Diumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (17 de desembre de 2023)

Isaïes 461:1-2.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Joan Baptista és tallant en les seves respostes: No. Jo no sóc el Messies ni cap altre profeta. Era popular, li hauria estat fàcil de destacar la importància de la seva missió i reivindicar-se com a profeta. Però no ho fa. La seva missió no és la d’anunciar-se ell mateix. És la de ser portador d’un missatge diví i és aquest missatge el que ha d’anunciar. Així, germans i germanes, ho va fer tota la seva vida. Va ser un testimoni fidel fins al final; i quan ja els seus llavis no van poder parlar, va continuar donant testimoniatge des de la presó amb la seva vida insubornable i amb la seva sang martirial. Joan Baptista és un model per a tots els qui hem de ser testimonis de Jesucrist, el Senyor. No es tracta de fer-se un mateix el centre. Sinó de fer conèixer l’anunci que ve de Déu.

Davant la triple negació de Joan –no sóc el Messies, no sóc Elies, no sóc el Profeta esperat–, els enviats per les autoritats de Jerusalem li demanen: Doncs, ¿qui ets? Sóc una veu, respon. Una veu que crida en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I l’evangelista comenta: era un testimoni, vingué a donar testimoniatge de la Llum. La llum és la que ens permet de veure amb els ulls. I, simbòlicament, d’experimentar amb la intel·ligència i amb el cor. En el quart evangeli, a més, la Llum (amb majúscula) és sinònim de la Veritat (també amb majúscula) (cf. 1, 9.14). Aquesta Llum i aquesta Veritat, és Jesucrist, ell ha vingut al món per il·luminar tota la humanitat (cf. Jo 1, 5). Aquesta Llum i aquesta Veritat de les quals Joan Baptista dóna testimoniatge amb la paraula i amb la vida, alguns les rebutgen i resten en les tenebres, i d’altres les reben amb fe i els permet de ser fills de Déu i de tenir una mirada lúcida i esperançada sobre el món.

L’anunci de Joan no era només per als seus contemporanis. És per a nosaltres que, en l’adven,t som cridats a preparar el camí del Senyor que és a prop. I hem de fer-ho aprofundint la nostra fe, tenint  la humilitat al fons del cor, practicant les bones obres i traient de nosaltres tots els obstacles que dificulten l’acció de Jesucrist. Així podrem acollir-lo en la celebració del Nadal i rebre amb agraïment el do de participar “de la divinitat d’aquell que s’ha dignat a compartir la nostra condició humana” (oració col·lecta de la missa del dia de Nadal). Si l’acollim amb cor obert, la seva Llum brillarà en nosaltres i penetrarà el nostre pensament, la nostra afectivitat, tota la nostra existència. Això ens permetrà una experiència personal viva i profunda d’unió amb el Senyor que ve.

La proximitat del Nadal amb tota la riquesa de gràcia que ens porta, el fet de saber que el Senyor és a prop, ens omple de joia. Per això, en aquest tercer diumenge d’advent, la litúrgia ens repeteix: “gaudete, alegreu-vos, viviu sempre contents en el Senyor” (cf. cant d’entrada i segona lectura). Aquesta invitació a l’alegria no és inconsciència sobre el que passa al món. Tenim ben present el conflicte greument violent a Israel i a Gaza, la guerra a Ucraïna, la crítica situació a Haití, l’escalada armamentista en diversos llocs del planta, la manca d’aigua, la fam, els terratrèmols, l’explotació dels pobres, la violència domèstica, el creixement de la pobresa, el suïcidi dels joves i un llarg etc. Prop de Jesucrist, el cristià no s’inquieta, té la certesa que l’esperança que ve de la Paraula de Déu serà satisfeta; creu en allò de: sosteniu els braços que defalleixen, animeu-vos; el nostre Déu vindrà a salvar-nos, no en dubteu; espereu-lo, si es retardava, perquè vindrà (cf. diverses antífones d’advent). I farà justícia, alliberarà de tota opressió, eixugarà les llàgrimes de tots els ulls. No hi haurà més ni dolor ni mort (cf. Ap 21, 4). Aquest és el fruit del Nadal i de la Pasqua de Jesucrist. Confiant en això,  el cristià sap traduir en pregària totes les inquietuds i les sofrences de la humanitat.

L’alegria que som invitats a viure no és la que pot produir un benestar material, ni un benestar psicològic, ni tan sols una harmonia interior. L’alegria a què ens invita avui la litúrgia és la joia que ve de Déu i d’acollir Jesucrist i l’obra que ell fa en nosaltres i en la història de la humanitat. És la joia que l’Esperit suscita  en el cor dels creients. És la joia de ser fills i filles de Déu units a Jesucrist amb la pau que això comporta. 

En el context eclesial i social dels nostres dies, hem de ser testimonis convençuts, com Joan Baptista, de Jesucrist i de la joia de l’Evangeli. No pas fonamentats en les obres humanes sinó en la força de la Paraula de Déu i en la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. Tal com deia Joan, aquell que és la Llum i la Veritat ja és entre nosaltres des del primer Nadal de la història.

En la nostra societat, els cristians hauríem de ser com el llevat dins la pasta per dinamitzar-la i fer créixer les llavors del Regne de Déu que hi ha en el seu interior (cf. Mt 13, 33). O bé, dit amb unes altres paraules manllevades a sant Pau VI i a sant Joan Pau II (cf., per exemple, d’aquest darrer: Audiència General, 9 febrer 1994), “els cristians hem de ser com l’ànima del món”. Aquesta frase –ser l’ànima del món- prové d’una obra de principis del s. III, anomenada Epístola a Diognet (cf. 6, 1), que parla de la vida dels cristians en la societat pagana d’aquell temps. En una societat mancada d’esperança com la nostra, amb tantes pors i tants interrogants de cara al futur, els cristians hem d’aportar una visió serena i esperançada de la realitat tal com ens la presenta l’Evangeli de Jesucrist, hem d’oferir una resposta a la gent que cerca i té set de sentit, hem de qüestionar la indiferència d’una societat que molt sovint alleuja la buidor que experimenta amb el consumisme.

L’eucaristia que ara celebrem ens dóna llum i força per ser llevat en la societat, per ser-ne l’ànima, per testimoniar Jesucrist que és, que era i que ve.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Diumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (11 de desembre de 2022)

Isaïes 35:1-6a.10 / Jaume 5:7-10 / Mateu 11:2-11

 

Alegreu-vos sempre en el Senyor (Fil 4,4). Aquests és, germans i germanes estimats, el missatge central de la litúrgia d’avui, tercer diumenge d’advent: Alegreu-vos.

Alegreu-vos perquè el Fill de Déu es va fer home, nascut de la Verge Maria i la seva incorporació a la humanitat n’ha canviat la sort existencial i li ha obert un horitzó ple d’esperança i d’amor que respon al desig ardent del cor humà. Alegreu-vos, dons, perquè la festa de Nadal, en la qual fem memòria d’aquest naixement i ens n’és renovada la gràcia, és a prop. Déu continua compromès a favor de la humanitat.

Alegreu-vos perquè al final de la història tornarà com a jutge i com a salvador. El profeta Isaïes, a la primera lectura, anunciava ja una manera de fer del Messies que l’evangeli d’avui concreta. Joan Baptista havia predicat a la gent que es convertissin davant la imminència de la vinguda del Regne del cel en la persona del Messies. I insistia en la justícia vindicativa que posaria en pràctica. I deia: Cria d’escurçons! qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna fruits és tallat i llançat al foc (Mt 3, 7.10). La imatge que presentava era la d’un Messies rigorista, intransigent amb els pecadors. Molt probablement per això, estant ja a la presó, i sentint a dir el que feia Crist, que guaria els malalts, acollia els pecadors i menjava amb ells, va enviar –tal com ens ha dit l’evangeli- els seus deixebles a preguntar a Jesús si era ell el Messies. I Jesús els respon que és el Messies que ve a guarir, a manifestar l’amor de Déu per cada home i dona carregant-se damunt el pecat de tots. Aquest és el senyal, tal com havien dit els profetes, que el Regne és prop, que Jesús és el Messies, perquè fa que els cecs hi vegin, els invàlids caminin, els leprosos quedin purs, els sords hi sentin i els morts ressuscitin. Fa que tots els qui eren exclosos de la comunitat creient i de la societat (com ho eren tots els qui ha esmentat en la seva resposta) siguin guarits i restituïts en la seva dignitat i cridin de goig per la gràcia obtinguda. Joan esperava la justícia de Déu i, en canvi, en Jesús troba el Déu que és amor. Ja ho havia anunciat Isaïes, tal com hem sentit, quan deia: aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia […], la seva justícia és ell mateix que us ve a salvar.

Alegrem-nos, doncs, perquè Jesús és el Messies enviat per Déu i és benèvol i humil de cor (Mt 11, 29), que no acaba de trencar la canya esquerdada del qui no se’n surt de fer el bé o de tenir un cor sincer ni apaga el ble que fumeja de qui té una fe vacil·lant (cf. Mt 12, 20). Sinó que porta l’amor tendre de Déu, i invita a reposar els cansats i afeixugats (cf. Mt, 11, 28)

De tota manera, encara que Jesús ofereixi una imatge del Messies una mica diferent de la que presentava Joan Baptista en la seva predicació, el Senyor elogia el Precursor davant la gent i diu que és el més gran de tota la humanitat que ha viscut fins aquell moment i el major dels profetes. Però afegeix tot seguit que el més petit dels cristians que segueix les petjades de Jesús és més gran que Joan Baptista, perquè Joan es queda al llindar del Regne que inaugura Jesucrist i, en canvi, els deixebles de Jesús tenen, tenim!, accés als dons de la nova aliança.

Alegrem-nos, doncs, de la dignitat  de fills i filles de Déu que ens és atorgada per Jesucrist i de la salvació que portarà a la seva segona vinguda al final dels temps. Aleshores, com deia el profeta Isaïes a la primera lectura, veurem la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Les hem començades a veure per la fe en la primera vinguda humil del Fill de Déu nascut de la Verge Maria. Però vindrà en glòria i majestat a establir el seu regnat sense fi, en la justícia, en l’amor i en la pau. I respondrà als anhels més nobles i profunds del cor humà, transformant totes les coses segons els seus designis de bé i de veritat. Aleshores, una alegria eterna coronarà els caps dels redimits Aquesta esperança no és una il·lusió buida i sense cap fonament, no és una utopia. La resurrecció de Jesucrist en garanteix l’autenticitat.

Mentre arriba aquest dia, hem de tenir paciència i refermar els nostres cors, tal com recomanava sant Jaume a la segona lectura. I segons Isaïes, hem d’enrobustir les mans que es deixen caure, afermar els genolls que no s’aguanten, invitar els desesperançats i els afligits a no tenir por, perquè el Senyor tornarà.

Tornarà d’una manera gloriosa i visible, perquè d’una manera amagada als nostres sentits però reconeguda per la fe, des de la seva primera vinguda a la terra no ha deixar mai de ser el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20) que estima, guareix, invita a la conversió, perdona i salva. I es dóna com a aliment de la nostra esperança  en l’eucaristia.

Sí, alegrem-nos sempre en el Senyor que és a prop.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Diumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de desembre de 2021)

Sofonies 3:14-18a / Filipencs 4:4-7 / Lluc 3:10-18

 

 

Estimats germans i germanes,

El diumenge III d’Advent rep el nom de “Gaudete” per les paraules que hem cantat al començament de la celebració: “Alegreu-vos”. Formen part del capítol d’advertiments de la carta de sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura.

Aquest colofó de l’escrit de l’Apòstol conté, en la seva brevetat, unes recomanacions de permanent actualitat. Si en fem una dissecció per a entendre’n millor l’abast, ens trobem en cinc afirmacions que podríem imaginar col·locades en un podi amb dos graons a cada costat. 

El lloc central, el del campió, l’ocuparia una afirmació de fe: “El Senyor és a prop”. 

Per pujar-hi trobaríem al començament la coneguda afirmació que dona nom a aquest diumenge: “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. I sant Pau insisteix: “Ho repeteixo: alegreu-vos”. 

A continuació, un graó més amunt, una invitació a la coherència cristiana: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte”. 

I l’afirmació central de la proximitat del Senyor n’és la conseqüència: “El Senyor és a prop”.

En deriven dues conseqüències, els dos graons de baixada:  Primer, “No us inquieteu per res”. I segon: “Acudiu a la pregària i a la súplica amb acció de gràcies”.

Així tenim, en pocs versets, cinc advertiments que podem resumir amb aquestes cinc expressions: Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Són intercanviables. Si voleu començar per l’última –la pregària amb acció de gràcies–, anirem a parar a l’alegria.

Però m’agradaria insistir en la que passa més desapercebuda, la serenitat: “No us inquieteu per res”. Hi dona peu la profecia de Sofonies, amb la seva constant invitació a l’alegria. Aquest missatge destinat a Israel –originàriament anomenat aquí “filla de Sió”– ens fa pensar en nosaltres, en la nostra Església. Estem inquiets, i per moltes raons. Perquè no voldria passar per alt que actualment frueix de poca credibilitat en la societat en general. No és el moment de descriure’n les causes, ni fer constatacions estadístiques, ni, menys encara, baixar a notícies contemporànies. Passa amb l’Església com amb els vitralls d’una catedral (penseu en els de la Sagrada Família, de Barcelona, o en la rosassa mateixa d’aquesta nostra basílica). “Si un mira les finestres des de l’exterior, només veu trossos de vidre fosc units per tires de plom igualment fosques. Però si s’entra dins i es miren aquests mateixos vitralls a contrallum, quina esplendor de colors, d’històries i de significats davant dels nostres ulls! Es tracta, doncs, de mirar l’Església des de dins, en el sentit més fort de la paraula, a la llum del misteri de què és portadora” (Card. R. Cantalessa, I Predicació d’Advent, 3.12.21).

Quedem-nos en el fet que a aquesta “filla de Sió” el profeta li recorda dues vegades que “tens dintre teu el Senyor” i que ell, Déu, “per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor”. En una paraula: l’anima a cridar de joia. L’expressió “filla de Sió” ha emparentat l’Església amb Maria, i la doctrina dels nostres dies és que la Mare de Déu “excel·leix entre els petits i els pobres del Senyor, que confiadament n’esperen i en reben la salvació” (Conc. Vat. II, LG 55). Aquesta afirmació contundent dona sentit a la manera com hem de contemplar Maria en aquest Advent. Dona sentit, encara, a la manera com hem d’assumir, des de l’interior de la comunitat cristiana, la pobresa de despullar-nos d’hipocresies i treballar per ser cada vegada més coherents. 

Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Per tant, anem avui a combregar amb el missatge profètic que l’Església ens canta: “Digueu als cors inquiets: animeu-vos no temeu!”. Si superem la inquietud que ens corprèn, recuperarem, en el cas que les hàgim perdudes, no sols la serenitat, sinó també la coherència i l’alegria, perquè sabem que el Senyor és a prop. 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Diumenge III d’Advent (13 desembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (13 desembre 2020)

Isaïes 61:1-2a.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Ens podríem preguntar estimats germans i germanes quin sentit té que l’Església proposi temps intensos per a preparar i viure les grans festes de l’any. Nosaltres fem sovint el mateix en la nostra vida quotidiana: o potser no hem escoltat mai aquella pregunta retòrica: tu què faries si només et quedessin uns quants mesos de vida? O quines tres coses t’emportaries a una illa deserta? Amb aquesta pregunta, en un context normalment molt diferent del religiós, allò que pretenem és concentrar el temps o l’espai, tenir-ne una percepció diferent, no tan extensa o infinita com la que en tenim habitualment, i d’aquesta manera, donar-li molta més importància a les coses que passen en aquest temps o en aquest espai, perquè el creiem limitat.

Els temps litúrgics forts que ens proposa l’Església també pretenen intensificar el temps i això passa d’una manera molt especial a l’Advent, amb el seu important contingut de reflexió històrica. L’Advent vol que ens concentrem en el naixement de Jesús i en el seu retorn al final del temps. Un esdeveniment en la història passada i un en la història que encara ha d’arribar i que tindríem la temptació de pensar que mai no s’esdevindrà.

I si el món ens pregunta a vegades quines són les tres coses importants que faríem si tinguéssim poc temps, jo he gosat preguntar-me i preguntar a les lectures d’avui quines tres paraules ens diuen que són importants. I me n’han sortit tres, que comencen totes per la lletra jota.

La primera jota és la de Jesucrist. No hi ha més centre, no hi ha més fonament, no hi ha més pedra angular que Ell. Les lectures d’avui ens donen tres perspectives del Crist: Ja sigui recuperant l’esperança històrica d’Israel en el naixement del seu Messies, com trobem en el profeta Isaïes; ja sigui compartint l’espera imminent dels dos grans personatges de l’Advent, Santa Maria i Sant Joan Baptista, la vida dels quals no té més sentit que la de reflectir la importància del Messies-Fill de Déu que ve, o ja sigui també a partir de la primera reflexió que Sant Joan i Sant Pau ens transmeteren després de la vida, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, una vida i una mort i una resurrecció que són llum que ha vingut al món i missatge per a impactar la vida de cadascú de nosaltres, des de la primera generació cristiana fins avui. Quina mena de misteri que paraules que tenen 2000 anys – no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. No sufoqueu l’Esperit. examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal. Quin misteri, dic, que aquestes paraules siguin tan actuals, tan aplicables a la nostra vida avui mateix! Ni el context, ni el canvi de mentalitat, ni l’estil, que fan que tot caduqui a velocitats vertiginoses han pogut desqualificar cap d’aquestes paraules que hem escoltat a la 2ª lectura.

La segona jota que acompanya sempre la de Jesucrist és la de Justícia. La justícia bíblica que no és un equilibri de valors, o una equació legal que es resol en una sentència, sinó que és la la restauració a la terra de l’ordre volgut per Déu. Les lectures d’avui ens en parlen; la guarició dels malalts, l’alliberament dels captius, el canvi radical de pobres per rics, i de poderosos per humils del Magnificat, que hem cantat com a salm responsarial. Els profetes acompanyen sempre la vinguda del Messies amb la justícia del Regne. I avui el missatge continua tan o més vàlid que sempre, en un món i en una societat tan lluny encara del projecte de Déu. Cal fer un matís: quantes vegades els homes i les dones ens hem posat al centre en la recerca d’una justícia d’aquest món, una recerca desarrelada de Déu, desarrelada d’un fonament, una recerca que posant només les idees al centre, ha acabat oblidant i menystenint les persones concretes. Tots aquests intents han fracassat. La vertiable recerca cristiana de la justícia perdura després de 2000 anys, capaç de lluitar amb la voluntat de no sacrificar ningú en el camí.

La tercera jota que ens acompanya aquest diumenge és la jota de joia. La joia del profeta Isaïes quan canta Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu la joia de Santa Maria quan canta: la meva ànima magnifica el Senyor. Joia malgrat tot. Malgrat la Covid19 que ens posa socialment davant del Nadal més estrany que haguem viscut la immensa majoria de nosaltres, joia malgrat els morts propers en tantes famílies, joia potser impossible en algunes famílies perquè la situació no ho permetrà, però viscuda encara que només sigui com un desig pel futur. Perquè sí: la joia d’aquest diumenge Gaudete, diumenge de la joia, és tan absolutament actual aquest any perquè no és joia per res que hagi passat sinó per allò que esperem que passi. Potser mai no ens havien col·locat col·lectivament en una situació d’esperança tan gran en el futur. Els monjos preguem amb tot el món sovint perquè passi la pandèmia, li ho demanem a Déu: compartim des de la nostra fe el desig joiós i alegre d’un altre escenari i en aquesta espera ens trobem amb la celebració del naixement de Jesús, del Nadal, un any més, un any diferent. I tenim l’ocasió perfecte d’associar tot el sofriment que hem testimoniat i que vivim, a l’esperança acomplerta d’Israel pel naixement del Messies, i de recordar amb consol al testimoni del poble cristià que ha sofert i passat tantes coses en la seva llarga història confiant en el Senyor i que sempre ha retrobat la pau i la joia.

Si penséssim, en la meitat d’aquest d’Advent, en aquella pregunta que us recordava al principi: què faríem si tinguéssim poc temps? Respondre que viure en la joia, en la justícia i en la fe en Jesucrist, seria una resposta molt alternativa i molt poc esperada, però que ens donaria més felicitat que totes les alienacions que en el fons ens allunyen de Déu i de les joies i esperances del món. Demanem a Déu que ens ajudi mentre celebrem el memorial que el mateix Jesucrist ens va deixar.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (13 desembre 2020)