Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (3 octubre 2020)

Job 19:1.23-27 / Romans 8:14-23 / Joan 17:24-26

Estimats Sr. Arquebisbe, germans monjos i concelebrants, autoritats, germana i familiars del P. Hilari, germans i germanes en Crist:

En el llibre de Job que hem llegit a la primera lectura, hem trobat un testimoniatge de fe que a la llum de Jesucrist pren tot el seu significat. I que en aquests moments de separació d’una persona estimada ens ofereix un consol i una esperança sòlids. Aquestes paraules de Job, llegides des de la perspectiva evangèlica, expressen, també, la convicció profunda que ha amarat tota la vida del P. Hilari.

Recordem-ho. Job deia: jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu; veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d’un altre. En darrer terme, al final de la vida terrena d’una persona, el que compta és saber que tenim un defensor, que ens protegeix del que hi pugui haver de menys encertat en la vida i que ens protegeix del poder de la mort mateixa. Aquest defensor, tal com diu Job, ens portarà a contemplar Déu, ens portarà a la vida per sempre.

Aquest defensor viu és Jesucrist, que viu després d’haver experimentar les angoixes de la mort. Ell pot testificar a favor nostre perquè ha clavat a la creu el document on constaven totes les nostres negligències i els nostres pecats (cf. Ef 1, 7). Pot testifica a favor nostre perquè ell ha pagat el nostre deute i ens ha alliberat (cf. Rm 5, 5-8). Unint el nostre sofriment i la nostra mort als seus, ens fa costat també en el moment del traspàs i ens anuncia la bona nova de la vida per sempre i de la glorificació prop d’ell en el seu Regne.

Per això podíem cantar en el salm: no s’enduran un desengany els qui esperen en vós. El Senyor, en l’amor que ens guarda des de sempre, es compadeix, mira la nostra aflicció i les nostres penes, eixampla el nostre cor oprimit, ens perdona i ens treu de la dissort de la mort. Perquè és el nostre defensor, que va ser mort i ara viu per sempre més i té les claus de la mort i del seu reialme (Ap 1, 18). Per ser defensats per ell, només cal no tancar-se a la seva obra d’amor.

Aquest mateix missatge intuït en la primera aliança, el trobàvem, ja des de la llum pasqual, en la carta de sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol feia un pas més del que podíem deduir d’una lectura cristiana del text de Job i del salm, i ens parlava de la nostra filiació divina. Som fills de Déu per do, gràcies a Jesucrist i a l’Esperit Sant, que és l’altre defensor que el Pare ens ha donat (cf. Jo 16, 7-11). I Pau deia, encara, els sofriments d’aquesta vida, i la mort mateixa, són com uns dolors de part de la vida nova que ens és atorgada. Per això podem viure sempre en l’esperança de ser redimits i glorificats un cop hàgim estat alliberats de tot el que ens esclavitza, del dolor i de la mort. Aquesta és la nostra esperança amarada de fe i de pregària en la mort del P. Hilari.

Ell, havia nascut a Madrid el 1928, de pares ripollesos, que l’any següent es traslladaren a Barcelona. Educat als escolapis de Balmes, de jove havia pertangut al grup d’universitaris catòlics catalanistes “Torras i Bages”. Es llicencià en Dret·a la Universitat de Barcelona. L’any 1951, va ser detingut, processat i empresonat al Castell de Montjuic pel seu antifranquisme actiu i per les seves activitats a favor de Catalunya i dels seus drets. El 1954 va ingressar al nostre monestir. Ell solia explicar que en aquell moment no sabia massa en què consistia la vida monàstica, però que veia que a Montserrat podria servir Déu i Catalunya. Professà un any després i el 1960 va ser ordenat prevere. Començà aleshores una llarga trajectòria d’estudis i de serveis pastorals difícil de resumir. A la Sorbona de París, el 1960 es llicencià en Sociologia i obtingué a l’Institut d’Estudis Socials, també de París, el Diploma en Estudis Superiors en Ciències Socials i Polítiques. El 1975 va obtenir el Doctorat en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1979, després de fer uns cursos al Pontifici Institut Bíblic de Roma, és llicencià en Teologia bíblica al Pontifici Ateneu de Sant Anselm també de Roma. Del 1962al 1965 i del 1968 al 1972 formà part de la comunitat benedictina de Medellín, fundada pel nostre monestir a Colòmbia. Allí va ser mestre de novicis, professor a l’Institut de Litúrgia del CELAM, al seminari major de Medellín a la Universitat Bolivariana, a més de formar part del Secretariat Nacional de Litúrgia de Colòmbia. Abans d’anar a Colòmbia havia fundat la revista “Documents d’Església”.

Tornat a Montserrat el 1975, va ser professor a Centre d’estudis teològics del monestir, a la Facultat de Teologia de Barcelona i al CEVRE. També col·laborà activament en la pastoral del santuari i féu acompanyament espiritual de moltes persones. El seu treball d’investigació en l’àmbit de la història, particularment en l’època de la guerra civil del 1936 i també de com aquesta implicà l’Església, ha estat molt extens; i mereixen ser destacats els cinc volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil. També són notables, per la seva capacitat pedagògica i divulgativa, les seves publicacions sobre els salms i sobre la Litúrgia de les Hores. El P. Hilari va ser membre de l’equip internacional de l’Istituto per le Scienze Religiose de Bologna, que, dirigit pel professor Giuseppe Alberigo, va publicar la Història del Concili Vaticà II. Darrerament havia publicat alguns textos de reflexió bíblica i cristiana a quatre mans amb Oriol Junqueres. La seva tasca investigadora va ser premiada, entre altres guardons, amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Valgui aquest resum per veure com el P. Hilari, en la seva vida de monjo, ha servit Déu, l’Església i Catalunya. Una Església i una Catalunya que volia lliures de tota servitud injusta. Era un home de fortes conviccions i molt recte, que sabia unir-ho a un gran sentit de l’humor. Mantenia fortament les seves posicions i sabia defensar-les amb perícia d’advocat. Això en alguns moments de la seva vida li va comportar trobar-se en situacions difícils. Les seves profundes conviccions cristianes, però, el portaven d’una manera o altra a procurar superar-les des de la caritat fraterna.

Job deia que contemplaria Déu. I Jesús a l’evangeli demanava que els qui el Pare li ha donat puguin estar amb ell, el Senyor i Defensor, i així vegin la seva glòria. Ara, tots units –els monjos, els concelebrants, la seva germana Isabel, els seus familiars i amics– oferim l’Eucaristia perquè el Senyor, en el seu amor, el purifiqui dels mancaments que hagi pogut tenir i li concedeixi de contemplar-lo en la seva glòria.

Així es complirà el desig profund del P. Hilari, tal com l’expressava el 2014, quan deia: “estic a punt de complir vuitanta-sis anys i miro enrere, com ho feia Joan XXIII quan, ens les seves darreries contemplava “l’umile arco della mia vita”, [és a dir] la paràbola que descriu la meva vida, ja en la part descendent prop del seu terme. Hi veig una trajectòria ben diferent de

la de Roncalli – Joan XXIII, però com ell contemplo com Déu m’ha acompanyat sempre amb la seva providència amorosa, i això em fa esperar confiat el final i el més enllà” (cf. D. Pagès, Què t’ha ensenyat la vida?. 2019, p. 144).

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (27 setembre 2020)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

Estimats germans i germanes en la fe:

El conjunt de les lectures bíbliques d’aquest diumenge ens posen davant del tema de la responsabilitat moral que tenim els cristians. Per una banda, el cristianisme és l’hereu de la gran tradició del món grec antic: la vida virtuosa, l’honradesa, la justícia, la grandesa d’esperit. Però Jesucrist ens mostra que seguir-lo va molt més enllà d’aquest substrat històric, ell mateix ens ensenya que la fe sense les obres és estèril i que les obres sense la fe són inútils.

En realitat, el primer gran ensenyament cristià sobre la moral és la radical llibertat que tenim com a éssers humans. Som fills de Déu, creats a la seva pròpia imatge i semblança; i per tant, hem estat fets partícips de la mateixa llibertat de Déu. Sovint es parla molt de la llibertat però no es comprèn quin és el seu sentit més profund. La llibertat no és la capacitat de fer el que vulguem i quan vulguem, sinó que és la radical capacitat de cercar la veritat i de fer el bé. Déu no vol que el cerquem des de l’esclavatge sinó des de la llibertat.

Però això comporta una gran exigència: tenim el dret i el deure d’escollir, cada dia, en cada activitat, en cada acció, en cada pensament: forma part del do que Déu ens ha donat. Hem de ser conscients que allò que fem ara i aquí té conseqüències eternes. Hem de ser valents per assumir aquesta responsabilitat. En cas contrari cauríem en la temptació del discurs que feu el Gran Inquisidor en un cèlebre capítol del llibre Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoyevski. Deia aquest Gran Inquisidor que Crist ens havia carregat amb el pes insuportable de la llibertat, motiu pel qual la humanitat havia estat incapaç de portar aquesta càrrega i havia optat, en el seu lloc, per la felicitat, una felicitat fictícia.

L’evangeli d’avui ens presenta, doncs, dos fills que fan ús de la seva llibertat. Quan el pare els mana que vagin a treballar a la vinya, el primer diu que no però finalment hi va; en canvi, el segon diu que sí però en realitat no hi va. Sobta, en primer lloc, que Crist no posi l’exemple d’un fill perfecte, del fill que diu que sí i ho fa. Potser és que el cristià perfecte no existeix: tots i cadascun de nosaltres som pecadors, tots i cadascun de nosaltres hem estat marcats pel pecat original.

Al contrari, Crist ens posa com a exemple a seguir el del fill que diu que no al seu pare, però finalment va a treballar a la vinya. El camí a seguir és el del penediment i el de la conversió. El penediment i la conversió ens alliberen i ens ajuden a actuar correctament. La moral cristiana no és un camí d’esclavatge sinó un camí d’alliberament. El nostre Déu no és un Déu venjatiu que passa llista dels nostres errors sinó que és el Déu de l’amor, que perdona i es compadeix de nosaltres fins a setanta vegades set. És el Déu que mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix.

En canvi, el segon fill, és el qui diu: «No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor». És aquell que s’encadena amb els grillons de la hipocresia i de la vanitat, que no són sinó els fonaments de la supèrbia. El segon fill no sap utilitzar correctament la seva llibertat i viu en l’esclavatge.

La fe cristiana ens demana, doncs, una coherència de vida en el nostre dir i el nostre fer. Però perquè la moral no es converteixi en un conjunt de normes estèrils i opressores cal que tinguin sempre Crist per referent. Aquell Crist a qui Déu ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Un altre autor rus, el filòsof Vladimir Soloviov, va escriure a finals dels segle XIX un petit conte titulat L’Anticrist. Parlava d’un personatge que enmig de les calamitats del món s’erigia com a gran polític i com a gran servidor del poble, era un personatge brillant, savi i moralment irreprensible. Però tenia un defecte: va posar-se ell en el lloc de Crist. La conclusió és fàcil: «De què serveix llavors guanyar tot el món si perdem l’ànima?» (Mateu 16, 26).

Benvolguts germans i germanes, un poeta grec anomenat Arquíloc va escriure: «La guineu sap moltes coses; l’eriçó només en sap una però és molt gran». Els cristians som com un eriçó, potser no sabem moltes coses però sí que en sabem una de molt gran: la nostra vida no és res sense Crist i, amb Crist, ho és tot.