Diumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)

1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39

 

 

“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.

Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.

El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”. 

Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:

El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.

Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.

Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.

“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).

En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Diumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (6 de febrer de 2022)

Isaïes 6:1-2a. 3-8 / 1 Corintis 15:1-11 / Lluc 5:1-11

 

La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.

Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.

Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.

El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.

Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!

La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.

La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.

El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.

L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

 

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)