Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de setembre de 2024)
Deuteronomi 4:1-2.6-8 / Jaume 1:17-18.21b-22.27 / Marc 7:1-8a.14-15.21-23)
La nostra presència aquí, estimats germans i germanes, tots els qui he anomenat en començar aquesta celebració i tots els qui us hi uniu des de lluny, diu, expressa i comunica que compartim el missatge de la fe cristiana, aquest que acabem de llegir. Una fe que avui ens fa reflexionar sobre una sola cosa simple. Tenim, en tant que homes i dones, la capacitat de ser receptors i actors d’una vida de Déu, que es compon d’esperit i d’acció. Podem escoltar i podem fer. I aquesta idea, fonamental i expressada des de sempre en la història de la fe cristiana, es pot dividir en quatre grans aspectes segons les lectures d’avui: la proximitat de Déu, la paraula, el cor humà cridat a escoltar i el fruit que dona viure aquesta dinàmica creient.
La proximitat de Déu.
Sí, el Déu Creador, el Déu dels primers pares de la Bíblia, que ens pot semblar històricament tan llunyà, literàriament quasi de ficció, aquest Déu únic i inimaginable, però revelat en Jesucrist, la manera humana de ser de Déu, és un Déu proper.
Els antics grecs, i avui algú potser ho comparteix, defensarien que els seus déus passionals i plens de desitjos humans eren més propers que el Déu de la tradició d’Israel, el Déu de Jesucrist. Jo diria humilment que no. Per la seva naturalesa trinitària, pel fet que l’Esperit Sant formi part de la seva essència, el nostre Déu és un déu molt més proper que qualsevol d’aquests personatges del Partenó grec, romà, asiàtic, etc. Aquests déus replicaven homes i dones de carn i ossos, el nostre Déu és un Déu creador, un Déu redemptor, un Déu consumador, que dona una paraula des de l’inici fins al final i és capaç de salvar tot allò que hi ha entremig. Però aquesta grandesa, aquesta transcendència el fa realment capaç d’habitar en cada persona i per això és un Déu proper. Potser en aquest context comprenem les paraules del Deuteronomi que hem escoltat:
“I realment, quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l’invoquem?”
Fa deu dies, just quan els escolans tornàveu de vacances, a la pregària del vespre que vaig compartir amb vosaltres, vau llegir un text en què demanàveu aquesta proximitat cada dia més gran amb Déu. Vosaltres
feu proper Déu a moltes persones i això és una gran missió que compartiu amb els monjos, ja que sou per a molts, l’única imatge de pregària que s’emporten de Montserrat! Penseu-ho bé.
Paraula
Només un Déu així pot donar a les coses creades la capacitat de comunicar-lo, només un Déu així pot elevar unes lleis a la categoria de ser expressió de la seva voluntat, tan sols aquest Déu pot dir una Paraula definitiva.
Les lectures d’avui ens parlen del nostre Déu que es va fent proper en la història per les paraules de la llei, expressió quasi tangible de la seva voluntat. Per això les taules de la llei i l’arca que les contenia tenien aquest punt sagrat, aquesta capacitat de fer proper un Déu difícil de comprendre.
Però sobretot per la Paraula definitiva, Jesucrist, que s’atorga en l’Evangeli el poder de substituir les paraules buides, fins i tot aquelles tradicionals, i de remetre el valor de qualsevol expressió humana al fet que estigui referida a Déu.
Que important que és això en els nostres dies! Quantes vegades no ens sentim superats per les paraules i pels llenguatges contemporanis: jocs tecnològics, plataformes amb ofertes infinites, sensació d’una gran buidor, d’un dèficit de formació i cultura en tants mitjans de comunicació. Tot això es pot convertir en l’anti-paraula, tal com l’entenem els cristians. En aquesta antiparaula que no fa referència a Déu, que no forma la persona, que no crea relació entre els humans.
Quin repte escollir les paraules que escoltem! Discernir, si la paraula que escoltem ve de Déu o no, si és un crit d’auxili de la nostra societat, i quin repte ser conscients de l’efecte en nosaltres de tot el soroll del nostre entorn!
Ell, Jesucrist, és l’exemple de la paraula tota referida a Déu, l’agafis com l’agafis. En la seva persona i en el seu missatge, hi ha Déu i hi ha sempre el creixement, el guariment, la millora de l’home i la dona concrets: i d’això en diem salvació.
Escoltar en el cor
Com deia al principi, nosaltres confessem que tenim un cor capaç d’escoltar: “Escolta, Israel”, ens deia el Deuteronomi. “Escolteu-me bé”, deia Jesucrist en l’Evangeli. “No us limiteu a escoltar la paraula, acolliu-la amb docilitat”, ens deia la carta de sant Jaume, en una frase que seria com dir: “Escolteu dues, tres, les vegades que faci falta (que calgui), fins que us hagueu fet vostra la paraula”.
Déu ens ha donat aquesta capacitat, que simbòlicament col·loquem en l’òrgan vital que ens fa viure, el cor, que envia la sang a cada extremitat del nostre cos. De la mateixa manera, allò que escoltem ens fa viure, ens penetra. El cor espiritual de cadascú pot captar i té la sensibilitat d’estimar i també en té d’altres no tan boniques. No ho oblidem. Hi ha una educació del cor que ens permet viure millor la fe i que comença naturalment en tot el que he dit abans sobre el discerniment d’allò que escoltem, que és un discerniment que li correspon a tota aquesta interioritat personal que definim com a cor.
Els fruits
I finalment aquesta Paraula dona fruits. És aquesta Paraula plantada i potent, que convida a fer, a estimar, a donar-se. Que diferent que és estimar després de tot el procés que he procurat descriure, tot sabent que hi ha un Déu proper, de discernir la paraula justa, d’acollir-la i madurar-la en el cor, o, simplement, estimar o actuar, fruit d’un rampell. Nosaltres busquem la solidesa d’un amor com cuit a foc lent, “a baixa temperatura” que en diuen ara, treballat, fonamentat en la font de l’amor.
Conclusió
Potser algú em podria acusar que he fet una interpretació molt espiritual d’unes lectures que ens parlàvem més d’acció que de contemplació. Permeteu-me que no hi estigui gaire d’acord. Precisament per això que he dit ara al final: perquè l’acció cristiana neix d’aquest amor que Déu ens té i ens transmet; i d’això també en parlen, ho crec sincerament, les lectures d’avui.
Potser el gran repte de la vida monàstica avui, –i ho dic amb una certa vergonya davant de tants germans benedictins, molts dels quals han estat abats, pares i mestres en els seus monestirs, durant molts més anys que jo–, és recordar aquest itinerari que he traçat i que nosaltres benedictins trobem en les primeres paraules de la nostra Regla: “Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica” RB Pr.1.
El nostre itinerari de monjos, potser d’una manera clara aquí a Montserrat on compartim la nostra fe i la nostra vocació de pregària amb tants i tants pelegrins com els que avui ompliu aquesta Basílica, és ser testimonis d’aquesta manera de creure, i de viure.
Quan només falten set dies per a començar les celebracions del mil·lenari de la fundació d’aquest monestir, en aquest indret anomenat Montserrat, al costat de la petita capella de Santa Maria, que el comte Guifré donà a l’abadia de Ripoll l’any 881, veiem en la Mare de Déu l’exemple més clar de la deixebla que escoltava i guardava les paraules en el seu cor, fins que el Déu proper la va habitar totalment i la va fer engendradora de la Paraula, contemplació i acció del tot coordinades, sense fissures, en completa harmonia.
Que Déu ens ajudi a avançar per aquest camí tots els qui celebrem avui la resurrecció del seu Fill i Senyor nostre, Jesucrist.
Última actualització: 15 setembre 2024