Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (28 de Juliol de 2024)
2 Reis 4:42-44 / Efesis 4:1-6 / Joan 6:1-15
El petit fragment de la carta als Efesis que l’Església proclama dins la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge, ens recorda l’aspecte dinàmic de la fe cristiana que és alhora vocació i missió, una vocació i una missió que només poden tirar endavant si es viuen des de la humilitat i la mansuetud, perquè aquetes són les dues virtuts que van fent possible d’estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau, per viure el distintiu evangelitzador de la comunitat cristiana d’estimar-nos els uns als altres com Jesús ens ha estimat.
Per què la humilitat i la mansuetud són tan necessàries? La humilitat és l’actitud més sàvia de la criatura humana davant el misteri de l’univers, de la vida i de la mort, que ens revelen alhora la nostra condició única i meravellosa, i la nostra fragilitat i finitud. La humilitat ens fa més conscients dels nostres límits, ens fa tocar de peus a terra, però amb una mirada de confiança en el sentit últim de la vida. La humilitat ens apropa al mateix sentir de Déu i ens permet relacionar-nos amb els altres en una actitud de servei, no des de l’orgull que ens deshumanitza, sinó des de l’amor que ens ve de Déu que, fent-nos fills seus en Jesucrist, també ens fa germans entre nosaltres.
Si la humilitat és sàvia, la mansuetud és forta. Perquè mansuetud no vol dir pas feblesa humana o apatia social, la mansuetud més aviat fonamenta la cultura del bon tracte, mostrant fortalesa persistint, en tots els àmbits, en la no-violència com a principi efectiu d’un present amb sortida i d’un futur possiblement millor.
Posant-nos de veritat a l’escolta compromesa de la Paraula de Déu, se’ns confereix el poder de l’Esperit, és a dir el poder de l’amor, que ens dona la força per enfrontar-nos a les adversitats, la persistència desarmada per ser constructors de pau.
La vocació cristiana s’insereix en aquest món; és do i missió per aquest món. I aquí la humilitat i la mansuetud juguen un gran paper davant les proves externes i els entrebancs interns que dificulten l’anunci de l’evangeli i la presència visible del Regne de Déu. Distanciats, malgrat ser germans en la fe, som més propicis a tirar cadascú pel seu cantó que a mirar on l’evangeli vol que els nostres camins es trobin. És la rèmora que encara avui fa que els cristians no visquem en comunió plena els uns amb els altres, i això dificulta al món de creure en Jesucrist com enviat del Pare. Sant Pau ens parla d’una sola fe, d’un sol baptisme, d’un sol Déu i Pare de tots que actua a través de tot. Aquesta veritat no és una idea sinó una realitat viva; de fet és la nostra salvació. Déu Pare continua atraient-nos a Jesucrist en la unitat de l’Esperit. I el camí que ens mostra és el del Crist en la Creu reconciliant amb Ell totes les coses i lliurant a tots l’Esperit.
La dimensió Pascual del Calvari ens empeny a la mansuetud, a perdonar-nos mútuament amb humilitat. Si el perdó guareix les mútues ferides i amoroseix la nostra duresa de cor, serem més capaços d’estrènyer els vincles de la comunió fent així més real l’encarnació de l’evangeli i la credibilitat del seu missatge joiós.
Es bo de mirar el cel, sempre que ho fem tocant de peus a terra. Hem de partir des del que som, del poc que tenim si voleu, talment com el jove de l’evangeli d’avui que només tenia cinc pans d’ordi i dos peixos. A la pregunta de Jesús sobre on comprarem pa perquè puguin menjar-ne tots, Felip només pensa en els diners que no té, i Andreu amb el poc que són per a tanta gent cinc pans i dos peixos. És Jesús qui, donant gràcies pel que hi ha, deixa que Déu actuï en bé de tots per mitjà de les seves mans.
Jesús ens ensenya a confiar en la presència salvadora del Pare del cel que està per damunt de tot, és present en tot i actua a través de tot. No estem sols, la vocació a què estem cridats omple el nostre cor de joia i d’esperança, en la missió que ens ha estat encomanada el Senyor ens precedeix i ens acompanya. Sota la mirada de Déu, tothom qui sap repartir del millor que té, esdevé cooperador de la seva obra d’amor i de salvació.
Estem celebrant l’eucaristia, el Memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor que, des de la humilitat i la mansuetud, ha vençut el pecat i la mort, i la celebrem no només per a nosaltres mateixos, com a comunitat de fe, sinó per a tots els homes i dones del món, fins i tot per aquells que no saben valorar-la com cal, a tots voldríem veure conviure en pau com a germans.
Oferim a aquest món nostre els dons que Déu ens ha confiat: L’Esperit del Crist ressuscitat i el seu missatge d’esperança i de pau que uneix i enforteix totes les iniciatives que en l’àmbit d’Església i fora d’ella es porten a terme en favor de la dignitat de la persona i de la seva llibertat.
Última actualització: 29 juliol 2024