Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (25 de setembre de 2022)
Amós 6:1a.4-7 / 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31
Benvolguts germans i germanes,
La paràbola que ens acaba de proclamar el diaca ens situa davant una escena que ens trasbalsa perquè concentra en una imatge la realitat present del nostre món: l’abisme entre els rics i els pobres. Com bé sabem existeixen i coexisteixen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits i existeix també el malbaratament desproporcionat davant la misèria dels altres.
La paràbola d’avui comença presentant els dos personatges principals, però el pobre es el que és descrit amb més precisió. Es tracta d’un home que es deia Llàtzer que es troba en una situació desesperada. És un pobre pidolaire que a més està malalt, es a dir, que tenia damunt seu totes les desgràcies. No és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i que és presentat amb una història personal de pobresa i de malaltia. La seva presència vora al portal era com si fos invisible per aquell home ric.
La paràbola ens mostra de manera molt crua les contradiccions amb que es troba l’home ric. Al contrari de Llàtzer ni tant sol té nom, és qualificat o conegut com un home ric, que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. El seu vestir i els seus banquets posen en evidència el seu afany pel diner, per la vanitat i per la supèrbia que li enfosquien la vista fins al punt de no adonar-se que un pobre estava assegut als seus peus.
Els dos personatges tot hi trobar-se en unes condicions diametralment oposades el relat els posa en relació. D’una banda el pobre demana ajut al ric, i no l’obté. D’altra banda, al final dels seus dies, tot hi haver-lo menystingut és l’home ric que demana que Llàtzer li mulli la llengua amb la punta del seu dit.
El problema, però, que planteja la paràbola va molt més enllà de la gran riquesa o l’extrema misèria, perquè hi ha homes i dones que viuen de manera exemplar i solidaria els avantatges de la seva situació econòmica i també hi ha homes i dones que amb molt pocs recursos viuen atents a la realitat d’altres pobres com ells.
Quin és doncs, el significat d’aquesta paràbola? En primer lloc hem de dir que el relat no pretén dir com serà la vida després de la mort, com tampoc és una promesa – sedant pels pobres de tota mena de tenir un final feliç a una vida dissortada i plena de dificultats, com a compensació de les desgràcies viscudes i ni molt menys una invitació a la resignació dels pobres en benefici del status quo dels rics.
De manera plàstica l’evangelista sant Lluc ens diu que el pobre va morir i va ser portat pels àngels portat pels àngels fins al sí d’Abraham, mentre que el ric senzillament va ser sepultat. Les dues situacions podrien portar-nos a una conclusió precipitada, contraposant el bé al mal. El problema no són les riqueses sinó la buidor del cor del ric, ja que com he dit fa un moment hi ha homes i dones, molts d’ells els anomenem sants i santes que han viscut el seu seguiment de Jesús compartint els seus béns, com també sabem que hi ha homes i dones que tot i disposar de grans o poques riqueses viuen amb el cor endurit i tancats a qualsevol realitat de sofriment.
La paràbola, com tot ensenyament de Jesús, és pel temps present, que és l’únic que tenim per viure i fer l’experiència de fills de Déu. Per això, com a conclusió d’aquesta reflexió i conscient de que la Paraula de Déu ha de ser llegida i viscuda sempre en primera persona del singular, cal que no ens quedem sols en el tema de les riqueses, de si tenim més o menys plenes les butxaques, sinó que ens cal anar fins el fons del cor i contemplar la buidor que hi ha quan aquest no es habitat per l’amor i la donació per més o menys béns materials que puguem tenir.
L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida sols té sentit quan és donada, i no caiguem en la trampa de justificar els nostres tancaments dient que no podem donar res perquè no tenim res, ja que tenim la riquesa més gran que hi pugui haver i que és la possibilitat d’estimar com Déu ens estima, conscients que estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida.
Finalment, la paràbola ens ofereix un gran ensenyament i és el de fer-nos adonar que l’altre és un do per a mi. La veritable i justa relació amb les persones consisteix en reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, que sovint es presenta ple de nafres o malalties, tant si té diners com si no en té, és sempre una crida a la conversió. Per això la paràbola que avui ens ha estat proclamada és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona es sempre un do.
També avui, nosaltres podem caure en el mateix pecat d’aquell home ric i que consisteix en oblidar-nos de qui em necessita. El nostre allunyament o la nostra proximitat amb Déu sols mesuren en com ens apropem o ens allunyem dels altres.
La Paraula que avui ens ha estat proclamada és una força viva capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu.
Última actualització: 25 setembre 2022