Homilia del diumenge XXII | Abadia de Montserrat

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu.

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu.

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

Diumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (29 d’agost de 2021)

Deuteronomi 4:1-2.6-8 / Jaume 1:17-18.21b-22.27 / Marc 7:1-8a.14-15.21-23

Habitualment, a l’Evangeli, els fariseus i els mestres de la llei, els qui es consideren representants i guardians de la veritable fe, hi apareixen per controlar les paraules i les accions del Mestre de Galilea. En aquesta ocasió, els fariseus critiquen Jesús i als seus deixebles per no rentar-se les mans abans de dinar, transgredint una tradició, i fent-se impurs als seus ulls. La resposta de Jesús és eixordadora: “Hipòcrites, amb raó Isaïes va profetitzar sobre vosaltres: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”.

En el món grec, l’hipòcrita és l’actor, el que fa un paper, el que porta una màscara. ¿I per què alguns fariseus i mestres són acusats d’actors per Jesús? Perquè amb els seus llavis diuen una cosa, però en els seus cors viuen una altra; s’aferren a una petita regla per fora, però no hi ha amor en els seus cors. Semblen piadosos i devots, però per dins són malvats, sense misericòrdia.

Les paraules més dures de Jesús a l’Evangeli són precisament contra els que es mostren com a creients però després en realitat no ho són; els qui utilitzen la religió i el nom de Déu per al propi benefici, per atreure suports socials, per mostrar-se com a creients i dignes de confiança, però que amb les seves opcions de vida són escàndol per als que sincerament volen seguir Déu.

De què serveix observar totes les tradicions i normes, fins i tot les més petites i insignificants, si això només serveix per mostrar als altres un sentit de superioritat religiosa i potser convertir-ho en motiu d’orgull, judici, condemna, sense, per altra banda, estimar profundament el que es professa amb els llavis?

De què serveix dir-se cristià perquè es va a missa tots els diumenges, se segueix el Catecisme al peu de la lletra, s’observen totes les disposicions litúrgiques, es coneixen tots els rituals sacramentals a la perfecció, si això només serveix per jutjar, per criticar, per sentir-se millor que els altres?

Aquesta és precisament la hipocresia de la fe, quan la vida religiosa es redueix al compliment d’unes regles que no toquen el cor ni la vida real, i la vida religiosa es converteix en una sèrie limitada en el temps d’uns pocs gestos religiosos, però no es converteix en una sentida opció de vida.

Però també hi ha la banda contrària, els qui redueixen la fe a dos o tres preceptes per tranquil·litzar la consciència i sentir que ja han complert: anar a missa un cop a l’any, una almoina ocasional, un senyal de la creu a corre cuita, encendre un llantió de tant en tant… i llestos. Són aquells que diuen, jo i Déu ja ens entenem, no necessito que ningú em digui que he de fer; tot això són coses de gent gran, ara no tinc temps; potser més endavant… En el fons, no hi ha una inquietud religiosa. Per aquests, Déu no interessa.

Ambdues posicions són el resultat de la indiferència. Els primers s’han acostumat a viure la religió com una pràctica externa o una tradició rutinària, que no toca el cor. Els segons no és que hagin pres la decisió d’apartar-se de Déu, però de fet llur vida se n’ha anat allunyant.

És evident que aquestes actituds es deuen a la manca de cura de la vida interior: només si començo a baixar dia a dia al meu cor podré reconèixer les meves tendències fosques, els sentiments i pensaments negatius als quals dono cabuda o que em condicionen en les meves accions, descobrint que tinc necessitat de Déu i del seu perdó.

Perquè, què és el que realment fa a la persona impura, és a dir, no disponible per a Déu? Les coses que surten del seu cor. Per això, Jesús no s’oposa a la Llei, sinó que la aprofundeix, va a l’arrel del mal: el cor. Jesús va venir a canviar els nostres cors per mitjà del do de l’Esperit Sant en nosaltres, que ens transforma, ens canvia, en la mesura que preguem i lluitem contra les inclinacions errònies. La nostra vida no canvia posant normes, renovant la casa, canviant de look … només canvia si canvia el nostre cor, i només Déu pot canviar el nostre cor! I llavors serem lliures per estimar i per afrontar qualsevol situació, fins i tot la més dolorosa.

Jesús realment va venir a la terra com un home, i no va representar un paper. La nostra fe ens ensenya que Ell, com a veritable home i veritable Déu, va voler ensenyar a la humanitat que Déu no és una sèrie d’accions exteriors momentànies, sinó una elecció profunda que canvia la vida real d’un i el món real.

Germans i germanes,

Jesús vol realment que siguem lliures, plenament responsables davant Déu i davant els nostres germans, amb plena consciència de les nostres accions i opcions. Jesús va venir a donar-nos l’Esperit Sant, per superar la nostra incapacitat d’estimar, per superar aquestes contradiccions que tenim al cor.

Tots necessitem deixar-nos guarir, transformar per Déu, per estar veritablement disponibles per a Ell. A això vol portar-nos Jesús. Això és el que va venir a fer, com ens va prometre: Us donaré un cor nou, posaré un Esperit nou dins vostre.