Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)
Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38
En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.
La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp.
Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.
La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res.
És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat. Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.
Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos!
Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant. I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.
Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven.
Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva presència en nosaltres.
Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada.
Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.
Última actualització: 8 desembre 2022