Diumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 de setembre de 2021)

Saviesa 2:12.17-20 / Jaume 3:16-4:3 / Marc 9:30-37

 

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure.

Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comprès ni ben acollit. De fet, ni els seus mateixos deixebles no l’acabaven de comprendre, perquè pensaven que instituiria un regne com els de la terra. I per això discutien entre ells sobre qui seria el més important. Però Jesús, fent ús de la paciència i estimació que predicava, quan van arribar a casa s’assegué amb ells i els ho tornà a explicar: no es tractava ni de càrrecs, ni de poders, ni d’autoritats. Es tractava de servei. Jesús va viure la vida com un servei als altres, i ells havien de fer el mateix i reconèixer-lo a ell en els més febles i humils, i no pas en els forts i prestigiosos. Jesús encara havia de rentar els peus als deixebles, i ells encara l’havien d’entendre millor.

L’eucaristia que estem celebrant és la prolongació d’aquesta casa en la que Jesús s’assegué amb els dotze per instruir-los. És la continuació d’aquell dia que Jesús rentà els peus, com si fos un servent, als seus deixebles. Perquè avui, ara i aquí, és el mateix Senyor ressuscitat qui ens instrueix amb les mateixes paraules que instruí als qui no l’havien entès. I la lliçó de vida cristiana que ens dóna és molt clara: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». 

Ser cristià no consisteix només en la repetició d’uns rituals o d’uns costums, o en venir a Missa cada diumenge. Ser cristià és una manera de fer el camí de la vida, una manera de ser home i dona: consisteix en viure la vida servint, seguint l’exemple de Jesús. Ser cristià és trobar en el servei als altres el sentit de la pròpia existència, donant-se i donant-ho tot per amor. I per això els posà l’exemple d’un noi: sembla ser que en l’arameu que parlaven Jesús i els deixebles hi podia haver un joc de paraules, ja que la mateixa paraula o una de molt semblant servia per anomenar un “noi” i un “servent” o criat (com en català podria passar amb la paraula “minyó” o “minyona”). I en aquell temps, el servent era l’encarregat d’acollir al qui arribava: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat». Al final, es tracta d’acollir a Déu a través de la seva paraula que posem en pràctica. Per això ens podem preguntar avui si entenem la vida com un servei, o com una escalada que ens ha de fer arribar a algun lloc, o ser “algú”… Treballo per guanyar diners, o per servir millor als altres? De la resposta que donem en dependran moltes coses, però al capdavall el que compta és que sapiguem convertir tot el que fem en la millor manera de servir als altres. Tant de bo que, si un dia ens pregunten qui és el qui almenys ho ha intentat, puguem respondre dient: “Servidor!”.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)