Diumenge XVII de durant l’any (24 de juliol de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de juliol de 2022)

Gènesi 18:20-32 / Colossencs 2:12-14 / Lluc 11:1-13

 

En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho.

Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre només som nosaltres els qui parlem i Déu ens escolta. No és ben bé així. De fet, en aquesta oració li demanem que ell parli, que intervingui en les nostres vides: “faci’s la vostra voluntat”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”… Com podem saber quina és la voluntat de Déu, i com podem reconèixer el què és del seu Regne, si no l’escoltem? En la primera lectura Déu i Abraham dialogaven de tu a tu, com podríem fer amb qualsevol persona coneguda que trobem en el nostre dia a dia. I és cert que aquest diàleg entre Déu i nosaltres no es produeix de la mateixa manera, encara que ens podria semblar molt pràctic… Però encara que ens sembli que Déu no ens diu res i resta sempre en silenci, Déu no deixa mai de parlar-nos: però ho fa d’una manera subtil, que cal anar descobrint. Déu ens parla sobretot a través de la persona de Jesús, però també ens parla a través de les altres persones, i de les coses que ens passen. El què passa és que si no tenim l’Esperit Sant amb nosaltres, se’ns fa difícil de comprendre i de descobrir què és el que ens vol dir. I per això Jesús digué als deixebles que l’Esperit Sant era el seu do més preuat, allò que Déu ens dóna realment en la oració, i allò que realment hem d’aspirar a tenir: «Si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».

Els apòstols amb la Mare de Déu van rebre l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta. Nosaltres el vam rebre el dia de la nostra Confirmació. Però el continuem rebent en cada celebració eucarística: avui, ara i aquí que estem celebrant la Pasqua setmanal hem rebut un cop més la seva Paraula, rebrem els dons de l’Eucaristia, i amb ells rebem un cop més l’Esperit Sant que és el qui, a través dels seus dons, ens anirà ajudant a descobrir què és el que Déu ens vol dir, què és el que espera de nosaltres en cada moment, i què és el que ens cal per anar seguint endavant en el nostre camí per la vida. I avui que és diumenge i celebrem la resurrecció del Senyor, recordem un cop més que justament aquesta resurrecció de Jesús és el destí al qual tots estem cridats i vers el qual tots caminem. És el millor regal que Déu ens pot fer.

Si som conscients de tot això, tota la nostra vida es pot convertir en una pregària. I com que un exemple val més que mil paraules, podem llegir ara un text anònim que és molt il·lustratiu, i que segons sembla prové d’una placa que hi ha en un centre de recuperació a Nova York. Diu així: “Jo havia demanat a Déu la força per obtenir l’èxit; Ell m’ha fet feble a fi que aprengui humilment a obeir. Jo havia demanat la salut per fer grans coses; Ell m’ha donat la malaltia perquè faci coses millors. Jo havia demanat la riquesa per poder ser feliç; Ell m’ha donat la pobresa perquè pugui ser assenyat. Jo havia demanat el poder per ser apreciat pels homes; Ell m’ha donat la feblesa a fi que senti la necessitat de Déu. Jo havia demanat un company a fi de no viure sol; Ell m’ha donat un cor a fi que pugui estimar tots els meus germans. Jo havia demanat coses que puguin alegrar la meva vida; Ell m’ha donat la vida a fi que em pugui alegrar de totes les coses. No he tingut res del que havia demanat, però he rebut tot el que havia esperat. Malgrat tot, les meves pregàries no formulades han estat escoltades. Jo sóc d’entre els homes el més abundosament complert”. Fins aquí el text. Qui l’escrivís, és ben segur que havia rebut aquest do de l’Esperit Sant que li permetia llegir tots els esdeveniments de la seva vida en clau de pregària. De tot allò que li va passar, tant si d’entrada ho classifiquem com a “bo” o com a “dolent”, ell en va treure la conclusió que era el què Déu li volia dir en cada moment. Perquè Déu no ens pot donar res de dolent, com un pare no donaria una serp al seu fill en comptes d’un peix, o un escorpí en comptes d’un ou.

Tornant a aquell jove que dèiem al començament, doncs, ja podem entendre què li passava: encara que ell s’hagués rebel·lat contra Déu, Déu no l’havia deixat mai a ell. I se n’adonà en aquell moment límit, quan la pregària va brollar espontàniament del seu cor. La força de l’Esperit Sant no l’havia deixat del tot, i era ell qui l’ajudava en aquell moment de feblesa, de limitació, de contrarietat… I després va tenir l’èxit que no havia demanat, i va saber superar contrarietats molt pitjors que li van venir, sense perdre la felicitat. Aquesta és la finalitat de la pregària: no és per obtenir allò que ens sembla que necessitem en cada moment, sinó per tenir amb nosaltres Aquell qui ens pot ajudar a superar-ho tot. Demanem a Déu el seu Esperit Sant amb tota la força, i estiguem segurs que el Senyor ens escoltarà.

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (24 de juliol de 2022)

Diumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 juliol 2020)

1 Reis 3:5.7-12 – Romans 8:28-30 – Mateu 13:44-52

 

Avui, a la primera lectura, hem vist com a Salomó, que ho tenia tot, joventut, poder, cultura i riquesa, Déu li ha demanat què desitjava, i ell ha respost : «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal». Si ens hi fixem bé, a l’evangeli, Jesús ha dit que el Regne del cel ve a ser com un tresor o com una perla fina, és a dir, quelcom que és tan valuós que ho dóna tot a canvi. Així doncs, què és el Regne del cel? Potser podem dir que és la forma que té Déu de convidar-nos a viure a la seva manera, seguint el seu estil de vida. D’acord amb Salomó podríem dir que el Regne del cel és ser justos, a la manera de Déu, o bé com el salm que hem cantat, el Regne és viure amb l’amor de Déu que conforta, i amb la capacitat de discernir el bé del mal.

¿I qui és capaç de viure a la manera de Déu? De fet, l’evangelista ens va informar que Jesús, a l’inici de la seva predicació, es va compadir de la gentada que el seguia perquè eren com ovelles sense pastor. Com molts recordem va començar a proclamar una manera nova de veure i viure la vida: el primer que va fer fou anunciar que aquells que ningú valorava, aquests són precisament els qui Déu valora: benaurats el pobres, els humils, els qui desitgen que hi hagi justícia, els qui sofreixen… avui potser diríem els perdedors; però per entendre a fons aquest anunci, demana als deixebles que comencin un camí en el que serà important conèixer el propi interior, i adonar-se que cal fer una transformació, en la qual no és solament important conèixer-se, i acceptar les pròpies limitacions, sinó que cal posar en pràctica allò que s’ha vist que Jesús fa, que és posar l’atenció en els altres. I els altres són com tu, amb les seves limitacions. I ens convida a fixar-nos-hi bé. Ells són imatge de Déu i l’has de saber veure en el pobre, en l’humil, en el qui passa fam i set, en l’empresonat…Tots ells són imatge de Déu. I en aquest procés d’apropament als altres, tu, per a ells, ets imatge de Déu. Així ens ho ha recordat Sant Pau quan hem sentit: «els destinà a ser imatges vives del seu Fill». Potser no es tracta tant de viure-ho com una responsabilitat, sinó com un do, un regal, un tresor. El millor. I amb Maria també podem dir: qui sóc jo? Si em miro a mi mateix constato la meva feblesa. Maria ho va entendre i es va fer deixeble del seu Fill, és a dir, el va escoltar; per això diem que Maria és la primera creient. Ens podem preguntar si val la pena viure així. Perquè ens adonem que el camí de Jesús no és planer. I tanmateix avui ens ha dit que viure amb Déu i per a Déu, en el seu Regne, val tant la pena que cal que esdevingui el més important, el prioritari. Perquè el camp que compres és on hi ha el tresor, aquest camp ets tu i jo, i nosaltres, en ell s’hi sembrarà, com vèiem diumenge passat la millor llavor de blat, però també hi apareixerà el jull. Ens podem preguntar, malgrat tot, el vull comprar aquest camp?

La paràbola encara ens ha dit que «content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té…». I ens podem tornar a preguntar, i per què content, perquè la veritable troballa és l’amor. Aquest és el valor suprem, perquè com ens ha dit Sant Pau: «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Efectivament, el Regne del cel és la trobada de l’Amor i per l’Amor. Estimar, i deixar-se estimar. El camp és la pròpia vida que ha de créixer, però abans cal que sàpiga acollir la bona llavor de la Paraula i de l’Amor. I si té sentit l’existència del camp, l’existència de la vida, és perquè el camp, amarat d’amor, donarà el fruit perquè d’altres puguin alimentar-se d’aquesta experiència tan extraordinària. I la compartirem, oi, aquesta experiència?

Deixem-nos agafar per Déu, i fem nostra la pregària de Salomó: «Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia… i destriar el bé del mal».

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XVII setmana (26 juliol 2020)