Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (10 de novembre de 2024)
1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / marc 12:38-44
Benvolguts:
Diu sant Marc, ho acabem d’escoltar, que Jesús instruïa la gent. La de l’aleshores, és clar. Però torno a dir el que deia jo mateix en una homilia dijous passat: anem molt errats si quan escoltem la Paraula de Déu, i molt especialment quan en els evangelis parla Jesús mateix, ho fem amb una actitud passiva, com si ens parlés d’uns altres que no som nosaltres, com si fóssim mers espectadors davant unes escenes que de fet ja coneixem i que amb prou feines ens diuen res de nou. No, germans: o ens sentim actors, d’aquestes escenes, o les escoltem com realment adreçades a nosaltres, o, reconeguem-ho, fem una mica de comèdia. Què hi fem aquí? Què hem vingut a fer-hi? Precisament just el verset anterior al fragment evangèlic que acabem d’escoltar –i no dic sentir solament– diu que una gran gentada escoltava de bon grat les paraules de Jesús. Ja un autor del s. II abans de Crist, el Siràcida, conegut també per l’Eclesiàstic, escrivia això: “Escolta amb atenció tota paraula que ve de Déu” (Sir 6,35). I escoltar vol dir fer cas d’allò que se’ns diu, quasi sinònim d’obeir; això et passa perquè no m’escoltes, diem ben naturalment.
Bé, i què ens diu avui, Jesús per mitjà de l’evangelista Marc? En primer lloc subratlla la diferència entre l’actitud de la multitud –gent senzilla, afamada de sentir paraules de consol, de proximitat de Déu, no de condemna sinó de comprensió, paraules que no solien sentir mai dels seus caps religiosos ni dels anomenats mestres de la Llei– i l’actitud d’aquests que es tenien i eren tinguts per mestres, del que podríem anomenar la jerarquia religiosa. Les paraules de Jesús són fortes: “No us en fieu, dels mestres de la Llei, els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients, tant a les sinagogues com a taula”; i, el que és pitjor, “devoren els béns de les viudes”, i acaba dient: aquests són els qui seran judicats més rigorosament. I ara ve el que és important per a la nostra reflexió i, tant de bo, conversió: això Jesús ens ho diu a nosaltres; sí, potser especialment als qui ens tenim i ens tenen per jerarquia religiosa, per mestres de la Llei –pobres de nosaltres!– i que a vegades ens complaem en el reconeixement rebut i ens queixem, és clar, quan som criticats per les nostres actituds poc evangèliques i fins a vegades escandaloses. Però no voldria ara ser demagògic ni estalviar-vos a vosaltres, a ningú que vulgui ser de la colla de Jesús –i si sou aquí estic segur que ho sou o que almenys desitgeu ser-ho– ni estalviar-vos, dic, la reflexió ben personal de cadascú. És massa fàcil carregar les tintes sempre a la jerarquia! De fet el quid de la crítica de Jesús va més a fons; no es tracta de la pertinença a un determinat estament social; recordareu, per exemple, que diumenge passat Marc ens presentava precisament un mestre de la Llei que s’adreçava a Jesús ben francament, amb ganes d’aprendre, i que Jesús li deia: no ets lluny del Regne de Déu. I és que tot, ocupem el lloc que ocupem o que ens facin ocupar, tot depèn del cor de l’home. Sempre hi ha hagut i hi ha també ara mestres de la Llei, clergues o laics, que els agrada ocupar els primers llocs, que reben les salutacions i els obsequis de la majoria, que van pel món dictant què està bé i què està malament, que, com deia Jesús mateix en una altra ocasió, carreguen fardells pesats a l’esquena dels altres però ells no els toquen ni amb el dit. I m’he de preguntar, i cadascú s’ha de preguntar: no soc pas jo, mestre?
I en contrast amb aquesta primera escena, en què Jesús blasma fortament la hipocresia, la que sigui, Marc ens presenta una escena ben diferent: observa una pobra viuda que entra al temple i posa a la caixeta de les almoines dues monedes de les més petites, en contrast amb molts rics que hi tiraven molt. Als ulls humans, que son els nostres i dels qui eren al temple, quedem admirats d’aquests que hi tiren molt i en fem notícia i tot, i els lloem i els donem tots els honors: tal banquer, tal propietari, tal esportista, tal cantant, ha fet una gran aportació a la causa que sigui; oh, que generós! Res, palla, les seves butxaques ni se’n ressenten. No és que donin, com deia Jesús, del que els sobra; ni això, sinó una ridícula quantitat en comparació al que els queda. Jesús, doncs, que té una altra mirada, molt més profunda, crida els deixebles i els fa donar de l’enorme generositat d’aquella viuda, que probablement ni s’hi havien fixat. Jesús els vol ensenyar, a ells i ara a nosaltres –distrets i atents només al que més ens impressiona– a mirar amb afecte i tendresa les coses i els gestos més petits i insignificants. Aquella viuda havia donat tot el que tenia. Jesús lloa no la quantitat sinó la generositat, el despreniment. És l’única actitud evangèlica; i el gran exemple el tenim en Déu mateix: tot ell se’ns dona en Jesucrist, no es reserva res per a ell mateix, tot és a favor nostre, per a la nostra salvació. Imitem, germans, aquesta manera de fer divina. Donar, sí, està bé; però sobretot donar-se, donar un bon xic de nosaltres mateixos, d’allò que som i d’allò que tenim. I ho reitero: Jesús, ens deia sant Marc, instruïa la gent; sí, ho feia “en aquell temps”, però ara, avui i aquí, els qui hi som i els qui us hi uniu, ens instrueix a nosaltres; recordem-ho, germans: fa molt més feliç donar que rebre.
Última actualització: 10 novembre 2024