Diumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Homilia de Mns. Sergi Gordo, Bisbe de Tortosa (12 de novembre de 2023)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-23

 

Estimat P. Abat Manel; estimada comunitat de monjos benedictins; escolans que embelliu el culte amb les vostres melodies que fan que la nostra pregària brolli espontània al Senyor; mossens i fidels de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta de la diòcesi de Tortosa que aquest cap de setmana som aquí en romeria; pelegrins i fidels que omplim aquest temple, també els qui seguiu aquesta celebració a través dels mitjans de comunicació social; germanes i germans tots en el Senyor: 

Avui i els propers dos diumenges, últims de l’any litúrgic, proclamem el capítol 25 de l’evangeli segons Sant Mateu, en el qual Jesús, amb diverses paràboles i comparacions ens parla de la seva segona arribada: com un lladre, com l’amo de la casa o un rei que ha marxat lluny i retorna… La comparació que fa servir avui és bonica: l’hem d’esperar com l’espòs que arriba a la festa del seu casament. És, per tant, una espera joiosa, perquè anhelem celebrar per sempre la festa del seu amor sense límits, el seu amor fins a l’extrem. 

Hem escoltat que deu noies “sortiren amb torxes a rebre l’espòs”. La nostra vida és una crida constant a “sortir”: sortir del si matern, sortir de la casa on vam néixer, sortir de la infància a la joventut i de la joventut a l’edat adulta, i així fins que sortirem definitivament d’aquest món. Ho penso i ho medito avui, emocionat, als peus de la Moreneta, celebrant per primera vegada com a bisbe de Tortosa l’eucaristia en aquest santuari, perquè també en el meu cas experimento que la meva missió episcopal és una crida a sortir del que ha estat fins fa poc la meva diòcesi d’origen vers aquest nou servei pastoral a l’estimada diòcesi tortosina, sortint d’un servei apostòlic a un altre, “servint el Senyor amb alegria” (salm 99,2), sempre en ruta, com en una romeria constant, sempre pelegrins, “caminant junts”, pas a pas, fins el que serà el pas final, quan visquem el traspàs d’aquest món cap a la casa del Pare.

L’Evangeli ens recorda que el sentit d’aquest constant sortir que és la vida és anar vers l’encontre de l’espòs: “L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.” L’encontre amb Jesucrist dona sentit i orientació a les nostres vides. Ell és el millor que ens ha passat en les nostres vides. 

Així, doncs, si la nostra vida consisteix en ser pelegrins que caminem junts, vivint la fe comunitàriament, en Església “en sortida”, vers l’encontre amb l’espòs, aleshores la nostra vida, personal i eclesial, és el temps que rebem per créixer en l’amor, invitats tots a entrellucar cada dia la presència del Senyor, el seu pas per les nostres vides, l’espòs que arriba. 

I per créixer en aquest amor al Senyor que arriba, per mantenir viva la fe, per viure l’esperança d’entrar amb l’espòs a la festa, per tal que no ens trobem amb la porta tancada, hem d’estar a punt amb una bona reserva d’oli. 

L’oli d’una torxa existeix per a ser consumit. Només il·lumina cremant-se. Així haurien de ser les nostres vides: difondre esperança i llum tot gastant-nos en el servei. El secret de la vida de tants sants i santes ha estat que han viscut per servir, com Jesús, estimant fins a l’extrem. Tanmateix, no és pas fàcil servir, no és pas fàcil desviure’ns i estimar generosament, ja que tot servei implica oblació d’un mateix, implica lliurament, implica fer l’èxode del propi ego autosuficient i orgullós, implica una conversió constant.

Per altra banda, segons l’evangeli proclamat avui, les cinc noies desassenyades “no s’emportaren oli per les torxes”. En canvi, cadascuna de les cinc noies prudents “se’n proveí d’una ampolla”. Això ens suggereix que l’oli cal preparar-lo amb temps. La imprudència d’aquelles noies que queden fora de les núpcies rau en la manca de previsió, en la manca de preparació. L’amor és certament espontani però també necessita ser alimentat. Que mai no tinguem la temptació de conformar-nos amb una vida sense amor, que és com una torxa apagada. Si no invertim en amor, la flama de la vida s’apaga. Corresponguem amb joia a l’amor del Senyor, dient-li sí, cada dia, a cada moment, cada passa, i sortim a rebre’l trobant-lo en els germans i germanes on Ell és realment present, especialment en els pobres i desvalguts. Certament, la paràbola d’avui apunta a la vinguda definitiva del Senyor al final de la història o al final de la nostra història en aquest món. Però en molts altres moments de les nostres vides podem sentir la presència de l’Espòs i també hem d’estar a punt per rebre’l. Que el sapiguem rebre en els reclams dels germans necessitats d’ajuda, d’acolliment, d’escolta, d’estimació. Com ens dirà Jesús d’aquí a dos diumenges: “Tot allò que fèieu a aquests germans, m’ho fèieu a mi.”

Benvolguts germans i germanes, el passat dissabte 28 d’octubre, molts dels qui avui som aquí érem aquell dia a Gandesa, celebrant amb molta alegria els 50 anys de la romeria de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta, de la diòcesi de Tortosa. L’estimat P. Abat Manel ens va honorar amb la seva presència durant tota la jornada que va durar la festa. I en la pregària que devotament vam celebrar aquell matí, ens vam adreçar a la Mare de Déu de Montserrat amb una bonica oració. A la llum de l’Evangeli proclamat avui, als peus de la nostra estimada Moreneta, tornem a fer nostra la pregària esmentada. A Santa Maria, que va dir sí al Senyor, a ella, que ens ensenya a viure amb amor, sempre en ruta, caminant junts, amb les torxes enceses, li diem:

“Què cantarem amb vós en aquest misteri tan gran de la vostra donació a Déu en Jesucrist? (…) Que Déu ens espera! Aquesta és la nostra alegria. A l’anar a l’altre món, no anem a la buidor. Ens espera la bondat del Pare, l’amor de Jesucrist, la comunió de l’Esperit Sant. Ens espera també la vostra bondat de Mare, com aurora i esplendor de l’Església dels pelegrins que anhela un dia aconseguir el que Déu ha preparat per a tots els qui l’estimen.”

Amén 

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

 

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit. 

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18  /  Lluc 18:9-14

 

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal?  Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu  feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia  vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre  capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Diumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (7 de novembre de 2021)

1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / Marc 12:38-44

 

Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va donar al tresor, perquè segons li havien dit era el que Déu demanava. No s’ho va pensar. Era un exemple que contrastava amb el dels mestres de la Llei, que deien una cosa però en feien una altra: la pobra vídua era una persona autèntica, igual per dins que per fora. I això és el que el Senyor valora. Perquè l’evangeli és per viure’l amb plenitud i autenticitat, no pas per aparentar.

Aquests dos relats i tots els altres que contenen les escriptures i que a nosaltres ens són proclamats en el si de la celebració litúrgica no són tan sols el record d’uns fets passats, sinó que van molt més enllà: són relats que si els interioritzem i els fem nostres, poden transformar les nostres vides. Tots ells tenen un sentit més profund i nosaltres estem cridats a escatir-lo, perquè pot ser diferent per a cadascú i per a cada moment de la vida. I en referència al relat de la vídua pobra, val la pena també notar que l’evangelista no el situa en un lloc qualsevol de l’evangeli sinó en els darrers dies abans de la passió i mort de Nostre Senyor, en la darrera pujada de Jesús a Jerusalem. És un moment en què els textos resumeixen tot el que Jesús havia anat ensenyant llargament als deixebles, és un lloc de l’evangeli en el que s’expliquen de forma sintètica els eixos principals de l’ensenyament de Jesús. I pel fet que sigui un relat important, ens és una invitació a portar el seu ensenyament a la pràctica.

Aquelles pobres vídues, donant un trosset de pa i tirant al tresor del temple dues monedes de les més petites, no van donar només allò que tenien: el seu gest ens va donava també tot un exemple de vida que encara ens és vàlid. Va ser un gest que ens diu com vol Déu que visquem: amb fe i generositat. I no només nosaltres: aquella pobra vídua que es quedava sense res i es confiava plenament de Déu, li estava donant també un exemple al mateix Jesús, que el seguiria uns dies més tard quan es va donar ell mateix per nosaltres, sense reservar-se res per a ell. Ho va fer generosament i gratuïta, perquè poguéssim tenir uns béns infinitament més grans. Aquell gest de les vídues, a més, ens ensenya que encara que la vida ens hagi tractat malament sense culpa, sempre podem donar: podem donar el nostre temps, la nostra confiança, la nostra escolta, el nostre somriure; podem donar-nos als altres de moltes maneres, siguem qui siguem, i estiguem en l’etapa de la vida que estiguem. Un nen que jugui a “lego”, pot donar a un altre aquella fitxa que sap que li fa falta, encara que ell la vulgui. Un pare o una mare, encara que estiguin cansats, s’aixecaran a l’hora que sigui de la nit per ajudar el seu fill que no pot dormir. Una família que hagi de cuidar un ancià s’estarà de fer segons què en atenció a aquells que abans li van donar el seu temps i el seu amor. Un avi, amb una sola frase dita en el moment oportú donarà tota una lliçó de vida. Un malalt, pot també animar els qui el van a veure. I així podríem anar posant infinits exemples… Perquè un dels grans ensenyaments de l’evangeli d’avui és que, aquells petits gestos que es fan per amor, per insignificants que siguin, poden deixar una empremta inesborrable en els altres. Com aquelles dues monedes de la vídua que, tot i tenir en aquell temps un valor ínfim, avui tenen per a nosaltres un valor incalculable perquè dos mil anys després encara ens ensenyen què és el que Déu espera de nosaltres: espera que donem, amb generositat, d’allò que tenim i necessitem, no pas d’allò que ens sobra. Si volem, cada dia del món tenim l’oportunitat de fer-ne experiència i posar-ho en pràctica.

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)