa que vius, però de fet ets mort. Desvetlla’t i, abans no es morin, retorna els qui encara viuen, perquè veig que les teves obres són insuficients als ulls del meu Déu». Si mires la teva comunitat i et mires a tu mateix, què és el que pot fer que et deixis anar i visquis com un mort?
Senyor, que la meva vida es desvetlli amb autenticitat.