Diumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (1 d’octubre de 2023)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes:

Les oracions pròpies d’aquest diumenge presenten algunes veritats fonamentals de la fe cristiana. Ho fan amb la concisió i la brevetat que es pròpia d’aquests textos de pregària, tan típics de la litúrgia romana. Als autors d’aquestes oracions, els agradava ser sintètics, dir les coses amb poques paraules.

El primer punt que destaca en dues de les oracions és la fe en la vida eterna. A l’oració col·lecta, que hem resat al començament de la missa, demanàvem a Déu que ens ompli amb la seva gràcia per tal que, corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials. El terme promès es el cel, i els béns celestials son sinònim de la vida eterna a la presència de Déu Pare, Fill i Esperi St., de la Mare de Déu, dels àngels i de tots els sants. El text ens recorda que la fi que ens espera, el terme promès, no es la desfeta inexorable de la mort i de l’anorreament, sinó que es la vida sense fi, en una condició de joia, de llum, i de plenitud de l’amor que no som capaços d’imaginar, ja que com deia St Pau parlant dels béns celestials:  cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2,9).

L’oració de postcomunió, que resarem al final de la missa demana a Déu Pare que el sagrament que acabem de celebrar, aquest sagrament de vida diu, ens renovi totalment (l’original llatí demana que ens renovi el cos i l’esperit) a fi que heretem la glòria del vostre Fill. La glòria del Fill es sinònim de la vida eterna, i tal com explica Jesús mateix a l’evangeli de sant Joan (Jo 17, 2-3), la vida eterna es un do que Ell concedeix a qui vol: ja que li Déu Pare li ha concedit a Jesús poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li ha confiat. I la vida eterna és que us coneguin a Vós, l’únic Déu veritable, i aquell que Vós heu enviat, Jesucrist. Heretar la glòria del Fill de Déu voldrà dir, per tant, entrar en plena comunió amb Déu U i Tri, i per tant conèixer-lo tal com és, tal com el revelarà plenament l’Esperit Sant.

La fe en la vida eterna, germanes i germans, ens porta a situar la vida en aquest món al lloc i en la perspectiva que li correspon. L’hem d’estimar la nostra vida a la Terra, l’hem d’aprofitar per créixer com a persones i com a deixebles de Crist, però tenint present que és només com el pòrtic, com l’avant-sala de la vida veritable, que es la vida eterna. I procurant, també, no perdre ni menysprear per la nostra llibertat mal utilitzada, aquest regal que Jesucrist ens ha fet amb la seva mort, la seva resurrecció i el do de l’Esperit Sant.

A l’oració col·lecta d’avui hi ha un altre punt a destacar. Es tracta d’una veritat sobre Déu que convé tenir sempre present i que ens ajudarà a no confondre’ns sobre qui és i com es Ell. La trobem al començament de l’oració, quan diu: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència, com quan perdoneu i us compadiu. (Deus, qui omnipotentiam tuam parcendo maxime et miserando manifestas). Es un tema recurrent afirmar que Déu es totpoderós, que es omnipotent; per això es Déu. Aquest seria un element comú al pensament humà sobre Déu. Però la fe cristiana hi afegeix un matís molt important. L’Església afirma, seguint l’ensenyament de Jesús, que Déu mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix. Podríem dir que la manifestació més sublim de la omnipotència divina no s’expressa amb grans esdeveniments còsmics, ni amb miracles esclatants, ni amb l’anorreament dels seus enemics.

L’omnipotència de Déu s’expressa a la creu, quan Crist mor perdonant els seus botxins i compadint-se de tota la humanitat. No us sembla que si es així, te tot el sentit parlar de la omnipotència de Déu? I precisament per això, perquè ens perdona i es compadeix de nosaltres, li podem suplicar que ens ompli amb els dons de la seva gràcia, o que ens obri les fonts de les seves benediccions. Demanem al Senyor, doncs, que ens faci conèixer en què consisteix el seu poder, i ens ajudi pel do de l’Esperit a compartir la passió i la mort de Crist per poder participar així de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Diumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (25 de setembre de 2022)

Amós 6:1a.4-7 / 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31

 

 

Benvolguts germans i germanes,

La paràbola que ens acaba de proclamar el diaca ens situa davant una escena que ens trasbalsa perquè concentra en una imatge la realitat present del nostre món: l’abisme entre els rics i els pobres. Com bé sabem existeixen i coexisteixen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits i existeix també el malbaratament desproporcionat davant la misèria dels altres.

La paràbola d’avui comença presentant els dos personatges principals, però el pobre es el que és descrit amb més precisió. Es tracta d’un home que es deia Llàtzer que es troba en una situació desesperada. És un pobre pidolaire que a més està malalt, es a dir, que tenia damunt seu totes les desgràcies. No és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i que és presentat amb una història personal de pobresa i de malaltia. La seva presència vora al portal era com si fos invisible per aquell home ric.

La paràbola ens mostra de manera molt crua les contradiccions amb que es troba l’home ric. Al contrari de Llàtzer ni tant sol té nom, és qualificat o conegut com un home ric, que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. El seu vestir i els seus banquets posen en evidència el seu afany pel diner, per la vanitat i per la supèrbia que li enfosquien la vista fins al punt de no adonar-se que un pobre estava assegut als seus peus.

Els dos personatges tot hi trobar-se en unes condicions diametralment oposades el relat els posa en relació. D’una banda el pobre demana ajut al ric, i no l’obté. D’altra banda, al final dels seus dies, tot hi haver-lo menystingut és l’home ric que demana que Llàtzer li mulli la llengua amb la punta del seu dit.

El problema, però, que planteja la paràbola va molt més enllà de la gran riquesa o l’extrema misèria, perquè hi ha homes i dones que viuen de manera exemplar i solidaria els avantatges de la seva situació econòmica i també hi ha homes i dones que amb molt pocs recursos viuen atents a la realitat d’altres pobres com ells.

Quin és doncs, el significat d’aquesta paràbola? En primer lloc hem de dir que el relat no pretén dir com serà la vida després de la mort, com tampoc és una promesa – sedant pels pobres de tota mena de tenir un final feliç a una vida dissortada i plena de dificultats, com a compensació de les desgràcies viscudes i ni molt menys una invitació a la resignació dels pobres en benefici del status quo dels rics.

De manera plàstica l’evangelista sant Lluc ens diu que el pobre va morir i va ser portat pels àngels portat pels àngels fins al sí d’Abraham, mentre que el ric senzillament va ser sepultat. Les dues situacions podrien portar-nos a una conclusió precipitada, contraposant el bé al mal. El problema no són les riqueses sinó la buidor del cor del ric, ja que com he dit fa un moment hi ha homes i dones, molts d’ells els anomenem sants i santes que han viscut el seu seguiment de Jesús compartint els seus béns, com també sabem que hi ha homes i dones que tot i disposar de grans o poques riqueses viuen amb el cor endurit i tancats a qualsevol realitat de sofriment.

La paràbola, com tot ensenyament de Jesús, és pel temps present, que és l’únic que tenim per viure i fer l’experiència de fills de Déu. Per això, com a conclusió d’aquesta reflexió i conscient de que la Paraula de Déu ha de ser llegida i viscuda sempre en primera persona del singular, cal que no ens quedem sols en el tema de les riqueses, de si tenim més o menys plenes les butxaques, sinó que ens cal anar fins el fons del cor i contemplar la buidor que hi ha quan aquest no es habitat per l’amor i la donació per més o menys béns materials que puguem tenir.

L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida sols té sentit quan és donada, i no caiguem en la trampa de justificar els nostres tancaments dient que no podem donar res perquè no tenim res, ja que tenim la riquesa més gran que hi pugui haver i que és la possibilitat d’estimar com Déu ens estima, conscients que estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida.

Finalment, la paràbola ens ofereix un gran ensenyament i és el de fer-nos adonar que l’altre és un do per a mi. La veritable i justa relació amb les persones consisteix en reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, que sovint es presenta ple de nafres o malalties, tant si té diners com si no en té, és sempre una crida a la conversió. Per això la paràbola que avui ens ha estat proclamada és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona es sempre un do.

També avui, nosaltres podem caure en el mateix pecat d’aquell home ric i que consisteix en oblidar-nos de qui em necessita. El nostre allunyament o la nostra proximitat amb Déu sols mesuren en com ens apropem o ens allunyem dels altres.

La Paraula que avui ens ha estat proclamada és una força viva capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu.

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Diumenge XXVI de durant l’any (26 de setembre de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (26 de setembre de 2021)

Nombres 11:25-29 / Jaume 5:1-6 / Marc 9:38-43.45.47-48

 

Benvolguts germans i germanes,

P. Damià RoureEn l’Evangeli que acabem d’escoltar, Jesús ens fa sentir la seva fidelitat que no tan sols te en compte els qui el segueixen de prop sinó que manifesta un gran respecte per a cada persona. D’una manera especial, aprecia els qui ajuden els altres, ni que sigui amb un tros de pa o amb un vas d’aigua a qui el necessita.

Per això Jesús desitja que tant els apòstols, com qualsevol persona, i nosaltres també, actuem pel bé de tothom. Així Déu estima el qui dona alguna cosa a qui la necessita, tant si és una persona coneguda com si no ho és.

Ens proposa, doncs, de tenir un esperit sense fronteres i sense barreres, que ens porta a descobrir, potser a poc a poc, el que hi ha de bó en cada persona. Tothom desitja ser reconegut i tractat de manera normal, sense actituds rígides ni parcials. Preguntem-nos sincerament si, segons les nostres possibilitats, podem ajudar els qui ho necessiten. D’aquesta manera compartim amb Jesús la seva manera d’actuar per al bé de cada persona.

Fins i tot en en les coses més petites, Jesús ens encoratja a tractar bé a tothom. És bo de donar un got d’aigua a qui el necessita, tant si és cristià com si és una persona ben allunyada de la nostre fe. És la manera com actuava Jesús i que, gràcies als evangelis ens en podem fer càrrec, si el llegim o l’escoltem. Per això ens fa tant de bé de conèixer com Jesús parlava i actuava, i com ho feia amb naturalitat i sinceritat. Fins i tot, si tenim punts de vista diferents del que tenen altres persones, en el Regne de Déu no hi ha  enemics, i el millor que podem fer és respectar a tothom.

Podem apreciar també les actituds positives de moltes persones que no segueixen la nostra fe cristiana, però que mantenen en el seu cor, i en la seva manera de viure, un respecta per a tothom.

En tot cas, hem d’evitar qualsevol malvolença. Si ho pensem bé, el que volem aconseguir és viure amb una actitud positiva per al bé de tothom: una manera de fer que sigui capaç d’ajudar-nos no tant sols entre nosaltres, sinó també amb tothom. I és ben cert que moltes persones, en un moment donat, descobreixen en les paraules i les actituds de Jesús un ajut que els orienta i enforteix. 

Sant Jaume en la segona lectura: ens deia que no ens podem refiar de les nostres riqueses, perquè poden rovellar-se. El cert és que Jesús ha volgut alliberar-nos de moltes petiteses, actuant sempre a favor de tothom, amb un esperit universal. Que sapiguem seguir el nostre camí, a la manera de Jesús, amb un esperit ample i obert, millorant sempre, si és necessari, la nostra manera de ser i d’actuar, amb un esperit sempre ample i obert. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (26 de setembre de 2021)