P. Joan M Mayol | Abadia de Montserrat

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit.

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

https://youtube.com/watch?v=7FJezjceMYs

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots. I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços.

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

Diumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (6 de febrer de 2022)

Isaïes 6:1-2a. 3-8 / 1 Corintis 15:1-11 / Lluc 5:1-11

La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.

Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.

Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.

El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.

Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!

La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.

La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.

El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.

L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.

Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Diumenge XXVII de durant l’any (3 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (3 d’octubre de 2021)

Gènesi 2:18-24 / Hebreus 2:9-11 / Marc 10:2-16

Creure en Déu és important però el decisiu és que Ell creu en cadascú de nosaltres. Per això no deixa d’adreçar-nos la seva paraula recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor fidel.

Els fariseus, per provar Jesús, li proposen de valorar la qüestió del divorci. Jesús, per alliberar la Llei de les acomodacions interessades, els parla del valor de l’amor original que és la font de la fecunditat de les relacions humanes.

La resposta que Jesús dona als fariseus, primer de tot allibera la dona de la submissió injusta del marit recordant la seva igualtat i idèntica dignitat segons el relat del Gènesi ben entès, al qual ell es refereix i avui hem escoltat en la primera lectura. La dona no està lligada a l’home com una pertinença més de la seva hisenda perquè aquest pugui treure-la de casa seva segons li sembli emparant-se amb una legalitat de baix perfil. L’espòs està unit a l’esposa i l’esposa a l’espòs formant un tot humà i espiritual compartit.

En la segona part d’aquest fragment evangèlic d’avui, quan els deixebles pregunten altra vegada sobre aquesta qüestió, Jesús, adreçant-se a ells, i avui a nosaltres, és clar i net: deslligar-se de la promesa de fidelitat a l’amor que lliurament s’ha fet davant de Déu, és adulterar la qualitat d’aquest amor que Déu ha beneit i santificat convertint-lo en ambaixador de la seva Bona Nova. Perquè ¿què és un matrimoni cristià sinó dos apòstols que caminen units anunciant amb la seva vida conjugal i familiar la realitat viva del Regne de Déu? Les actituds que fan malbé aquest amor no deixen d’afeblir el testimoniatge de l’autenticitat de la seva vida i de la seva fe.

A jutjar per les estadístiques sembla que no és possible viure en fidelitat l’amor conjugal. La catequesi mediàtica del “res és net, tot val i tothom ho fa” en que ens trobem envoltats, malgrat semblar “molt alliberadora”, en realitat ens porta més tristesa i dolor que plaers i alegries. Però les estadístiques no poden desmentir la fidelitat que perdura en tants matrimonis que continuen avui manifestant la realitat del Regne Déu per mitjà del seu amor fidel, que és reflex de l’amor fidel Déu per tots els homes.

¿Es pot arribar a 50 o 60 anys estimant-se en fidelitat i no sucumbir en l’intent? Ho he preguntat a molts matrimonis i més o menys, amb mirada d’infants grans, amb una certa sorneguera i un punt de bon humor, m’han respost pràcticament igual: “Mossèn: cedir, ara l’un ara l’altre, per guanyar tots dos, aquí està el secret”. La saviesa de l’experiència no s’ha de menystenir; Cedir en allò que és secundari en benefici de l’essencial, cedir, ara l’un, ara l’altre, per guanyar tots dos. Cedir, sense claudicar, estirar sense arribar a esquinçar, és la manera de persistir en l’essencial, és una forma sana d’aprendre a negociar, a pactar, a respectar que, al cap i a la fi, això és, en la convivència humana, estimar.

L’evangeli acaba amb el relat dels infants apropant-se a Jesús. El Regne de Déu, ens deia el Senyor, és per els qui es fan com els infants. Cert: el Regne de Déu és per els qui es fan com els infants però no és un joc de criatures. El camí de l’amor fidel és tot el seu full de ruta. Perquè el camí de la fidelitat mútua és un camí de conversió, de cedir sense claudicar, d’estirar sense esquinçar, un aprenentatge que ens fa passar de ser una càrrega que s’arrossega a ser un do que ajuda a anar endavant. Si ens apropem a Jesús, no amb prejudicis sinó amb confiança, com un infant cerca l’abraçada del pare i de la mare, la seva paraula de vida portarà pau al nostre cor, ens acompanyarà sempre i la seva presència amorosa no deixarà de recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor i la fidelitat. L’amor sense fidelitat és egoisme, la fidelitat sense l’amor seria esclavitud. Només l’amor fidel ens pot fer capaços de deslligar-nos de l’esclavitud de l’egoisme i obrir-nos a la llibertat fecunda de l’amor de Déu. De fet, és el que cantaven els escolans en el verset de l’al·leluia que acompanyava la processó de l’evangeli: “Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res” No hi faltarà res si hi cap tothom.

Mireu si en pot ser d’efectiu creure en Déu! Però el decisiu continua essent que Ell creu en cadascú i cadascuna de nosaltres.

Solemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (25 de juliol de 2021)

Fets dels Apòstols 4:33; 5:12.27-33; 12:1b-2 / 2 Corintis 4:7-15 / Mateu 20:20-28

La contundent afirmació de Jesús enmig de la discussió entre els apòstols, per veure quins d’ells podrien ocupar els primers llocs en el Regne de Déu, ens aclareix, sense embuts, que l’ambició de poder no és el camí. Entre vosaltres no ha de ser pas així, els diu el Senyor. La relació amb Jesús, que funda el Regne de Déu, no es mesura pels mèrits i privilegis sinó per la generositat i l’amistat, pel fet de compartir una mateixa manera de situar-se davant el món, talment com ho feu Jesús que no va venir a fer-se servir sinó a servir els altres i a donar la seva vida en preu de rescat per tots els homes.

Sant Jaume, un dels protagonistes destacat de la discussió, com els altres deixebles, va haver de saber desfer el camí fet per poder seguir les petjades de Jesús que anaven justament en direcció contrària a la que ell, amb la seva impetuositat, pressuposava. El camí de sant Jaume és també el nostre, és el camí de l’amistat amb Jesús, un camí que l’evangeli descriu com un pelegrinatge a la ciutat santa, una pujada a Jerusalem en diferents etapes, un camí marcat amb els senyals imprescindibles que asseguren el sentit correcte d’aquest recorregut vital en el qual tots ens trobem pel fet mateix d’existir.

El primer senyal que ens situa correctament en actitud de sortida és la benedicció de Déu, la crida personal de Jesús per a cadascú dels seus deixebles. És una etapa que comença justament aturant-se, aturant-se per escoltar, per reconèixer la veu que troba resposta en allò de millor de nosaltres mateixos que encara està per realitzar; i aquesta veu és la de Jesús que ens crida a anar amb Ell. Sense saber amb qui, a on i a què es va, es poden donar moltes voltes, però no s’emprèn cap camí. Les etapes següents, més llargues o més curtes, de camí planer o costerut, formen part d’aquest acompanyar Jesús, estar amb Ell, entendre la seva predicació i saber llegir els signes de llum i de vida que l’acompanyen. Sense parar-se a escoltar no es pot comprendre massa res, i sense entendre no es pot valorar ni estimar en veritat.

Dels diferents desacords amb Jesús que Jaume i el seu germà Joan tingueren en aquest camí, el descrit en l’evangeli d’avui ens és una ocasió per comprendre l’autèntic caràcter de la missió evangelitzadora que els apòstols iniciaren un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts: servir i donar-se, tot el contrari del que ells tenien al cap en aquell moment. Semblaria que, donada la condició humana, només des del poder es pot fer efectiva la proposta de l’evangeli, però Jesús ens fa veure que aquest no és el camí. Ell no ha vingut a dominar sinó a servir; ha vingut a fer possible amb la donació de la seva vida per tots els homes, un canvi qualitatiu en la condició humana, recreant-la en Ell mateix de cap i de nou perquè pugui ressorgir amb la seva veritable fesomia feta a semblança del Creador.

El camí dels deixebles és el mateix camí que el Mestre ha fressat. Els deixebles l’han de fer però, des de la consciència de ser com vasos de terrissa que tanmateix porten el tresor del ministeri que Déu els ha confiat. Amb la seva pròpia vida han d’anunciar la creu i la resurrecció del Senyor i el do de l’Esperit que Déu continua vessant en el cor dels homes. Servir i donar-se, és el Camí.

El servei s’acredita per la seva utilitat, altrament és més un destorb que un ajut. El servei dels deixebles de Jesús és el de la Paraula de l’Evangeli, paraula útil a la intel·ligència i eficaç per a la bona qualitat de les relacions humanes, paraula viva que infon esperança davant els enigmes irresolubles del mal, del sofriment i de la mort. Donar-se, com a deixeble del Senyor, és fer present amb la manera de viure, enmig de les contingències humanes, la realitat alliberadora del Regne de Déu. El camí d’aquest Regne no passa per l’ambició del poder sinó pel sa desig del servei; no es tracta d’imposició irracional sinó de donació intel·ligible, alliberada i gratuïta; no és tant eloqüència i promeses com fets nets i clars.

El camí que Jesús proposa a tothom qui vulgui ser útil al món, és el del servei humil, particular i concret que cadascú pot fer dins aquest gran projecte de fraternitat i de pau que Jesús ha obert. És un camí no exempt de contrarietats i de problemes, i seria il·lusori pensar que no comporta renúncies i sofriment. No és el poder el que puja al cap sinó el cap que baixa al poder. L’egoisme humà, l’afany de protagonisme i l’ambició de poder són camins de baixada amb força pendent que, sense l’ajut de Déu, no és possible vèncer la inèrcia negativa que arrossega i passar per damunt del que sigui. Per altra banda, ningú estima per decret llei. Cal aquest alliberament interior que l’amor ressuscitat del Crist genera en tot aquell qui l’acull amb sinceritat i veritat.

Acollim, doncs, amb goig la benedicció de Déu que cada dia ens renova el seu amor, i visquem amb humilitat i perseverança el servei de la Paraula i la donació en la caritat: És aquest el Camí: servir i estimar.

No em queda més que dir-vos i dir-me a mi mateix, germans, allò tant conegut que ressona cada matí a les portes dels albergs del Camí de Sant Jaume: Bon camí!

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!

Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Homilia del P. Joan M. Mayol, Rector del Santuari de Montserrat (22 novembre 2020)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Corintis 15:20-26.28 / Mateu 25:31-46

Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.

La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.

La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.

Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.

Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.

L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.

Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats;

fas més que el que inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l’ agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

i l’ adobament del món.

El món s’ adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Diumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (2 agost 2020)

Isaïes 55:1-3 – Romans 8:35.37-39 – Mateu 15:1-2.10-14

Quan Jesús parlava del Regne del cel no es referia palaus i castells, a grans parades militars o rues esplèndides, ni tan sols a manifestacions multitudinàries de la fe. Parlava de quelcom que passa dins del cor humà quan fa de l’evangeli el seu tresor més preuat i s’adona que aquest tresor val més que tot.

La multitud que escoltava Jesús s’ho va creure i van acollir per uns moments la paraula de Déu que els adreçava com un veritable tresor que valia més que tot, tant, que, escolant el Senyor, se’ls va fer fosc i no havien pensat ni en el menjar, només els deixebles s’havien proveït d’alguns pans i peixos; potser volien menjar tranquils comentant la jornada i compartint impressions amb Jesús, però el cas és que es van trobar desbordats. La gent no se n’anava, es feia tard i els deixebles volien menjar; Jesús ja havia curat prou malalts, què volien més! Però el Senyor, veient la situació que es donava hi va trobar l’ocasió perfecta per fer visible aquest Regne del cel que Ell predicava. Així, juntament amb la salvació expressada en les guaricions, el fet de compartir el pa anunciaria la redempció, perquè la missió de Jesús no era només d’alliberar l’home de l’esclavitud del pecat sinó la de retornar-lo a la seva semblança original de comunió amb Deu i amb els germans i ho anticipà amb el signe de compartir l’abundància del poc que tenien, de compartir-ho donant gràcies a Déu i beneint-lo.

I això és el Regne del cel: donar gràcies a Déu, beneir el seu nom i compartir el pa que és fruit de la seva bondat i de la terra i del treball dels homes tal com diem a l’ofertori. Us imagineu a Jesús alçant els ulls al cel com portant la humanitat cap al Pare, unti-la tota en una pregària d’acció de gràcies i de benedicció? Us imagineu el goig que pot suposar per a una família que valora l’evangeli com el tresor més gran, donar gràcies i beneir Déu al voltant de la taula, compartint la humanitat i la vida que genera un àpat de festa? Beneir la taula és més que un costum dels avis, és una forma de viure el sacerdoci comú dels fidels que ofereix a Déu una oblació espiritual i dóna gràcies pel do de la vida i crea fraternitat. És una manera d’entendre i comunicar la vida semblant a la de Jesús, una manera de fer present el Regne del cel que demanem cada dia en el Pare nostre. No es necessita un gran menú, només cal una consciència joiosa de la presència de Déu en el quotidià de la nostra vida, la consciència de saber que el pa que dóna vida no és el que es menja sinó el que es comparteix.

El perill del nostre ritme de vida és el de viure una tragèdia semblant a la tragèdia del rei Mides que, en el seu afany de poder arribà a convertir tot el que tocava en or, fins i tot el menjar, acabà mort de fam. Nosaltres tenim el perill de gastar la nostra vida en allò que enlluerna els nostres ulls però no il·lumina el nostre esperit, perdre’ns per allò que satisfà els nostres cinc sentits però no el sentit de la vida. Aquí ressonen aquelles paraules del profeta: perquè perdeu els vostres diners i malgasteu els vostres guanys en allò que no alimenta i no satisfà plenament?

El món potser no espera grans miracles però necessita signes com el de Jesús, signes des del compromís en el dia a dia, signes d’empatia i de compassió que, sense paraules, parlen d’aquest Déu que en Jesús continua mostrant el seu amor als homes i dones d’avui. El llenguatge de la compassió no és ideologia, és evangeli compartit. Davant de la injustícia, del sofriment i de la mort no necessitem paraules sinó compromís, proximitat i estimació com a signes que posen en valor la dignitat responsable de la persona i il·luminen el sentit transcendent de la vida.

Us imagineu Jesús, enmig de la multitud, mig devota mig escèptica, no hi fa res, però enmig d’ella, compartint els seus sofriments, guarint les seves ferides, partint el pa, donant gràcies i beneit Déu, alçant els ulls al cel com fent-los participar d’aquest Regne que Ell porta? Això és el que fa en cada eucaristia. Com no celebrar-ho, i agrair-ho, però sobretot: viure-ho i compartir-ho!

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, Rector del Santuari (7 juny 2020)

Èxode 34:4b-6.8-9 – 2 Corintis 13:11-13 – Joan 3:16-18

Aquest petit fragment de l’evangeli de sant Joan, germans i germanes, dóna per a molt. És com un gran epíleg a tot el que hem estat celebrant a través de l’any litúrgic fins ara, marcant-nos les línies de fons que han d’orientar tant la nostra vida interior com el nostre testimoniatge de la fe. És un text fi que ens deixa intuir la intimitat del misteri de la vida de Déu que és també per a tots els homes d’avui gràcia humanitzadora, amor alliberador i do vivificant de l’esperit.

Déu, en Jesús, continua oferint a tothom el camí, la veritat i la vida. Jesús ha viscut de tal manera la vida humana que ha esdevingut per a tots els temps el referent universal. Jesús, portat per l’Esperit Sant, ha viscut amb una total llibertat l’obediència al Pare i ho ha fet perquè perduri eternament en nosaltres, com en Ell, la qualitat de vida, una qualitat de vida que, si badem, el pecat pot esmorteir i sumí en la tristesa del sense sentit. L’evangeli és una clara alerta positiva per preservar i potenciar la qualitat de la vida divina que tots portem en el nostre cor, una alerta a no banalitzar el fet de la fe, perquè creure o no creure no és indiferent.

Si creiem en Jesús, i aquí creure no vol dir tenir per sabut qui és i què diu sinó més aviat fer cas de les seves paraules, fem ja de la vida present, malgrat les seves limitacions, un començament de plenitud semblantment a com el Senyor mateix va començar a fer sembrant en el seu moment històric gens fàcil el bé, la pau i l’esperança. Creure, en aquest sentit, és ja començar a participar de la salvació.

No creure, ens ha dit l’evangeli, és estar condemnat. Certament, no voler creure en el Fill Unigènit de Déu, és a dir: no fer cas deliberadament de les seves paraules adreçades a tothom suposa, per a tots i totes, condemnar-se a no arribar mai a reconèixer-nos com a germans sinó més aviat a tractar-nos com a rivals sinó enemics. En aquest sentit, com no unir-se a la protesta generalitzada per la detenció brutal i l’homicidi impune de l’afroamericà George Floyd? És un cas concret, però pot exemplificar el que la manera occidental globalitzada de viure porta a tantes persones al marge del sistema: a no poder respirar, a no poder viure dignament. Aquest és el món del qual s’exclou Déu. És aquest el món que volem? És part del món que ara mateix estem construint, un món, ho sabem prou, on massa sovint la legalitat s’imposa per sobre dels drets més fonamentals. Girant-nos d’esquena a Déu, menystenint les seves paraules, és molt el que ens juguem.

Creure, admetre la paraula de Jesús, no serà viure en una basa d’oli, però no oblidar l’ideal vers el qual aquesta paraula ens adreça ens ajudarà a no acceptar com a normals conductes i actituds que acaben fent-nos mal a tots i perjudiquen sempre, més, als més pobres. Quan la fe contempla la bellesa de Déu i del seu projecte d’amor sobre els homes i veu en què l’estem convertint ara mateix, essent proposta no pot deixar de convertir-se en denúncia, esdevé gemec però no amarguesa; suposa una lluita, descartant però tota violència; urgeix a la solidaritat però refusa tot paternalisme.

Ningú està lliure de culpa. Creure, implica per a un mateix, una constant conversió a aquest Déu que per l’Esperit, en Jesús se’ns ha revelat com amor, perdó i acollida. El misteri de la Trinitat, sorprenentment, se’ns revela com la icona de la nostra realitat més profunda.

Creada a imatge del Pare, la persona està feta per estimar. No trobarà la pau tancant-se en si mateixa prescindint dels altres, només farà experiència de pau i de joia compartint amb els altres el millor que porta a les entranyes.

L’home i la dona creats a imatge de Jesús estan cridats a viure, com Ell en la reciprocitat, acollint l’amor de Déu i donant-se a Ell. Tant individualisme, no ens està convertint, fins i tot entre avis, pares, fills i germans, en estranys, deslligats de tot, forasters els uns dels altres, condemnats a un confinament individual perpetu? Una convivència sense conflicte és impossible, però negar-se a viure el perdó és matar l’esperança d’una convivència veritablement humana. Sense el perdó no pot haver-hi goig, ni pau ni alegria.

Perquè com a batejats portem l’Esperit del Pare i del Fill, estem cridats a viure creant unitat, vivint, com a servidors humils, el misteri de la comunió divina que eleva la qualitat espiritual i ennobleix la convivència humana.

L’apòstol ens proposava amb la salutació litúrgica de la segona lectura tres actituds bàsiques per viure així en pau i ben avinguts: deixar actuar la gràcia de la paraula de Crist en nosaltres, apropar-nos amb agraïment a l’amor fidel de Déu, i acceptar de viure segons l’Esperit, no com un manament que s’imposa sinó com un do reiterat, com un regal per a la mateixa vida que experimenta el goig de Déu dintre i fora de si.

Creure en Jesús no és una qüestió personal menor o socialment marginal, creure o no creure afecta a la convivència humana o bé obrint-la a la llibertat compromesa de l’amor o bé condemnant-la a la servitud del propi egoisme.

Com hem vist en el fragment proclamat del llibre de l’Èxode, Déu no ens abandona en les nostres misèries; Déu no vol la mort del pecador, el que vol és manifestar el seu amor d’una manera encara més profunda i sorprenent precisament davant la mateixa situació de pecat que vivim per oferir-nos sempre la possibilitat real de la conversió i del perdó que renoven la vida. També avui, enmig de les nostres infidelitats, Déu, en Jesús, el seu Fill Unigènit, per mitjà de l’Esperit Sant, continua fent-se present com amor compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l’amor. És sobiranament lliure, molt més tossut en l’amor que nosaltres en el pecat, incomprensiblement fidel, adorablement sorprenent: no ens queda altre: adorar, agrair i estimar.