Diumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de setembre de 2022)

Amós 8:4-7 / 1 Timoteu 2:1-8 / Lluc 16:1-13

 

Amb més o menys freqüència, tots hem demanat al Senyor que faci més viva i més operativa la nostra fe catòlica. En el sorprenent evangeli d’avui hi podem trobar alguna llum. El Senyor fa una observació ben arrelada en el sentit comú. Diu: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor”. Quins són aquests béns de valen poc i quins són els de més valor? 

L’Evangeli es refereix als béns de poc valor, com als béns d’aquesta vida: els subsidis corporals, l’aliment, el vestit, la salut i coses per l’estil, que Déu va prometre donar als qui creuen en Ell, però demanant que no estiguem aclaparats per això, sinó que esperem confiadament en Ell, ja que Déu és la providència dels qui s’hi acullen, providència segura i total. 

Els béns de més valor són els dons de la vida eterna i incorruptible, que Déu va prometre concedir a tots aquells que creguin en Ell i conserven una fe sana en aquests béns eterns, demanant-los al Senyor, com va dir en una altra ocasió: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i feu el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més. 

En la relació amb les coses menudes i temporals es demostra si hom creu en Déu, es posa a prova la solidesa de la fe. Coses que Déu ens va prometre concedir-nos-les, a condició tanmateix que no estiguem aclaparats per elles, sinó que essencialment ens preocupem de les realitats futures i eternes, pròpies del Regne de Déu. 

Ara bé, l’única manera de fer que fructifiquin per a l’eternitat les nostres qualitats i capacitats personals, així com les riqueses que posseïm, és compartir-les amb els nostres germans. Així serem bons administradors del que Déu ens encomana. 

Narrant la paràbola d’un administrador astut, per la seva clarividència en ser previsor per al futur, Crist ensenya als seus deixebles quina és la millor manera d’utilitzar els diners i les riqueses materials: compartint-les amb els pobres, guanyant-se la seva amistat amb vistes al Regne del Cel. Així ens ho ha dit el Senyor: “Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva”. Es tracta, doncs, d’imitar Crist mateix, el qual, com escriu sant Pau, “essent ric, per vosaltres es va fer pobre, per tal que us enriquíssiu amb la seva pobresa”. Sembla una paradoxa. Crist no ens ha enriquit amb la seva riquesa, sinó amb la seva pobresa; és a dir, amb el seu amor, que el va impulsar a lliurar-se totalment a nosaltres. 

Avui, com abans, la vida del cristià exigeix valentia per anar contra-corrent, per estimar com Jesús, que va arribar fins i tot al sacrifici de si mateix a la creu. Així, podríem dir que per mitjà de les riqueses terrenes hem d’aconseguir les veritables i eternes riqueses. No és estrany veure l’esforç i els incomptables sacrificis que molts fan per obtenir més diners, per pujar dins l’escala social, per tal d’obtenir un benestar material, sempre incert. Com més nosaltres, els cristians, ens hauríem de preocupar  de proveir la nostra felicitat eterna amb els béns d’aquesta terra!

Maria santíssima, que al Magníficat proclama que el Senyor “omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”, ens ajudi a tots a utilitzar, amb saviesa evangèlica, és a dir, amb generosa solidaritat, els béns que valen poc.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Diumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 de setembre de 2021)

Saviesa 2:12.17-20 / Jaume 3:16-4:3 / Marc 9:30-37

 

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure.

Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comprès ni ben acollit. De fet, ni els seus mateixos deixebles no l’acabaven de comprendre, perquè pensaven que instituiria un regne com els de la terra. I per això discutien entre ells sobre qui seria el més important. Però Jesús, fent ús de la paciència i estimació que predicava, quan van arribar a casa s’assegué amb ells i els ho tornà a explicar: no es tractava ni de càrrecs, ni de poders, ni d’autoritats. Es tractava de servei. Jesús va viure la vida com un servei als altres, i ells havien de fer el mateix i reconèixer-lo a ell en els més febles i humils, i no pas en els forts i prestigiosos. Jesús encara havia de rentar els peus als deixebles, i ells encara l’havien d’entendre millor.

L’eucaristia que estem celebrant és la prolongació d’aquesta casa en la que Jesús s’assegué amb els dotze per instruir-los. És la continuació d’aquell dia que Jesús rentà els peus, com si fos un servent, als seus deixebles. Perquè avui, ara i aquí, és el mateix Senyor ressuscitat qui ens instrueix amb les mateixes paraules que instruí als qui no l’havien entès. I la lliçó de vida cristiana que ens dóna és molt clara: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». 

Ser cristià no consisteix només en la repetició d’uns rituals o d’uns costums, o en venir a Missa cada diumenge. Ser cristià és una manera de fer el camí de la vida, una manera de ser home i dona: consisteix en viure la vida servint, seguint l’exemple de Jesús. Ser cristià és trobar en el servei als altres el sentit de la pròpia existència, donant-se i donant-ho tot per amor. I per això els posà l’exemple d’un noi: sembla ser que en l’arameu que parlaven Jesús i els deixebles hi podia haver un joc de paraules, ja que la mateixa paraula o una de molt semblant servia per anomenar un “noi” i un “servent” o criat (com en català podria passar amb la paraula “minyó” o “minyona”). I en aquell temps, el servent era l’encarregat d’acollir al qui arribava: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat». Al final, es tracta d’acollir a Déu a través de la seva paraula que posem en pràctica. Per això ens podem preguntar avui si entenem la vida com un servei, o com una escalada que ens ha de fer arribar a algun lloc, o ser “algú”… Treballo per guanyar diners, o per servir millor als altres? De la resposta que donem en dependran moltes coses, però al capdavall el que compta és que sapiguem convertir tot el que fem en la millor manera de servir als altres. Tant de bo que, si un dia ens pregunten qui és el qui almenys ho ha intentat, puguem respondre dient: “Servidor!”.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)