Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (17 de desembre de 2023)
Isaïes 461:1-2.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28
Joan Baptista és tallant en les seves respostes: No. Jo no sóc el Messies ni cap altre profeta. Era popular, li hauria estat fàcil de destacar la importància de la seva missió i reivindicar-se com a profeta. Però no ho fa. La seva missió no és la d’anunciar-se ell mateix. És la de ser portador d’un missatge diví i és aquest missatge el que ha d’anunciar. Així, germans i germanes, ho va fer tota la seva vida. Va ser un testimoni fidel fins al final; i quan ja els seus llavis no van poder parlar, va continuar donant testimoniatge des de la presó amb la seva vida insubornable i amb la seva sang martirial. Joan Baptista és un model per a tots els qui hem de ser testimonis de Jesucrist, el Senyor. No es tracta de fer-se un mateix el centre. Sinó de fer conèixer l’anunci que ve de Déu.
Davant la triple negació de Joan –no sóc el Messies, no sóc Elies, no sóc el Profeta esperat–, els enviats per les autoritats de Jerusalem li demanen: Doncs, ¿qui ets? Sóc una veu, respon. Una veu que crida en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I l’evangelista comenta: era un testimoni, vingué a donar testimoniatge de la Llum. La llum és la que ens permet de veure amb els ulls. I, simbòlicament, d’experimentar amb la intel·ligència i amb el cor. En el quart evangeli, a més, la Llum (amb majúscula) és sinònim de la Veritat (també amb majúscula) (cf. 1, 9.14). Aquesta Llum i aquesta Veritat, és Jesucrist, ell ha vingut al món per il·luminar tota la humanitat (cf. Jo 1, 5). Aquesta Llum i aquesta Veritat de les quals Joan Baptista dóna testimoniatge amb la paraula i amb la vida, alguns les rebutgen i resten en les tenebres, i d’altres les reben amb fe i els permet de ser fills de Déu i de tenir una mirada lúcida i esperançada sobre el món.
L’anunci de Joan no era només per als seus contemporanis. És per a nosaltres que, en l’adven,t som cridats a preparar el camí del Senyor que és a prop. I hem de fer-ho aprofundint la nostra fe, tenint la humilitat al fons del cor, practicant les bones obres i traient de nosaltres tots els obstacles que dificulten l’acció de Jesucrist. Així podrem acollir-lo en la celebració del Nadal i rebre amb agraïment el do de participar “de la divinitat d’aquell que s’ha dignat a compartir la nostra condició humana” (oració col·lecta de la missa del dia de Nadal). Si l’acollim amb cor obert, la seva Llum brillarà en nosaltres i penetrarà el nostre pensament, la nostra afectivitat, tota la nostra existència. Això ens permetrà una experiència personal viva i profunda d’unió amb el Senyor que ve.
La proximitat del Nadal amb tota la riquesa de gràcia que ens porta, el fet de saber que el Senyor és a prop, ens omple de joia. Per això, en aquest tercer diumenge d’advent, la litúrgia ens repeteix: “gaudete, alegreu-vos, viviu sempre contents en el Senyor” (cf. cant d’entrada i segona lectura). Aquesta invitació a l’alegria no és inconsciència sobre el que passa al món. Tenim ben present el conflicte greument violent a Israel i a Gaza, la guerra a Ucraïna, la crítica situació a Haití, l’escalada armamentista en diversos llocs del planta, la manca d’aigua, la fam, els terratrèmols, l’explotació dels pobres, la violència domèstica, el creixement de la pobresa, el suïcidi dels joves i un llarg etc. Prop de Jesucrist, el cristià no s’inquieta, té la certesa que l’esperança que ve de la Paraula de Déu serà satisfeta; creu en allò de: sosteniu els braços que defalleixen, animeu-vos; el nostre Déu vindrà a salvar-nos, no en dubteu; espereu-lo, si es retardava, perquè vindrà (cf. diverses antífones d’advent). I farà justícia, alliberarà de tota opressió, eixugarà les llàgrimes de tots els ulls. No hi haurà més ni dolor ni mort (cf. Ap 21, 4). Aquest és el fruit del Nadal i de la Pasqua de Jesucrist. Confiant en això, el cristià sap traduir en pregària totes les inquietuds i les sofrences de la humanitat.
L’alegria que som invitats a viure no és la que pot produir un benestar material, ni un benestar psicològic, ni tan sols una harmonia interior. L’alegria a què ens invita avui la litúrgia és la joia que ve de Déu i d’acollir Jesucrist i l’obra que ell fa en nosaltres i en la història de la humanitat. És la joia que l’Esperit suscita en el cor dels creients. És la joia de ser fills i filles de Déu units a Jesucrist amb la pau que això comporta.
En el context eclesial i social dels nostres dies, hem de ser testimonis convençuts, com Joan Baptista, de Jesucrist i de la joia de l’Evangeli. No pas fonamentats en les obres humanes sinó en la força de la Paraula de Déu i en la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. Tal com deia Joan, aquell que és la Llum i la Veritat ja és entre nosaltres des del primer Nadal de la història.
En la nostra societat, els cristians hauríem de ser com el llevat dins la pasta per dinamitzar-la i fer créixer les llavors del Regne de Déu que hi ha en el seu interior (cf. Mt 13, 33). O bé, dit amb unes altres paraules manllevades a sant Pau VI i a sant Joan Pau II (cf., per exemple, d’aquest darrer: Audiència General, 9 febrer 1994), “els cristians hem de ser com l’ànima del món”. Aquesta frase –ser l’ànima del món- prové d’una obra de principis del s. III, anomenada Epístola a Diognet (cf. 6, 1), que parla de la vida dels cristians en la societat pagana d’aquell temps. En una societat mancada d’esperança com la nostra, amb tantes pors i tants interrogants de cara al futur, els cristians hem d’aportar una visió serena i esperançada de la realitat tal com ens la presenta l’Evangeli de Jesucrist, hem d’oferir una resposta a la gent que cerca i té set de sentit, hem de qüestionar la indiferència d’una societat que molt sovint alleuja la buidor que experimenta amb el consumisme.
L’eucaristia que ara celebrem ens dóna llum i força per ser llevat en la societat, per ser-ne l’ànima, per testimoniar Jesucrist que és, que era i que ve.
Última actualització: 17 desembre 2023