Homilia del diumenge XXXII de durant l’any | Abadia de Montserrat

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit.

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

https://youtube.com/watch?v=7FJezjceMYs

Diumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (7 de novembre de 2021)

1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / Marc 12:38-44

Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va donar al tresor, perquè segons li havien dit era el que Déu demanava. No s’ho va pensar. Era un exemple que contrastava amb el dels mestres de la Llei, que deien una cosa però en feien una altra: la pobra vídua era una persona autèntica, igual per dins que per fora. I això és el que el Senyor valora. Perquè l’evangeli és per viure’l amb plenitud i autenticitat, no pas per aparentar.

Aquests dos relats i tots els altres que contenen les escriptures i que a nosaltres ens són proclamats en el si de la celebració litúrgica no són tan sols el record d’uns fets passats, sinó que van molt més enllà: són relats que si els interioritzem i els fem nostres, poden transformar les nostres vides. Tots ells tenen un sentit més profund i nosaltres estem cridats a escatir-lo, perquè pot ser diferent per a cadascú i per a cada moment de la vida. I en referència al relat de la vídua pobra, val la pena també notar que l’evangelista no el situa en un lloc qualsevol de l’evangeli sinó en els darrers dies abans de la passió i mort de Nostre Senyor, en la darrera pujada de Jesús a Jerusalem. És un moment en què els textos resumeixen tot el que Jesús havia anat ensenyant llargament als deixebles, és un lloc de l’evangeli en el que s’expliquen de forma sintètica els eixos principals de l’ensenyament de Jesús. I pel fet que sigui un relat important, ens és una invitació a portar el seu ensenyament a la pràctica.

Aquelles pobres vídues, donant un trosset de pa i tirant al tresor del temple dues monedes de les més petites, no van donar només allò que tenien: el seu gest ens va donava també tot un exemple de vida que encara ens és vàlid. Va ser un gest que ens diu com vol Déu que visquem: amb fe i generositat. I no només nosaltres: aquella pobra vídua que es quedava sense res i es confiava plenament de Déu, li estava donant també un exemple al mateix Jesús, que el seguiria uns dies més tard quan es va donar ell mateix per nosaltres, sense reservar-se res per a ell. Ho va fer generosament i gratuïta, perquè poguéssim tenir uns béns infinitament més grans. Aquell gest de les vídues, a més, ens ensenya que encara que la vida ens hagi tractat malament sense culpa, sempre podem donar: podem donar el nostre temps, la nostra confiança, la nostra escolta, el nostre somriure; podem donar-nos als altres de moltes maneres, siguem qui siguem, i estiguem en l’etapa de la vida que estiguem. Un nen que jugui a “lego”, pot donar a un altre aquella fitxa que sap que li fa falta, encara que ell la vulgui. Un pare o una mare, encara que estiguin cansats, s’aixecaran a l’hora que sigui de la nit per ajudar el seu fill que no pot dormir. Una família que hagi de cuidar un ancià s’estarà de fer segons què en atenció a aquells que abans li van donar el seu temps i el seu amor. Un avi, amb una sola frase dita en el moment oportú donarà tota una lliçó de vida. Un malalt, pot també animar els qui el van a veure. I així podríem anar posant infinits exemples… Perquè un dels grans ensenyaments de l’evangeli d’avui és que, aquells petits gestos que es fan per amor, per insignificants que siguin, poden deixar una empremta inesborrable en els altres. Com aquelles dues monedes de la vídua que, tot i tenir en aquell temps un valor ínfim, avui tenen per a nosaltres un valor incalculable perquè dos mil anys després encara ens ensenyen què és el que Déu espera de nosaltres: espera que donem, amb generositat, d’allò que tenim i necessitem, no pas d’allò que ens sobra. Si volem, cada dia del món tenim l’oportunitat de fer-ne experiència i posar-ho en pràctica.